Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espanya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espanya. Mostrar tots els missatges

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Policies espanyols de passeig per Guantànamo


"¿Qué más podemos hacer aquí [a Guantànamo]?", se preguntaron los miembros de la delegación española [diplomàtics i policies]. Durante varios días pasearon por la base militar, fotografiaron las iguanas, jugaron a las cartas para matar el tiempo, vieron películas de Arnold Schwarzenegger en una pantalla gigante al aire libre y comieron hamburguesas en los tres restaurantes del campo. Un día bajaron a la playa.

Més ací.

Foto: Bansky

diumenge, 29 de juny del 2008

'La nación está en venta'


Article d'Enric Juliana publicat avui a La Vanguardia.

Hay vida en Madrid más allá de la esfera futbolística, hinchada estos días a más no poder por el entusiasmo genuino de la gente y por grandes intereses comerciales. Escribámoslo claro para ir entrando en materia. De una manera rotunda, a la castellana manera. La Nación española está hoy en venta. Está en almoneda: venta pública de bienes, con licitación y puja. Con mucho ahínco, se la disputan en Madrid tres o cuatro corporaciones mediáticas, ansiosas de captar un público fiel y cohesionado ante la larga crisis que nos espera. La acuñación de la roja como nueva marca de la españolidad deportiva y el lanzamiento a gran escala de un manifiesto en defensa de la lengua castellana no han coincidido por casualidad. Son anticipaciones de una nueva fase del comercio de las ideas y los sentimientos en España. Una pugna que será dura, entretenida y con muchas y variadas escaramuzas. Una batalla política, por supuesto.

Contemplado con el punto de frialdad que se merecen todas las fiebres patrióticas - las fiebres, las hipérboles y las teatralizaciones-, el fenómeno resulta fascinante y hasta cierto punto esperanzador. Que los deseos de posesión y explotación de la sentimentalidad española hayan sido transferidos, sin riesgo de vuelta atrás, de los cuarteles militares a los departamentos de marketing, constituye un avance de la civilización, que nos ilustra de algunas de las ventajas de la actual confusión europea. Ese momento tan de nuestros días en el que las naciones viven sin vivir en sí. Son y no son en el interior del vasto magma imperial al que Bruselas no consigue dar forma. Ni sentido.

Hay días, como hoy, en los que la Nación grita con furia ¡ey, estoy aquí!, pero sus atributos más trágicos, y por consiguiente más poderosos, se hallan agostados en Europa. La Nación ya no puede enviarnos a la guerra, ni empobrecernos con una devaluación mal calculada. Esas decisiones ya no le pertenecen.

Perdida la posibilidad de arruinar vidas y haciendas, concentra ahora todas sus energías en el alma humana. La Nación es hoy una manera, aparentemente inapelable, de organizar los sentimientos.

"Es brutal la energía que te transmite la masa", declaraba ayer en el diario El País Àngels Barceló, animadora del plató futbolero instalado en la plaza Colón de Madrid. "La energía de la masa". Barceló debe de haber leído a Elias Canetti: "En todas partes, el hombre elude el contacto con lo extraño" (Masa y poder).

Pero hay vida en Madrid más allá de la espectacular puja nacional. Cerca de la plaza España, tan horrenda como siempre, está la librería El Gatopardo, que adopta la forma de un pequeño salón de lectura. Es una esfera minúscula, elegante y acogedora. Un buen refugio donde meditar sobre lo que puede que esté cambiando para que nada - o todo- cambie. Dispuestos aquí y allá con amable descuido, los libros parecen tomar la palabra.

En un rincón, levanta la mano la reeditada Historia del anticlericalismo español,de Julio Caro Baroja, con prólogo de Jon Juaristi, de muy recomendable lectura estos días previos al XXXVII congreso federal del PSOE. También vienen ganas de degustar la intrépida frescura de la Historia general de los piratas,de Daniel Defoe, sobre todo por la sugerente actualidad del título. Y hay que prestar atención, mucha atención, a La dejación de España, de la socióloga Helena Béjar, ensayo del que bastante gente habla en Madrid como aproximación lúcida a la nación que vive sin vivir RICART en sí. Béjar se pregunta por qué lo español ha estado tanto tiempo asociado a franquista, facha, españolazo, centralista y autoritario, y aboga por un nuevo nacionalismo (español) integrador. Concluye: "Sólo el reconocimiento de pertenencia, también el español, puede llevar a aceptar la libertad y la diversidad nacional".

Parece que hay vida inteligente más allá de la almoneda. Veremos.

dimecres, 25 de juny del 2008

Espanya i Guinea Equatorial (I)


Estic llegint un llibre magnífic sobre Guinea Equatorial de l'antropòleg català Gustau Nerín (Guinea Equatorial. Història en blanc i negre. Editorial Empúries). En Nerín analitza una sèrie d'infàmies que els científics socials de l'època del colonialisme espanyol escrivien sobre aquests espanyols negres de l'Àfrica tropical. Quines barbaritats!

