[Una fàbula d'Alfred Manfredi narrada al seu fill sobre Corrupció i Democràcia de cara al Dia D de Francisco Camps, el nostre protagonista]
-Aquest llibre, fill meu, el vaig llegir una llunyana primavera del 2014. En aquells temps llunyans qui havia sigut president de la Generalitat fou condemnat a presó per la corrupció generalitzada del seu govern. El partit prompte l'abandonà i Francisco Camps, així es deia el protagonista, ingressà a la presó de Picassent una vesprada d'agost del 2012, completament aterroritzat pel seu futur inmediat. Escolta aquests fragments del llibre que vaig subratllar:
“Tres mesos després d'arribar l'ex president a Picassent, la direcció de la presó, a través de l'advocat de Camps, em va permetre mantindre una sèrie d'entrevistes amb l'ex president a la sala de visites.
(...)
Quan arribà al mòdul 6, Francisco Camps, estava indignat i tenia por. Marcelo, el seu company colombià de cel·la a penes comptava vint anys d'edat però el xicotet tràfic de drogues l'havia desterrar a la presó. S'havia assabentat de la biografia del seu nou company de cel·la i del motiu de la seua condemna pels pocs periòdics que arribaven a les seues mans. Institucions penitenciàries havia decidit instalar a l'ex president a un mòdul tranquil on no hi havien aldarulls ni etarres. Al principi Camps només conversava a penes deu minuts amb Marcelo sobre religió i romania en la cel·la sense eixir al pati ni a les feines de la presó que feien més curta la llarg descompte de dies monòtons fins el dia de l'alliberament. Amb l'ajuda de Marcelo, Camps va comprendre que la feina a la presó li aportaria beneficis penitenciaris. En un parell de setmanes va conéixer practicament a la totalitat d'inquilins del mòdul, va anar adquirint el particular llenguatge de la presó. Es va adaptar al nou ecosistema penitenciari.
(...)
L'ex president no tardà a dur a terme una autèntica revolució interior que el dirigiria cap a un replantejament radical de les seues creences. Intentava fer al menys un parell d'hores al dia d'exercici i es mantenia en forma. Parlava sobre infraestructures i finançament autonòmic amb el Senyor Tono, un antic empresari reconvertit en narcotraficant i detingut per la Guàrdia Civil a l'aeroport de Manises, o amb Abdullah, un politoxicòman políglota molt amic del Senyor Tono i, com no, també amb Marcelo. Per les nits l'ex president fumava haixish i llegia a Kafka, o les obres completes de Simone de Beauvoire. Poc a poc, Camps havia abandonat qualsevol resquici de l'educació catòlica extremista que duia tatuada en tots els racons de la seua pell quan entrà a la presó de Picassent. Fins i tot començà a masturbar-se analment.
(...)
El Sistema va creure convenient empresonar a Camps arran de les protestes ciutadanes; així es reforçava la façana democràtica i es desenterrava la prima línia de risc entre la corrupció i la política. Al cap i a la fi, la Societat condemnà Camps però la presó el va salvar. Fins i tot l'actual president de la Generalitat Valenciana, Ricardo Costa, es va mostrar satisfet de l'evolució de Camps a Picassent”.
-M'agrada aquesta història, pare. La Democràcia es va salvar i Francisco Camps va tindre un final feliç.
-Si, fill meu, aquesta història no acaba mal, però podria haver tingut un altre desenllaç. Un final tràgic, no sé si m'entens...
