La tinta de los escolares

B E I R U T segons Mahmud Darwish

2010-06-26T06:23:00.000-07:00

"El cielo de Beirut es una gran cúpula de chapa oscura. La tarde, encapotada, deja que su flaccidez se nos meta por los huesos. El horizonte es una pizarra ceniza que sólo colorea el pasatiempo de los aviones. Cielo de Hiroshima. Podría coger una tiza y escribir cuantos nombres y comentarios quisiera. Me atrajo la idea. ¿Qué escribiría desde la azotea de un edificio muy alto? ¿No pasarán? Ya lo han escrito. ¿Morir por la patria? También lo han escrito. ¿Hiroshima? También. Las letras se me han ido de la memoria, de los dedos. Se me ha olvidado el abecedario. Sólo recuerdo seis letras: B E I R U T"

Mahmud Darwish
Memoria para el olvido
(ed. de oriente y del mediterráneo)
pp. 98-99

Pel boicot a Israel

2010-06-03T06:49:00.001-07:00

Les armes de la Flotilla de la Llibertat: Ekrem Çetin i el seu fill

5.6% del PIB

2010-05-22T05:42:00.000-07:00

"Grecia, el miembro de la UE que más presupuesto dedica a gastos militares, ha llegado a desembolsar en los últimos años hasta el 5,6% de su Producto interior bruto (PIB) en equipamiento militar, unos 13.400 millones de euros, según el viceministro de Defensa, Panos Beglitis. Atenas se ha fijado como objetivo reducirlo por debajo del 3% este año.

Aunque los primeros recortes del Gobierno griego, en febrero, aprobaron una reducción de 547 millones de euros en presupuesto militar, el Ministerio de Defensa confirmaba el acuerdo para la compra de seis fragatas a Francia y 30 aviones Eurofighter a Alemania. En el plan de ajuste que Atenas ha debido presentar en mayo para acceder a la ayuda de la UE y el FMI no hay mención a los gastos militares, ni siquiera en lo que se refiere a los numerosos efectivos -funcionarios- que conforman sus cuatro cuerpos, alrededor de 170.000 (de una población de 11 millones)".

El mayor presupuesto de defensa de toda la UE, El País (15/V/2010)

Cuba i la UE

2010-05-19T02:36:00.001-07:00

Y para hallar ese marco, ¿en qué está dispuesta Cuba a ceder y en qué le pide a Europa que ceda?

Yo no creo que la UE tenga que ceder en nada. No hay que ceder, sino encontrar terreno común, y este está en los principios del derecho internacional y en la carta de Naciones Unidas. Yo no le voy a pedir a la UE que enmiende el Tratado de Lisboa, que elimine la directiva de retorno, que me presente el resultado de las investigaciones de las ejecuciones extrajudiciales ni de otros crímenes terribles de determinados periodos en la historia europea. No pediré garantías de que no recibirán más vuelos secretos de la CIA, o que defiendan los derechos de los europeos en Guantánamo, o que oficiales europeos no participen en interrogatorios donde se practica la tortura. No le reclamaré ajustes dolorosos, no le pediré que renuncie a poner el peso de la crisis sobre los trabajadores ni que se abstenga de dedicar millones a salvar bancos y empresas envueltas en la especulación ni que deje de crecer en sus emisiones de dióxido de carbono. Porque entiendo que estos temas no deben ser parte de un acuerdo bilateral. Y tengo la esperanza de que la UE no pretenda pedir a Cuba que cambie su sistema político ni su ordenamiento porque son decisiones soberanas que pertenecen al pueblo cubano.

Entrevista al ministre d'exteriors cubà Bruno Rodríguez Parrilla en Público.

Una definició marxista de la crisi capitalista

2010-05-16T12:25:00.000-07:00

La crisis es, a mi juicio, una racionalización irracional de un sistema irracional. La irracionalidad del sistema queda perfectamente clara hoy: masas de capital y trabajo inutilizadas, de costa a costa, en el centro de un mundo pleno de necesidades insatisfechas. ¿Acaso esto no es una estupidez? La racionalización que el capital desea tiene por objeto restablecer las condiciones de extracción de plusvalía, restaurar los beneficios. El medio irracional de lograr este objetivo consiste en suprimir trabajo y capital, condenando inevitablemente al fracaso la racionalización buscada. He aquí lo que entiendo por racionalización irracional de un sistema irracional.

David Harvey (llegit avui en Rebelión)

Chávez i Zapatero

2010-05-15T08:58:00.000-07:00

Chávez, "preocupado y asombrado" por las medidas de Zapatero

"Lo que anunció Zapatero es lamentable, a uno le duele mucho"

EFE - CARACAS

[Llegit ací]

El presidente venezolano, Hugo Chávez, dijo que recibió "con preocupación y asombro" las medidas económicas anunciadas por el presidente del Gobierno español, José Luis Rodríguez Zapatero, que reflejan, dijo, la crisis del capitalismo.

"Vi con preocupación y con asombro que el Gobierno de España, el presidente, nuestro amigo Zapatero, anunció un recorte también de sueldos y pensiones. Aquí en Venezuela, en cambio, subimos los sueldos y las pensiones", dijo Chávez en una alocución televisada.

Zapatero anunció el miércoles que para acabar con el déficit público entre 2010 y 2011 se reducirá el 5% de media el sueldo de los trabajadores públicos, entre otras medidas.

Lo que anunció Zapatero "es lamentable", insistió Chávez e hizo hincapié en que se debe "comparar" y reconocer que su Gobierno ha subido los sueldos y las pensiones, incluyendo "a los pescadores y a los agricultores", entre otros sectores a los que nunca antes se les reconoció ese derecho.

"Me duele mucho"

"En toda Europa están recortando los salarios, mientras aquí en Venezuela los estamos incrementando", repitió e insistió en que lo hacía "solo para que comparemos", porque en realidad "a uno le duele mucho" lo que sucede en España y también en Grecia.

"Uno no se alegra, hay que mirar y reflexionar. Lo

de Grecia, la cuna de la democracia (...); es lamentable y doloroso. La policía en las calles dándole palos a los estudiantes, a los trabajadores a los que le recortaron los sueldos, pues", insistió.

El jefe de Estado de Venezuela también estableció diferencias entre las naciones víctimas de la crisis en Europa y lo que sucede en China, y destacó que las autoridades de Pekín han anunciado que en 2023 sus habitantes "vivirán todos plenamente acomodados".

"¡Es que en China hay un proyecto socialista!", exclamó y dijo que lo mismo sucede con él gobernando a Venezuela.

Felicidad

Su gestión socialista, subrayó Chávez, busca hacer realidad la meta que se impuso el prócer independentista Simón Bolívar: "la mayor suma de felicidad posible, la mayor suma de seguridad social, de educación, de honestidad, de hermandad, de amor social posible".

Para el mandatario venezolano, la democracia "verdadera y auténtica es el socialismo", en tanto que el capitalismo en realidad violenta la democracia y, además, concentra "todos los vicios del mundo".

"Dios libre a Venezuela de esta casta de oligarcas, de traidores, apátridas que impulsaron el capitalismo" y que buscan regresar al poder para restaurarlo, manifestó Chávez en un acto nocturno con futuros policías.

"La nueva policía tiene que ser como un gran motor (...) para acelerar el desmontaje del Estado burgués y acelerar el estado de derecho y justicia" que será fruto del "socialismo del siglo XXI" que dice impulsar, remató.

Fàbula a Picassent

2010-05-10T07:57:00.001-07:00

[Una fàbula d'Alfred Manfredi narrada al seu fill sobre Corrupció i Democràcia de cara al Dia D de Francisco Camps, el nostre protagonista]

-Aquest llibre, fill meu, el vaig llegir una llunyana primavera del 2014. En aquells temps llunyans qui havia sigut president de la Generalitat fou condemnat a presó per la corrupció generalitzada del seu govern. El partit prompte l'abandonà i Francisco Camps, així es deia el protagonista, ingressà a la presó de Picassent una vesprada d'agost del 2012, completament aterroritzat pel seu futur inmediat. Escolta aquests fragments del llibre que vaig subratllar:

“Tres mesos després d'arribar l'ex president a Picassent, la direcció de la presó, a través de l'advocat de Camps, em va permetre mantindre una sèrie d'entrevistes amb l'ex president a la sala de visites.

(...)

Quan arribà al mòdul 6, Francisco Camps, estava indignat i tenia por. Marcelo, el seu company colombià de cel·la a penes comptava vint anys d'edat però el xicotet tràfic de drogues l'havia desterrar a la presó. S'havia assabentat de la biografia del seu nou company de cel·la i del motiu de la seua condemna pels pocs periòdics que arribaven a les seues mans. Institucions penitenciàries havia decidit instalar a l'ex president a un mòdul tranquil on no hi havien aldarulls ni etarres. Al principi Camps només conversava a penes deu minuts amb Marcelo sobre religió i romania en la cel·la sense eixir al pati ni a les feines de la presó que feien més curta la llarg descompte de dies monòtons fins el dia de l'alliberament. Amb l'ajuda de Marcelo, Camps va comprendre que la feina a la presó li aportaria beneficis penitenciaris. En un parell de setmanes va conéixer practicament a la totalitat d'inquilins del mòdul, va anar adquirint el particular llenguatge de la presó. Es va adaptar al nou ecosistema penitenciari.

(...)

L'ex president no tardà a dur a terme una autèntica revolució interior que el dirigiria cap a un replantejament radical de les seues creences. Intentava fer al menys un parell d'hores al dia d'exercici i es mantenia en forma. Parlava sobre infraestructures i finançament autonòmic amb el Senyor Tono, un antic empresari reconvertit en narcotraficant i detingut per la Guàrdia Civil a l'aeroport de Manises, o amb Abdullah, un politoxicòman políglota molt amic del Senyor Tono i, com no, també amb Marcelo. Per les nits l'ex president fumava haixish i llegia a Kafka, o les obres completes de Simone de Beauvoire. Poc a poc, Camps havia abandonat qualsevol resquici de l'educació catòlica extremista que duia tatuada en tots els racons de la seua pell quan entrà a la presó de Picassent. Fins i tot començà a masturbar-se analment.

(...)

El Sistema va creure convenient empresonar a Camps arran de les protestes ciutadanes; així es reforçava la façana democràtica i es desenterrava la prima línia de risc entre la corrupció i la política. Al cap i a la fi, la Societat condemnà Camps però la presó el va salvar. Fins i tot l'actual president de la Generalitat Valenciana, Ricardo Costa, es va mostrar satisfet de l'evolució de Camps a Picassent”.

-M'agrada aquesta història, pare. La Democràcia es va salvar i Francisco Camps va tindre un final feliç.

-Si, fill meu, aquesta història no acaba mal, però podria haver tingut un altre desenllaç. Un final tràgic, no sé si m'entens...

Tu aimes Fayrouz

2010-04-24T10:12:00.000-07:00

Tu n'en veux pas?
Tu n'as plus envie d'écouter les informations?
Je t'achèterai donc un magnétophone et des cassettes.
Tu aimes Fayrouz. Je t'achèterai les chansons de Fayrouz, en particulier celle qui dit Je te vois avancer sous le ciel clair, perdu parmi les feuilles et l'amandier. Demain je t'apporterai le beau temps, les feuilles de l'amendier, Fayrouz et toutes les vieilles chansons d'Abdelwahab. Je t'apporterai la chanson Ton amour me fait languir et le sommeil me fuit. Qu'elle est belle la poésie d'Ahmad Chawqi, le prince des poètes! Demain je te raconterai son histoire avec le chanteur Abdelwahab qui faisait ses débuts.

Mon seigneur tient mon âme dans sa main
Il l'a perdue, bénie soit sa main

Que c'est beau l'amour, Abou Salem mon ami! Demain nous chanterons, nous vivrons l'amour de nouveau. Tu es amoureux, moi aussi. Nous sommes seuls dans une chambre d'hôpital solitaire dans un coin d'un camp solitaire de Beyrouth.
Repète avec moi cette sourate:

Dis: Mon réfuge soit le Seigneur des hommes
le Roi des hommes
le Dieu des hommes
contre le ravage de l'instigateur surnois
qui chuchotte dans la poitrine des hommes
(l'instigateur) de parmi les djinns et les hommes.

Récite la sourate. Le Coran apisaera ton coeur. Je te quitte maintenant. Bonne nuit.

La porte de soleil
Elias Khoury
Ed. Babel, Actes Sud
p. 70.

Fayrouz // Songs for Palestine

Coses que fan gràcia (André Glucksmann)

2010-04-23T07:37:00.000-07:00

"Irak está mejor que con Sadam, ahora se puede votar y discutir"

Llegit ací.

El llenguatge de l'oblit

2010-04-22T12:21:00.000-07:00

La transició espanyola -l'oblit institucionalitzat- té el seu propi llenguatge i la seua pròpia narrativa.

Per exemple, si un ex dirigent del règim feixista de Franco (i corrupte) es mor, la premsa internacional destaca l'origen franquista del subjecte. Mentre, en Espanya, els democràtics mitjans passen per damunt de l'assumpte. I quan tracten l'assumpte ho tracten d'aquesta manera:

"Burgués por nacimiento, el joven Samaranch se afilió a Falange Española cuando la retórica antiburguesa era una de las características de la versión española del fascismo, al principio de la década de 1950, y en 1954 ocupó su primer cargo político como concejal del Ayuntamiento de Barcelona".

"Samaranch estuvo en el franquismo desde 1938, cuando, movilizado por la República, decidió pasar a Francia y desde allí a la zona de España controlada por los sublevados". [Algú imagina un periòdic europeu que afirme que 'Goebbels estuvo en el nazismo'?]

"La carrera política le llevó a presidir en 1973 la Diputación Provincial de Barcelona"

"régimen de origen corporativista como era el franquismo"

Selecció de l'article signat avui per Enric Company al diari El País.

Altres:

Abc: "Un español universal"

Juan Carlos de Borbón: "Catalunya y el resto de España han perdido a uno de sus hijos de mayor proyección universal"

Levante: "Un político pactista al frente del COI"

El Mundo: "El padre del olimpismo moderno"

Vicent Partal i Juan E. Tur també han escrit sobre l'assumpte. De fet són dos dels pocs periodistes que han recordat en un tó crític la figura de Samaranch (una bona mostra estadística de la llibertat d'expressió a l'Espanya postfranquista).

Mentre, en la resta del món:

The Times: Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d'on Samaranch dirigia el CIO

L'Express: Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis.

BBC: Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al CIO

Le Monde: No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco

The New York Times: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista, va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic.

La Stampa: S'ha emportat a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange

Sidney Morning Herald: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme.

Kurier: L'espanyol estava al servei dels feixistes

New Zealand Herald: Samaranch era autocràtic i intolerant

Wall Street Journal: Samaranch insistia a ser tractat d’excel·lentíssim i a envoltar-se de luxe

[Recull de Vilaweb]

Foto: el finat i Francisco Franco

Siempre Fuertes de Konciencia

2010-04-04T14:25:00.000-07:00

Pose ton gun, NTM.

Dónde está Wifly, SFDK.

[Dos temes que retumbaren en les meues orelles des del discman durant anys]

Abusos a menors? Oració i penitència

2010-04-04T13:22:00.000-07:00

Que han hagut centenars d'abusos a menors per part de membres de l'església catòlica? Doncs la solució, segons afirma avui el teòleg Josep-Ignasi Saranyana en La Vanguardia, és "oració i penitència". S'accepten comentaris sobre l'assumpte.

Les filtracions policials (bíbliques)

2010-03-21T10:49:00.000-07:00

Què passa quan les filtracions policials o del Ministeri de l'Interior són considerades pels periodistes com si fóren un capítol de la Bíblia?

Doncs que un grup de bombers és considerat en tots els mitjans mundials com la cúpula d'ETA. Ni pressumpts etarres ni òsties. Açò publicava El País [no us perdeu la rectificació, és de risa]: "los etarras que mataron al policía Jean-Serge Nérin tras robar seis coches cerca de París ya tienen cara. Cinco fueron grabados haciendo la compra...". Llegiu en algun lloc 'pressumpte'? No veritat? Doncs eren bombers. Que jo haja vist, només Público demanava disculpes en la seua edició d'avui a lectors i bombers afectats: "‘Público’ pide disculpas a sus lectores y a los cinco bomberos catalanes por haberse hecho eco en su edición de ayer del vídeo distribuido por el Ministerio del Interior francés que los identificada como presuntos etarras".

L'altre dia una notícia va passar prou desparcebuda. L'agència EFE va publicar per error la foto d'un ex membre d'Ezker Batua, titllant-lo de líder d'ETA (ni més ni menys) perque el nom i el primer cognom coincidien (efectivament no van comprobar el segon cognom).

Pegue a continuació una peça molt divertida de Gara sobre l'assumpte:

De la equivocación policial a las chocantes interpretaciones de los medios españoles

La mayoría de los medios de comunicación españoles, y muchos vascos, pecan en exceso al dar por buena cualquier «información» que les llega de «fuentes de la lucha antiterrorista». En las ocasiones en que es fácil contrastar las noticias filtradas por las fuerzas policiales, o directamente por el Ministerio de Interior, tampoco lo hacen. Lo ocurrido con los cinco bomberos catalanes que habían acudido a hacer escalada a la zona de Fontainebleau parte de un error policial. Esta vez, la fuente ha asumido su error, pero ello no justifica cómo difundieron algunos medios la noticia. Como se quejaba ayer uno de los afectados, «de presunción, nada».