M'ha agradat molt el primer paràgraf del segon capítol:

"Cap viatger arriba mai al punt de destinació sense idees preconcebudes; tal com exposava magistralmente Roger Bastide, "quan viatgem, portem amb nosaltres les nostres ignoràncies, la nostra dificultat per sortit de nosaltres mateixos, si és que no -fins i tot amb posterioritat a la colonització- els nostres somnis de poder i hegemonia". I aquí radica la clau del problema: els prejudicis no són un element innocent de la realitat; són una perillosa eina que és utilitzada per legitimar l'explotació de determinats col·lectius socials. La desvalorització d'un grup s'accentua paral·lelament a l'agressió física contra aquest. Els colonitzadors han trobat sempre arguments per denigrar el colonitzat: els indis americans al segle setze, els asiàtics en temps de la revolta dels bòxers, els àrabs durant la guerra d'Argèlia, els txetxens a la Rússia postsoviètica..."

Nerín relata uns sèrie de barbaritats pròpies de les mentalitats franquistes i colonialistes. I les desmenteix. Que si els negres vivien en l'anarquia sexual contínua, que si la mandra era congènita a la raça negra, que si Espanya no era colonialista, que si Espanya estava allà per a ajudar a exportar civilització a eixos pobres negrets i no per a furtar descontroladament, etc. El periodista Xavier Montanyà em comentava, durant la presentació del seu documental 'Memòria negra' a l'Octubre fa ja uns mesos, les coordenades del colonialisme franquista en Guinea Equatorial: la cristianització, l'exportació del nacionalcatolicisme, l'expoli econòmic. Segons Montanyà, Guinea era un paradís en la terra per als jerarques franquistes per a implantar un nacionalcatolicisme pur (una espècie de tipus ideal en la denominació donada per Max Weber). Un autèntic laboratori social amb uns resultats, evidentment, esquizofrènics i catastòfics. Sobre la cristianització Nerín dedica bona part del seu llibre als misioners claretians que eren els de major presència a la colònia.

"L'Estat va utilitzar els misioners, més que com a apòstols de la religió, com a pedagogs, com a instrument d'espanyolització dels guineans. Durant tot el segle XIX i principis del XX, el govern ajudava econòmicament els claretians per a contrarestar les missions protestants anglòfones considerades "antiespanyoles". (...) L'entusiasme nacionalista dels claretians no tenia límits; un d'ells, J. Alonso, publicà un poema, escrit amb més bona intenció que fortuna, que acabava així:

Mientras el Golfo albergue celosos misioneros

que por la Patria luchen, bregando por la Fe,

el Golfo será tuyo, oh excelsa España mía,
y no habrá en la Colonia poblado o Ranchería
donde tu hidalgo nombre por esculpir esté

L'escola fou la principal eina de penetració dels religiosos, ja que esdevingué l'eix central del seu programa d'aculturació lingüística. Els missioners catòlics utilitzaren en un primer moment les llengües autòctones com a mitjà d'aproximació als guineans, però amb la clara intenció de substituir-ne progressivament l'ús pel de l'espanyol (en canvi, els protestants usaven primordialment, les llengües del país).
"

Xavier Montanyà investigà per al seu documental sobre la influència del franquisme en Guinea Equatorial en fonts audiovisuals originals (principalment el NODO) on trobà algunes joies com ara toreros negres, falangistes negres, estàtues a José Antonio Primo de Rivera en plena selva tropical... De fet el documental resulta un viatge psicotròpic a les patologies més deplorables del franquisme. Ací podeu vore un reportatge de Vilaweb TV sobre el documental.

Un cop consolidat el govern criminal franquista, Guinea Equatorial es va convertir en una enorme reserva on alts càrrecs del règim, com Carrero Blanco, furtaven dia i nit per a les seues pròpies butxaques.

Foto: Land Rover de la Guàrdia Civil a Guineas Equatorial.

diumenge, 24 de febrer del 2008

Conspirar contra Espanya


(...) Me senté en una silla junto a Pascuala y entonces entró Anaconda en camisón y se sentó en la silla de la esquina. Pascuala había empezado a llorar y yo confiaba en poder contener mi pregunta que le obligara a hablar en ese estado. «Andan matando a la gente por ahí», dijo por fin entre ahogos. «Simón García y su hijo fueron sacados de su casa hace cuatro días por los falangistas. Hasta hoy. ¡Hasta hoy!» «Quizá sólo estén presos», dije. «¡No! Muertos, muertos! En esa casa llevan cuatro días sin salir de puro miedo. Vengo de allí y he visto el peor miedo en los ojos de las cuatro mujeres. ¡Y solas! ¡Y mudas, más muertas que vivas! Yo estaba en su cocina, pero ellas no me veían. Tuvo que ser la niña quien me contase que entraron los hombres y primero le ataron a Simón las manos a la espalda y luego a Antonio. La esposa abrazó a Simón y dijo “¿Por qué se lo llevan?, ¿qué ha hecho?”. “¡Conspiró contra España!”, le contestaron. “No hace otra cosa todo el día que trabajar de maestro.” Y ellos: “¿Le parece poco?”. (...)


