Espanya i Guinea Equatorial (I)

Estic llegint un llibre magnífic sobre Guinea Equatorial de l'antropòleg català Gustau Nerín (Guinea Equatorial. Història en blanc i negre. Editorial Empúries). En Nerín analitza una sèrie d'infàmies que els científics socials de l'època del colonialisme espanyol escrivien sobre aquests espanyols negres de l'Àfrica tropical. Quines barbaritats!

M'ha agradat molt el primer paràgraf del segon capítol:

"Cap viatger arriba mai al punt de destinació sense idees preconcebudes; tal com exposava magistralmente Roger Bastide, "quan viatgem, portem amb nosaltres les nostres ignoràncies, la nostra dificultat per sortit de nosaltres mateixos, si és que no -fins i tot amb posterioritat a la colonització- els nostres somnis de poder i hegemonia". I aquí radica la clau del problema: els prejudicis no són un element innocent de la realitat; són una perillosa eina que és utilitzada per legitimar l'explotació de determinats col·lectius socials. La desvalorització d'un grup s'accentua paral·lelament a l'agressió física contra aquest. Els colonitzadors han trobat sempre arguments per denigrar el colonitzat: els indis americans al segle setze, els asiàtics en temps de la revolta dels bòxers, els àrabs durant la guerra d'Argèlia, els txetxens a la Rússia postsoviètica..."

Nerín relata uns sèrie de barbaritats pròpies de les mentalitats franquistes i colonialistes. I les desmenteix. Que si els negres vivien en l'anarquia sexual contínua, que si la mandra era congènita a la raça negra, que si Espanya no era colonialista, que si Espanya estava allà per a ajudar a exportar civilització a eixos pobres negrets i no per a furtar descontroladament, etc. El periodista Xavier Montanyà em comentava, durant la presentació del seu documental 'Memòria negra' a l'Octubre fa ja uns mesos, les coordenades del colonialisme franquista en Guinea Equatorial: la cristianització, l'exportació del nacionalcatolicisme, l'expoli econòmic. Segons Montanyà, Guinea era un paradís en la terra per als jerarques franquistes per a implantar un nacionalcatolicisme pur (una espècie de tipus ideal en la denominació donada per Max Weber). Un autèntic laboratori social amb uns resultats, evidentment, esquizofrènics i catastòfics. Sobre la cristianització Nerín dedica bona part del seu llibre als misioners claretians que eren els de major presència a la colònia.

"L'Estat va utilitzar els misioners, més que com a apòstols de la religió, com a pedagogs, com a instrument d'espanyolització dels guineans. Durant tot el segle XIX i principis del XX, el govern ajudava econòmicament els claretians per a contrarestar les missions protestants anglòfones considerades "antiespanyoles". (...) L'entusiasme nacionalista dels claretians no tenia límits; un d'ells, J. Alonso, publicà un poema, escrit amb més bona intenció que fortuna, que acabava així:

Mientras el Golfo albergue celosos misioneros
que por la Patria luchen, bregando por la Fe,
el Golfo será tuyo, oh excelsa España mía,
y no habrá en la Colonia poblado o Ranchería
donde tu hidalgo nombre por esculpir esté

L'escola fou la principal eina de penetració dels religiosos, ja que esdevingué l'eix central del seu programa d'aculturació lingüística. Els missioners catòlics utilitzaren en un primer moment les llengües autòctones com a mitjà d'aproximació als guineans, però amb la clara intenció de substituir-ne progressivament l'ús pel de l'espanyol (en canvi, els protestants usaven primordialment, les llengües del país)."

Xavier Montanyà investigà per al seu documental sobre la influència del franquisme en Guinea Equatorial en fonts audiovisuals originals (principalment el NODO) on trobà algunes joies com ara toreros negres, falangistes negres, estàtues a José Antonio Primo de Rivera en plena selva tropical... De fet el documental resulta un viatge psicotròpic a les patologies més deplorables del franquisme. Ací podeu vore un reportatge de Vilaweb TV sobre el documental.

Un cop consolidat el govern criminal franquista, Guinea Equatorial es va convertir en una enorme reserva on alts càrrecs del règim, com Carrero Blanco, furtaven dia i nit per a les seues pròpies butxaques.

Foto: Land Rover de la Guàrdia Civil a Guineas Equatorial.