«ETA va al `súper'», titulaba en portada «El Correo», la cabecera vizcaina de Vocento que, como su colega «El Diario Vasco», ilustraba con una gran fotografía de cinco personas entrando a un hipermercado. Aunque cambiaron sus primeras ediciones para incluir el importante dato de que los bomberos se habían identificado, mantuvieron la mayor parte del relato ya fabricado en base a unos segundos de vídeo. «Tres de ellos llevan colgados en bandolera sendos bolsos de pequeño tamaño en los que, según la Policía gala, podrían llevar las armas», añadían estos medios, que al parecer habían logrado concretar que lo que cargaban en el carro de la compra eran «paquetes de zumos de frutas».

«Noticias de Gipuzkoa» decidió dar una gran fotografía en su primera bajo el sucinto titular «De compras en el Carrefour». Menos espacio gráfico ofreció al tema «Deia», aunque su titular era más largo: «El `aparato militar' de ETA se fue al híper antes de robar los coches y asesinar al policía».

La información que en páginas interiores publicó «El País» tampoco daba opción a la presunción de inocencia. Así arrancaba el texto: «Los etarras que mataron al policía Jean-Serge Nérin tras robar seis coches cerca de París ya tienen cara. Cinco fueron grabados haciendo la compra...». Los periodistas de Prisa llegaron a ver en las imágenes que «se mueven con las manos en los bolsillos, bolsos en bandolera, casi en formación, rodeando a uno alto y calvo que empuja el carrito. Todos con pinta de montañero y sin afeitar. `Con esa pinta, o son etarras o de los nuestros', ironizaban ayer [por el viernes] fuentes policiales». Lo que no vieron fueron los zumos, porque afirmaban que «sobre todo compraron cerveza».

Bajo la fotografía del supermercado, el principal titular de la primera página de «El Mundo» era éste: «Retrato de comando etarra con el carrito de la compra». El periódico de Pedro J. Ramírez también hizo su peculiar interpretación del vídeo: «La imagen del comando etarra haciendo la compra y escoltando el carrito simboliza la precariedad logística, estructural y anímica de ETA».

Para «Público», «las imágenes duran 40 segundos, pero son muy significativas [...]. Nada más franquear la puerta, se detienen unos segundos y miran a los lados, como inspeccionando el establecimiento».

Como se ve, más allá de la fuente, cada medio aportó su visión.

Foto: ara en els fotgrames del video es pixela la cara dels bombers.

Esther Franco, un paper peculiar

2010-03-17T09:33:00.000-07:00

La dona que acompanya a Vicente Sanz a declarar en la fotografia de dalt és Esther Franco Aliaga. Diputada del Partit Popular en les Corts Valencianes i esposa de Vicente Sanz, denunciat per assetjament sexual per tres treballadores de Canal 9.

Quin paper més pecualiar, no?

Més encara quan la citada diputada és membre de la Comissió de la Dona i de les Polítiques d'Igualtat, no? La imatge de Franco Aliaga acompanyant al suposat pervertit a declarar al Jutjat de primera instància i instrucció número 1 de Paterna, resulta sorprenent. Les periodistes que han denunciat a l'ex cap de personal de Canal 9 van enregistrar un video en càmera oculta que han vist diputats del PSPV, López Jaraba i, evidentment, la jutje.

Condemna Esther Franco al seu marit?

Ho dic perque en 2003 Esther Franco va presentar una proposició no de llei en el Parlament valencià amb una condemna de "qualsevol tipus de violència contra les dones". També pertany a la Comissió espacial per a l'estudi de la violència de gènere. El 8 de Març del 2008 el sindicat dretà CSIF va premiar a Esther Franco "pel seu esforç i la seua feina per la defensa de la integració i la igualtat de les dones en la societat". S'esforçarà en sostindre a les tres trebaladores que han denunciat al seu marit?

Per cert, en un altre ordre de coses, l'advocat del presumpte pervertit és Francisco Puchol-Quixal y de Antón [en el centre a la fotografia], de Jiménez de Parga Abogados, sinònim de preus estratosfèrics. Com es recordarà Sanz fou l'autor de la famosa frase "estoy en política para forrarme" en conversació amb l'actual conseller de Telefónica, Eduardo Zaplana. Com a recompensa pels favors prestats en una època intensa per al PP valencià Sanz fou colocat en Canal 9 i la seua dona en les llistes del PP i posteriorment en el Parlament valencià. La cosa ha durat quinze anys, des del 1995 fins a la denúncia per assetjament sexual. Puchol organitzà, com a president del Club Encuentro Manuel Broseta, la polèmica presentació del llibre El acierto de España en Valencia (oficialment escrit per Zaplana però que contenia diversos paràgrafs plagiats sense massa miraments). Ara defensa a Vicente Sanz.

El sopar de Rus

2010-03-15T11:55:00.000-07:00

Dissabte, 21h00. Sopar de la provincia a la Plaça de Manises.

Avui Alfonso Rus dilapida uns quants milers d'euros, a compte de la Diputació, en un sopar de Falles on estan convidats nombrosos il·lustres valencians del calibre de Máximo Caturla, catapultat a la fama recentment per participar en la censura de l'exposició de fotos -algunes relacionades amb el Cas Gürtel- del MUVIM, Peter García, ex director de Canal Nueve dimitit pel Cas Gürtel o Rafael Betoret, cap de protocol de la Diputa imputat al Cas Gürtel. Hi ha un abans i un després del Cas Gürtel. Benvinguts valencians i nouvinguts a l'era postGürtel. No assistiren ni El Bigotes ni Francisco Correa, aquest últim per privació de llibertat. Tampoc Paco Camps, el líder de la branca valenciana gürteliana, però si el nou lloctinent Antonio Clemente i l'ex activista de la lluita armada Rafael Blasco. Aquesta és la fauna que ha reunit Rus esta nit.

Després d'un sopar correcte, barra lliure. Orquesta infamant i Rus tocant la bateria un any més. Esta nit no ha pogut vindre en Ferrari però l'inefable president de la Diputa és aclamat: "President! President!". "Aquesta cançó li la dediquem a la consellera Trini Miró!". "Trini! Trini!". Un cubata, per favor. I on està l'oposició?

Ai, l'oposició...

Els socialistes (ai, la perversió del llenguatge) anaven a dur uns quants exemplars de la publicació editada per la Unió de Periodistes de l'exposició Fragments d'un any en protesta per la censura... Finalment opten per deixar una cadira buida a la seua taula com a protesta (?). Pfff.... El PSPV... He vist ovelles més insurrectes en esta vida. Un cubata, per favor. Carmen Alborch balla un pasodoble amb Rafa Rubio. Què fred que fa ací, no? Un altre cubata, per favor, que paga la Diputa. Alarte es passeja per ahí. Què dir d'Alarte? Este subjecte és el que ha de liderar el canvi postcampista? El seu èxit -nul- és directament proporcional a la seua -nula- capacitat política. Bravo per l'alcalde d'Alaquàs! Un altre cubata que fa un fred que pela!

La música és infame, gran part del públic també ho és, però no podem marxar... Rus convida a cubates a tot déu, sense discriminació ideològica. Un altre, per favor. Afortunadament queda el quart poder. La premsa lliure. Zola. Watergate. Kapuscinski. Ah no!, cony!, què Zola ni qué niño muerto si ací estem en territori salvatge. El quart poder és seu. Amb la creu penjada al coll, tres il·lustres redactores de Ràdio Luz -"promoció del 69"- ens han mostrat les claus de com Jalar -en majúscula- com si ho anaren a prohibir demà. Una lliço magistral per a tot amant d'allò gratuit. Un altre cubata, per favor.

Dintre d'aquest zoològic social destaca l'amor i respecte per la justícia. Si jo estiguera imputat en el Cas Gürtel, crec que no seria capaç de ballar com ho feia Rafael Betoret. Mare de Déu! Quina manera de remenar l'esquelet. Entre cubata i cubata l'imputat més elegant del Cas Gürtel -al meu parer; eixes ulleres de pasta són la òstia!- es va beure la seua imputació sencera, a la salut de De La Rúa. Picassent és un destí que els queda lluny a tota esta panda. Un cubata, per favor.

Eixim de la jungla sociopolítica i entrem a la jungla urbana. València en Falles!

Avatar Palestina

2010-02-19T08:13:00.000-08:00

Curiositats de la democràcia israeliana

2010-02-19T07:58:00.000-08:00

"En Israel sólo se pueden reproducir las informaciones sobre defensa e inteligencia cuando han sido previamente difundidas por medios extranjeros. No se puede ir más allá en la información sin contar con la autorización del censor".

Eugenio García Gascón, corresponsal de Público. Llegit ací.

Foto: peça de l'artista Eugenio Merino exposada a la fira ARCO.

El Tribunal Suprem i els principis de Franco

2010-02-05T07:03:00.000-08:00

La Asociación [para la Recuperación de la Memoria Histórica] subrayó que "más de la mitad de los magistrados del Tribunal Supremo juraron los Principios del Movimiento y fidelidad al general Franco".

Llegit ací.

Colp d'Estat de manual

2010-01-16T11:08:00.001-08:00

Vaja per davant el meu respecte i admiració per Vicent Partal (un autèntic visionari vanguardista) però "una revolta popular" no va foragitar Jean Bertrand Aristide del poder a Haití el 2005 -tal com afirmava ahir- sinó un colp d'Estat de manual cuinat per França i Estats Units.

Foto: Hugo Chávez i Jean Bertrand Aristide. També hi ha qui qualifica el colp d'Estat contra Chávez del 2002 com una revolta popular.

Pd. Fidel Castro ha escrit que "lo más curioso de esta historia es que nadie pronuncia una palabra para recordar que Haití fue el primer país en que 400.000 africanos esclavizados y traficados por los europeos se sublevaron contra 30.000 dueños blancos de plantaciones de caña y café, llevando a cabo la primera gran revolución social en nuestro hemisferio. Páginas de insuperable gloria se escribieron allí. El más eminente general de Napoleón fue derrotado. Haití es producto neto del colonialismo y el imperialismo, de más de un siglo de empleo de sus recursos humanos en los trabajos más duros, de las intervenciones militares y la extracción de sus riquezas".

Official Video

2009-12-28T05:30:00.001-08:00

La lògica de la CEOE

2009-12-27T10:12:00.000-08:00

"El pasado 16 de diciembre, cuando [Gerardo Díaz Ferrán] puso el cargo a disposición de la cúpula de la patronal tras conocerse el impago de 26,5 millones a Caja Madrid, ya logró el amparo unánime. Entonces la grey empresarial le dio el respaldo, entre otras cosas, porque el 24 de julio se había opuesto a las tesis del presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, sobre la reforma laboral".

Miguel Ángel Noceda en El País.

[Després hi ha gent que diu no sé què sobre l'empresariat i el benestar de la societat]

Foto: Víctimes del president de la patronal espanyola.

Titulars per a la posteritat (II)

2009-12-27T09:48:00.000-08:00

Atenció a l'espectacular titular de l'entrevista d'avui en Público a la ministra Elena Espinosa:

"Hugo Chávez y Evo Morales bloquearon la cumbre del clima para defender su petróleo y su gas".

La ministra afegia: "Quizá [Hugo Chávez i Evo Morales] pensaron que sus expectativas de crecimiento económico se verían mermadas con un acuerdo de reducción de emisiones. No coincido con esa visión, pero hay que respetarlos".

Notes mentals comentaris titular:

-Hugo Chávez = Lucifer

-Evo Morales= Lucifer

-"Su petróleo" (nacionalisme és furtar?)

-"Su gas" (hauria de ser el nostre gas)

-La S de PSOE es refereix a 'Socialisme' (polisèmia?)

-La culpa és de l'altre (alteritat?)

-La culpa no és de la indústria occidental (faltaria més).

Parlant de Napalm mediàtic...

Titulars anteriors per a la posteritat

Elements d'un viatge

2009-12-25T13:32:00.000-08:00

Motxila. Ulleres. Tabac. Passport. Boli. Llibreta.

Colega 1. Colega 2. Colega 3. Altres Colegues 4 a 20. Pensió. Casa. Bar. Cafè. Nescafè. Tabac. Narguile. Records. Fotografia. Ferran. Freelance. Llibre. Txalaparta. Editorial. Cabina telefònica. Tarjeta telefònica. Llibreta. Raspall de dents. Entrevista. Cita important. Euros. Dòlars. Lires. Tarjeta. Telèfon. Snack Majlouf. Trobada. Errantes. Compatriotes. Brugal. Locutori. Snack Majlouf. Dutxa.

Fardo. Lastre.

Cames. Cafès. Conversa. Internet. Correu electrònic. Llibreria. Bús libanès. Taxi. Ambaixada síria. Fotos no. Funcionària síria. Funcionària espanyola. Retrat cap d’Estat. Ambaixada espanyola. Insectes. Refugiats. Xiquets. Xatila. Trànsit. Sol. Crema solar. Maquinilla afaitar. Picadura. Picadures. Snack Majlouf.

Quebab. Suc de taronja. Lucky Stricke. Nescafè. Hostal Saïda. Mediterrani. Hits libanesos. Cotxe de lloguer. Control militar. Convent. Correu electrònic. Saïda. Sud. Platja. Tovallola. Khiam. UNIFIL. Tancs. Hizbul·là. Ben Jbail. Mort. Vida. Joventut. Centre Saïda. Dutxa. Locutori. Crits. Concentració nula. Miliatrs espanyols. Nabatiyhe. Controls. Exèrcit libanés. UNIFIL. ONU.

Mexicà. Assassinar mexicà. Mexicà colega. Espionatge.

Sandwich. Tripoli. Té. Nescafè. Lucky Stricke. Kadisha. Muntanya. Caçadors. Forces Libaneses. Perduts. Professor alpinisme. Fred. Por. Mexicà. Snack Majlouf. Ianqui. Artista. Yara. Bellesa. Dutxa. Snack Majlouf. Mexicà. Històries. Família.

Xiïtes. Sunnites. Cristians. Ortodoxos. Palestins. Israel. FL. Kataeb. Hizbul·là. PC. Drusos. Guerra. RPG. Guerra Civil. Hariri. Nasrala. DVD. Crònica. Entrevista. Reportatge. Snack Majlouf.

Converses. Colega 3. Antoine. Kerouac. Corm. Mike Davis. France. Bolaño. Corm. Corm. Història del Líban. Burroughs. Baudelaire. Nasrala. La gauche. Corm. Reed. Cuba. Snack Majlouf. Librairie Antoine. Librairie Orientale. Llibres. Pes. Euros. Menys.

Muntanya. Dario Escobar. Paisatge. Monjes. Dutxa.

Damasc. La noruega. Dona. Taxi. Autopista. Usaid. Narguile. Descans. Ciutat. Adsl. Dictadura. Democràcia. Llibreria. Lucky stricke. Dutxa.

Snack Majlouf. Adéu. Colega 2. Aeroport. Espanyola insuportable. Bojeria. Dutxa.

Corm. Entrevista. Secretària. Amor. Gravadora. Llibreta. Preguntes. Rialles. Simpatia. Corm.

Hashish. Jail. Colegues libanesos. Cotxe. Nit. Vanessa. Karim. Yara. Porro. Hamra. Snack Majlouf. Nit. Copes. Converses. Música cotxe. Hash.

Últim dia. Aeroport. Fins la propera. Beirut. Praga. Barcelona. Adéu colega 1. Euromed. València. Benvinguda. Occident. Nostàlgia. Beirut.

Foto: antic convent convertit en hostal a Sud (Alfred Manfredi).

Quan la democràcia matà Ben Jbail

2009-12-25T13:25:00.000-08:00

Ben Jbail és un poble del sud del Líban. Ben Jbail és un poble amb xiquets i adolescents que passen l’estona en els carrers. Però Ben Jbail també és un poble fantasma.

Aparque el cotxe en un carrer de la perifèria del poble on hi ha uns joves que ens observen automàticament amb simpatia i curiositat. Em va bé estirar les cames després d’hores conduint, de bregar amb els controls de l’exèrcit libanés (i de superar-los tot i no tindre un permís estatal importantíssim per a recòrrer el sud), i de suportar la conducció suicida a l’estil libanés. Parlem una mica amb els joves que ens observen i ens donen la benvinguda. Açò és Ben Jbail, el nostre poble. Estem a 5 km d’Israel.

Caminar per Ben Jbail no és fàcil. Les típiques cases de dues plantes estan totalment destruides. Troços de cases estan per terra entrecreuant-se amb altres troços de les altres cases, marcant el camí d’allò que algun dia fou un carrer. De sobte has de superar mitja paret que queda en forma de rampa i penses que eixa mitja paret formava part de la paret sencera d’una casa que estava sencera abans que els avions militars israelians bombardejaren sense pietat –algun avió militar que bombardeja te pietat?- durant l’estiu del 2006. Continuem caminant. Només ens creuem amb un parell d’obrers que treballen en les tasques de reconstrucció, tres anys després d’aquella guerra (d’aquella masacre!). Algunes cases ja estan reconstruides però encara estan sense pintar. L’ambient és fantasmal, runes de bombardeig romanen al sol front a les noves cases reconstruides. Són runes grans, troços de parets i part del terra d’allò que, ens diu la lògica més elemental, abans de l’estiu del 2006 era una casa en un carrer, amb xiquets, xiquetes, àvies i mares, pares, nebots i fills. Ara no hi ha ni casa, ni carrer, ni xiquets, ni xiquetes, ni àvies, ni mares ni pares, ni nebots, ni fills.

Israel és una democràcia!, diuen alguns. I m’enrecorde d’aquell conte de Santiago Alba Rico que diu Llora niño llora, que la Democracia ha matado a tu padre.