La higuera
Ramiro Pinilla (Tusquets editores)
p. 31

Foto: Ramiro Pinilla

divendres, 18 de gener del 2008

Al Estado también se le defiende en las alcantarillas


La detenció de Martín Sarasola i Igor Portu, integrants d'ETA, ha portat de nou a l'actualitat un tema habitualment invisibilitzat a l'Espanya postfranquista: la tortura. Les denúncies d'Amnistia Internacional no són precisament una novetat. L'ex relator de les Nacions Unides contra la tortura fou injustament vilipendiat i marginat per l'executiu Aznar en plena època il·legalitzadora.

La forma en que es visibilitza la qüestió als mitjans de comunicació per part dels habituals i avorrits opinion makers resulta curiosa i desternillant a parts iguals. Com si la guerra bruta -cf per exemple el 'Cas Laza&Zabala'- no hagués existit, aquesta setmana es parla de la tortura a les comissaries espanyoles i als tribunals d'excepció com l'Audiència Nacional. Les denúncies de tortura per part dels detinguts abertzales són instruccions d'ETA. Més concretament de la seua direcció. Curiós. Sobretot quan un dels dos últims detinguts -Sarasola- no denuncià tortures. L'altre si i acabà a l'hospital. La versió policial, tot seguit recolzada pel Ministeri de l'Interior, era simplement insostenible. Si els colps i les ferides de Portu foren durant la detenció, per què van tardar els guàrdies civils quinze hores en portar-lo a l'hospital?, es preguntava la portaveu del Govern Basc. Més tard un testimoni afirma que durant la detenció no es van produir els colps que presentaven els dos detinguts. Però inmediatament es filtra a la premsa que el testimoni està directament vinculat a l'esquerra abertzale. Qui filtra aquesta dada i per què? Més que probablement la policia per a sostenir d'alguna manera la insostenible versió policial recolzada per Alfredo Pérez Rubalcaba (ministre, per cert, més que vinculat a l'època dels GAL). I és que, no ens enganyem, al Estado también se le defiende en las alcantarillas. Aquesta frase sincera, meravellosa és de Felipe González Márquez, el famós Sr. X.

El PP i els seus plumilles a sou estil Isabel San Sebastián&Cia no es van parar a discutir sobre la tortura. Directament van elogiar a la Guàrdia Civil. I el pobre Galindo que hagué d'anar al talego. També els tricornis responsables de la mort d'un ciutadà -Martínez Galdeano- a Roquetas. Ningú recorda al pobre Galdeano, un pobre agricultor que entrà en a la comissaria viu i fou entregat a la seua família en una borsa de plàstic. Fa un mes em va sorprendre un estimat amic que encara recordava el seu nom perquè li havia escrit una poesia dies després de la seua mort, impactat per la notícia. Qui també ho recordava era Martxelo Otamendi que ahir a la nit al programa 'Políticamente Incorrecto' de la ETB es preguntava pel procés psicològic que implica que un detingut entre en comissaria sense voler declarar -eixe dret constitucional bàsic- i surt als cinc dies autoinculpant-se i inculpant a altres persones. Ho feia davant d'un malalt energumen que sostenia que en la mesura en que ajude a salvar vides la pressió policial sobre el detingut està plenament justificada. Olé Tus Cojones, chato.

El cas d'Otamendi, ex director del diari en euskera Egunkaria i actual director del Berria torturat per policies espanyols a sou del Ministeri de l'Interior de l'Espanya democràtica, resulta sumament interessant. Otamendi no és un terrorista. És un periodista. Un periodista torturat.

Segons la versió oficial Portu i Sarasola són responsables de l'atemptat de la T4 de Barajas. Per tant directament responsables de la mort de dos civils inocents, els treballadors de nacionalitat equatoriana Carlos Alonso Palate i Diego Armando Estacio. Un acte estúpid i repudiable. Matar treballadors pobres no és revolucionari. Però això no justifica la tortura, un acte igualment repudiable i terrorista. Extremadament greu quan les tortures van acompanyades de la impunitat legal que atorga le Llei Antiterrorista.

Per què la majoria dels pistolers del tricorni o de blau que han estat condemants per tortures han estat indultats? Mola la tortura en Espanya? O només mola al País Basc i a l'Audiència Nacional? Per què els tricornis que mataren a Martínez Galdeano no compten amb el recolzament d'Interior (durant l'executiu d'un tipo com Aznar) i els que estan ara implicats en les tortures a Portu i Sarasola si? Per què es donen per vàlids els testimonis obtinguts quan s'han denunciat tortures?

(Foto: Cara que deixaren al ciutadà basc Unai Romano els policies que el van detindre. ¡Viva la Democracia!)