Reporteros Sin Fronteras ha publicat avui, amb un gran rebombori mediàtic, el seu darrer informe sobre la llibertat de premsa a la Unió Europea. L'apartat d'Espanya es titula 'Un país vasco de alto riesgo' i recull les amenaçes i els atemptats d'ETA contra periodistes en el context de l'estratègia de 'socialització de la por' practicada per l'organització armada (escric 'organització armada' i no 'banda terrorista' seguint el llibre d'estil de la britànica BBC). Els atemptats i amenaçes contra periodistes per part d'ETA em semblen una errada. No entenc en què beneficia matar periodistes al procés d'alliberament nacional basc.
Dit açò, destaca la censura que Reporteros Sin Fronteras atorga als nombrosos mitjans de comunicació bascs tancats per ordre judicial(/governativa). Egin, Egin Irratia, Ardi Beltza, a més de la campanya de persecució i linxament públic contra el periodista Pepe Rei. En el macroprocés 18/98 dos periodistes han estat condemnats -Teresa Toda i Javier Salutregi (ex director d'Egin), entre altres-. El cas d'Egunkaria ha estat el més recent i escandalòs. Els editorials del diari i el seu director Martxelo Otamendi condemnen la violència d'ETA. Malgrat això, el diari (únic diari escrit en èuscar) fou tancat i el seu equip directiu empresonat. Martxelo Otamendi va denunciar tortures.
Això també passa en la Unió Europea. Al segle XXI.
Pd. Però qui hi ha darrere de Reporteros Sin Fronteras? Robert Ménard, secretari de RSF, s'ha caracteritzat per fosques fonts de finançament a més de campanyes teledirigides contra dos països en particular: Cuba i Veneçuela. (Recomane diversos articles recollits a Rebelión.org: I, II, III, IV).