A Ben Jbail no hi ha ni temps ni espai per al sentimentalisme. Ací l’esperança és la Résistance. Però no són francesos ni escriuen poesia. Ben Jbail fou destruit durant dies i dies per les bombes israelianes. Mesquita, camp de futbol i col·legi inclosos. Pel passeig que vam fer calcule que, com a mínim, un 70% del poble fou destruit. Qui sap. No cal ser un gran sociòleg ni un gran filòsof per saber la fòrmula següent: bombardeja el 70% d’un poble, mesquita, camp de futbol i col·legi inclosos, i tindràs la més magnífica i extraordinària resistència que mai havies pensat que podria vèncer. I així fou: Ben Jbail va resistir –els seus milicians van resistir- i van vèncer. Arribem a la plaça principal del poble i entre en una tenda i me compre un boli bic. A l’eixida està la plaça principal del poble, una espècie de rotonda sense massa atractiu estètic enmig de la qual hi ha un trofeu de guerra, una espècie de metralleta israeliana gegantina abandonada durant el final de la guerra. No seria ni el primer ni l’últim trofeu de guerra que vam vore.

Avui dia, Ben Jbail comença a transformar-se en un poble viu. Però les runes –runes inmenses, plenes de pols i de grisos i negres- encara recorden que estem caminant per un poble fantasma.

Foto: Propaganda d'Hizbul·là (retrat de Hasan Nasralà) a la ciutat de Sud (Alfred Manfredi).

Mon pare va morir a Khiam

2009-12-25T13:13:00.000-08:00

Durant el ramadà, a Saïda, els restaurants del passeig marítim romanen buits pels matins. En un dels establiments un grup d’amics acompanya l’encarregat que prepara l’iftar de la nit. Un dels amics, un jove palestí, m’explica que només ha vist Palestina a través de Google Images als ordinadors dels cibercafès que hi ha perduts entre els carrerons de la zona vella. Molts dels comerços de la part antiga de la ciutat són regentats per palestins que hi viuen fora del camp de refugiats. El seu germà es dedica a la boxa. I son pare?
-Mon pare va morir a Khiam.

Per arribar on va morir son pare cal atravessar diversos controls militars de l’exèrcit libanès. El poble, acomodat en una enorme colina, està coronat per la presó de Khiam, un centre de detenció israelià durant l’ocupació del sud del Líban reconvertit per Hizbul·là en un museu. L’entrada al recinte està presidida per dues fileres de tancs i carros de combats del Tzahal abandonats o capturats durant la fugida israeliana del 2002 i durant la guerra dels 33 dies en 2006. Són trofeus de guerra, adornats amb la bandera verda i groga de Hizbul·là i amb la bandera libanesa, que encara conserven inscripcions en hebreu. “Han vingut americans, francesos, bitànics. Els americans al principi estan una mica asustats”, em comenta el guia, un ex presoner que ara viu i rep les poques visites que arriben al museu. La llista de brutalitats i tortures que relata a continuació, caminant entre els corredors d’un dels tres edificis que encara queda en peu, és la clàssica llista de brutalitats i tortures de qualsevol exèrcit d’ocupació. A uns metres de les instalacions una estàtua de les Nacions Unides recorda la mort d’uns cascs blaus durant un bombardeig israelià.

En una sala anexa hi ha una petita exposició de material abandonat per l’exèrcit israelià, aparells de comunicacions, manilles, porres. El final de la visita, com a qualsevol museu, és la tendeta de material de Hizbul·là, encenedors, banderes, samarretes, dvd’s. I postals de la presó de Khiam.

Foto: Trofeus de guerra a la presó-museu de Khiam (Alfred Manfredi)

Espinita, Clara Andrés

2009-12-25T11:08:00.000-08:00

Postals borbòniques

2009-12-18T10:53:00.000-08:00

Vist per ací.

Realitat PParal·lela

2009-12-10T11:16:00.000-08:00

La realitat valenciana segons Marc Peris, avui en L'Informatiu.

Més ací.

Ullades a la nostra ciutat

2009-12-06T09:33:00.000-08:00

Esos chorvos barbilampiños que Rubalcaba nos ha enviado en magro número de un centenar y pico a la capital más caótica y juerguista del estado no parecen estar al loro. Esos señores del gobierno se creen, ingenuos, que aumentando la represión se acaba con el delito. Los políticos son los únicos ciudadanos que tropiezan dos veces con la misma piedra. Y es que la ciudadanía de a pie, la de las hipotecas y el paro, se pregunta al caminar por esta ciudad protoiluminada de amarillo (que es peste, el color del desdén) dónde están los malos. Se mantienen los guetos históricos en barrios con mucho tronío. Nazaret y Malvarrosa, con su pintoresco mercado de caballo y farlopa que reparten los niños de ocho años como si tal cosa y ante los morros de eso policías de uniforme tan nuevo que parecen azafatos. En Malilla, en el Carmen, en La Punta, en Orriols. Esos barrios no cuentan. No lucen, sólo lo habitan trabajadores y extranjeros. Y el consistorio derechista que lucimos es un pelín xenófobo.

Abelardo Muñoz en L'Informatiu.com

Prado y Colón de Cravajal, 'administrador privat' del rei

2009-12-05T06:15:00.000-08:00

Esta matinada moria Manuel Prado y Colón de Carvajal, un dels personatges claus en la construcció de la fortuna del rei -"administrador privado de su majestad"- i un corrupte condemnat per la justícia. Un personatge protagonista d'alguns dels escándols més lamentables de la història recent espanyola. Tot i això, els obituaris acostumen, tal com insistia sempre el gran Javier Ortiz (que per això mateix va redactar el seu propi obituari) a transmetre una imatge idílica del personatge ultimat (en la crònica de 15 segons de TVE de la primera edició del telediari no es cita en cap moment que l'ilustre personatge fou condemnat en diverses ocasions per la justícia).

Tot i això, qui estiga interessat en profunditzar en la trajectòria d'aquest subjecte podrà llegir el magnífic i clàssic llibre de Jesús Cacho El negocio de la libertad (ed. Foca).

Actualització [6/XII/09]: Per ampliar informació es poden consultar aquests escrits:

Manuel Prado o el valido, Jesús Cacho (El Confidencial)

Real Censura, Ramón Doría Bajo (Rebelión)

Principi atroç

2009-12-04T10:24:00.000-08:00

Mai no som infinitament lluny d'aquells que odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells que estimem.

Albert Sánchez Piñol
La pell freda

L'amic sàtrapa del rei

2009-11-29T07:19:00.000-08:00

Aquesta setmana la notícia del divorci entre la Infanta Elena i Jaime de Marichalar ha acaparat l'espai reservat a la Casa Real en el lamentable món de la premsa del regne. Tot i això, la intervenció de Juan Carlos I en favor del consorci empresarial espanyol que opta a construir l'AVE en Aràbia Saudí, una de les darreres monarquies feudals del món (on els drets humans són un conte de fantasia), no ha estat comentat. Resulta que el rei, suposat garant de la democràcia postefranquista espanyola (segons el relat oficial dominant), és amic íntim de sàtrapes de la talla del rei Abdulà d'Aràbia Saudí.

El narco-Estado talibán

2009-11-19T09:13:00.000-08:00

LORETTA NAPOLEONI 19/11/2009

Cinco soldados ingleses mueren en Afganistán a manos de un policía local a plena luz del día, a poca distancia de su cuartel. El asesino era un infiltrado a sueldo de los narco-talibanes, el nuevo Ejército informal afgano que está poniendo de rodillas al super-tecnológico Ejército estadounidense y a todos sus aliados. Se trata de un guión tristemente conocido, que se interpreta desde hace años al otro lado del mundo, en Colombia, donde la joint-venture entre los barones de la cocaína y las FARC ha convertido gran parte del país en un narco-archipiélago. Ni las intervenciones del Ejército, ni la forzada erradicación de los cultivos de coca, ni el uso de la diplomacia, ni hasta la concesión de una tajada del país -el Despeje- a las FARC a cambio del alto el fuego; ninguna de estas estrategias ha hecho mella en la industria de los narcóticos. La cocaína sigue siendo producida en Colombia y exportada y consumida entre nosotros. Sus ingresos compran políticos, armas y respeto, y consiguen así que quien cuente en el país no sea el Gobierno ni las fuerzas del orden, sino quien gestione el tráfico de narcóticos.

En Afganistán, como en Colombia, el riesgo es el de perder la guerra por falta de tácticas adecuadas, de estrategias ad hoc contra un enemigo sui géneris que se alimenta precisamente de nuestras debilidades: el consumo de droga. La industria de la heroína en el mundo genera 65.000 millones de dólares (más de 43.000 millones de euros) al año, equivalentes a 4.000 toneladas de opio, de los que casi el 60% son consumidos en Europa y Estados Unidos. Afganistán satisface el 90% de esta demanda y hace poco o nada para impedir que la heroína llegue a nuestras ciudades. Las fuerzas del orden afganas interceptan un modesto 2% del contrabando de narcóticos anual, frente al 20% de Colombia.

Es equivocado considerar a los talibanes como a un ejército de harapientos y terroristas; a ocho años de su derrota nos encontramos ante un nuevo enemigo, indudablemente astuto, que se ha enriquecido entrando a formar parte de la industria de la droga, a la que está íntimamente ligado. "Conoce a tu enemigo", decía Sun Tzu en El arte de la guerra: nosotros deberíamos guardar esa máxima como un tesoro. Las metamorfosis de los talibanes han modificado el significado de la guerra.

Es un error luchar sólo para evitar que Al Qaeda vuelva a adiestrarse en Afganistán, no es ése el verdadero peligro para Occidente. Lo que hay que temer es más bien la consolidación de la autoridad de los talibanes en un narco-Estado, un fenómeno que haría gravitar la producción y la exportación de opio con consecuencias desastrosas entre nosotros. El crimen organizado no espera otra cosa para poder vender heroína y meta-anfetamina a precios accesibles por todos los rincones de las metrópolis occidentales.

Pensar que los talibanes vuelvan a hacer de lacayos de Osama Bin Laden es sencillamente absurdo y peligroso. Son ya la parte integrante de una economía, la de la heroína, que, según Naciones Unidas, desde 2006 en adelante, les ha generado entre 200 y 400 millones de dólares al año, cantidad suficiente para hacer frente a los ejércitos más potentes de la tierra.

Hoy día los secuaces del mulá Omar no combaten para proteger a Al Qaeda sino para defender la fuente de su repentina riqueza. El narcotráfico les ha suministrado la legitimidad económica que el régimen talibán nunca ha poseído. Hasta 2001, el ISI, los servicios secretos paquistaníes, pagaban los sueldos de la administración pública de Kandahar, dado que el Gobierno no se lo podía permitir. La balanza de pagos del régimen del mulá Omar era menos compleja que la cuenta de la compra: aparte de la modesta producción de opio, que los talibanes toleraban y tasaban, las entradas comprendían el arrendamiento de los campos de adiestramiento de Al Qaeda y las tasas del tráfico de contrabando. Entonces sí que se les podía definir como un ejército de harapientos. Hoy, sin embargo, la situación es bien diferente.

Un informe secreto del Pentágono citado por The Washington Post el pasado verano sostiene que los talibanes perciben un porcentaje por cada fase de producción de la droga, desde la siembra hasta la exportación de la heroína. Imponen tasas incluso sobre la importación de los agentes químicos requeridos para procesar en los laboratorios locales el opio en heroína. Lo hacen porque en realidad son ellos quienes han creado las condiciones para que esta industria se desarrollase. Y los cultivadores, los señores de la droga, los narcotraficantes y toda la nebulosa criminal que vive del narcotráfico en Asia Central son perfectamente conscientes de ello y les están agradecidos por ello. A ninguno se le ocurriría no pagar. Así es como el avance del Ejército de los talibanes ha removido todos los obstáculos al narcotráfico. El último informe de Naciones Unidas sobre la producción de opio habla precisamente de una correlación entre dicha producción y la reconquista territorial de los talibanes en Afganistán.

A diferencia de las FARC, que han quedado siempre al margen del narcotráfico, los talibanes ejercen una gran influencia sobre la industria del opio. Actúan como si ellos ya fueran el cártel de la heroína en Asia Central. Y muchos están convencidos de que esa ulterior metamorfosis está a la vuelta de la esquina. Desde 2006 han guiado la transformación del país de productor de opio a exportador de heroína. En opinión de los expertos de Naciones Unidas, con ese fin se han convertido en socios de negocios de segmentos del crimen organizado local. Esta joint-venture ha financiado la difusión de laboratorios para la producción de heroína en territorios controlados por ellos. Afganistán pronto exportará más heroína que opio. Indudablemente es ese el objetivo de los talibanes, desde el momento en que ganan más si tasan un producto terminado, la heroína, que tiene un valor añadido mayor que la amapola. Por no hablar de los impuestos que cargan a toda la industria que gravita en torno a la heroína. Se trata de una cifra de negocio que en 2007 sumaba 3.000 millones de dólares y que en los próximos años podría fácilmente duplicarse.

En ocho años, bajo el fuego de las fuerzas de la coalición, los talibanes han aprendido a servirse de la riqueza de su país, las plantaciones de amapola, para reconquistar los territorios que habían perdido a finales de 2001. Un balance marcadamente negativo para Occidente. Pero las similitudes con el comportamiento de las FARC en los años ochenta, de las que a duras penas los talibanes conocen la existencia, no terminan aquí. La presencia de esta potente industria del narcótico en Afganistán desestabiliza a los países limítrofes. Sirva de advertencia la experiencia de México, un país que no produce cocaína pero que se ha convertido en un punto neurálgico de distribución del tráfico de droga procedente de Colombia. El cártel colombiano ya sólo se limita a exportar a México, desde donde se embolsa sus ganancias. De repartir la cocaína por el mundo se ocupa la criminalidad mexicana.

Los narco-talibanes están desarrollando un modelo similar, ya que exportan cada vez más a los países limítrofes: Irán, Pakistán, Rusia y repúblicas de Asia Central, y se embolsan sus ganancias a través de las organizaciones criminales locales. La tendencia es la de transformar a esas naciones en grandes consumidores y dividirse el botín. En Rusia, por donde transita la mayor parte de la heroína destinada a Europa, se consumen ya entre 75 y 80 toneladas al año. Nos lo confirma el número de toxicodependientes y de seropositivos en estas regiones, que, naturalmente, está en claro aumento. Según fuentes de Moscú, cada año mueren más rusos por la droga (cerca de 400.000 personas) que durante la guerra en Afganistán en los años ochenta.

El narcotráfico financia también a otros grupos armados que se inspiran en los talibanes afganos; entre ellos son particularmente peligrosos los talibanes paquistaníes, bandas que tienen su base en Waziristán y que quieren derribar el Gobierno de Karachi.

Éste es el espeluznante escenario creado por la industria de la heroína en Afganistán. Para erradicar a los narco-guerreros afganos no bastan los ejércitos más potentes del mundo, sino que es necesaria una estrategia mundial para cortar la alianza entre terror y crimen, un vínculo que también entre nosotros se llama droga.

Loretta Napoleoni es economista italiana. Traducción de Juan Ramón Azaola.

Llegit ací.

Postals valencianes lamentables

2009-11-15T12:33:00.000-08:00

Una imatge, la del Curita i Rita Barberà, que val més que mil paraules. El poder de classe a la deriva... (però en Ferrari).

Welcome to JamRock [Damian Marley]

2009-11-14T10:46:00.000-08:00

¿En qué gasta el dinero público el rey?

2009-11-13T04:52:00.001-08:00

Reproduisc a continuació un article -d'eixos que no abunden en la premsa peninsular- signat per Ignacio Escolar (11-XI-09).

Hay dos zonas oscuras en los Presupuestos Generales del Estado, dos capítulos del gasto público cuyo detalle es un misterio para los ciudadanos. La primera es la partida destinada a los fondos reservados: 25,2 millones de euros, la mayoría en manos del Centro Nacional de Inteligencia. La segunda es la asignación de la Casa Real: 8,9 millones de euros incluso más secretos que las facturas del espionaje.

Hay una gran diferencia entre ambas partidas. El detalle de los fondos reservados no sale en el BOE, pero al menos está controlado por el Congreso, a través de reuniones a puerta cerrada de la Comisión de Gastos Reservados, donde está presente un diputado de cada partido. Pero del dinero de la Casa Real nada se sabe. El rey utiliza esos fondos libremente, tal y como le permite la Constitución, que sin embargo no dice que ese presupuesto deba ser secreto. Las cuentas del rey son un misterio incluso para el Congreso, que sólo se limita a decidir la cifra total sin saber cómo se gasta. Es el único dinero completamente opaco del presupuesto público.

Ayer, en el Congreso, ERC junto a otras fuerzas de izquierda, como IU-ICV, pidieron que las cuentas de la Casa Real estuvieran a disposición del Parlamento y que se hiciese público el patrimonio de la familia del rey, como sucede en otras monarquías europeas. La propuesta era razonable no sólo por una cuestión de transparencia: si es el Congreso quien vota los Presupuestos y decide la asignación de la Casa Real, ¿con qué criterio lo hace si desconoce en qué se gasta? Por supuesto, la enmienda fue rechazada con los votos del PSOE y del PP. El Tabú Primero de España sigue en pie.

[Més sobre euros i monarquia ací].

Coses que cal no oblidar

2009-11-13T04:42:00.000-08:00

"Lo que hemos estado viendo en los últimos 40 años es la alianza de las clases dominantes del Norte y del Sur en contra de los intereses de las clases populares del Sur y del Norte".

Vicenç Navarro, en Público.

Foto: aliança de classes dominants del Nord i del Sud.

Ser valencià és cosa d'homes?

2009-11-13T04:22:00.000-08:00

Lamentable article avui a Levante-EMV... Li pregunten a vuit "representantes de la Comunidad Valenciana de diferentes estamentos sociales" què significa ser valencià. Deixant de banda que la nòmina del que menys cobra de la llista de subjectes enquestats no és inferior a uns quants milers d'euros -"diferentes estamentos sociales"?- és significatiu observar que vuit dels vuit enquestats són homes. Ser valencià és cosa d'homes? No hi ha sociòlogues, economistes, editores, esportistes, actrius i cantants o empresàries valencianes?

