La Calle del Medio (Cuba)
El 8 d'agost del 2007 set pescadors tunisians van rescatar 44 nàufrags de les aigües de la Mediterrània i els van conduir a l'illa de Lampedusa, Itàlia, a unes poques milles d'on es trobaven. Allí els salvadors van rebre el tracte que mereixien: van ser engarjolats i incomunicats durant 32 dies, i ara esperen el resultat d'un procés judicial que pot suposar-los penes de fins a 15 anys de presó per "afavoriment de la immigració clandestina". Les lleis de la mar i de la humanitat obliguen a socórrer l'altri ; les lleis de la UE prohibeixen i castiguen la compassió.
La veritat és que tampoc no cal prohibir-la. A finals del passat mes de juliol, una imatge terrible va donar la volta al món. Era la fotografia de dos banyistes italians, mig despullats sobre la sorra d'una platja napolitana, que menjaven i bevien plàcidament a pocs metres dels cadàvers de dos adolescents gitanes que havien mort ofegades a la vista de tothom sense que ningú no les socorrés. Així són les coses: als compassius se'ls envia a la presó, mentre que als indiferents se'ls recompensa amb menjar, beguda i tota mena de mercaderies barates.
Perquè no són la ignorància o la por allò que ens impedeix reaccionar davant del dolor d'altri; és que el dolor d'altri, d'una manera o d'una altra, ens produeix plaer. També a Itàlia, també a finals de juliol, centenars de visitants feien cua en un parc d'atraccions de Milà per a obtenir, a canvi d'un sol euro, el plaer barat d'una experiència extrema: un simulacre d'execució en què un maniquí molt realista es retorçava de dolor i fumejava encadenat a una cadira elèctrica. Mares i pares compartien contents l'espectacle amb els seus fills, i l'amo de la màquina exultava d'alegria mentre veia com augmentaven minut a minut els seus guanys. Es dirà que es tractava d'una simulació innocent i que en realitat ningú no hi moria fregit ; però la veritat és que l'espectador sentia que no era l'alleujament de què realment no hi hagués cap home a la cadira, sinó el plaer de què ho semblés. I per tant el desig inconscient de què ho fos o, com a mínim, la desil·lusió de què no ho fos.
A Iraq, els torturadors estatunitencs a la presó d'Abu-Ghraib es feien fotografiar ingènuament al costat de les seves víctimes iraquianes, imitant precisament els visitants de Disneylàndia (o de les Piràmides). Sabrina Hartmann, l'angel·lical sergent assassina, no feia res gaire diferent del que feien les mares i els nens de Milà. La seva puresa aterridora, frívolament turística, no expressa la maldat humana ni els horrors intemporals de la guerra; despulla més aviat l'infantilisme cruel d'una societat anomenada de "consum" en la que un no pot menjar xocolatines a Madrid sense reproduir l'esclavitud dels 284.000 nens esclaus que recullen cacao a l'Àfrica Occidental i en la que, alhora, la imatge d'una execucció o d'una escena de tortura produeixen el mateix plaer que una xocolatina. No hi ha cap diferència, o molt poca, entre els torturadors de l'Iraq i els visitants del parc d'atraccions de Milà ; i el fet de què les càmeres de suplici i els parcs temàtics són experiències trivials de consum capitalista, inscrites en un horitzó comú, ho demostra que els ocupants que han destruit Iraq aixecaran ara damunt de les seves runes, al centre de Bagdad, una filial de Disneylàndia per a què els fills dels torturats i desapareguts consumeixin o vegin consumir diversió manufacturada estatunitenca.
Si un s'hi fixa bé, la indiferència dels banyistes italians, amb els seus sanvitxos a la mà, és molt semblant a la dels que moren al Tercer Món d'inanició, sense res per a endur-se a la boca, desinteressats ja de tot allò que no sigui la seva pura supervivència biològica. La fam extrema i l'extrema abundància produeixen els mateixos símptomes: la necessitat del canibalisme i el menyspreu per tots els lligams humans. Per tal d'eliminar la compassió no calen lleis ni presons; després del fi de la segona guerra mundial, Europa i els EEUU es van dedicar —paradoxa capitalista— a alimentar la fam dels seus ciutadans, convertint tots els objectes en mercaderies ; és a dir, en coses de menjar que exciten, i no calmen, la gana. Cap etíop, cap haitià, no ha tingut mai tanta gana com un consumidor mitjà occidental: ens mengem no només el pa i la carn sinó també els cotxes, les rentadores, els telèfons mòbils, els cossos, els monuments, els paisatges, les imatges, a una velocitat que deixa fora tots els plaers que no tinguin res a veure amb la destrucció immediata (que és el que etimològicament vol dir la paraula "consum"). Aquest model ja és universal i modela els caps de tothom, fins i tot —o sobretot— dels que no poden accedir al mercat. Per a menjar-se un mango o un bistec cal destruir-los; per a estimar un cos, un nen, un quadre, un llibre, un arbre, cal conservar-los. A Espanya hi ha més telèfons mòbils que habitants, i els espanyols canvien de model cada sis mesos; cada sis mesos moren 200.000 congolesos mentre extreuen el coltan necessari per a fabricar-los. Però una mare triga nou mesos en gestar un nen; un enamorat triga anys en explorar el cos de l'estimada; un poeta triga dècades en gestar una metàfora; un poble triga segles en construir una història; i un déu qualsevol triga mil·lenis en construir un món. Destruir un mango amb les dents és molt agradable, sobretot quan es fa en companyia; però destruir en solitari —amb els ulls i amb una billetera— la roba, els electrodomèstics, les cases —cada cop més depressa, cada cop més depressa— no produeix plaer: produeix només gana. I la gana és incompatible amb la civilització.
Els soldats d'Abu-Ghraib es van formar no a l'exèrcit sinó a Disneylàndia; els banyistes de Nàpols i els visitants del parc de Milà es van formar no a la guerra sinó a la televisió i al centre comercial. Per tot plegat aquesta gent tan normal és tan perillosa.
Foto: Una pareja de bañistas observa indiferente el cadáver de un inmigrante ahogado tras el naufragio de su patera (JAVIER BAULUZ). ElPaís.com.
[Traducció de Joan Vecord, un gran individu]
