dissabte, 21 de març de 2009

Berlin Noir


Al dispararse la pistola Jesse Owens se lanzó con una buena salida, y en los primeros treinta metros fue impulsándose sin esfuerzo hasta tomar una clara delantera. En el asiento de mi lado la matrona estaba en pie de nuevo. Se había equivocado, pensé, al describir a Owens como una gacela. Al observar como el negro, alto y grácil, aceleraba por la pista, conviertiendo en objeto de mofa todas las estúpidas teorías de la superioridad aria, pensé que no era nada más que un hombre, para el cual todos los demás hombres resultan una molesta incomodidad. Correr como él corría era el significado de la tierra, y si alguna vez existía una raza superior, con seguridad no iba a excluir a alguien como Jesse Owens

Violetas de Marzo

Phillip Kerr
p. 294

dilluns, 16 de març de 2009

La gran despertà: LSD + Opi = PP


València és increïble però certa, tal com relatava un conegut músic. Arribà Zaplana i el casposisme mafiocràtic es convertí en Llei. Mentre açò escric m'arriven per la finestra les notes de les bandes falleres (de música); ai! Els bons temps de les falles i el poder valencià. Pacte del pollastre i desactivació de l'artificial conflicte lingüístic foren els ingredients. El front municipal avançava en la seua voracitat urbanística i estètica i la Generalitat gastava ilimitadament. Era una bona època per a la dreta espanyola i Eduardo no dubtà en anar a Madrid creient que deixava la seua colònia de Llevant en bones mans. Però Camps matà al pare i poc a poc el casposisme campista assolia la seua hegemonia.



Alguns analistes deien que Camps ja no era Zaplana, que era un beato ultracatòlic, ben allunyat de la bona vida de Zaplana. I en molts sentits era una apreciació correcta (no m'imagine a Camps lligant amb una fallera major). Però la supèrbia del poder és com estar enamorat. Un dia tot són petons i plans de futur. Tot és felicitat. I de sobte, una setmana després ella se'n va i arriven els plors i la depressió. Camps era feliç. Canal 9, Las Provincias, la Copa de l'Amèrica i el Papa a València i la gent de bé. El cardenal, la Ciutat de les Arts i la Fòrmula 1. Abans de les darreres eleccions l'oposició entra en un estat de psicodèlia aguda en base a certa enquesta de certa fundació que després es convertiria en una hòstia de les que fan mal. Camps no podia ser més feliç. Però de sobte un sastre diu no sé què d'un esmoquing i la supèrbia del poder els passa factura. Que els costava utilitzar a homes de palla o simplement cobrar els favors en discretes borses de plàstic com fa tot bon polític corrupte? Vas agafant confiança i descuides les mesures de seguretat. Et penses que controles tot i ets intocable. La justícia està controlada, amics de tota la vida estan colocats en l'únic òrgan que et pot processar i al govern dels jutjes. Què et pot passar amb amics com De Rosa o De la Rua? Què et pot passar si Fabra no està entre reixes?


Però la supèrbia del poder és crua (allò important no és la caiguda sinó l'aterratge). L'estratègia política del PP ha estat basada en administrar dosis d'una droga molt potent en format discurs composada d'opi i LSD. Mentre la ciutadania flipa amb l'efecte de l'LSD (tots flipant, com els hippies dels 60 i 70, amb l'arquitectura del PP i el nou ordre teocràtic, deambulant pels barris que seran destruits mentre milers de fonamentalistes omplin la ciutat amb la bandera de l'Estat del Vaticà i El Bigotes perfecciona els grans actes del partit), l'opi baixa eixe efecte i ens apalanca davant Canal 9 i els seus telediaris, davant de les tertúlies de 10 contra 1 de la cadena autonòmica. Mentre l'opi recorre la nostra sang i arriba als nostres òrgans vitals l'aritmètica electoral excloent se'ns presenta com el gran sostre i el sectarisme polític destrueix tota alternativa al nou ordre orwellià, foucaultià i goebbelià (tot al mateix temps) de Paco Camps.