Una mostra més de com la qüestió de gènere es redueix en el mediocre periodisme habitual al tractament informatiu de la violència de gènere (domèstica fins fa quatre dies).

Need To Tell You This [ZIGGI]

2009-11-09T12:43:00.000-08:00

Djamila [Dub Incorporation]

2009-11-08T09:45:00.000-08:00

Gervasio Sánchez, premi nacional de fotografia

2009-11-08T09:30:00.000-08:00

Gervasio Sánchez ha guanyat el Premi Nacional de Fotografia, una notícia exel·lent per al periodisme de qualitat. Ja vaig escriure la meua opinió sobre aquest magnífic fotoperiodista. No puc més que recomanar la lectura del seu discurs (que fou escandalosament silenciat!) durant l'entrega del Premi Ortega i Gasset i la visita al seu magnífic blog.

FOTO: Hijos de desaparecidos en una olla común. Ayacucho (Perú), octubre de 1988. Gervasio Sánchez.

La escobilla del vàter de 350 euros de Jaume Matas i el poder de classe

2009-11-08T08:42:00.000-08:00

"La desaparición del discurso y del análisis de clases sociales es, en sí, un síntoma del enorme poder de las clases dominantes, las cuales promueven la percepción de que las clases sociales han desaparecido y que la lucha de clases es una categoría totalmente obsoleta, inservible para el entendimiento de nuestras realidades".
Vicenç Navarro.

No és una broma, Jaume Matas, ex president balear, tenia una escobilla de vàter valorada en 350 euros (que, per una altra banda, era allò més barat de la vivenda...). És part de l'inventari que la Guàrdia Civil va fer en el registre del palau de Matas, actualment en situació de semi exili judicial als Estats Units. El llarg affaire de Matas amb la justícia s'ha accelerat darrerament arran de les declaracions davant el jutje del cunyat de Matas, Fernando Arreal Montesinos, que també és gerent de PP balear, en el marc del Cas Palma Arena. Per si fóra poc el cunyat de Matas és també directiu de Bancaixa, colocat durant la època d'hegemonia de l'actual conseller de Telefònica, Eduardo Zaplana, en la política, les finances i la corrupció valenciana. El fet que un directiu de Bancaixa estiga imputat i declarant davant el jutje, mentre la Guàrdia Civil registra alguns dels seus domicilis familiars, no sembla importar a ningú al País Valencià. La vinculació de Bancaixa en diversos escàndols -Terra Mítica sense anar més lluny- ja és mera rutina. Un altre que està imputat i que va sentir el fred metàlic de les manilles sent detingut és José Luís Pepote Ballester, amic íntim del gendre del rei, Ignacio Urdangarín (que, per cert, ara és conseller de Telefònica, com Zaplana) i de la seua dona, la Infanta Cristina. D'aquesta relació no en parla ningú; el cognom Borbón està pel mig.

Foto: Matas i Camps (potser dos homes i un destí -la presó-?) en una foto d'EFE.

El sistema segons Juan Cotino

2009-11-01T10:05:00.000-08:00

Ahir milers i milers de persones vam acudir a la manifestació contra la corrupció que avui ha estat titllada pel membre supernumerari de l'Opus Dei Juan Cotino com a iniciativa de l'extrema esquerra. Cotino, un tipo amb una família que s'ha forrat a costa de la Generalitat Valenciana, acusava al PSPV-PSOE de vincular-se (assistiren alguns càrrecs públics d'aquest partit) a una iniciativa de l'extrema esquerra. Deixant de banda que el PSPV-PSOE hauria d'estar en plena insurrecció civil contra Camps (la qual cosa és una altra història), és molt interessant que el PP valencià acuse al principal partit de l'oposició de virar a l'extrema esquerra quan el que fa aquest partit és, simplement, manifestar-se contra la corrupció. D'aquesta manera el PP vol forçar a construir -o reforçar- certs pactes tàcits entre les classes dirigents, com per exemple el finançament dels partits. Manifestar-se contra la corrupció és radical quan -teòricament- hauria de ser un dels principals valors del sistema de representació parlamentària i de la tradició del liberalisme polític.

Hi ha una enorme massa monetària que circula en maletins i en caixes B de trames corruptes, moltes vegades triangulades al voltant de l'especulació inmobiliària, la política i els paradisos fiscals (i no sols, també entra la prostitució, el narcotràfic i una llarga llista d'activitats il·legals). Deixant de banda la suma enorme d'euros que la fiscalitat de l'Estat no recapta, és interessant observar el deplorable estat de l'accés a la informació pública a l'Estat espanyol. Un estudi de la fundació Open Society Justice Iniciative del 2005 situava a Espanya per darrere de Mèxic, Rumania o Armènia en matèria de lliure accés a la informació pública de les institucions de l'Estat. Juan Carlos Escudier ho explicava exelentment quan el govern espanyol va fer públics els béns i comptes dels seus membres: "Para los ciudadanos y para la higiene democrática del país sería más efectivo que se nos diera cuenta en tiempo real de la evolución de los bienes de nuestros servidores públicos, de manera que sepamos si el diputado que impulsa una ley que favorece a las empresas de telecomunicaciones tiene acciones de Telefónica, qué nuevo palacete sin baños se ha comprado Jaume Matas o quién es el generoso mecenas que regala a nuestro Rey el último modelo de Maserati. Esa información, permanentemente actualizada so pena de destitución fulminante o recriminación pública, es la mejor vacuna contra la corrupción".

El sistema asegura la corrupció. Si no, els paradisos fiscals serien ocupats militarment per l'OTAN i els contractes públics estarien, sense excepcions, penjats en Internet a disposició de tothom (i els inspectors d'Hisenda serien un malson per a les grans fortunes, i etc, etc.). Per això és interessant la reacció del PP a la manifestació d'ahir. Segons Cotino, criticar (i denunciar) la corrupció és radical (extremisme esquerrà). Té raó el membre de l'Opus Dei (una raó latent, involuntària): erradicar la corrupció, avui dia, suposa un canvi radical del sistema.

[Fotografia de Miguel Ángel Montesinos de Levante-EMV. La galeria completa, ací.]

Com torna el rei el(s) favor(s)?

2009-10-22T12:15:00.000-07:00

Coses de viure en un Regne, amb un monarca encapçalant l'Estat...

Ho conta Monarquia Confidencial, un portal d'informació especialitzat en monarquies prou lamentable en general. Van convidar al rei a assassinar un cérvol per a que obtinguera el record d'Espanya d'assassinat de cérvols. Però la Junta Nacional de Homologación de Trofeos de Caza ha dit taxativament que la peça assassinada per Juan Carlos I no arriva a guanyar i per tant el rei es queda per darrere d'un especulador financer de nom Juan Abelló..

Ja no sé ni que comentar d'aquesta notícia. (Potser que les vertaderes classes dirigents espanyoles són més casposes del que podem imaginar). Empresaris mallorquins que regalen un vaixell caríssim que passa a ser caríssimament mantingut pel Patrimoni Nacional, és a dir per l'erari públic. Marques de cotxe que regalen desenes de vehicles d'alta gama als membres de la família real només per exhibir-los per ahí. Organitzar l'asalt del rei al record de caça... El diputat del PNB, partit que no està particularment allunyat de la monarquia, Iñaqui Anasagasti, comentava recentment coses molt interessants sobre l'assumpte. Tothom fa regals i favors cars al rei. Però, com torna el rei el favor? En quin format?

"Todo es muy bonito"

2009-10-20T10:54:00.000-07:00

Si per a la nostra consellera i portaveu del Consell, Paula Sánchez de León, "el caso Gürtel no existe en la Comunidad Valenciana", per al nostre president -en ple viatge alucinogen mentre els caps són guillotinats al seu voltant- "todo es muy bonito"... [Paula, mileydi, abandona el vaixell com estan fents totes les rates del teu partit abans que siga massa tard].

El món de fantasia creat pels dirigents conservadors de la dreta valenciana deixa algunes imatges prou psicotròpiques, com és habitual en ells, que delaten un deteriorament estètic i discursiu cada cop més accentuat. Autèntiques joies del fotoperiodisme han estat publicades les darreres setmanes.

Quan arribarà aquell "final feliz" que profetitzava Camps? "Final feliz" per a Camps i el seus o per a Fabra&Zaplanistes&altres espècies? La caiguda del patètic cicle campista a la política valenciana pot encetar un període pitjor. Per cert, algú sap on para Alarte [o Alastre en alguns mitjans peninsulars] estos dies?

Francisco Santos, el ministre amic de Prisa

2009-10-20T04:03:00.000-07:00

La Fiscalía General de Colombia decidió ayer reabrir la investigación contra el vicepresidente de la República, Francisco Santos, por supuesta alianza con grupos paramilitares para formar un escuadrón armado en la capital del país.

(...)

Según los testimonios del jefe paramilitar Salvatore Mancuso, actualmente encarcelado en EEUU tras ser extraditado por Colombia, Santos se reunió al menos cinco veces con dirigentes de las Autodefensas Unidas de Colombia (AUC), ofreciendo su influencia para la conformación de un grupo paramilitar en Bogotá que "contaría con el auspicio y la colaboración de la Fuerza Pública". Finalmente, el "Bloque Capital" de las AUC fue organizado y armado.

Salvatore Mancuso declaró en su versión libre ante la fiscalía que "me sorprendí porque lo noté muy identificado con la causa (paramilitar), y porque manifestó que le gustaba el modelo de las Autodefensas de Córdoba y quería que se repitiera en Bogotá".

(...)

Los Santos constituyen una influyente familia de la clase dirigente colombiana, propietarios, hasta su compra por el Grupo Planeta, del diario El Tiempo, el de mayor difusión del país y sobre el que siguen teniendo una gran influencia. Durante su exilio en Madrid, tras su secuestro por Pablo Escobar, Francisco Santos se vinculó al Grupo Prisa*.

Antonio Aliñana, avui en Público.

*Els mitjans de Prisa no diuen absolutament res sobre les investigacionbs del seu amic Francisco Santos... [1] i [2]

[Julià Alvaro també ha escrit recentment sobre Prisa]

Ullades libaneses

2009-10-05T02:33:00.000-07:00

Mentre s`apropa el moment de tornar a la patria de la taronja, despres de setmanes de viatge per Liban, reflexione sobre els enormes clitxes que tenim en Europa sobre les societats arabs mediterranies. He pogut recorrer practicament tot el territori libanes, descobrint (o redescobrint in situ) la complexitat abrumant de la societat i la politica del pais dels 15 anys de guerra civil, de les multiples confessions religioses i de la resistencia armada contra l`expansionisme israelia. He pogut vore la destruccio de la guerra (la mort, les ferides, les cases i mesquites destruides, la rabia i l`odi) i la injusticia de la pobressa front als centenars de ferraris i mercedes que circulen habitualment, conduint com si estigueren bojos, pels barris rics de Beirut.

Tambe la injusticia depriment dels camps de refugiats palestins que, des de la creacio d`Israel l`any 1948, romanen en condicions extremes de miseria, pobresa i insalubritat dispersats per tot el territori libanes. He vist xiquets desnutrits i sense futur aparent que somnien, tal com somnien els seus pares i avis, amb el retorn a la seua terra. Tambe vaig poder vore la Palestina Ocupada des de la tanca fronterera que separa Liban i Israel. He parlat amb joves palestins nascuts al Liban que no han vist mai Palestina. Curiosa injusticia poetica aquella que em permet a mi, amb un passaport d`una suposada nacionalitat espanyola, visitar la seua ex llar, mentre ells romanen a centenars de km...

Pero tambe he pogut vore de primera ma l`esperanca de la resistencia (diem-ho clarament, Hezbollah) que supera fronteres espacials i confessionals. Una resistencia totalment manipulada als media occidentals (com podia ser sino?) que intenten vore per a no comprendre.

Son aquestes reflexions soltes i rapides, sense accents degut als teclats arabs, que volia compartir.

Orient mediterrani

2009-09-04T05:48:00.000-07:00

La Tinta de los Escolares marxa cap a l'Orient unes setmanes. Per tant el blog estarà menys actualitzat encara que alguna cosa que altra espere poder penjar. Salutacions als pocs lectors/es.

Fins aviat,

Alfred L. Manfredi Torrecuadrada.

Titulars per a la posteritat

2009-09-04T05:42:00.000-07:00

Marlasca prohibe un torneo de mus y un partido de fútbol.

Llegit avui en Público.

Corrupció (amb patrocini de bancaixa)

2009-09-01T05:40:00.000-07:00

Vaja, vaja...

Arran del cas Palma Arena, en el qual estan imputats fins a 12 ex càrrecs del PP balear, hem pogut saver que un directiu de Bancaixa ha estat imputat per corrupció. Fernando Areal Montesinos és el cunyat de Jaume Matas, a més de gerent del PP balear [1].

Una altra coordenada més sobre els moviments de la caixa pública valenciana en el món de la delinqüència econòmica i la corrupció política. A més sembla que fou Zaplana, il·lustre conseller de Telefónica, qui va colocar a l'ara imputat Areal Montesinos en Bancaixa durant l'etapa d'expansió per les illes.

Foto: José Luís Olivas, president de Bancaixa i ex president de la Generalitat (per accident) del Partit Popular.

Imputat per corrupció i amic del gendre del rei (epíleg)

2009-08-31T10:31:00.000-07:00

L'altre dia escrivia, soportant una calor infernal, sobre l'amic del gendre del rei (i ex càrrec del PP balear) imputat per corrupció a Palma de Mallorca. Resulta que uns dies més tard es van filtrar algunes informacions segons les quals José Luís Pepote Ballester, l'amic d'Urdangarín, va intentar, sense èxit, facturar unes obres a la seua residència de 24.000 euros a l'erari públic (Javier Ortiz no entenia allò d'"erari públic" quan l'erari sempre és públic). L'article d'El País de Manu Menéndez aporta molta informació però...

...molt significativament no es cita ni una vegada la relació íntima entre l'imputat i el gendre del rei. Criteri periodístic o bloqueig informatiu amb B de Borbón?

Accepta la pasta, Camps

2009-08-31T10:17:00.000-07:00

El títol d'aquest post no és cap consell de cap conseller al president de la Generalitat, encara que de segur qua alguna frase similar s'ha escoltat alguna vegada pels despatxos dels que governen i maltracten el País Valencià. No, em referisc a la pasta per a comprar llibres per a les biblioteques públiques que atorga el Ministeri de Cultura i que any rere any rebutja Camps, per a glòria de bisbes, arquebisbes, presentadors de Canal 9, etc. Glòria per a la incultura en general, vaja. La incultura i la ignorància són les principals armes del poder (per això la II República va constriur tantes escoles i en Cuba i Veneçuela no hi ha analfabetisme).

Així ho conta Luís Díez avui en Público:

Camps, al que regalan trajes y necesita mucho cariño, posee dos grandes ventajas: la primera, que no sale caro en ropa para el comienzo de curso, y la segunda, que economiza muchísimo en libros. Desde el año 2006, este hombre ha procurado un ahorro bibliográfico de 7,8 millones de euros, nada menos. ¿Cómo es eso? Muy sencillo. Año tras año y curso tras curso rechaza el dinero del Ministerio de Cultura para adquirir libros, incluso en inglés, para las bibliotecas públicas de la comunidad que preside.

Con los datos contrastados, como no podría ser de otro modo, el presidente valenciano ha privado de una provisión de 621.141 libros a sus conciudadanos. Eso es, al menos, lo que resulta de dividir los 7.888.496,93 euros que ha rechazado entre 12,7 euros de coste medio por ejemplar. En eso se ha distanciado de los demás gobernantes autonómicos que, avaros ellos, se han aprestado a recoger la cuota que corresponde a sus comunidades.

¿Por qué razón Camps desprecia el dinero para libros? Tal vez porque la norma le obliga a añadir del presupuesto de su comunidad una cantidad igual a la que recibe y su prioridad sea satisfacer el canon de 90 millones de euros por esa Fórmula 1 que tanto beneficia al conseguidor Alejandro Agag, yerno del amado Aznar. O tal vez porque en España hubo un tiempo, del que algunos no quieren separarse, en el que se consideraba el saber cantidad negativa. Según Mayor Oreja era un tiempo buenísimo. La ley Fraga permitía aplicar el procedimiento de la Inquisición de secuestrar libros y periódicos, reinaba el silencio sobre los abusos del poder y no había que pasar los engorrosos exámenes de la opinión pública.

2009-08-31T09:44:00.000-07:00

Cayo Lara de visita a La Zarzuela

2009-08-31T09:15:00.000-07:00

Anava a escriure un post criticant a Cayo Lara, coordinador general d'Esquerra Unida per anar al Palau de la Zarzuela a entrevistar-se amb el rei. Per què una coalició que s'autodenomina republicana, el principal partit de la qual, el PCE, va renunciar recentment a sostenir la Constitució espanyola, havia de presentar al seu líder per a xerrar amb el monarca? No podien enviar un telegrama?

Però he de reconéixer que, quan he llegit les primeres notes d'agència sobre el contingut de l'entrevista, he canviat d'opinió. A diferència d'actes anteriors d'aquest tipus entre IU i la monarquia (que no són molts), Lara ha explicat al rei, entre altres coses, els plans de la seua formació política per arribar a la III República. Una altra història és que aquesta "labor para alcanzar la llegada de la III República" siga més o menys real. Però bé, davant l'allau de propaganda casposa en favor de la monarquia espanyola que diàriament rep la ciutadania, no està mal.

