Com torna el rei el(s) favor(s)?

Coses de viure en un Regne, amb un monarca encapçalant l'Estat...

Ho conta Monarquia Confidencial, un portal d'informació especialitzat en monarquies prou lamentable en general. Van convidar al rei a assassinar un cérvol per a que obtinguera el record d'Espanya d'assassinat de cérvols. Però la Junta Nacional de Homologación de Trofeos de Caza ha dit taxativament que la peça assassinada per Juan Carlos I no arriva a guanyar i per tant el rei es queda per darrere d'un especulador financer de nom Juan Abelló..

Ja no sé ni que comentar d'aquesta notícia. (Potser que les vertaderes classes dirigents espanyoles són més casposes del que podem imaginar). Empresaris mallorquins que regalen un vaixell caríssim que passa a ser caríssimament mantingut pel Patrimoni Nacional, és a dir per l'erari públic. Marques de cotxe que regalen desenes de vehicles d'alta gama als membres de la família real només per exhibir-los per ahí. Organitzar l'asalt del rei al record de caça... El diputat del PNB, partit que no està particularment allunyat de la monarquia, Iñaqui Anasagasti, comentava recentment coses molt interessants sobre l'assumpte. Tothom fa regals i favors cars al rei. Però, com torna el rei el favor? En quin format?

"Todo es muy bonito"

Si per a la nostra consellera i portaveu del Consell, Paula Sánchez de León, "el caso Gürtel no existe en la Comunidad Valenciana", per al nostre president -en ple viatge alucinogen mentre els caps són guillotinats al seu voltant- "todo es muy bonito"... [Paula, mileydi, abandona el vaixell com estan fents totes les rates del teu partit abans que siga massa tard].

El món de fantasia creat pels dirigents conservadors de la dreta valenciana deixa algunes imatges prou psicotròpiques, com és habitual en ells, que delaten un deteriorament estètic i discursiu cada cop més accentuat. Autèntiques joies del fotoperiodisme han estat publicades les darreres setmanes.

Quan arribarà aquell "final feliz" que profetitzava Camps? "Final feliz" per a Camps i el seus o per a Fabra&Zaplanistes&altres espècies? La caiguda del patètic cicle campista a la política valenciana pot encetar un període pitjor. Per cert, algú sap on para Alarte [o Alastre en alguns mitjans peninsulars] estos dies?

Francisco Santos, el ministre amic de Prisa

La Fiscalía General de Colombia decidió ayer reabrir la investigación contra el vicepresidente de la República, Francisco Santos, por supuesta alianza con grupos paramilitares para formar un escuadrón armado en la capital del país.

(...)

Según los testimonios del jefe paramilitar Salvatore Mancuso, actualmente encarcelado en EEUU tras ser extraditado por Colombia, Santos se reunió al menos cinco veces con dirigentes de las Autodefensas Unidas de Colombia (AUC), ofreciendo su influencia para la conformación de un grupo paramilitar en Bogotá que "contaría con el auspicio y la colaboración de la Fuerza Pública". Finalmente, el "Bloque Capital" de las AUC fue organizado y armado.

Salvatore Mancuso declaró en su versión libre ante la fiscalía que "me sorprendí porque lo noté muy identificado con la causa (paramilitar), y porque manifestó que le gustaba el modelo de las Autodefensas de Córdoba y quería que se repitiera en Bogotá".

(...)

Los Santos constituyen una influyente familia de la clase dirigente colombiana, propietarios, hasta su compra por el Grupo Planeta, del diario El Tiempo, el de mayor difusión del país y sobre el que siguen teniendo una gran influencia. Durante su exilio en Madrid, tras su secuestro por Pablo Escobar, Francisco Santos se vinculó al Grupo Prisa*.

Antonio Aliñana, avui en Público.

*Els mitjans de Prisa no diuen absolutament res sobre les investigacionbs del seu amic Francisco Santos... [1] i [2]

[Julià Alvaro també ha escrit recentment sobre Prisa]

Ullades libaneses

Mentre s`apropa el moment de tornar a la patria de la taronja, despres de setmanes de viatge per Liban, reflexione sobre els enormes clitxes que tenim en Europa sobre les societats arabs mediterranies. He pogut recorrer practicament tot el territori libanes, descobrint (o redescobrint in situ) la complexitat abrumant de la societat i la politica del pais dels 15 anys de guerra civil, de les multiples confessions religioses i de la resistencia armada contra l`expansionisme israelia. He pogut vore la destruccio de la guerra (la mort, les ferides, les cases i mesquites destruides, la rabia i l`odi) i la injusticia de la pobressa front als centenars de ferraris i mercedes que circulen habitualment, conduint com si estigueren bojos, pels barris rics de Beirut.

Tambe la injusticia depriment dels camps de refugiats palestins que, des de la creacio d`Israel l`any 1948, romanen en condicions extremes de miseria, pobresa i insalubritat dispersats per tot el territori libanes. He vist xiquets desnutrits i sense futur aparent que somnien, tal com somnien els seus pares i avis, amb el retorn a la seua terra. Tambe vaig poder vore la Palestina Ocupada des de la tanca fronterera que separa Liban i Israel. He parlat amb joves palestins nascuts al Liban que no han vist mai Palestina. Curiosa injusticia poetica aquella que em permet a mi, amb un passaport d`una suposada nacionalitat espanyola, visitar la seua ex llar, mentre ells romanen a centenars de km...

Pero tambe he pogut vore de primera ma l`esperanca de la resistencia (diem-ho clarament, Hezbollah) que supera fronteres espacials i confessionals. Una resistencia totalment manipulada als media occidentals (com podia ser sino?) que intenten vore per a no comprendre.

Son aquestes reflexions soltes i rapides, sense accents degut als teclats arabs, que volia compartir.