La resistència envoltada de llibres

M'ha agradat molt visitar el blog de la Llibreria Primado. En novembre la llibreria va complir vint anys, un fet èpic en l'actualitat per a una llibreria allunyada dels grans centres de cultura de masses. Des que era un xiquet tinc records d'aquesta llibreria situada just enfront de la horrible caserna de la Guàrdia Civil. Mon pare em portava quan anava a comprar llibres i és més que probable que molts dels meus primers llibres infantils provenen d'aquesta llibreria. A més, Miguel Morata ha aconseguit tindre un importantíssim fons editorial d'autors i publicacions crítiques al fons del local. També una intensa activitat cultural, organitzant nombroses conferències i presentacions de llibres. La seua feina resulta èpica i semisuicida en una època de grans superficies comercials, estil FNAC, que cada cop fan més difícil la supervivència econòmica de les llibreries de barri. Si la cultura encara no s'ha convertit en un simple producte de compra i venda és gràcies a llibreries com Primado. La inconsciència suicida de Miguel Morata és un acte revolucionari.

La Tinta de los Escolares VS. la Sangre de los Mártires

No és cap novetat. L'integrisme nacionalcatòlic torna als nostres carrers. La manifestació a Madrid mostra de nou la nova cultura política del fonamentalisme ultraconservador. Nova cultura que vaig poder observar in situ durant la visita del Papa a València.

Cobertura mediàtica, màrketing, remodelació urbanística, Internet. La visita del Papa no només fou una gran estafa per part del Consell de Camps que encara no ofereix les dades sobre la despeça de diners públics en matèria de visita papal. També fou un acte de masses impregnat de tecnologia i modernitat.

El professor de Sociologia Gil-Manuel Hernàndez ho explica brillantment -com tot el que explica habitualment- en un article amb motiu de la visita papal: "Allò que Benet XVI, com a home d´estat que és, espera de València, és que aquesta acomplisca a la perfecció el seu paper de decorat per a la representació. Un decorat peculiar destinat a enaltir la tradició catòlica enmig d´una escenografia atapeïda de signes de la modernitat -l´àmbit urbà futurista de la Ciutat de Arts i les Ciències-. Allò que espera el Vaticà és la col·laboració fidel del govern autonòmic, de les grans empreses locals, dels mitjans de comunicació i dels milers d´extres que aportaran beatíficament el moviment de masses a la superproducció. Allò menys important és el motiu, que certament evidencia l´immobilisme i mostra l´alarmant incomprensió del món per part de la institució; allò que compta és l´efecte espectacular de fer com si tot anara bé. Les faccions dominants de l´Església catòlica han de fer creure que la institució dialoga amb la modernitat globalitzada tot i què, en el fons, la seua dogmàtica intransigent inhabilita a l´organització per al veritable diàleg. L´estratègia de l´estruç, al remat. Potser, doncs, que els pròxims dies els himnes sonen ben alts i els símbols s´eleven imponents, però l´Església faria be en acceptar que el seu principal enemic està dins d´ella mateixa".

***

Per una altra banda l'entramat nacionalcatòlic ha desenvolupat noves formes d'agitprop sumament interessants. A les tradicionals sectes, estil Opus Dei o els Kikos, s'fageixen els legionaris de Crist, exportats del Mèxic i amb una notable influència en les més altes esferes del Partit Popular (Ángel Acebes, Ana Botella). L'Opus Dei sempre ha estat, i continua sent, una màfia políticoeconòmica. I dic màfia pel seu caràcter secret i la seu adicció a amassar capital en les més altes esferes del poder. Afortunadament podem conéixer testimonis dissidents de primera mà. Els disidents -entre ells destaca el sociòleg Alberto Moncada- han publicat els documents que han pogut salvar del secretisme sectari de l'Opus. La web Gracias a Dios nos fuimos és una benedicció. Nutrida de documents interns de l'Opus, de publicacions dissidents, arxiu de premsa i links, la web i els seus editors no són molt estimats per la màfia: "AVISO: Si esta web desaparece MILAGROSAMENTE, se pierde MILAGROSAMENTE o deja de funcionar MILAGROSAMENTE, pensad en "la santa intransigencia", en la "santa coacción" y en la "santa desvergüenza"... y en los santos tentáculos. En tales MILAGROSOS supuestos, volveríamos en otro servidor y os avisaríamos". D'aquesta web us recomane la lectura d'un document intern que indica com s'han de captar nou adeptes per a la màfia (concretament són 27 pasos). També hi ha un document sobre l'ús de l'estadística que critica "els ambients de la sociologia religiosa"...

L'entramat inclou també a grups estrictament militants. El més interessant des del meu punt de vista és HazteOir.