El tio de la foto fou detingut per corrupció i és amic íntim del gendre del rei Juan Carlos I

2009-08-23T08:44:00.000-07:00

En aquesta època estiuenca els que seguim asiduament l'actualitat de la família real espanyola hem pogut comprobar com, de nou, qualsevol vincle entre algun membre de la monarquia espanyola i processats, condemnats, sospitosos o imputats per la comissió d'algun delicte és gairebé sistemàticament silenciat, dissimulat, rebaixat. En definitiva es tracta de blindar encara més la opacitat i el vel de silenci entorn a la família real (cal destacar que tots els grans mitjans de comunicació són monàrquics; encara que alguns de la dreta -El Mundo i La Razón- han pogut donar la impressió, per qüestions purament estratègiques, de ser crítics amb Juan Carlos).

José Luís Pepote Ballester és un íntim amic de Ignacio Urdangarín Liebaert, marit de la Infanta Cristina (gendre del rei Juan Carlos I) i conseller de Telefónica Internacional SA (empresa, no cal dir-ho, privatitzada per Aznar). Es veu que Pepote i Urdangarín s'han passejat amb el Fortuna més d'una vegada.

Pepote Ballester fou director general d'esports (2003-2007) del govern balear del ara exiliat Jaume Matas, del PP.

Fou detingut el passat 5 d'Agost pel cas de corrupció Palma Arena, acusat de malversació de fons públics, falsetat i suborn...

Un altre detall que no es menciona sovint als mitjans monàrquics: l'any 2005 (sent Pepote Ballester director general d'esports de Matas) el govern balear va abonar 1,2 milions d'euros a una empresa presidida per Urdangarín -Instituto Nóos de Estudios Estratégicos- per unes jornades que duraven dos dies (el cas també va tindre, com no, la seua branca valenciana). Arran de la denúncia del PSOE del cas al Parlament balear (el diputat que ho va destapar no va citar a Urdangarín en cap moment) el gendre del rei va haver de deixar, discretament, el seu càrrec de president de la polèmica empresa.

Conclusions:

-El gendre del rei és íntim amic d'un detingut per corrupció.

-Les relacions entre el gendre del rei i el detingut per corrupció es donaven en Palma de Mallorca que, per a desgràcia de les i els illencs, estava governada fins fa poc per un govern autonòmic del PP el líder del qual ha hagut literalment d'exiliar-se als EUA. Ha caigut davant la justícia gent molt propera a Matas. Algun que altre cas ha esguitat inclús a l'actual líder del PP balear Rosa Estaràs. En definitiva un ambient propici per a la corrupció. I la família real de passeig amb el Fortuna cada estiu.

-L'any 2005, el gendre del rei va haver de deixat el seu lloc de president en una empresa implicada en un escàndol a Palma de Mallorca.

-Molt pocs mitjans de comunicació s'han fet ressó de la vinculació del gendre del rei amb un pressumpte delinquent.

-El gendre del rei estarà lluny del seu íntim amic (i pressumpte corrupte) ja que marxa cap als EUA -on podrà saludar a Matas- per a treballar (ho escric en cursiva perque és conseller de Telefónica, com Zaplana) cobrant un milió d'euros a l'any. Per cert, Fernando Almansa, ex cap de la Casa Real (i que continua sent conseller personal de Juan Carlos) també fou fitxat per la mateixa ex empresa pública l'any 2003.

-El bloqueig continua.

[Actualització 26/VIII/09] Avui El País publica una conversa telefònica intervinguda per la policia del publicista Miguel Romero en la qual es refereix a l'amic del gendre del rei i els seus tripijocs: "Y eso lo lleva Pepote [José Luis Ballester, ex director general de Deportes con el Gobierno del PP en las islas y medallista olímpico] personalmente. Pepote y nuestro amigo de Washington [en referencia, según los investigadores, a Jaume Matas, que se trasladó a Washington tras la derrota en las elecciones autonómicas de 2007]".

Foto: José Luís Pepote Ballester, durant la seua detenció el passat 5 d'agost.

Les FARC i la violència en Colòmbia

2009-08-23T08:37:00.000-07:00

"Para la politóloga Claudia López, que levantó el escándalo de la parapolítica, "los hechos demuestran que si las FARC desaparecieran hoy, las cifras de violencia, excepto los muertos por atentado y minas, permanecerían prácticamente iguales". El Gobierno de Uribe ha centrado su política de seguridad en la derrota de la guerrilla, mientras el fenómeno más extendido por todo el país es el resurgimiento del paramilitarismo. Según la Policía Nacional, el problema incluye a ocho bandas con 4.500 integrantes. Pero diversas ONG y la propia Defensoría del Pueblo tienen registradas más de 82 bandas que operan en 273 municipios, con no menos de 10.000 hombres bien armados, la mitad de ellos procedentes del viejo paramilitarismo, supuestamente desmovilizado".

Antonio Albiñana, avui en Público.

Una "pandilla de vagos" en portada

2009-08-13T07:01:00.000-07:00

L'amic Juan E. Tur ho insinuava sutilment l'altre dia. La família real ocupa un descabellat i desproporcionat espai en la premsa que es publica en estiu. Com si només treballaren en estiu (i estan de vacances!). Bé, per una banda, el bloqueig mediàtic i judicial que hi ha hagut tradicionalment a l'Estat espanyol per protegir la monarqui ha impedit qualsevol denúncia sobre aquesta "pandilla de vagos" (segons una expressió que m'agrada molt per la seua precisió i senzillesa del senador del PNB Iñaki Anasagasti). La informació sobre la pandilla està saturada de propaganda latent i sempre està enfocada així:

1. la família real és popular, és estimada, és barata ("campechano"). En definitiva és perfecta.

2. la família real és apolítica, reina per a que a l'Estat espanyol hi haja pau i democràcia.

3. la família real és un model de monarquia parlamentària al món (aquest punt resulta molt divertit ja que cada cop hi han menys monarquies al món).

A vegades es cuinen les típiques operacions de propaganda barata. L'altre dia, sense anar més lluny, la reina i les infantes es troben casualment amb la mare d'un guàrdia civil víctima d'ETA en un recent atemptat. Vaja per davant que senc realment la pèrdua del seu fill amb tricorni (i no em pareix gens bé que l'assassinaren), però això d'una trobada casual al centre de Palma tot ple de fotògrafs que inmortalitzaren el moment en una foto que seria portada de gran part dels diaris del dia següent...

Altres vegades la informació que publiquen els periodistes especialitzats en la Casa Real (és a dir, especialitzats en no dir res que puga molestar a la monarquia, no vaja a ser que feren bé el seu treball) cau en una dinàmica, una rutina que és una xacra insufrible. Per exemple avui, una de les periodistes llepaculs reals que més m'horroritza, Mariángel Alcázar, publicava en La Vanguardia una crònica sobre el concert ahir a Palma de Mallorca de Leonard Cohen. En realitat Cohen era una escusa per a, vilment, destacar que "los duques de Lugo" i "los duques de Plama" hi van assistir. Doncs vaja! Per mi com si es tiren d'un precipici. No m'interessa en absolut el que faça "la pandilla de vagos" els estius a Palma a costa de l'erari públic. I com que existeix el famòs bloqueig informatiu i judicial, no espere cap notícia interessant (que no siga propaganda, vaja) sobre els borbons.

Només per no soportar aquest tipus infame de periodisme hauria de proclamar-se una República.

Foto: la dura vida del bribón.

Poder de classe

2009-08-13T06:52:00.000-07:00

El rei segons Manel Fontdevila

2009-08-09T08:38:00.000-07:00

Vist ací.

La frase...

2009-08-06T05:51:00.000-07:00

"Montesquieu ha muerto y sólo resucitará cuando gobierne el PP"

Carlos Fabra.

Llegit ací.

"Una gigantesca reserva de caza del tamaño de Euskadi" (en Mozambique)

2009-08-02T08:35:00.000-07:00

Fa un temps (13/VII/09) vaig llegir un reportatge de Manuel Ansede molt bó (d'eixos que no abunden) en Público, conegut diari de submissió extrema als interessos del PSOE, sobre l'afició del rei d'Espanya, eixe subjecte que compta amb la legitimitat atorgada per Franco i amb un fosc historial (multitud d'amics processats per delictes econòmics: Mario Conde, Javier de la Rosa, Manuel Prado y Colón de Carvajal, José María Ruíz Mateos -tots ells condemnats per diferents motius-), a assassinar animals en diverses modalitats, formats i espècies.

El principi ja és divertit. En un acte de solidaritat i tendresa extrema la reina Sofia salva de la depressió a una elefanta -Susi- que estava deprimida i es jalava els seus propis trunyos. [Açò no és cap infàmia inventada, va ocòrrer!].

Amb aquesta anècdota com a escusa, el periodista detalla els episodis més sonats del rei amb la caça. I si és cert que emborratxar un os per a assassinar-lo més tard podria ser el guió d'una pel·lícula ianqui estil 'Asesinos natos', no és menys cert que les visites de Joan Carles a Moçambic són també de pel·lícula (i mala).

Al loro...

"No fue el único animal abatido por el monarca. El barón alemán Werner von Alvensleben había montado unos años antes en Mozambique, gobernado con puño de hierro por el dictador portugués António de Oliveira Salazar, una gigantesca reserva de caza del tamaño de Euskadi, a la que acudía la crema de la sociedad europea.

(...)

El príncipe se estrenó con el rifle de caza mayor en África alrededor de 1962, cuando tenía 24 años. Su padre, Juan de Borbón, había trabado amistad en su exilio en Estoril con el experimentado cazador Manoel Posser de Andrade, miembro de la familia propietaria del mayor latifundio de Portugal: la Heredad de Palma, una finca de 200.000 hectáreas situada cerca de Setúbal. Posser de Andrade invitaba habitualmente a los Borbón a su hacienda, a la que acudían a disparar a perdices, zorros y jabalíes. Y un día, el cazador portugués sugirió al príncipe una escapada a Safarilandia.

(...)

El portugués Víctor Cabral, uno de los mejores white hunters (cazadores blancos) de la llamada edad de oro de la caza en África, recuerda aquella época en la que Juan Carlos de Borbón perseguía leones, leopardos y elefantes en las colonias portuguesas. "Entre 1965 y 1975, cazar en Mozambique era relativamente caro, pero no para los españoles", rememora.

(...)

José María Sanchís, "el único que podía poner la mano encima del hombro de Franco sin ser fusilado", según Cabral, era otro de los invitados a las cacerías. Sanchís, apodado El mago de El Pardo, acudía a los safaris con la hija de Franco, que estaba casada con su sobrino, el marqués de Villaverde. Allí reforzaba sus vínculos con el régimen, ya sólidos. Sanchís era un hombre de paja del dictador y ejecutaba sus órdenes como consejero de Petrolíber, hoy Repsol, y de Trasmediterránea, entre otras empresas.

(...)

Las guerrillas marxistas-leninistas del Frente de Liberación de Mozambique y el Movimiento Popular de Liberación de Angola no dejaron ni un cazador en sus países. Cuando las sucesivas guerras civiles en las ex colonias terminaron y los científicos acudieron a ellas para estudiar el estado de su fauna, se encontraron con menguas generalizadas en todos los grupos de grandes mamíferos. En Mozambique el descenso llegó al 95%."

The Wire [BSO]

2009-08-02T06:54:00.000-07:00

Fantasies colpistes

2009-07-26T09:08:00.000-07:00

"Si había alguna duda de que la estrategia del derrocado presidente Manuel Zelaya es diseñada desde Caracas quedó de nuevo de manifiesto en Las Manos. Los venezolanos dirigieron y coordinaron el operativo. En El Paraíso, reporteros de la cadena estatal venezolana Telesur -el único canal del mundo que retransmitía los hechos en directo- informaba en tono épico de los choques entre manifestantes que pretendían acercarse a la frontera con policías y soldados que se lo impedían. Otro equipo informaba desde Las Manos sobre la llegada de Zelaya como si se tratara de la toma de la Bastilla. Movido por las imágenes y los cometarios de Telesur, un espectador despistado podría creer que el gobierno de facto de Micheletti estaba a punto de caer, con las maletas preparadas para huir por la puerta trasera.

Telesur jugó el mismo papel agitador cuando el pasado día 5 retransmitió en directo el intento de Zelaya de aterrizar en el aeropuerto de Tegucigalpa. El defenestrado mandatario viajaba en un avión Falcon venezolano, con piloto militar venezolano, con comunicación telefónica con Telesur y conectado al móvil de Chávez, para establecer una triangulación de contactos en el momento en que se abortó el aterrizaje. Quedará para la historia ese intercambio de palabras acerca del valiente piloto militar y presidentes osados. El analista Antonio Cortez señala que las retransmisiones de Telesur se vuelven provocaciones que incentivan la lucha callejera de ambos bandos".

[Crònica signada per Joaquin Ibarz publicada avui en La Vanguardia, periòdic amb el qual poderu gaudir de columnistes de la talla de Lluís Martínez Sistach, jefazo de la jerarquia catòlica espanyola o Pilar Rahola]

Mentre Llatinoamèrica es va lliurant, poc a poc, pas a pas, del colonialisme, els decadents mitjans de comunicació de la vella europa agonitzen amb cròniques com aquesta en la qual un Zelaya diabòlic sembla el criminal provocador (en contraposició als delicats, amables i simpàtics colpistes), aliat amb un no pas menys diabòlic Hugo Chávez... La defensa poc dissimulada d'uns colpistes de l'extrema dreta mai deixarà de sorprendre'm, sobre tot quan va en portada.

I la lucidesa de Pérez Esquivel:

"Si Chávez no hubiese hecho nada, [Europa] hubiese estado conforme con Chávez. Si Bolivia no hubiese comenzado a revertir su situación, nadie hablaría de Bolivia, como nadie habla de Paraguay ni de la dominación que sufre. Tampoco nadie habla de las grandes trasnacionales o de la dominación europea.

(...)

Venezuela tenía entre el 70% y el 80% de la población analfabeta y una gran concentración del poder económico y cultural estaba en manos de unos pocos. Hace dos años, la UNESCO declaró Venezuela libre de analfabetismo. Lo mismo está pasando en Bolivia. En Argentina, sin embargo, hoy tenemos muchísimos analfabetos, pobreza. Cuando un Gobierno comienza a mirar a los sectores más necesitados hay reacciones".

Lenta i amable justícia (inmunitat de classe III)

2009-07-21T07:32:00.000-07:00

"El aparato estatal formado por el ejército, la policía y la justicia es el instrumento mediante el cual una clase oprime a otra"

Mao Tse Tung.

Quina lentitut i amabilitat de la justícia amb alguns subjectes! César Alierta, president de Telefónica, ha estat absolt per l'Audiència Provincial de Madrid en el Cas Tabacalera (estava acusat d'un delicte d'ús d'informació privilegiada). El delicte havia prescrit! És per a partir-se de risa.

Mentre, un tribunal de Barcelona condemnava a un indigent a un any de presó per furtar mitja barra de pà...

La justícia, com gairebé tot en aquesta vida, és una qüestió de classe.

Il·lustració: Retrat de Mao Zedong, pintura de Li Qi, Galería Nacional d'Art de Xina (Beijing).

Infern cultural

2009-07-21T07:17:00.000-07:00

Gràcies a la majoria absoluta del PP a la ciutat de València, les activitats culturals en juliol són un infern. Si als concerts de Vivers porten a Miguel Bosé al cinema a l'aire lliure de l'institut del Carme programen grans produccions infumables d'Antena 3 com ara Mentiras y gordas, el gran trunyo cinematogràfic de l'any. Ací allò que està de moda són les prendes de Louis Bouitton i vore a Papito en l'escenari... Pera mesurar la calanya cultural de les institucions públiques valencianes només cal anar a la secció A la fresca dels informatius del braç de propaganda audiovisual del PP i vore com està el nivell.

Recolzament de dictadures (patrocinat per Repsol)

2009-07-11T11:28:00.000-07:00

Seria de risa si no fóra per a plorar. Arriba l'ex ministre del règim criminal del general Franco a Guinea Equatorial de visita oficial i Obiang li diu: "Muchas gracias por haber venido señor Fraga porque está usted en las últimas". Òstia puta! Quina benvinguda! Anècdotes a banda, asistim a un d'eixos moments interessants en la política espanyola. Les empreses multinacionals espanyoles (com Repsol) no han trincat gairebé res del pastís del petroli equatoguineà. Els pobres directius de Repsol ploren i ploren al govern per a trincar un tros del pastís. La tristesa inunda les seues ments. Mentre, el govern espanyol comunica a la ciutadania que els interessos de Repsol i sàtrapes econòmics similars són estratègics i, sobre tot, coindideixen amb els interessos generals. A partir d'aquesta fal·lacia (és una mica com un conte de fantasia això que els meus interessos són els mateixos que els d'uns tipos que guanyen més pasta en un any que la majoria de la població en tota la seua vida) el ministeri d'exteriors es posa a treballar i fa coses com una visita oficial de diputats i senadores espanyols a una dictadura unifamiliar que dura ja 30 anys.

A l'hora de marxar Moratinos va recordar a Obiang allò de les eleccions transparents. I és que això de guanyar amb el 99% dels vots canta una mica. Però no importa molt això de la democràcia mentre Repsol trinque part del pastís en l'antiga colònia espanyola. En definitiva: una visita oficial espanyola viatja fins a Guinea Equatorial per a assegurar els interessos econòmics d'una elit/classe burgesa/oligarquia. De fet els representants del PP, PSOE, PNV i ERC (IU es va negar honrosament a participar en aquesta operació de legitimació latent de la dictadura d'Obiang) han estat a un país on: hi ha presoners polítics (segons els càlculs al menys 48); la tortura és una pràctica habitual (segons el relator especial de les Nacions Unides), està governat per una màfia unifamiliar que situa al país en la 9ª posició en el rànquing dels països més corruptes del món (segons Transparencia International); malgrat que la renda per càpita del país hauria de ser similar a la d'Espanya o Itàlia, el nivell de pobresa és similar al d'Afganistán o Txad; no hi ha llibertat de premsa (fa unes setmanes era detingut el corresponsal de France Press i Radio France Internationale); i un llarg etcètera.

