El PSOE pacta amb la ultradreta i tots més contents que un grinjol

Ahir es va consumar el pacte entre el PSE i la ultradreta basca (PP i UPyD). Les terminals mediàtiques habituals situades a Madrid ens van vendre la moto d'un gran canvi i a més molt progessista... Que si s'acaba l'hegemonia del PNB més abertzale de la història, que si acaba el divisionisme social i l'opressió de la meitat dels bascs, etc. Sembla que els aduladors més esquerrans del PSOE, com ara Enric Sopena, no recorden el que deien els xics del PP basc fa només uns anys de Zapatero i el PSOE: que si ETA governa Espanya, que si Zapatero ha venut Navarra a ETA, etc.

Resulta impactant com el tabú basc permet un pacte suposadament contranatura entre PP i PSE... I amb UPyD, els majors traïdors cap al PSOE que haja hagut mai...

Nous paisatges polítics a Euskadi: el principi de l'unionisme bascoespanyol?

Els resultats electorals al País Basc deixen a primera vista una situació molt complicada que te el seu origen en diverses jugades dels darrers anys:

-la il·legalització de Batasuna i del conjunt de l'espai associatiu civil abertzale no només fou un fet antidemocràtic i únic en un Estat de la Unió Europea (si exceptuem la il·legalització de la juventut comunista txequa). No només fou un colp duríssim per a la pròpia esquerra abertzale i per a un escenari de pau. Fou una magnífica jugada per a trencar l'hegemonia electoral del PNB. O dit d'una altra manera, sense la il·legalització de Batasuna (impulsada pel PP, recolzada pel PSOE), l'unionisme espanyolista de PSE, PP i UPyD mai no haguera aconseguit la majoria.

-malgrat les il·legalitzacions, 101.000 votants van votar en blanc, que era l'opció que l'esquerra abertzale havia demanat a les seues bases. Per primera vegada des de la transició l'esquerra abertzale no estarà al Parlament basc. La seua base electoral rondava entre els 100.000 i els 150.ooo vots (aquest últim fou el seu millor resultat amb Euskal Herritarok, en un escenari d'esperançes per la negociació). Amb aquest panorama postelectoral l'esquerra abertzale il·legalitzada enceta una nova etapa on Aralar jugarà un paper clau. Tot i això cal recordar que D3M obtindria set escons que se'n van a la paperera amb l'estat d'excepció política que es viu al País Basc.

-Aralar és una escissió de Batasuna que fins ara havia obtingut uns resultats més ben discrets però sempre havia estat l'exemple, en boca del 'constitucionalisme' (espanyolista, és clar), del camí a seguir pel conjunt de l'esquerra abertzale. De fet, de seguida l'esquerra abertzale il·legalitzada va prendre les seues distàncies amb Aralar i els seus magnífics resultats electorals. Però els bons resultats d'Aralar no s'expliquen només pel vot útil abertzale (votants que prefereixen votar Aralar més que no pas votar nul), ja que l'esquerra abertzale va obtindre 101.000 vots nuls. Tot i això, tant l'unionisme com el nacionalisme dretà basc intentaran convertir a Aralar en representant i 'interlocutor vàlid (i únic) de l'esquerra abertzale. Una altra cosa és si ho conseguiran.

-Juan E. Tur es preguntava, molt encertadament, si el PSE pactaria amb Ezker Batua: "¿No sería más lógico, si el PSE es un partido de izquierdas, que buscara el apoyo en esa dirección? ¿O prima el nacionalismo español a la ideología social del partido?". Crec que la resposta és si. Prima el nacionalisme espanyol. Vaja per davant que el PNB és la dreta basca catòlica amb una xarxa clientelar enorme al País Basc. Res més allunyat de les meues preferències polítiques. Però què passarà amb un govern unionista de PSE, PP i UPyD? No només amb les polítiques culturals o lingüístiques. Quines conseqüències pot tindre un govern que representa a l'extrema dreta basca (PP) i a l'uninisme lerrouxista artificial de Rosa Díez? I la negociació? Vicent Partal deia avui: "ni tan sols els importa demostrar que el PSOE i el PP només poden aliar-se a Vitòria, a Barcelona, a València o a Santiago si aquesta aliança és contra els nacionalistes no espanyols. Cosa, per cert, que els bascos ja saben per partida doble. El PSN podria haver governat Navarra i va preferir que hi governara el PP que governar ells amb Nafarroa Bai. No és això d'anit, per tant, una anècdota sinó una política ben traçada i definida". I afegia: "Fa molt temps que dic que el nacionalisme espanyol és com més va més amenaçador i té més clar que vol impedir per sempre més el que considera que és una 'anomalia', que és això que som nosaltres. De moment, per primera vegada a la història tots els governs autònoms ja estan en les seues mans. I és des d'aquesta perspectiva que resulta molt alarmant veure com de clar tenen ells el que cal fer mentre nosaltres no aprenem ni una sola de les lliçons. Espanyoles".

-Si bé és cert que falta un escó que podria modificar tot l'escenari els resultats d'UPyD són d'allò més interessants. Rosa Díez ja ha dit que no vol un Montilla al govern basc. Creat i impulsat fonamentalment pel director del diri El Mundo, el partit de Rosa Díez és el típic exemple de creació d'un partit visagra. Són nacionalistes espanyols però neguen ser especialment de dreta. Tot i això que el seu principal impulsor siga qui és els delata. Qui sap si ens trobem front a un nou unionisme radical al País Basc.

