diumenge, 30 de desembre del 2007
De Miami a Benidorm passant per la Senyera
Exactament des del 10 d'Octubre passat tinc damunt de la taula una genial foto que vaig retallar del diari Las Provincias. El rotatiu, recordant els vells temps i fent un retrat clar del seu propi públic lector (mai oblidaré a Maria Consuelo Reyna confessant en Del Roig al Blau que si, si no hubiese sido periodista -ella ho anomena així- a lo mejor yo también hubiese sido una tía maría, d'aquelles que anaven a insultar els catalanistes ja foren catedràtics o venedors de calendaris), publicava una fotografia de dos ciutadans valencians que destacaven entre la fauna habitual que inunda el centre de la ciutat seguint la processó cívica (o com es diga) del 9 D'Octubre, Día de la Comunitad Valenciana pel matí, Diada del País Valencià per la vesprada. Aquests dos -el peu de foto diu textualment: "Algunos asistentes quisiseron dejar bien patente su valencianismo, como la pareja de la imagen"- anaven pel matí. Cara de mala òstia (potser contra el fotògraf?), primera fila (matinada cívicomilitant) i uniforme.
L'uniforme és una genial reivindicació de la cultura anticatalanista en la nostra ciutat. O si no com és possible que es produisca aquesta imatge? Azul. Falla. Lizondo. Paella. Encara tinc per casa una hagiografia de Lizondo (crec -perdonen que no me levante- que fou 'escrita' per Carles Recio, personatge underground del terreny que donarà per a algun comentari en aquest blog, algun dia, donada la seua rica i entretinguda biografia, que va des de cultura anticatalanista fins a prostibuls gestionats per ell personalment a casa seua) que inclou una magnífica antologia de fotos del màxim exponent del tema que ens ocupa. Lizondo engolint un bocata al seu despatx, Lizondo presidint una paella, Lizondo estrenant uniforme cada edició de Falles, etc. Aquesta cultura anticatalanista (que de cultura no tenia res, més bé era una simbiosi de Folklore, Catolicisme Reaccionari i Conservadorisme Parafeixista) s'ha fussionat en la darrera dècada amb un nou espai polític productor de cultura (si, la cultura, en una definició ampla és una creació social que bàsicament reprodueix les condicions de poder que la creen i impulsen): la dreta valenciana de Zaplana i Camps. El procés posat en marxa aparentment a partir del Pacte del Pollastre (com si no havia de quedar aquest fet per a la història?) culmina ara en una hegemonia política i cultural de la dreta valenciana unida -sols queda un reducte zaplanista- i forta liderada pel subjecte eixe anomenat Camps. Però la premodernitat -per no dir 'amor per allò medieval'- característica de la cultura anticatalanista xoca (i és normal com en qualsevol procés social) amb la modernitat que inspira i construeix el PP valencià. Cultura encapçalada per un altre subjecte mafiocràtic com és Zaplana (Julio Iglesias, Benidorm, Moreno Rayos Uva, Model Miami, Terra Mítica).
Caspa per al poble! En aquest exercici magistral de socialització del casposisme -o kitch, o cutre, o hortera- l'anticatalanisme troba un trampolí, una palanca, per a un futur de Dreta al País Valencià un cop guanyada la Batalla de València. No vull entrar en detalls, però el panorama actual mostra molt bé aquest producte cultural nocultural. Blaveros disfressats de Senyera i F1, Barraca i Barracón, Copa Amèrica&Louis Vuitton i Falles, Marina d'Or i el transvassament de l'Ebre. Assistim a la fussió -terrible, depredadora, tràgica i analfabeta- d'allò més caspa de la cultura anticatalanista amb allò més modern de Miami i les èlits del món occidental.
Pd. La hegemonia del PP valencià (a partir del pacte amb la parcel·la blavera i la seua posterior integració al partit) és la culminació d'un procés posat en marxa al PV a partir de la mort del criminal analfabet anomenat Francisco Franco davant la por que originava l'avanç de l'esquerra i del nacionalisme (què s'havien cregut els rojos, maricones y catalanistas? Que anaven a deixar quatre dècades d'adicció al poder tan facilment?). L'operació posada en marxa per sectors tardofranquistes, coneguda habitualment com Batalla de València culmina quan el treball brut ha acabat. La resta és ben coneguda.