Al menys els directius de Repsol podran dormir tranquils. Mentre Guinea Equatorial agonitza sota Obiang, Repsol es revaloritza.

Foto: Zapatero amb un dictador sanguinari.

Deconstruint nacions

2009-06-30T03:56:00.000-07:00

Quin meravella, quin plaer i quina delícia! Els mapes de la informació metereològica d'ETB marcaran les fronteres de la Comunitat Autònoma Basca [1]. Abans els territoris de la CAB, Nafarroa i Iparralde no estaven separats per una línia imaginària en els plànols que treien en el temps d'ETB. Però ara ha arribat el nou front nacional al País Basc. Aquests són els grans canvis del governs de l'esperança i la il·lusió: més fronteres (imaginàries).

El capitalisme mata, el capitalisme estafa

2009-06-26T16:36:00.000-07:00

Recollit via Des de Llíria cap a Ítaca.

L'empresa de Llíria, on la majoria d'ells portaven més de vint anys treballant, va tancar setmanes després que el seu propietari li la venguera per un euro a una altra firma, que la primera cosa que va fer va ser posar en venda la maquinària i tirar a la seua vintena d'empleats al carrer sense cobrar el sou dels últims quatre mesos, més els retards. Els extreballadors han denunciat aquesta situació als jutjats, però saben que aquest procés sempre és lent, així que han decidit convertir-se en "cobradors del frac" i pressionar al què va ser el seu antic cap fins que algú els pague els diners que se'ls deu. I així, cada matí s'assenten en l'establiment de Llíria on un dels responsables de la fusteria per a la que treballaven acudeix a esmorzar tots els dies. Els dijous, dia de mercat al capital del Camp de Túria, es passegen entre les parades i expliquen la seua situació als qui els pregunten. "Ens van enganyar dient que venien l'empresa perquè seguira oberta i ara estem al carrer sense cobrar". Empresaris impresentables: el cas Asensi-Mazzolari S.L. de Llíria. Tot just fa un any, els propietaris de l’empresa familiar lliriana Asensi-Mazzolari S.L. (Vicente Asensi Moros, gerent, Pilar Mazzolari, directora de personal i Vicente Asensi Mazzolari, responsable de compres) adquirien de trinqui un Mercedes d’alta gamma, a l’agost viatjaven a Cancún i al setembre el xiquet a Londres. Entremig havien intentat tirar al carrer a distints treballadors però el Jutjat del Social número 7 i el 13 de València en diverses sentències (1 i 2) va declarar els acomiadaments com improcedents. A les acaballes de l’any, amb premeditació i traïdoria els Asensi-Mazzolari van vendre l'empresa per un euro a una altra firma i tots els treballadors es van veure de la nit al dia al carrer, sense cobrar els últims quatre mesos i amb diversos endarreriments més pendents. La majoria d’ells duien més de vint anys a l’empresa. Des d’aleshores, no sols han presentat la corresponent denúncia als jutjats contra aquesta empresa (amb la paradoxa que en l’auto la secretaria judicial diu textualment que ‘ASENSI MAZZOLARI, S.L. se halla en ignorado paradero’) sinó que a més tots els dijous, dia de mercat al centre de Llíria, s'assenten, com si foren "cobradors del frac" i amb samarretes reivindicatives, en l'establiment de Llíria on un dels màxims responsables de la fusteria per a la que treballaven acudeix a esmorzar tots els dies. Però per als Asensi-Mazzolari la paraula vergonya no existeix al seu codi moral i ètic ja que lluny de tindre remordiments per haver-los deixat al carrer i sense cobrar, continuen acudint en pla fanfarrons al bar i a més han denunciat al jutjat de Llíria als exempleats per assetjament 'perquè els segueixen a totes parts'...

Continuen gaudint del Mercedes, enguany canviaran Cancún i Londres per altres indrets més exòtics, a les fites electorals continuaran acudint a les meses electorals com a interventors del PP, de la mateixa manera que humiliaran i vexaran a eixos treballadors que amb la seua feina les darreres dècades els proporcionaren un patrimoni més que important...

Ja sabeu, si el proper dijous aneu per Llíria, cap a les deu del matí apropeu-vos per la plaça de Partidors i al Plàstic seieu solidàriament a esmorzar amb els extreballadors d’aquesta empresa: ells vos ho agrairan i els Asensi-Mazzolari esdevindran una miqueta mes miserables i menyspreables del que són. Que ho són molt.

IUAI

2009-06-05T06:53:00.000-07:00

"Tengo una amiga que, a estas alturas, todavía no sabe a quién votar. Ella es de izquierda sin complejos, y no es que no tenga a quién votar. Más bien al contrario: se encuentra con un exceso de oferta, y querría votar a dos o incluso tres partidos diferentes.

Hay días que prefiere pájaro en mano (Izquierda Unida), pero otros le tienta lo bueno por conocer (Izquierda Anticapitalista), y hasta alguna mañana se levanta marchosa y apuesta por Iniciativa Internacionalista, que no sólo tiene apoyos en el País Vasco pese a su criminalización.

(...)

Al final, aparte de indecisa, acaba cabreada. Le fastidia que en unas elecciones como éstas, de circunscripción única y donde no pesa tanto el voto útil, los votantes de izquierda se dividan tanto, cuando hace falta una alternativa política fuerte ante la crisis. Como ella, muchos echamos de menos la papeleta de Izquierda Unida Anticapitalista Internacionalista".

Isaac Rosa avui en la seua columna de Público.

Cocaína y lucha de clases en el puerto de Valencia

2009-06-05T05:23:00.000-07:00

A continuació un post que he escrit en la llengua de l'imperi per a Testigo Accidental del gran patriarca de la blogosfera valenciana Juan E. Tur que a hores d'ara estarà passejant-se pel Bronx.

Ayer tuvo lugar una de esas reuniones de clase donde empresarios y autoridades se rindieron homenajes y elogios automasturbatorios de cara a la(s) otra(s) clase(s). El presidente de la Generalitat Francisco Camps, como si de un cargo público ejemplar que no está imputado en el TSJ se tratara, asistió a la inauguración de la ampliación de las actividades de la empresa de operaciones marítimas y terrestres TCV Stevedoring Company. Le acompañaban, aparte del presidente de la Autoridad Portuaria de Valencia y un consejero delegado de la empresa en cuestión, Arturo Virosque, presidente de la Cámara de Comercio, Vicente Boluda (Grupo Boluda), Juan Roig (Mercadona), etc.

Camps -en su habitual lenguaje superlativo de raíz cristiana que crea la imagen artificial, psicotrópica y alucinatoria de la ciudad de Valencia como un todo hiperprecioso y de referencia mundial (?)-definió el puerto de Valencia como "una de las grandes joyas de las infraestructuras de comunicación en Europa". También se refirió al "cruze de caminos" que supone la situación geográfica del puerto. Como siempre la imagen superlativa y opiácea transmitida por el Partido Popular valenciano tienen su otra cara. Una cara menos amable.

Esta "joya de las infraestructuras de la comunicación en Europa" es ¡la principal puerta de entrada de cocaína en el continente! Líderes en megaeventos absurdos y en importación de cocaína. Este interesante dato proviene de los informes anuales realizados por la Oficina de las Naciones Unidas contra la Droga y el Delito (ONUDD). A esto se añade otro dato no menos interesante y significativo: Aduanas sólo revisa físicamente 50 de los 4000 contenedores que salen diariamente del Puerto de Valencia. También hay que sumar otras 60 revisiones en el Puesto de Inspección Fronteriza. Total, que de los 4000 contenedores que salen diariamente del puerto sólo se revisan 110 (4000-110=3890 contenedores no revisados).

¿Preocupan estos datos a la Generalitat, al Ministerio del Interior, al Plan Nacional Contra la Droga? ¿Preocupan estos datos a alguien?

Un último apunte. En 1949 el sociólogo y criminólogo Edwin Sutherland acuñó la expresión "delito de cuello blanco" para referirse a los delitos cometidos por las clases más acomodadas. Es evidente que existe un doble rasero en la justicia para juzgar y condenar a estos individuos (llámese Javier de la Rosa o general Rodríguez Galindo. O Francisco Camps. O Carlos Fabra). Pues bien, en los Estados Unidos, la President's Comission on Organized Crime de 1986 demostró que la delincuencia de cuello blanco es cuarenta veces mayor que la que se maneja en los delitos ordinarios contra la propiedad (robos, atracos, latrocinio, falsificaciones y robos de coches)... Sería interesante que algún día salieran los datos equivalentes al caso español (con cuarenta añitos de desfase franquista de amigismo y corrupción). Con el narcotráfico pasa un poco lo mismo que con los delitos de cuello blanco y la criminalidad ordinaria. Se reprime al pequeño traficante y al consumidor y luego sólo se revisan diariamente 110 contenedores de los 4000 que salen de la principal puerta (abierta de par en par) de la cocaína en Europa (que es nuestro puerto de Valencia).

¿Será porque los grandes narcotraficantes también son de esa clase a la que pertenecen empresarios y políticos? La clase a la que pertenecen Camps, Boluda, Roig y compañía. ¿Murió la lucha de clases?

Alfred Manfredi i Torrecuadrada.
[La Tinta de los Escolares]

La supremacista Rosa Díez

2009-06-01T01:41:00.001-07:00

"Hi ha qui es posa nerviós en veure el creixement electoral de Rosa Díez i en paral·lel el creixement del seu activisme en els països pseudo-espanyols. Jo no, al contrari. A mi em sembla una excel·lent prova de que malgrat tot anem molt bé. Al cap i a la fi per a que dos se separen el millor és que tots dos pensen que no hi ha manera d'entendre's ni cap raó per a seguir junts. I aquesta és la diferència entre Rosa Díez i el PP i el PSOE. Aquells encara pensen que han d'acceptar un mínim de diferències i aguantar-les tant com siga possible. La Díez no. La Díez és una supremacista. I sempre els supremacistes, la darrera prova a Sèrbia, acaben sent molt eficaços a l'hora de desmuntar estats irreals".

Vicent Partal, avui en el Mail Obert de Vilaweb.

Fins i tot...

2009-06-01T01:35:00.000-07:00

...el conegut fatxa i sociòleg Amando de Miguel opina que Camps hauria de dimitir.

La Foto

2009-05-30T12:46:00.000-07:00

Acció de protesta contra una marxa nacionalista a Palma. En la foto, un subjecte d'estètica inqüalificable reivindica pacificament la llengua catalana front una banda ultranacionalista espanyola. Més ací.

A misa amb el cotxe oficial (o a per la paella)

2009-05-29T11:55:00.000-07:00

La misa i la paella són dos aspectes esencials en la configuració política de la dreta valenciana des del 1975. El Comitè d'empresa de la Conselleria d'Economia ha denunciat els abusos en l'ús dels cotxes oficials per part dels consellers de Camps. Alguns conductors realitzen fins a mil (1000) hores extres. Juan Cotino, membre supernumerari de l'Opus Dei, utilitza el cotxe per anar a misa els diumenges. S'ha donat el cas d'un conseller que envia el cotxe oficial a per la paella. Així ens va.

La corrupció i la malversació dels fons i recursos públics han estat un leit motiv dels governs del PP des d'aquell simpàtic ex alcalde de Benidorm. A la misa (ideologia) i a la paella (identitat folclòrica sucursalista) s'afegeix ara la cultura de la mafiocràcia.

Pd. Per cert, un dels dirigents espanyols que, com Cotino, també anava a misa en cotxe oficial era Carrero Blanco. I així li anà... (és només un apunt; no és que desitje que la ETA vole pels aires a Cotino... O si?).

Felipe i Letizia visiten l'amic dels paramilitars

2009-05-27T06:28:00.000-07:00

Els hereus de la monarquia espanyola estan de visita a Colòmbia convidats pel president Álvaro Uribe i acompanyats, com no, d'una delegació empresarial. Colòmbia és un dels nostres aliats poc elegants a l'hora de respectar els drets humans. Hi ha una llarga llista de països on el respecte als drets civils i polítics és un acudit i que tenen acords comercials preferencials i relacions polítiques, diplomàtiques i econòmiques amb l'Estat espanyol (els demòcrates feministes saudites, la incorrupta família instalada en el poder en Guinea Equatorial, els tolerants i respectuosos amics israelians, diversos països africans amants del respecte i del bon rotllo i un llarg etcètera).

Visitaran els prínceps a les víctimes de la violència d'Estat impulsada per subjectes com Uribe? Condemnaran la brutal violència paramilitar vinculada a l'Estat i a les elits colombianes?

Evidentment, no.

Pd. Avui Salud Hernández Mora, corresponsal de Pedro Jota a Bogotà publicava un text al seu blog coincidint amb el 45º aniversari de les FARC. Com a exemple de periodisme equilibrat, objectiu i que no es posiciona a favor de cap dels bàndols comença dient: "No han logrado ni uno solo de sus fines, el pueblo los detesta y hasta Fidel Castro considera que su lucha carece de sentido. Aún así, las FARC no tienen la menor intención de reconocer su fracaso". Olé, olé i olé.

Fel·lacions gratuïtes al president de la Generalitat al diari de Don T. Luca de Tena

2009-05-26T07:31:00.000-07:00

Raó: ací.

Saps quins representants espanyols van assistir a la reunió del Grup de Bilderberg?

2009-05-26T06:04:00.000-07:00

El Grup de Bilderberg és un club megaelitista proatlantista que reuneix a personalitats (periodistes, empresaris, polítics) favorables a l'OTAN. La representació espanyola de la darrera reunió anual, celebrada del 14 al 17 de Maig en un balneari proper a Atenes, estava formada per Ana María Botín* (BANESTO), Juan Luís Cebrián (Grupo PRISA), José Manuel Entrecanales-Domecq (Acciona), Isidre Fainé Casas* (Sociedad General de Aguas de Barcelona), Bernardino León Gross (PSOE/ZP), Miguel Ángel Moratinos (ministre d'exteriors, PSOE/ZP), Juan Maria Nin-Genova (La Caixa), Alberto Ruíz Gallardón (PP), Pedro Solbes (ex ministre d'economia del PSOE) i la reina Sofia (reina per la gràcia de Francisco Franco Bahamonde).

Va informar algun mitjà de comunicació del Grup PRISA sobre l'asistència de Juan Luís Cebrián a aquesta reunió? Açò apareix en el buscador de la web d'El País quan s'introdueix 'Grupo de Bilderberg'. La mateixa recerca en el Google no ens dóna accés en la primera pàgina de resultats a cap mitjà de comunicació important.

*Assistència no confirmada.

Camarada Blasco

2009-05-24T07:46:00.000-07:00

Fa 35 anys, Rafael Blasco era membre d'una organització armada d'ideologia maoista pro-albanesa. Ara, com a nou estrateg del PP valencià i del Tío Paco, dóna respostes com aquestes...

P. ¿Tener un presidente imputado por un presunto delito de cohecho es una gran suerte?

R. Sacar la conclusión de que un imputado es un condenado o es culpable es algo que excede del contenido garantista del precepto legal que significa esta figura. Muchas personas han sido imputadas en más de una ocasión y no por eso han sido relevadas de sus responsabilidades.

P. Un imputado con cargos lo es porque hay indicios racionales de que ha cometido un presunto delito.

R. Pero pueden ser documentos falsos, indicios conseguidos fraudulentamente.

P. Sugiere que los documentos son falsos.

R. No sé si son falsos o son ciertos. Son ridículos. Imputar a un presidente de la Generalitat con una base tan inverosimil es sencillamente cutre.

P. O sea que los jueces son unos cutres

R. No. Los jueces no son unos cutres. Los cutres son quienes utilizan una documentación cutre.

P. El que imputa al presidente Camps es el magistrado José Flors. ¿Estamos ante un juez cutre que, en base a documentos cutres, le imputa?

R. No, no. Eso lo dice usted.

P. No. Yo sólo pregunto

(...)

P. Miembros del Consell se han preguntado en voz alta cuánto ha pagado EL PAÍS por obtener la información del caso Gürtel. Mi pregunta es: ¿Cuánto nos cuesta a los valencianos que Canal 9 no haya dicho todavía que el presidente Camps se encuentra imputado?

R. No debe de costar mucho. La gente está encantada con Canal 9.

Entrevista a Rafael Blasco firmada per Josep Torrent. Més ací.

Francisco Camps i Roh Moo-hyun

2009-05-24T07:27:00.000-07:00

Ahir moria Roh Moo-hyun, ex president de Corea del Sud que estava sent investigat per corrupció. S'havia suicidat.

Avui Francisco Camps ha estat junt al membre de l'Opus Dei Federico Trillo i Mariano Rajoy en un acte del PP a Alacant de cara a les eleccions europees.

Roh Moo-hyun fou interrogat per la fiscalia durant més de tretze hores.

Camps declarà durant 45 minuts davant el magistrat José Flors.

Segons llegia avui "Corea del Sur tiene una de las tasas de suicidio más altas de la treintena de países que forman la Organización para la Cooperación Económica y Desarrollo".

Qualsevol que haja passat més de tres hores en una classe de la carrera de Sociologia coneix l'obra El Suicidi d'Émile Durkheim que explica des d'una visió sociològica el fenòmen del suicidi. Una de les conclusions principals de Durkheim és que les societats catòliques, amb més cohesió i amb allò que denomina "solidaritat mecànica", tenen una taxa més baixa de suicidis respecte a les societats protestants, per exemple.

La bíblia ha salvat a Camps.

Psicòpates, estafadors i periodistes: tots en la blogosfera

2009-05-23T11:52:00.000-07:00

Avui dia, fins i tot Mario Conde té un blog. Ho he llegit aquest matí en aquesta entrevista de S. McCoy en El Confidencial de Jesús Cacho.