-Un apunt final (espere que equivocat). Una setmana abans de les eleccions al País Basc, després d'un atemptat d'ETA i de la concentració en repulsa a l'atemptat, un veí de Lazkao rebenta una herriko taberna davant de les càmeres de TV. Unes imatges espectaculars. Sense entrar a valorar la situació concreta del protagonista o dels veins del poble, és més que interessant la reacció dels mitjans de comunicació espanyols i bascoespanyols. Aquest titular d'El País ho diu tot: "Una gota de ira en un mar de miedo"... És aquesta "gota de ira" l'antecedent d'una nova resposta contra l'independentisme basc?

Al Estado también se le defiende en las alcantarillas

La detenció de Martín Sarasola i Igor Portu, integrants d'ETA, ha portat de nou a l'actualitat un tema habitualment invisibilitzat a l'Espanya postfranquista: la tortura. Les denúncies d'Amnistia Internacional no són precisament una novetat. L'ex relator de les Nacions Unides contra la tortura fou injustament vilipendiat i marginat per l'executiu Aznar en plena època il·legalitzadora.

La forma en que es visibilitza la qüestió als mitjans de comunicació per part dels habituals i avorrits opinion makers resulta curiosa i desternillant a parts iguals. Com si la guerra bruta -cf per exemple el 'Cas Laza&Zabala'- no hagués existit, aquesta setmana es parla de la tortura a les comissaries espanyoles i als tribunals d'excepció com l'Audiència Nacional. Les denúncies de tortura per part dels detinguts abertzales són instruccions d'ETA. Més concretament de la seua direcció. Curiós. Sobretot quan un dels dos últims detinguts -Sarasola- no denuncià tortures. L'altre si i acabà a l'hospital. La versió policial, tot seguit recolzada pel Ministeri de l'Interior, era simplement insostenible. Si els colps i les ferides de Portu foren durant la detenció, per què van tardar els guàrdies civils quinze hores en portar-lo a l'hospital?, es preguntava la portaveu del Govern Basc. Més tard un testimoni afirma que durant la detenció no es van produir els colps que presentaven els dos detinguts. Però inmediatament es filtra a la premsa que el testimoni està directament vinculat a l'esquerra abertzale. Qui filtra aquesta dada i per què? Més que probablement la policia per a sostenir d'alguna manera la insostenible versió policial recolzada per Alfredo Pérez Rubalcaba (ministre, per cert, més que vinculat a l'època dels GAL). I és que, no ens enganyem, al Estado también se le defiende en las alcantarillas. Aquesta frase sincera, meravellosa és de Felipe González Márquez, el famós Sr. X.

El PP i els seus plumilles a sou estil Isabel San Sebastián&Cia no es van parar a discutir sobre la tortura. Directament van elogiar a la Guàrdia Civil. I el pobre Galindo que hagué d'anar al talego. També els tricornis responsables de la mort d'un ciutadà -Martínez Galdeano- a Roquetas. Ningú recorda al pobre Galdeano, un pobre agricultor que entrà en a la comissaria viu i fou entregat a la seua família en una borsa de plàstic. Fa un mes em va sorprendre un estimat amic que encara recordava el seu nom perquè li havia escrit una poesia dies després de la seua mort, impactat per la notícia. Qui també ho recordava era Martxelo Otamendi que ahir a la nit al programa 'Políticamente Incorrecto' de la ETB es preguntava pel procés psicològic que implica que un detingut entre en comissaria sense voler declarar -eixe dret constitucional bàsic- i surt als cinc dies autoinculpant-se i inculpant a altres persones. Ho feia davant d'un malalt energumen que sostenia que en la mesura en que ajude a salvar vides la pressió policial sobre el detingut està plenament justificada. Olé Tus Cojones, chato.

El cas d'Otamendi, ex director del diari en euskera Egunkaria i actual director del Berria torturat per policies espanyols a sou del Ministeri de l'Interior de l'Espanya democràtica, resulta sumament interessant. Otamendi no és un terrorista. És un periodista. Un periodista torturat.

Segons la versió oficial Portu i Sarasola són responsables de l'atemptat de la T4 de Barajas. Per tant directament responsables de la mort de dos civils inocents, els treballadors de nacionalitat equatoriana Carlos Alonso Palate i Diego Armando Estacio. Un acte estúpid i repudiable. Matar treballadors pobres no és revolucionari. Però això no justifica la tortura, un acte igualment repudiable i terrorista. Extremadament greu quan les tortures van acompanyades de la impunitat legal que atorga le Llei Antiterrorista.

Per què la majoria dels pistolers del tricorni o de blau que han estat condemants per tortures han estat indultats? Mola la tortura en Espanya? O només mola al País Basc i a l'Audiència Nacional? Per què els tricornis que mataren a Martínez Galdeano no compten amb el recolzament d'Interior (durant l'executiu d'un tipo com Aznar) i els que estan ara implicats en les tortures a Portu i Sarasola si? Per què es donen per vàlids els testimonis obtinguts quan s'han denunciat tortures?

(Foto: Cara que deixaren al ciutadà basc Unai Romano els policies que el van detindre. ¡Viva la Democracia!)