Serà capaç un sastre de desintoxicar-nos?

dissabte, 14 de març de 2009

Bloguer(e)s que també són persones físiques


Ahir a la nit ens reunirem diversos blogaires en el Dorado per tal de conèixer-nos en persona. Juan E. Tur, el gran amfitrió de la trobada, ens relatà els millors concerts de Barón Rojo i Barricada als que havia assistit (ja està la seua crònica en T.A.); Andrés Verdeguer ens contà coses alluinants sobre els bous (com ara que hi han bous drogats contra la seua voluntat); Àngel Pérez ens contà en què treballava i ens parlà del tercer espai mentre Aurora Mora meditava sobre la qüestió de gènere; Sergi Pitarch ens contà una exclusiva i moltes altres coses. Només conéixer en persona a Javier Ibáñez (em preguntava qui estaria darrere de Cositas de la vida) i a Javier Alfonso fou tot un luxe. Xavi Sarrià es passà a última hora a fer-se una copa i parlar de literatura i assumptes musicals. Jo vaig defensar a Hugo Chávez.

Destacà la gran decoració del bar i els seus preus exemplars.

Ens veiem a la propera trobada!

Imatge: 'Instrucciones de cómo hacer un corazón'.

dimecres, 11 de març de 2009

Jo també m'apunte!


A la primera trobada de la blogosfera valenciana aquest divendres!

dissabte, 7 de març de 2009

Closed Zone



Israelíes furiosos por corto animado que denuncia bloqueo a Gaza

CNN/Ha’aretz/ Rebelión

Traducido del inglés para Rebelión por Germán Leyens

Closed zone” (zona cerrada) dura menos de minuto y medio, pero Goodman logra transmitir la ansiedad de vivir en territorio bajo sitio bajo bombardeo.

El israelí Yoni Goodman, fue el director de animación de “Vals con Bashir” de Ari Foldman, que ganó un Globo de Oro para la mejor película extranjera y fue candidata a un Oscar en la misma candidatura pero perdió ante la cinta japonesa “Departures”.

La cinta fue realizada para la organización israelí Gishá (Acceso), que defiende la libertad de movimiento en los territorios palestinos de Cisjordania y Gaza.

El corto lleva al espectador a la cruda realidad de la franja a través de los ojos de un niño que intenta infructuosamente salir de ella.

Un portavoz de Gishá dijo que “mediante el uso de un solo personaje animado, Goodman trata de hacer que el espectador sienta empatía hacia el pueblo de Gaza y pueda verlo como lo que es: un millón y medio de personas que sólo quieren realizar sus ambiciones y sueños, lo que no pueden hacer por no poder moverse libremente.”

Goodman dijo que al hacer la cinta: “fue muy importante para mí crear a un personaje con el que todos se puedan identificar.”

La cinta, una combinación de animación y escenas de la vida real, sigue a un muchacho que persigue a un pájaro azul mientras grandes manos bloquean su camino. Las manos primero cortan las fronteras de Gaza en el suelo con un gigantesco cuchillo, luego impiden que el niño las cruce.

El muchacho tratar de remar mar adentro, pero una mano lo lanza de vuelta a la costa. Luego se acerca al cruce de frontera Rafah entre Gaza y Egipto, pero dos manos con colleras con banderas lo detienen, una egipcia, la otra israelí.

Vist ací.

dilluns, 2 de març de 2009

Nous paisatges polítics a Euskadi: el principi de l'unionisme bascoespanyol?


Els resultats electorals al País Basc deixen a primera vista una situació molt complicada que te el seu origen en diverses jugades dels darrers anys:

-la il·legalització de Batasuna i del conjunt de l'espai associatiu civil abertzale no només fou un fet antidemocràtic i únic en un Estat de la Unió Europea (si exceptuem la il·legalització de la juventut comunista txequa). No només fou un colp duríssim per a la pròpia esquerra abertzale i per a un escenari de pau. Fou una magnífica jugada per a trencar l'hegemonia electoral del PNB. O dit d'una altra manera, sense la il·legalització de Batasuna (impulsada pel PP, recolzada pel PSOE), l'unionisme espanyolista de PSE, PP i UPyD mai no haguera aconseguit la majoria.