Un altre blog interessant és aquest del mercenari Eduardo Rózsa Flores, que ja no podrà actualitzar-lo perquè va morir fa unes setmanes quan s'enfrontava a la policia boliviana. Entre les anècdotes d'aquest mercenari d'extrema dreta em quede amb aquella que conta Xavier Vinader en El Temps. Rózsa Flores fou col·laborador de La Vanguardia durant la guerra a Croàcia. Un dia els responsables de la secció d'internacional d'aquest diari van veure en una foto d'agència el seu col·laborador armat fins a les dents i vestit de paramilitar en un tanc croata.

Un altre que tenia un blog era Javier Pons, el cap d'esports de TVE, cap de turc de la polèmica censura de la pitada massiva a l'himne espanyol a Mestalla. Pel que he vist en la web de RTVE, el seu blog ha estat fulminat, com el seu lloc de treball. En canvi he descobert el blog del corresponsal de TVE a Jerusalen.

Estava Juan Cotino amb Escrivà de Balaguer a València?

2009-05-23T11:39:00.000-07:00

El líder d'eixa màfia politicoeconòmica autodenominada Opus Dei, José María Escrivà de Balaguer, visità València en diverses ocasions, la darrera l'any 1972, segons aquesta peça propagandística elaborada per adeptes de per ací. Puc imaginar-me el nostre no-flamant conseller Juan Cotino agenollat junt a la resta de vailets opusdeistes davant el fundador de la secta. El vídeo no té en si mateix molt d'interès (més enllà de fumar-te un peta d'herba i riure't una estona) però tinc algunes conclusions.

-Escrivà de Balaguer utilitza la famosa tècnica de marejar una estona a l'interlocutor que li planteja una pregunta per a improvisar una resposta. En algunes ocasions ho fa de manera realment còmica com quan per a respondre a una pregunta d'ordre metafísic d'una jove adepta comenta la bellesa inmaculada de València, de les falles, de les flors, de la mar...

-Sempre afirma que ell no parla de política sinó de religió. Aquesta és l'afirmació més falsa que expressa en aquest delirant vídeo.

-Les activitats mafioses en l'àmbit econòmic i polític de l'Opus Dei (en democràcies tan avançades com l'Espanya de Franco o Xile amb Augusto Pinochet) al més alt nivell no mereixen cap comentari del líder.

-Les professores del Guadalaviar, eixe col·legí de l'Opus Dei (segregat per sexe, evidentment) que hi ha a València, mantenen uns preocupants plantejaments estètics i ideològics.

Nota: Un documental realment interessant i crític és aquest, titulat Opus Dei, una cruzada silenciosa.

Patrice - Love (Ft. Samy Deluxe - Rare Eimsbush Remix)

2009-05-20T12:45:00.000-07:00

El sainet del "curita"

2009-05-20T12:17:00.000-07:00

[Aquesta és la crònica de Sergi P. de la visita de Camps al TSJ. Pel seu interès antropològic la reproduisc integrament]

Hui era el gran dia. El dia que Camps es moria perquè arribara i així poder explicar-se davant la Justícia. El dia que l’oposició esperava per vorer davant el jutge al president de la Generalitat i aconseguir eixa foto que desgaste, encara que siga un poc, la supremacia de PP a les institucions valencianes. El dia que tots els periodistes valencians ansiaven per poder eixir de la burda rutina de les rodes de premsa i els comunicats. Doncs eixe dia no ha defraudat ningú.

I és que què, al sainet que s’ha muntat este matí al Tribunal Superior de Justícia no ha faltat ningú. Estava el protagonista, el president Camps, amb un somriure omnipresent propi d’algú que va a Mestalla a vorer un partit de futbol i no a defendre’s de les acusacions d’un jutge. L’estrella del matí, com no, ha estat escoltat per la seua guàrdia pretoriana: Juan Cotino, Vicent Rambla i Gerardo Camps, i per la seua madrastra política, Rita Barberà. Faltava Blasco.

També ha estat l’antagonista. El jutge José Flors qui, encara tot i semblar el convidat de pedra, com a mínim està mantenint la dignitat de la Justícia. No podien faltar els aduladors, rentacares i pilotes. Allí, eren legió les pijes d’ulleres dolce&Gabana i color bronze; les mestresses de casa estil Tiryus, ex rebentaplenaris, amb els seu monyo encartronat recent eixit de la perruqueria, i els jubilats de camisa blava.

Els crítics amb el protagonista tampoc han volgut faltar al sainet i s’han guanyat el jornal mostrant que a este país, encara que no ho semble,encara hi ha gent que detesta la corrupció. La seua intervenció ha donat un poc de coherència a l’ambient. Més que un juí per presumpte delicte de suborn semblava un mítin del PP.

Mentre Camps declarava, les dues aficions, ultres i detractors, han anat intercanviant càntics i calfant l’ambient. A una banda del carrer de la Justícia, té collons el nom, el defensors de Camps, amb les senyeres blaves al vent, cridaven: “Camps President”. A l’altra, els detractors, i algun ciutadà despistat responien amb els ja habituals “Camps dimissió” i “ex president”. No han faltat les banderes i els globus per a donar-li una ambient més festiu al matí.

En eixe moment ha aparegut el tonto de la pel•lícula, qui sap que, sí o sí pagarà el pato. El cap de Gabinet de la Diputació de Valencia, Rafael Betoret, s’ha presentat amb un semblant seriós i sense voler parlar amb ningú. Quasi passa desapercebut, cosa que s’ha encarregat de rebentar els detractors de Camps amb els càntics de “lladre” o “torna la pasta”. El ultres ni l’han mirat. Betoret s’olora alguna cosa i no pareix que li faça molta gràcia.

A les 11.15 i ha aparegut el protagonista i ha esclatat tot. Els ultres cridaven, els detractors també i els periodistes corrent i pegant-se trompades per poder preguntar-li al President . Camps ha eixit de declarar amb els braços en alt i saludant tothom. Em recordava a David Albelda baixant de l’avió d’Air Nostrum després de conquerir la lliga i la UEFA. Després de no dir res als periodistes; “estoy muy contento”, home i jo de voret cara el jutge; el Molt Honorable s’ha dirigit als seus ultres a qui ha saludat efusivament. Bessos, abraçades, plors, crits i piropos. Alcaldes, alcaldesses, regidors i paxancontents no han faltat a la cita. Han d'escalar al partit.

Ha sigut el millor moment del matí que ha posat la pell de gallina a tots els presents. Crits de “Camps President”, senyers blaves al vent i un home d’uns 70 anys que no era son pare dient-li, “Camps te vull”. Li ha faltat “un ou”. Al seu costat, una senyora, de les del monyo de Salomé, i no precisament de la que va portar el cap el Batiste en una safata sinó de la d’Eurovisió, completament extasiada amb els ulls desorbitats i rojos dient-li “guapo-guapo”. A tot açò, les tanques de seguretat per terra, trompades, arrempuixons i colzades. Després del bany de multituds que ha durat uns 30 segons el “curita” ha pujat al cotxe oficial, un Audi A-8 per cert, i ha pegat a fugir a una reunió amb l’ambaixador búlgar.

Amb l’espantada del protagonista semblava que tot s’havia acabat. I ha sigut en part. Les dues aficions, pijes, rebentaplenaris i jubilats de camisa blava s’han dissolt. Els sindicalistes, de la CNT i la Intersindical, també. I ja només quedava la tribu periodística esperava la eixida de “El bigotes”.

No ha sigut fins les 12 que ha acabat de declarar i quan ha eixit, ja sense cordó policial, ni ningú que ho evitara, la tribu ha assaltat Alvarito i l’ha acompanyat quasi fins al Corte Inglés. Per sort no ha hagut ferits però més d’un càmera i algun que altre fotògraf s’han estavellat contra les faroles que hi ha a la cera del Parterre. Mestrestant, un ciutadà que caminava per l’altra banda del carrer cridava: “lladre, solta la pela”.

Un dia que s’emmarcarà en les fulles d’or del periodisme valencià. Llàstima que Escalante no estiga entre nosaltres. Havera fet un gran sainet. El sainet del “curita”.Millor dit, El sainet del retoret.

Peu de foto: Camps saludant als ultres. Foto de Levante-EMV

L'any 2009 sense cristianisme

2009-05-20T07:01:00.000-07:00

Però la reflexió que em faig és: Si no hagués estat per aquests segles d'endarreriment, tenebres i inquisició [del cristianisme], hui en dia quedaria alguna cosa del planeta?

S'hauria produït la revolució industrial, en l'any 1000, si no hagués estat per la imposició del cristianisme? De tota manera, hi hagués hagut aquesta voracitat pel desenvolupament tècnic, o s'haurien hagut de produir els condicionants històrics ( protestantisme, desenvolupament de les ciutats, aparició de la burgesia... ), per a generar els enormes canvis socials i tècnics, que ens han dut a depredar l'entorn. De tota manera, la política de guerra dels romans, la seua voluntat d'expansió, podrien haver dut a desenvolupar màquines cada vegada més complexes.

On ens trobaríem hui en dia?

Marc Peris, en la secció 'divagacions gratuïtes en una platja' del seu blog íntim.

El PP desfila davant el TSJ

2009-05-20T05:19:00.000-07:00

Més fotos de Kai Försterling i Manuel Bruque en Levante.

Torna la guerra bruta?

2009-05-20T04:56:00.000-07:00

En una nota remitida a este diario [Gara], ETA informa de que el ex preso y refugiado político Jon Anza tenía una cita con la organización armada el mismo día de su desaparición, encuentro al que no acudió, y denuncia que tras este hecho «están las cloacas de Francia y España».

En la nota, ETA aporta una serie de datos en los que, tras reconocer la militancia de Jon Anza en su organización, informa de que, precisamente, la Policía conocía esta relación debido a que, a principios de año, descubrió material informático de ETA que el militante donostiarra tenía en un zulo, y en el que habría encontrado sus huellas dactilares. Sin embargo, la Policía ocultó aquel descubrimiento.

El 18 de abril, Jon Anza tomó un tren en Baiona con destino a Toulouse porque, tal y como se señala en la nota, tenía una cita con la organización armada, para la que llevaba una cantidad de dinero. ETA afirma que nunca acudió ni a esa cita ni a otras dos establecidas «por si acaso» en el centro de la ciudad occitana el mismo día 18 y el siguiente.

Més en Gara, que avui dimecres està de vaga.

El ministro del Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha calificado de "patraña" que la banda terrorista ETA haya responsabilizado a los gobiernos español y francés de la "desaparición" del etarra Jon Anza en Francia.

La resposta de Rubalcaba en Libertad Digital.

Inmunitat de classe II

2009-05-18T04:21:00.001-07:00

"No obstante, parece que los banqueros y grandes empresarios gozan de un suplemento extra de inocencia, pues resultan absueltos con notable frecuencia. De la Rosa lo ha sido en no pocas ocasiones y también Alberto Cortina y Alberto Alcocer, Los Albertos -condenados inicialmente a tres años y tres meses por estafa y falsedad a raíz del caso Urbanor-, lo fueron por aplicación de una nueva doctrina del Constitucional sobre la prescripción. Ese plus de inocencia de los banqueros parece más que una leyenda urbana, puesto que en el Tribunal Supremo, el ex presidente del BBVA Emilio Ybarra fue exculpado del delito de apropiación indebida por el que había sido condenado en la Audiencia Nacional y el presidente del Banco Santander, Emilio Botín, lo fue también en dos ocasiones. En el caso de las jubilaciones millonarias de los directivos José María Amusátegui y Ángel Corcóstegui -43,7 y 108 millones de euros respectivamente-, el Supremo precisó que trascendían ostensiblemente los topes máximos que rige la ética y podían "repugnar socialmente", pero absolvió a Botín porque aunque no fuera moral, los pagos a los ejecutivos no constituían delito alguno. Y en el caso de las cesiones de crédito, por presuntos delitos fiscales y falsedad, que sesteaba por la Audiencia desde 15 años antes, el alto tribunal utilizó para absolver a Botín el mismo resquicio legal que un par de meses antes había servido para condenar al presidente del Parlamento vasco Juan María Atutxa".

José Yoldi, avui en El País.

La comunió dels borbons

2009-05-18T04:09:00.000-07:00

La columna més avorrida que he llegit mai és aquesta, publicada per Mari Ángeles Alcázar ahir a La Vanguardia.

IMATGE: "Real taller de construcción de príncipes. Se admiten operarios".

Los Borbones en Pelota. El catálogo de la biblioteca del Instituto Cervantes de Nueva York registra un libro llamado SEM: Los Borbones en pelota. Fue hecho entre 1868 y 1869 con acuarelas de Valeriano Bécquer y guiones de su hermano, Gustavo Adolfo, satirizando a Isabel II y su corte. Las siguientes son algunas páginas de ese libro, reproduciendo los textos originales.
ADVERTENCIA: Las imágenes de esta galería no son aptas para menores y pueden herir la sensibilidad del lector.

Es poden veure algunes pàgines de Los Borbones en Pelota ací

Democràcia meravellosa i pluscuamperfecta (però sense democràcia)

2009-05-17T11:34:00.000-07:00

Amb una lectura ràpida de l'informe de la Fiscalia i de l'auto del Tribunal Suprem sobre la il·legalització d'Iniciativa Internacionalista tinc algunes conclusions:

-"O se está con los votos o con las bombas", deia el ministre de l'Interior. L'amanida discursiva de "entorno de ETA"+"vinculaciones"+"satélites de ETA"+"izquierda abertzale"+"ETA/Batasuna"+"listas blancas" significa que el front nacionalista espanyol, que s'autodenomina representant de l'Estat de dret (en una macabra paradoxa segons la qual aquells que il·legalitzen formacions polítiques ho fan per i emprats per l'Estat de dret), impedirà sistemàticament que una significativa proporció de l'electorat basc estiga representat en les institucions municipals autonòmiques i europees. Curiosa forma de caminar cap a la pau.

-Alguns magistrats de la sala del Suprem expressaren els seus dubtes sobre la sufuciència de les probes aportades per la Fiscalia. Avui El Mundo alertava contra aquests magistrats (i sobre tot sobre el fet que no hi haja un patró ideològic -tot al contrari es tractaria d'un patró purament jurídic- darrere d'aquests magistrats): "La circunstancia de que los magistrados más modernos de la Sala hayan entrado en los procesos de ilegalización con tono crítico es todo un dato a tener en cuenta por el Gobierno y el Ministerio Público de cara a futuras impugnaciones, máxime si se tiene en cuenta que detrás de esa postura no hay un sesgo ideológico común: mientras que [Alberto] Jorge y [Isabel] Perelló son de talante progresista, [Lourdes] Arastey y [Benito] Gálvez son conservadores". Avui dia aquestes excentricitats no es veuen amb bons ulls. Preocupa que magistrats de dreta caminen a contracorrent del camí traçat per l'Estat (però no era el Poder Judicial independent?).

-Si vostè va asistir dues dècades enrere, l'any 1989, al soterrament d'un diputat abertzale assassinat [em referisc a Josu Muguruza], no importa que en aquell moment HB fóra legal, vostè serà assenyalat/da per la Fiscalia com a part de l'entramat d'ETA avui dia, en 2009. Que ha asistit vostè a una manifestació perfectament legal l'any 1998? Que ha signat vostè un manifest per la pau i contra la il·legalització de Batasuna? Que escriu vostè habitualment en un periòdic legal però abertzale?* Doncs vostè és una prova de l'estratègia d'ETA vers les eleccions autonòmiques. "O se está con los votos o con las bombas" [malgrat que no hi haja bombes].

-Una lectura ràpida a l'informe de la Fiscalia permet observar com les Forces i Cosos de Seguretat de l'Estat (espanyol, evidentment) mantenen un impressionant control sobre activitats perfectament legals tant en el País Basc com a la resta de la Península com manifestacions, conferències, etc. En la seua edició d'avui el corresponsal d'El Mundo a Buenos Aires relatava: "Sólo un novato en la política [es refereix a un dels candidats opositors, Francisco Narváez], como el rubio empresario, podía no estar enterado de que la SIDE [serveis serets] obedece las órdenes de Néstor Kirchner y que su principal función en estos días es la de espiar y acosar a sus oponentes y si hace falta, a sus propios camaradas dentro del Partido Justicialista". Evidentment això només passa es països amb democràcies subdesenvolupades i tercermundistes com Argentina i no en la meravellosa, octogenària i pluscuamperfecta democràcia espanyola...

*Totes aquestes hipòtesis són alguns dels arguments que es gasta la Fiscalia per a assenyalar gent com els escriptors Alfonso Sastre i Carlo Frabetti o les dirigents Doris Benegas i Ángeles Maestro (ex diputada, per cert, d'Esquerra Unida), entre molts altres.

Tal i com estava previst...

2009-05-13T14:03:00.000-07:00

...la democràcia(?) agonitza.

"Tal y como estaba previsto, la Fiscalía y el Gobierno -a través de la Abogacía del Estado-, impugnarán mañana ante el Tribunal Supremo la candidatura presentada por Iniciativa Internacionalista (II) a las elecciones europeas, encabezada por el dramaturgo y ex candidato de HB, EH y ANV Alfonso Sastre, que "aparece como promotor de Herritarren Zerrenda", otra de las plataformas electorales anuladas por el Tribunal Supremo. El PP ha aplaudido la decisión".

Llegit en l'edició electrònica de Público.

Tal i com estava previst... Una altra mostra de l'estat d'excepció polític que es viu avui dia al País Basc. Aquestes fòrmules em recorden una mica a aquella frase d'un ex ministre de justícia del PSOE (que deia haver estudiat Dret i que és catedràtic): "Construiremos nuevas imputaciones para evitar que [presos d'ETA] salgan a la calle" (Juan Fernando López Aguilar, frase pronunciada el 14 de juny del 2005).

