diumenge, 20 de gener del 2008

Informar sobre violència de gènere, George Lakoff i l'ètica de Gilad Atzmon


Avui el diari Público presenta el seu decàleg per a informar sobre la violència de gènere que tots els seus periodistes hauran de seguir. És una notícia molt important que passarà totalment desapercebuda. Per fi s'eliminen explícitament termes com ara "violència domèstica", "violència de parella" o "violència familiar". Aquests termes redueixen el caràcter estructural de la violència de gènere ja que la "violència masculina contra les dones" exercida fora de casa -la constant violència simbòlica o la violència econòmica en l'àmbit del treball- també és violència de gènere. Els propis mitjans de comunicació s'afegeixen al caràcter estructural de la violència de gènere en les societats capitalistes de tradició catòlica basades en un model patriarcal de família. Si no, recordem a la dona sacrificada pels inexistents mecanismes de filtre del programa 'El diario de Patricia' (el share és el share) que portà el seu ex marit al plató malgrat l'ordre d'allunyament que tenia per part d'un jutjat -un dels casos més lamentables que s'han donat en la televisió en els darrers anys-. Un altres aspecte important del nou decàleg, el primer en la premsa escrita peninsular, és treure la informació sobre violència de gènere de l'àmbit dels succesos donat el seu caràcter social. Els mitjans privats, especialment en televisió, s'estan convertint en autèntics especialistes en atorgar un caràcter sensacionalista a la violència de gènere. Aquest decàleg mostra que el compromís del diari Público amb la realitat social i la seua vocació crítica va més enllà del seu rol de suport mediàtic als sectors més allunyats del centre i pròxims a la socialdemocràcia del PSOE. Però clar, malauradament, la mateixa edició d'avui del citat periòdic aporta una altra cara. Pàgina 2 i 3: per a desenvolupar la principal notícia de la portada -"Golpe a Al Qaeda en Barcelona"- el diari cau en el clàssic enfocament informatiu que criminalitza els musulmans -així en general, com el que criminalitza els xiquets grosos i amb ulleres- i analitza de manera sorprenentment superficial un fenòmen tan complexe com és l'islamisme radical i el terrorisme. En aquest sentit sorpren la referència a una edició del mateix rotatiu del 19-XII-07 que alertava sobre el creixement de l'integrisme a Catalunya sota el títol "El Consejo Islámico Catalán bajo sospecha". Està sota sospita tot el Consell Islàmic català o alguns dels seus elements? Fins a quin punt aquestes dades -provinent de les habituals fonts policials- estan contrastades i no formen part de les clàssiques campanyes de desinformació i intoxicació llençades des de sectors lligats a la seguretat de l'Estat, dels quals, malauradament, molts periodistes són més que propers? Estàn sota sospita els més de mil milions de musulmans que hi ha al món? Finalment l'article d'opinió d'Antonio Avendaño m'escandalitza (en l'edició electrònica no trobe el citat article, podeu llegir-lo en la pàgina 3 del pdf). Pel seu tó etnocentric i perquè qualsevol neocon podria firmar-lo. No només l'enfocament és incorrecte -per què eixos asquerosos musulmans no occidentals ens odien a nosaltres, civilitzats civils inocents occidentals que rebutgem la guerra d'Iraq?-. També l'anàlisi, si és que podem considerar-ho com a tal. En realitat no hi ha cap anàlisi i eixe és el problema. Ni causes, ni arguments, ni òsties. No puc comprendre el fenòmen -com si en realitat li importara- i per tant: "Lo único que podemos hacer es lo que hacemos. Detenerlos. Juzgarlos. Vencerlos. Sería mucho mejor comprenderlos y convencerlos, pero eso no es posible porque un mártir siempre preferirá morir antes que dejarse convencer". I olé. ( en aquest sentit recomane a tothom el clàssic llibre 'El Estado àrabe' (ed. Bellaterra) de la professora de Sociologia del món araboislàmic, Gema Martín Muñoz com a introducció al tema)