dijous, 27 de desembre del 2007
Vist a la premsa
-La Història Criminal del Cristianisme continua: Un obispo justifica la pederastia porque hay niños "que porvocan"
-Pacifistes contraris a ETA al talego per pertànyer a ETA (Doctrina Garzón): Sabino Ormazabal, membre de la Fundació Josemi Zumalabe condemnat a 9 anys de presó en el procés 18/98: "Estoy en contra de ETA y defiendo el camino de la no-violencia"
-La màfia anticastrista de Miami haurà de respondre davant la justícia espanyola: El jefe de FNCA, ante los tribunales por un fraude de 59 millones de euros
-La secta Moon, una secta bien particular
Cuando Juanito se cargó a Alfonsito
Ayer noche, con altas dosis de cannabis, pude visionar el reportaje de un programa sensacionalista de una cadena privada sobre el aniversario de Juan Carlos I. Inexactitudes históricas y burdas manipulaciones aparte, uno de los fragmentos más interesantes, sin duda, es la muerte de Alfonsito, el hermano de Juan Carlos, anécdota poco conocida y poco presente en la psique colectiva. La historia se podría resumir en los términos siguientes: un buen día, con 18 añazos, Juanito baja corriendo a buscar a Don Juan, su padre, tras haber acertado entre ceja y ceja el disparo que efectuó contra su hermano, ya fuera éste accidental o intencionado. Juanito mostró de todas formas una excelente puntería. Al ver la escenita, el padre cubre el cadáver de Alfonsito con una bandera española -muy a mano por lo visto entre la familia real- y hace jurar a Juanito que se trataba de un accidente. Hasta aquí ya conocía la historia narrada en la mítica biografía no autorizada titulada ‘Un rey golpe a golpe’. Pero a continuación la voz en off pasa a narrar cómo Don Juan echa el arma del crimen/accidente al agua imposibilitando toda investigación. Otro curioso episodio en la vida de Juanito.
dimecres, 26 de desembre del 2007
Documentals
Ací va una selecció dels millors documentals que he vist a Internet en les darreres setmanes:
-La Escuela Francesa
La doctrina francesa y el terror en América Latina
Aquest magnífic documental de la periodista francesa Marie-Monique Robin analitza la influència de França en les dictadures militars llatinoamericanes. Amb un treball d'investigació genial, Robin explica com els coneixements adquirits durant la desfeta d'Indoxina són aplicats en Argèlia (cf. La Batalla de Argel) i exportats anys més tard a països como ara Argentina.
-El Negocio de las cárceles
Documental de 55' d'una productora francesa que analitza l'exportació de la privatització de la presó des dels Estats Units cap a Europa. Més informació a La 2
-War on democracy
Documental de John Pilger -subtitulat en castellà- sobre la guerra contra la democràcia dels Estats Units a l'Amèrica Llatina centrant-se en el cas de Veneçuela i els paralelismes amb la injerència dels anys 70 a Xile.
-Control Room
Documental sobre guerra i propaganda amb ocasió de l'ocupació militar i posterior extermini de milers d'iraquians inocents per part dels EUA. Centrat en Al Jazeera
-Nuevas caras, el mismo objetivo
Documental del periodista valencià afincat a Caracas David Segarra sobre el moviment estudiantil opositor a Veneçuela i els seus vincles amb l'exterior.
-La doctrina del xoc
Minidocumental de Naomi Klein, autora dels llibres 'No Logo' i 'La doctrina del xoc'
-R.E.A. Una història del graffitti a València
Documental sobre el graffitti a la ciutat de València.
-Amnesia Films
Blog d'un actiu grup de joves valencians d'audiovisuals.
València. 1931-1939
El menjador d'un Burger King del número 2 de Marqués de Sotelo a València (un dels cantons de l'edifici de l'Ajuntament) és un antic refugi contra la metralla franquista. Un cop vaig estar amb uns quinze anys a un aniversari en eixe menjador (actualment el pis de baix de l'establiment de menjar fem). On també he estat -altes hores de la matinada d'unes Falles de fa uns anys- és al casal fallero que està situat entre el carrer de dalt i el carrer Ripalda al barri del Carme. La paret encara conserva les grans lletres de moderna tipografia (art déco) que indicaven el lloc del refugi. El que ara és un casal fallero, durant la guerra civil era un refugi amb capacitat per a 600 persones. Un altre refugi del Carme, al Carrer Serrans -hi hagué un bar amb terrassa durant anys- tenia capacitat per a 400 persones. L'única sirena antiaèria que queda a València -durant la guerra eren part del mobiliari urbà- està situada en un edifici de la Plaça del Pintor Segrelles, front la finca roja. La seu del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) estava situada al carrer Pintor Sorolla nº11 on editaven el periòdic El Comunista. En 1932, la Fedració Universitària Escolar -situada al nº6 del Carrer Concordia front una coneguda sala pop, en perpendicular al carrer Cavallers- proposa a Josep Renau com a professor d'Art Decoratiu a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles. És en aquesta època quan Renau dissenya el famòs cartell de Las Arenas.