Inmunitat de classe

2009-05-13T07:19:00.000-07:00

El financer Javier de la Rosa, l'amic de l'actual rei d'Espanya, ha estat absolt per la Sala Penal del Tribunal Suprem pel 'Cas Croesus', peça separada del 'Cas KIO' [avui El País li dedicava una columna minúscula]. Més que coneguts són els tèrbols affaires econòmics i financers que es gasten certs amics del rei. Allò que en molts països seria un autèntic escàndol i un problema per al cap de l'Estat, ací és pura rutina...

Cambio y corto

2009-05-13T05:23:00.000-07:00

"I&R: Thierry Meyssan, ya no se le ve a usted en Francia. ¿Qué está haciendo?

Thierry Meyssan: Estoy viviendo en el Líbano. Después de la llegada de Sarkozy al poder, recibí amenazas directas de altos funcionarios franceses. Amigos del ministerio de Defensa me informaron que Estados Unidos me considera un peligro para su seguridad nacional. En el marco de la OTAN, [Estados Unidos] solicitó a los servicios aliados que me neutralizaran y ciertos franceses querían hacer méritos. Así que decidí irme, no sólo de Francia sino de la zona de la OTAN. Después de pasar algún tiempo en Caracas y Damasco, pasando por Moscú, me instalé en Beirut, donde me puse al servicio de la Resistencia".

Declaracions del periodista Thierry Meyssan; llegit ací.

FOTO: Meyssan durant la conferència Axis for Peace, a la qual, per cert, vaig assistir.

Pamflet o notícia?

2009-05-10T07:29:00.000-07:00

"Una gran Senyera valenciana colgada en la fachada de un edificio de la calle Xàtiva sirvió de respuesta a la ofensa que Esquerra Republicana de Cataluña protagonizó en la plaza del Ayuntamiento en la procesión cívica del 9 d'Octubre. En aquella ocasión una cuatribarrada enorme provocó que la marcha se parara para que la Reial Senyera no pasara bajo el emblema de los països catalans. Ayer, integrantes del GAV contraatacaron con la misma acción".

Aquest és el primer paràgraf de la crònica/pamflet -sense firmar- publicada avui pel diari Las Provincias sobre la manifestació d'ahir.

Morir (avui dia) al metro de Madrid

2009-05-10T05:42:00.000-07:00

Avui diumenge El País publica el video de les càmeres de seguretat del metro de Madrid que van captar l'assassinat de Carlos Javier Palomino, apunyalat per un militar neonazi, Josué Estébanez de las Heras. La víctima i els altres joves es dirigien a protestar contra un acte xenòfob organitzat per un partit d'extrema dreta.

El video mostra la barbàrie de la violència neofeixista, la violència extrema, cinematogràfica i absurda que les institucions pertinents no s'encarreguen de limitar o controlar. De fet, segons afirmava l'advocat de la família de Carlos, Erlantz Ibarrondo, el Ministeri de Defensa i l'Exèrcit espanyol seran considerats responsables subsidiaris davant la família de la víctima en cas que l'assassí es declare insolvent.

El fiscal demana 29 anys de presó. Espere que es passe els 29 anys íntegres empresonat. Però realment els (co)responsables de la violència d'extrema dreta són aquells que des dels despatxos de les delegacions del govern i del Ministeri d'Interior autoritzen actes neonazis i no ataquen els grupuscles ultres.

La propera víctima pots ser tu. O jo. O ella. Morir avui dia al metro de Madrid...

Retrats inquietants

2009-05-09T04:23:00.000-07:00

Aquesta foto de Carles Francesc inmortalitza la recepció de Camps al nou arquebisbe de València, Carlos Osorio, al Palau de la Generalitat. Sense novetats en el front; Sotanas Reunidas S.A. conserva el seu poder habitual al govern autonòmic. València-New York. València-Dallas. I València-Vaticà.

Pijos, clavariesas y sobredosis

2009-05-07T10:16:00.000-07:00

"Y, sinceramente, no acabo de entender el motivo de la expulsión. ¿Que supone una falta contra el decoro en la institución? ¿El qué? ¿Que la camiseta sea negra? ¿O que haga referencia a la ausencia permanente de su presidente, el imputado en un caso de corrupción Francisco Camps, a las sesiones de control de les Corts como la de hoy? Porque si es por lo primero, yo, como ciudadano valenciano particular, quizás siento más indecoroso que se hable con voz de pijo irritante en el pleno, o que se permita acudir a él con pinta de clavariesa con sobredosis de permanente".

Juan E. Tur en Testigo Accidental.

[El vídeo és una crònica lamentable de la televisió de Federico Jiménez Losantos, beneficiària al País Valencià dels favors del PP en format llicència]

Revista de premsa

2009-05-07T05:01:00.000-07:00

No era aquesta la foto que volia penjar però resulta igualment il·lustrativa. En la pàgina 6 d'El País d'avui ve una foto del president colombià Álvaro Uribe, amic de paramilitars i narcotraficants (i també d'Aznar i de Bush), saludant a Ignacio Polanco en un acte d'aniversari de la Fundación Santillana (l'única de les empreses de PRISA solvents econòmicament a hores d'ara) a Bogotà (malauradament la foto no apareix en l'edició electrònica; la que il·lustra aquest post correspon a Jesús Polanco). És prou il·lustratiu de coses com aquesta.

"Como todo en la vida, esta solución excepcional [l'entesa PSE+PP+UpyD] puede salir bien o mal. Si sale bien será una muestra de madurez de los dos partidos de ámbito estatal, capaces de anteponer los intereses del Estado a los suyos propios. Si sale mal y los independentistas radicales deciden retornar a las instituciones obedeciendo la Ley de Partidos, este puede ser el último apeadero antes de la estación termini del reconocimiento del derecho de autodeterminación". Ramón Cotarelo avui en Público.

"El retraso de la edad de jubilación es enormemente regresivo a nivel social, pues la salud de los ancianos y la edad en que mueren depende de su clase social. Las personas que están en la decila superior de renta en España viven diez años más que las que pertenecen a la decila inferior. Y ello se debe a que el nivel de salud es mucho mejor en el primero que en el segundo grupo. Las mujeres de la limpieza del Banco de España tienen a los 60 años el mismo nivel de salud que un gobernador de tal banco tiene a los 70. De ahí que pedirle a las clases populares que trabajen todavía dos años más (algunos incluso piden cinco años más) para pagar las pensiones de las personas de rentas superiores que vivirán muchos años más es una enorme injusticia". Vicenç Navarro, avui també en el diari de Mediapro.

"El portavoz del PP en las Corts, Ricardo Costa, ironizó ayer en los pasillos de la Cámara sobre los que han mostrado «preocupación» por su vehículo, tras el accidente de tráfico que sufrió el pasado sábado con el vehículo de gama alta Infiniti que adquirió el pasado mes de enero. Costa, quien acudió al pleno a pesar de estar convaleciente, mostró su agradecimiento a todos aquellos que se han preocupado por su estado de salud y, en tono irónico, a los que «se han preocupado por mi vehículo» que, enfatizó, «me ha salvado la vida». Tan es así que, aseguró, si volviera a encontrarse en la misma situación «lo único que pediría es llevar el mismo coche porque, desde luego, con ése he pasado la prueba del algodón».

(...)

Sobre los saldos negativos de sus cuentas, el síndic del PP se preguntó por «cuántos españoles a final de mes tendrán un saldo negativo en sus cuentas con esta situación», en alusión a las crisis económica, por lo que consideró que «no es una situación tan extraña». «Muchas veces tiramos de tarjeta de crédito», apuntaron fuentes próximas". Declaracions recollides al diari Levante.

"Algunos valencianos han tenido problemas por expresarse en su lengua materna. Una juez de Dénia criticó hace dos años la "falta de tolerancia y decoro" de un perito por declarar en valenciano. Aunque la situación más kafkiana la protagonizó una magistrada de Valencia que acaba de ser incapacitada al comprobarse que sufría un trastorno bipolar (psicosis maniaco depresiva). La juez instó a un abogado a traducir al español una demanda que había presentado en valenciano. La decisión de la magistrada contravenía la reglamentación vigente, que establece que en las comunidades con dos lenguas oficiales las denuncias y demás documentos pueden ser presentados en cualquiera de los dos idiomas. En el caso de que una de las partes o el propio magistrado exponga el desconocimiento de la lengua cooficial, la Ley Orgánica del Poder Judicial contempla que el juez pueda pedir la traducción del material a los servicios jurídicos del decanato. Lo que queda fuera de la norma es que la traducción la tenga que asumir una de las partes". Llegit al diari Levante el passat 2 de maig.

"La 'Françafrique' se resquebraja. La opacidad que ha rodeado tradicionalmente las relaciones entre Francia y sus antiguas colonias africanas - una nebulosa de intereses, intercambio de favores y tráfico de influencias - parece querer despejarse. Una juez, y no cualquier juez - Françoise Desset, decana del Polo Financiero, encargado de los grandes delitos económicos -, ha decidido abrir una investigación sobre el origen de los bienes que poseen en Francia los presidentes de tres países productores de petróleo ante la sospecha de que para su adquisición se hayan desviado fondos públicos. Se trata de Omar Bongo (Gabón), Denis Sassou-Nguesso (República de Congo) y Teodoro Obiang (Guinea Ecuatorial).

(...)

Los tres jefes de Estado africanos y sus familias poseen numerosas propiedades inmobiliarias - por valor de al menos 160 millones de euros -, cuentas bancarias y automóviles de lujo en Francia. Y además están perfectamente inventariadas por la policía financiera, que en el 2007 indagó al respecto antes de que el caso fuera archivado.

(...)

Omar Bongo - 73 años, 42 de ellos en el poder-no sólo es el decano de los presidentes africanos, sino el gran amigo y aliado de París en el continente. Al presidente de Gabón se la atribuye la frase más definitoria de la Françafrique: "África sin Francia es un coche sin chófer, Francia sin Áfricaes un coche sin carburante". Durante su larga trayectoria, Bongo ha confraternizado con todos los inquilinos del Elíseo - Pompidou, Giscard, Mitterrand, Chirac-,que le han conferido la categoría de interlocutor principal de Francia. Dos meses después de ser elegido, Nicolas Sarkozy eligió Gabón para iniciar su primer viaje a África."Gabón es un socio privilegiado desde 1967, sea cual sea la mayoría gobernante en Francia", dijo en Libreville. Y así es". Avui en La Vanguardia.

El nostre Ryszard Kapuscinski

2009-05-06T12:07:00.000-07:00

Juan Luís Cebrián* és un idiota. I punt. És mediocre. És el fracàs del periodisme en estat pur.

I Gervasio Sánchez és tot el contrari. Avui he tingut la sort de conversar amb ell uns minuts a la Facultat de Filologia. I des del primer moment he tingut la sensació que es tractava d'una persona humil i coherent. I brillant. Tenia davant mi un dels millors fotoperiodistes del món que ha estat guardonat per la Unió de Periodistes Valencians amb el Premi Llibertat d'Expressió d'enguany. Gervasio Sánchez és el nostre Ryszard Kapuscinski.

És un tipo que des de ben jove currava de cambrer per poder pagar els viatges que feia amb la seua càmera de fotos als països en conflicte a l'Àfrica, Àsia i l'Amèrica Llatina. I també Europa. Gran part dels seus amics han mort en el camí.

Per a resumir. Les millors fotos de Gervasio no han estat publicades en els grans mitjans de comunicació (moltes altres si que han estat publicades en importants dominicals). Des de fa uns mesos podem gaudir d'aquestes fotos en el seu blog, Los desastres de la guerra. El tipo sempre demana permís als protagonistes per tal de fotografiar-los, parla amb ells, els coneix. És crític i no ho amaga ("Y a quien no le guste que se joda", ha dit ben clar avui).

Juan Luís Cebrián cobra una pasta i té molt de poder. Molt. En el lloc de Cebrián hauria d'estar algú com Gervasio Sánchez. Però com que vivim en un món sumament injust i deplorable, Gervasio s'autofinança des de fa 30 anys els seus viatges i es juga la vida per treure a la llum unes imatges que reflecteixen la violència de la guerra, la cara crua de les seues víctimes.

Ha estat tot un luxe admirar les seues fotografies mentre les comentava aquesta vesprada. Mirem les seues fotos i donem les gràcies perque encara hi haja algú com Gervasio Sánchez.

Foto: Varios niños deportados llegan a la frontera. Morina (Albania), abril de 1999 (Gervasio Sánchez)

*O Pedro J, o Ansón, o Miguel Ángel Aguilar o qualsevol d'aquests tipejos insoportables que, junt a quatre banquers sense escrúpols, controlen la premsa..

El PSOE pacta amb la ultradreta i tots més contents que un grinjol

2009-05-06T05:27:00.000-07:00

Ahir es va consumar el pacte entre el PSE i la ultradreta basca (PP i UPyD). Les terminals mediàtiques habituals situades a Madrid ens van vendre la moto d'un gran canvi i a més molt progessista... Que si s'acaba l'hegemonia del PNB més abertzale de la història, que si acaba el divisionisme social i l'opressió de la meitat dels bascs, etc. Sembla que els aduladors més esquerrans del PSOE, com ara Enric Sopena, no recorden el que deien els xics del PP basc fa només uns anys de Zapatero i el PSOE: que si ETA governa Espanya, que si Zapatero ha venut Navarra a ETA, etc.

Resulta impactant com el tabú basc permet un pacte suposadament contranatura entre PP i PSE... I amb UPyD, els majors traïdors cap al PSOE que haja hagut mai...

Creación de un Estado romano en la Comunitat Valenciana

2009-05-04T03:06:00.000-07:00

A continuació una de les magnífiques històries de política ficció d'El Chino Muerto que agradarà sobremanera als meus estimats amics de tertúlia nocturna ocasional i casual del Jimmy Glass.

En el periodo posterior a la segunda guerra mundial aparecieron de repente en la ciudad de Valencia varios miles de pijos italianianos con pinta de imbécil, gafas que les tapaban media cara, y patillas afiladas, todos ellos vestidos con ropa particularmente hortera y que tenían como objetivo la creación de un Estado Romano en la Comunitat Valenciana.

Al principio a los valencianos tomaron el asunto como una simple broma macabra, pero la cosa se tornó en pesadilla cuando, para conseguir su perverso objetivo, los italianos lanzaron una ola de ataques terroristas en todo el territorio valenciano y expulsaron a cientos de miles de personas de sus casas a punta de pistola.

La creación de ese absurdo nuevo Estado Romano fue rechazada por prácticamente toda la comunidad internacional, pero contó con el apoyo de la mayoría de los gobiernos occidentales como Alemania, el peor país del mundo y sobretodo Estados Unidos.

La mayoría de los valencianos fueron expulsados de su tierra y obligados a vivir en pésimas condiciones higiénicas, hacinados en campos de refugiados en zonas semidesérticas de las provincias de Albacete, Cuenca, Murcia y el sur de Alicante o en bloques de edificios construidos deprisa y corriendo en los suburbios obreros de las capitales de esas provincias. Posteriormente los romanos les rodearon de muros, controles, asentamientos puestos de vigilancia y alambradas, negándoles cualquier posiblidad de llevar una vida digna.

Los romanos justificaban la creación de su Estado diciendo que la Comunitat era su nación según sus libros sagrados, que les había sido prometida por sus dioses desde hacía miles de años; para apoyar esa idea, citaron libros de autores romanos como Tácito, Cicerón y César en los que ya se afirmaba que la Comunitart formaba parte del Imperio Romano.

Aunque a algunos valencianos les fue permitido quedarse en la Comunitat, fueron siempre considerados ciudadanos de segunda con menos derechos que a los cientos de miles de habitantes del antiguo imperio romano a los que se les concedió la ciudadanía en el nuevo estado. Los romanos llenaron la Comunitat de templos dedicados a sus dioses paganos y sometieron a los cristianos valencianos que se quedaron a todo tipo de discriminación.

La mayoría de los valencianos que fueron obligados a huir de la Comunitat se convirtieron en ciudadanos pobres que vivían en campos de refugiados en condiciones precarias. Como no contaban con ejército alguno, apenas se defendían de las periódicas incursiones de los ataques del terrible ejército romano con cohetes caseros; los niños valencianos se dedicaban a lanzar piedras a los tanques que patrullaban por las calles de Almansa, Minglanilla, Yecla, Landete, etc., sembrando el terror entre los valencianos.

Muchos valencianos eran ateos, otros musulmanes y otros cristianos; pero los valencianos eran calificados en general por la prensa occidental como "fundamentalistas cristianos" y como terroristas. Al Estado Sionista Romano se lo consideraba un gobierno democrático pese a trarse de en realidad de una élite militarista y fascista que dominaba los medios de comunicación y que contaba con el apoyo y la ayuda militar de Estados Unidos.

Con la excusa del terrorismo, cada cierto tiempo los romanos realizaban incursiones en los territorios donde vivían los valencianos expulsados y masacraban y bombardeaban a los niños y los ancianos población utilizando para ello la más sofisticada tecnología bélica norteamericana.

Aunque casi todo el mundo criticaba esas incursiones, que vulneraban los derechos humanos y contrariaban las resoluciones de las Naciones Unidas; al final las declaraciones de los gobernantes europeos se quedaban en meras reprimendas verbales. Sólo el valiente Presidente de Venezuela se ganó el respeto de los valencianos convirtiéndose casi en un héroe con la decisión meramente simbólica de expulsar de su país al embajador del Estado Romano.

¿Permitirías la creación de un estado sionista en la Comunitat Valenciana?

Otras interesantes historias de políticica-ficción en este blog:

-Michael Gorbachovson, el hombre que liberó al pueblo norteamericano del capitalismo.

-La alianza de Zapatero y los fundamentalistas egipicios para romper España y entregar la Comunitat Valenciana a Corea del Norte.