Bravo, Sofia!

Més interessant que les declaracions de la reina Sofia ha estat la reacció a aquestes. Una reacció que dibuixa a la perfecció l'esgotament del sistema polític espanyol.

Segons publica avui El País, tant la direcció del PSOE com la del PP han ordenat als seus no comentar les declaracions de la reina (cal dir que només Vicente Martínez Pujalte, infame per naturalesa, afirmà que les paraules de la reina li semblen "molt bé"). Bé, els dos partits majoritaris actuen en base als pactes postfranquistes ben coneguts: renúncia de l'esquerra a la República (el règim legal, legítim i legitimat exterminat pel feixisme) i silenci total al voltant de la nova monarquia. Qui no s'ha tallat, per contra, a l'hora de criticar les declaracions de la reina han estat els nombrosos representants de la societat civil: col·lectius homosexuals, la Asociación por el Derecho a Morir Dignamente, la Asociación de Clínicas Autorizadas para la Interrupción del Embarazo, la Comisión de Investigación de Malos Tratos a Mujeres, la Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres de Alumnos, etc. Aquest matí la vicepresidenta del govern, María Teresa Fernández de la Vega declarava que "la Reina de España es respetada y querida dentro y fuera de nuestras fronteras [¿?]. Y lo es porque ha desempeñado su tarea de forma impecable". Si, per què no?

Els dos principals partits amb el habitual discurs de sempre i la societat civil obrint espais discursius lliures. La monarquia és una institució anacrònica i absurda recolzada per PSOE i PP. Però és això suficient per a mantenir-se amb el cap damunt del coll? (estem parlant d'una institució, els representants suprems de la qual, haurien estat decapitats sense massa problemes fa un parell de segles. Reflexionant aquests dies al voltant de la monarquia espanyola he arribat a la conclusió que la guillotina té un potencial simbòlic molt eficaç: per a liquidar la monarquia era necessari liquidar el cap visible d'aquesta i què millor que decapitar directament al rei. Revolució quirúrgica). La reina té la seua pròpia versió sobre el futur del seu marit, Juan Carlos de Borbón: "¿Abdicar? ¡Nunca! El rey no abdicará jamás. (...) Ni lo hablamos nunca. Se da por sobrentendido que reinará hasta la muerte. A un rey sólo debe jubilarle la muerte. Salvo que... Lo deseable, lo conveniente por el asentamiento de la propia institución en los tiempos nuevos de España es que el Rey muera en su cama y alguien diga: el Rey ha muerto, ¡Viva el rey! Yo eso lo viví en mi casa, en Atenas. Cuando murió mi padre, inmediatamente el primer ministro aclamó a mi hermano Constantino como nuevo Rey". Per cert, quan diu que "al rey sólo debe jubilarle la muerte" s'oblida que qui també pot jubilar-lo és una reforma de la Constitució...

La monarquia espanyola va cavant la seua pròpia fossa. Està fent uns notables esforços per suicidar-se com a institució. Des que Juan Carlos ordrenara callar a un cap d'Estat triat democràticament en un fòrum internacional suposadament no colonial fins a les declaracions de la reina, passant pel segrest d'El Jueves (revista que excepcionalment em comprare sense falta la setmana que ve) fins al processament de joves catalans a l'Audiència Nacional per cremar fotocòpies i segells (segells!) del rei... Bravo, Juan Carlos! Bravo, Sofia!

Pd. Cal dir que, malauradament, aquesta polèmica també farà engrossar la butxaca d'una periodista tan infame com Pilar Urbano, autora del llibre.

Foto: magnífica portada postpunk de l'edició d'avui del diari Público.