-malgrat les il·legalitzacions, 101.000 votants van votar en blanc, que era l'opció que l'esquerra abertzale havia demanat a les seues bases. Per primera vegada des de la transició l'esquerra abertzale no estarà al Parlament basc. La seua base electoral rondava entre els 100.000 i els 150.ooo vots (aquest últim fou el seu millor resultat amb Euskal Herritarok, en un escenari d'esperançes per la negociació). Amb aquest panorama postelectoral l'esquerra abertzale il·legalitzada enceta una nova etapa on Aralar jugarà un paper clau. Tot i això cal recordar que D3M obtindria set escons que se'n van a la paperera amb l'estat d'excepció política que es viu al País Basc.

-Aralar és una escissió de Batasuna que fins ara havia obtingut uns resultats més ben discrets però sempre havia estat l'exemple, en boca del 'constitucionalisme' (espanyolista, és clar), del camí a seguir pel conjunt de l'esquerra abertzale. De fet, de seguida l'esquerra abertzale il·legalitzada va prendre les seues distàncies amb Aralar i els seus magnífics resultats electorals. Però els bons resultats d'Aralar no s'expliquen només pel vot útil abertzale (votants que prefereixen votar Aralar més que no pas votar nul), ja que l'esquerra abertzale va obtindre 101.000 vots nuls. Tot i això, tant l'unionisme com el nacionalisme dretà basc intentaran convertir a Aralar en representant i 'interlocutor vàlid (i únic) de l'esquerra abertzale. Una altra cosa és si ho conseguiran.

-Juan E. Tur es preguntava, molt encertadament, si el PSE pactaria amb Ezker Batua: "¿No sería más lógico, si el PSE es un partido de izquierdas, que buscara el apoyo en esa dirección? ¿O prima el nacionalismo español a la ideología social del partido?". Crec que la resposta és si. Prima el nacionalisme espanyol. Vaja per davant que el PNB és la dreta basca catòlica amb una xarxa clientelar enorme al País Basc. Res més allunyat de les meues preferències polítiques. Però què passarà amb un govern unionista de PSE, PP i UPyD? No només amb les polítiques culturals o lingüístiques. Quines conseqüències pot tindre un govern que representa a l'extrema dreta basca (PP) i a l'uninisme lerrouxista artificial de Rosa Díez? I la negociació? Vicent Partal deia avui: "ni tan sols els importa demostrar que el PSOE i el PP només poden aliar-se a Vitòria, a Barcelona, a València o a Santiago si aquesta aliança és contra els nacionalistes no espanyols. Cosa, per cert, que els bascos ja saben per partida doble. El PSN podria haver governat Navarra i va preferir que hi governara el PP que governar ells amb Nafarroa Bai. No és això d'anit, per tant, una anècdota sinó una política ben traçada i definida". I afegia: "Fa molt temps que dic que el nacionalisme espanyol és com més va més amenaçador i té més clar que vol impedir per sempre més el que considera que és una 'anomalia', que és això que som nosaltres. De moment, per primera vegada a la història tots els governs autònoms ja estan en les seues mans. I és des d'aquesta perspectiva que resulta molt alarmant veure com de clar tenen ells el que cal fer mentre nosaltres no aprenem ni una sola de les lliçons. Espanyoles".

-Si bé és cert que falta un escó que podria modificar tot l'escenari els resultats d'UPyD són d'allò més interessants. Rosa Díez ja ha dit que no vol un Montilla al govern basc. Creat i impulsat fonamentalment pel director del diri El Mundo, el partit de Rosa Díez és el típic exemple de creació d'un partit visagra. Són nacionalistes espanyols però neguen ser especialment de dreta. Tot i això que el seu principal impulsor siga qui és els delata. Qui sap si ens trobem front a un nou unionisme radical al País Basc.

-Un apunt final (espere que equivocat). Una setmana abans de les eleccions al País Basc, després d'un atemptat d'ETA i de la concentració en repulsa a l'atemptat, un veí de Lazkao rebenta una herriko taberna davant de les càmeres de TV. Unes imatges espectaculars. Sense entrar a valorar la situació concreta del protagonista o dels veins del poble, és més que interessant la reacció dels mitjans de comunicació espanyols i bascoespanyols. Aquest titular d'El País ho diu tot: "Una gota de ira en un mar de miedo"... És aquesta "gota de ira" l'antecedent d'una nova resposta contra l'independentisme basc?