*

El llenguatge emana de la realitat social perquè el propi llenguatge és un fet social. Per això m'ha semblat molt interessant l'entrevista al lingüista George Lakoff -autor del famós llibre 'No pienses en un elefante'- en la pàgina 9 del pdf (tampoc ho he trobat en l'edició electrònica). Lakoff, un dels assessors de Zapatero per a la campanya, ens parla de comunicació política, de la importància del llenguatge en la disputa electoral partidista. De com no és el mateix dir 'guerra a Iraq' que 'guerra contra el terrorisme'. I com elaborar missatges senzills -i en el fons totalment falsos- resulta molt de profit: "Sadam Hussein és un perill per a la nostra democràcia". Els neocon nordamericans són uns experts consumats en aquesta disciplina. En realitat tot ve de la famosa màxima de Goebbels, el màxim cervell de la propaganda nazi, segons la qual quan una mentida es repeteix sense pausa la gent acaba per creure's la mentida. Si a això afegim el principi de Thomas, segons el qual si la gent creu en una cosa, malgrat que en realitat siga falsa, obrarà segons eixa (falsa) cosa. Però tornem a Lakoff. La seua resposta a la segona pregunta ("¿Es más importante el lenguaje o las políticas concretas?") és: "Lo primero es el lenguaje. Las ideas se instalan en el cerebro a través del lenguaje. Esas ideas son las que determinan las políticas, las acciones de gobierno. Por tanto mandan las ideas pero es a través del lenguaje como les damos forma". Malauradament el marcketing polític, les campanyes electorals més bé anulen les idees. El llenguatge -la propaganda- mata la ideologia. Lackoff també afegeix una cosa molt important en el panorama polític peninsular: "[Las teorías lingüísticas aplicadas a la política española] se han utilizado, de hecho, pero sólo por la derecha". I és que el fenòmen neoconservador impregna a la dreta espanyola, tradicionalment catòlica antisemita i allunyada de l'atlantisme, i reconfigurada en els darrers anys per Aznar en una dreta neoconservadora que forma part de l'anomenada -per ells mateixos- "aliança judeocristina". En aquest sentit recomane a tothom la lectura de l'article 'Esto no es todo, señores' de la periodista d'El País Soledad Gallego Díaz, habitualment de lectura potable quan no glosa a la monarquia en un periòdic de columnistes no potables i illegibles.

*

Posats a recomanar, aquest cap de setmana he llegit un assaig curt del catedràtic de Polítiques Públiques Vicenç Navarro sobre la campanya electoral nordamericana i la visió des d'Espanya ('Cómo leer lo que está pasando en las elecciones en Estados Unidos: guía para el lector español'). Un article important per a comprendre el que està passant i com ens ho estan contant. Navarro és un gran coneixedor de la realitat nordamericana i un lúcid analista amb certes dosis esquerranes. També conté una divertida i a la vegada preocupant anècdota sobre el periodista Josep Cuní en TV3.

*

I finalment una recomanació d'un text - 'La primacía del oído: el camino que lleva desde la música a la ética'- que m'ha agradat molt i que comentaré algun dia pròxim en aquest blog. És del jazzman i filòsof Gilad Atzmon, del qual em declare un autèntic hooligan. Us deixe un video d'una de les seus actuacions.

Gilad Atzmon. Liberating the american people.
( Cultures of Resistance benefit gig for the Socialist Workers Party. Union Chapel 8th December 2006)


2 comentaris:

Marc Peris ha dit...

Alfred, et recomane molt l'article de Michel Chossudovsky a Rebelion sobre Pakistán i la guerra contra el terror. Molt iluminadora. A això responen els estereotipus sobre l'islam. Són ells els que han creat i financiat aquesta vessant del món àrab i de l'islam...

aurora ha dit...

Éi, m'ha agradat molt la teua entrada. Jo, quan vaig llegir ahir el diari també vaig fer reflexions similars. I sí, l'article de vicenç Navarro és molt bo, jo també el vaig llegir.
Vaig a pegar-li una ullada al què diu Marc, que no l'he vist.

Salut!