"Mi gramática es Cristo"
Algunos pasajes de la magnífica introducción a la Historia Criminal del Cristianismo de Karlheinz Deschner
(...) Entre los reunidos en el Concilio de Calcedonia se hallaron 40 obispos analfabetos. Las papas de los siglos siguientes se envanecían de su ignorancia, no sabían el griego y hablaban pésimamente el latín. Gregorio I Magno, el único papa doctor de la Iglesia además de León I, según la tradición mandó quemar la gran biblioteca que existía en el palatino. Es probable que no todos los papas de los siglos IX y X supieran leer y escribir.
(pág 26, Introducción)
(...) En 1163, el papa Alejandro III prohibío a todos los clérigos el estudio de la física. En 1380, una decisión del Parlamento francés prohibía el estudio de la química, remitiéndose a un decreto del papa Juan XXII. Y mientras en el mundo árabe (obediente a la consigna de Mahoma: "La tinta de los escolares es más sagrada que la sangre de los mártires") florecían las ciencias, en especial la medicina, en el mundo católico las bases del conocimiento científico permanecieron inalteradas durante más de un milenio, hasta bien entrado el siglo XVI. Que los enfermos buscasen consuelo en la oración, en vez de llamar al médico. (...) En 1564, la Inquisición condenó a muerte al médico Andrés Vesalio, fundador de la anatomía moderna, por haber abierto un cadáver y por haber afirmado que al hombre no le falta la costilla con que fue creada Eva.
(pág. 27, Introducción)
Justicia de brocha gorda
Article de Javier Ortiz al diari Público (2/XII/07)
La sentencia referida al sumario 18/98 es tan amplia, abarca tantos asuntos –y a tantas personas– y se refiere a un espacio de tiempo tan dilatado, que resulta muy difícil emitir una opinión unificada sobre su totalidad.
Cabe decir, sí, un par de cosas.
La primera es que el procedimiento judicial ha sido lentísimo, y es de sobra sabido que la justicia lenta es siempre mala justicia.
La segunda, que el meollo doctrinal de la sentencia se apoya en imágenes y términos alegóricos y figurados (algunos muy mentados por los medios de comunicación: que si corazones, que si entrañas) que son ajenos al rigor jurídico y, por ello mismo, difícilmente debatibles.
Es cierto que el Código Penal español deja muy poco acotado el terreno de lo que los jueces pueden considerar delitos de terrorismo y lo que no. Pero no menos cierto es que, según lo que se ha dado en llamar “doctrina Garzón”, refrendada por esta sentencia, los círculos concéntricos de la pertenencia o la colaboración con ETA pueden extenderse hasta el absurdo.
Resulta particularmente llamativa la condena de los miembros de la Fundación Joxemi Zumalabe, basada en el argumento de que propugnan la desobediencia civil y, como eso coincide con los objetivos de ETA, merecen la cárcel. No hay ninguna prueba de que la Fundación en cuestión (integrada, hasta donde sé, por gente pacifista) haya tenido nunca lazos orgánicos con ETA. Pero da igual.
Conforme a la doctrina de “todo es ETA”, la siguiente podría ser procesar y condenar a las direcciones del PNV, EA y Aralar, porque sus objetivos coinciden, al menos en parte, con los de la organización terrorista.
Es un disparate. Imaginemos que los jueces de la Audiencia Nacional se hubieran decidido a aplicar esa misma lógica a los GAL. ¿Cuánta gente no coincidió con los objetivos de los que secuestraron, torturaron y asesinaron (a veces, según ellos mismos, “por error”) a decenas de personas? ¿Cuántos no les facilitaron las cosas, proporcionándoles infraestructura, o escribiendo y hablando en su defensa, justificándolos?
Si hubieran procesado al entorno de los GAL, el juicio tendría que haberse celebrado en el Bernabéu.