Però al cap i a la fi aquesta nova cultura política i les noves xarxes de l'entramat no deixen de ser en essència el mateix de sempre: La Tinta de los Escolares VS. la Sangre de los Mártires.

***

Pd. No deixeu de llegir l'entrevista de Diagonal a Gonzalo Puente Ojea, diplomàtic i ex ambaixador a l'Estat del Vaticà: "No ha habido ningún intento de derogar el Concordato franquista de 1953. Los acuerdos de 1979 fueron una actualización"...

(Foto: cura autèntic durant la visita del Papa a València)

De Miami a Benidorm passant per la Senyera

Exactament des del 10 d'Octubre passat tinc damunt de la taula una genial foto que vaig retallar del diari Las Provincias. El rotatiu, recordant els vells temps i fent un retrat clar del seu propi públic lector (mai oblidaré a Maria Consuelo Reyna confessant en Del Roig al Blau que si, si no hubiese sido periodista -ella ho anomena així- a lo mejor yo también hubiese sido una tía maría, d'aquelles que anaven a insultar els catalanistes ja foren catedràtics o venedors de calendaris), publicava una fotografia de dos ciutadans valencians que destacaven entre la fauna habitual que inunda el centre de la ciutat seguint la processó cívica (o com es diga) del 9 D'Octubre, Día de la Comunitad Valenciana pel matí, Diada del País Valencià per la vesprada. Aquests dos -el peu de foto diu textualment: "Algunos asistentes quisiseron dejar bien patente su valencianismo, como la pareja de la imagen"- anaven pel matí. Cara de mala òstia (potser contra el fotògraf?), primera fila (matinada cívicomilitant) i uniforme.

L'uniforme és una genial reivindicació de la cultura anticatalanista en la nostra ciutat. O si no com és possible que es produisca aquesta imatge? Azul. Falla. Lizondo. Paella. Encara tinc per casa una hagiografia de Lizondo (crec -perdonen que no me levante- que fou 'escrita' per Carles Recio, personatge underground del terreny que donarà per a algun comentari en aquest blog, algun dia, donada la seua rica i entretinguda biografia, que va des de cultura anticatalanista fins a prostibuls gestionats per ell personalment a casa seua) que inclou una magnífica antologia de fotos del màxim exponent del tema que ens ocupa. Lizondo engolint un bocata al seu despatx, Lizondo presidint una paella, Lizondo estrenant uniforme cada edició de Falles, etc. Aquesta cultura anticatalanista (que de cultura no tenia res, més bé era una simbiosi de Folklore, Catolicisme Reaccionari i Conservadorisme Parafeixista) s'ha fussionat en la darrera dècada amb un nou espai polític productor de cultura (si, la cultura, en una definició ampla és una creació social que bàsicament reprodueix les condicions de poder que la creen i impulsen): la dreta valenciana de Zaplana i Camps. El procés posat en marxa aparentment a partir del Pacte del Pollastre (com si no havia de quedar aquest fet per a la història?) culmina ara en una hegemonia política i cultural de la dreta valenciana unida -sols queda un reducte zaplanista- i forta liderada pel subjecte eixe anomenat Camps. Però la premodernitat -per no dir 'amor per allò medieval'- característica de la cultura anticatalanista xoca (i és normal com en qualsevol procés social) amb la modernitat que inspira i construeix el PP valencià. Cultura encapçalada per un altre subjecte mafiocràtic com és Zaplana (Julio Iglesias, Benidorm, Moreno Rayos Uva, Model Miami, Terra Mítica).

Caspa per al poble! En aquest exercici magistral de socialització del casposisme -o kitch, o cutre, o hortera- l'anticatalanisme troba un trampolí, una palanca, per a un futur de Dreta al País Valencià un cop guanyada la Batalla de València. No vull entrar en detalls, però el panorama actual mostra molt bé aquest producte cultural nocultural. Blaveros disfressats de Senyera i F1, Barraca i Barracón, Copa Amèrica&Louis Vuitton i Falles, Marina d'Or i el transvassament de l'Ebre. Assistim a la fussió -terrible, depredadora, tràgica i analfabeta- d'allò més caspa de la cultura anticatalanista amb allò més modern de Miami i les èlits del món occidental.

Pd. La hegemonia del PP valencià (a partir del pacte amb la parcel·la blavera i la seua posterior integració al partit) és la culminació d'un procés posat en marxa al PV a partir de la mort del criminal analfabet anomenat Francisco Franco davant la por que originava l'avanç de l'esquerra i del nacionalisme (què s'havien cregut els rojos, maricones y catalanistas? Que anaven a deixar quatre dècades d'adicció al poder tan facilment?). L'operació posada en marxa per sectors tardofranquistes, coneguda habitualment com Batalla de València culmina quan el treball brut ha acabat. La resta és ben coneguda.