Nous paisatges polítics a Euskadi: el principi de l'unionisme bascoespanyol?

Els resultats electorals al País Basc deixen a primera vista una situació molt complicada que te el seu origen en diverses jugades dels darrers anys:

-la il·legalització de Batasuna i del conjunt de l'espai associatiu civil abertzale no només fou un fet antidemocràtic i únic en un Estat de la Unió Europea (si exceptuem la il·legalització de la juventut comunista txequa). No només fou un colp duríssim per a la pròpia esquerra abertzale i per a un escenari de pau. Fou una magnífica jugada per a trencar l'hegemonia electoral del PNB. O dit d'una altra manera, sense la il·legalització de Batasuna (impulsada pel PP, recolzada pel PSOE), l'unionisme espanyolista de PSE, PP i UPyD mai no haguera aconseguit la majoria.

-malgrat les il·legalitzacions, 101.000 votants van votar en blanc, que era l'opció que l'esquerra abertzale havia demanat a les seues bases. Per primera vegada des de la transició l'esquerra abertzale no estarà al Parlament basc. La seua base electoral rondava entre els 100.000 i els 150.ooo vots (aquest últim fou el seu millor resultat amb Euskal Herritarok, en un escenari d'esperançes per la negociació). Amb aquest panorama postelectoral l'esquerra abertzale il·legalitzada enceta una nova etapa on Aralar jugarà un paper clau. Tot i això cal recordar que D3M obtindria set escons que se'n van a la paperera amb l'estat d'excepció política que es viu al País Basc.

-Aralar és una escissió de Batasuna que fins ara havia obtingut uns resultats més ben discrets però sempre havia estat l'exemple, en boca del 'constitucionalisme' (espanyolista, és clar), del camí a seguir pel conjunt de l'esquerra abertzale. De fet, de seguida l'esquerra abertzale il·legalitzada va prendre les seues distàncies amb Aralar i els seus magnífics resultats electorals. Però els bons resultats d'Aralar no s'expliquen només pel vot útil abertzale (votants que prefereixen votar Aralar més que no pas votar nul), ja que l'esquerra abertzale va obtindre 101.000 vots nuls. Tot i això, tant l'unionisme com el nacionalisme dretà basc intentaran convertir a Aralar en representant i 'interlocutor vàlid (i únic) de l'esquerra abertzale. Una altra cosa és si ho conseguiran.

-Juan E. Tur es preguntava, molt encertadament, si el PSE pactaria amb Ezker Batua: "¿No sería más lógico, si el PSE es un partido de izquierdas, que buscara el apoyo en esa dirección? ¿O prima el nacionalismo español a la ideología social del partido?". Crec que la resposta és si. Prima el nacionalisme espanyol. Vaja per davant que el PNB és la dreta basca catòlica amb una xarxa clientelar enorme al País Basc. Res més allunyat de les meues preferències polítiques. Però què passarà amb un govern unionista de PSE, PP i UPyD? No només amb les polítiques culturals o lingüístiques. Quines conseqüències pot tindre un govern que representa a l'extrema dreta basca (PP) i a l'uninisme lerrouxista artificial de Rosa Díez? I la negociació? Vicent Partal deia avui: "ni tan sols els importa demostrar que el PSOE i el PP només poden aliar-se a Vitòria, a Barcelona, a València o a Santiago si aquesta aliança és contra els nacionalistes no espanyols. Cosa, per cert, que els bascos ja saben per partida doble. El PSN podria haver governat Navarra i va preferir que hi governara el PP que governar ells amb Nafarroa Bai. No és això d'anit, per tant, una anècdota sinó una política ben traçada i definida". I afegia: "Fa molt temps que dic que el nacionalisme espanyol és com més va més amenaçador i té més clar que vol impedir per sempre més el que considera que és una 'anomalia', que és això que som nosaltres. De moment, per primera vegada a la història tots els governs autònoms ja estan en les seues mans. I és des d'aquesta perspectiva que resulta molt alarmant veure com de clar tenen ells el que cal fer mentre nosaltres no aprenem ni una sola de les lliçons. Espanyoles".

-Si bé és cert que falta un escó que podria modificar tot l'escenari els resultats d'UPyD són d'allò més interessants. Rosa Díez ja ha dit que no vol un Montilla al govern basc. Creat i impulsat fonamentalment pel director del diri El Mundo, el partit de Rosa Díez és el típic exemple de creació d'un partit visagra. Són nacionalistes espanyols però neguen ser especialment de dreta. Tot i això que el seu principal impulsor siga qui és els delata. Qui sap si ens trobem front a un nou unionisme radical al País Basc.

-Un apunt final (espere que equivocat). Una setmana abans de les eleccions al País Basc, després d'un atemptat d'ETA i de la concentració en repulsa a l'atemptat, un veí de Lazkao rebenta una herriko taberna davant de les càmeres de TV. Unes imatges espectaculars. Sense entrar a valorar la situació concreta del protagonista o dels veins del poble, és més que interessant la reacció dels mitjans de comunicació espanyols i bascoespanyols. Aquest titular d'El País ho diu tot: "Una gota de ira en un mar de miedo"... És aquesta "gota de ira" l'antecedent d'una nova resposta contra l'independentisme basc?

Flash back a la lògica de guerra

Ahir, amb l'assassinat de l'ex regidor del PSE Isaías Carrasco, vaig tindre un brutal flash back cap a l'època de la socialització del dolor i de les il·legalitzacions i els tancaments de periòdics. Tornem a l'era Aznar. Si el PSOE ha basat gran part de la seua campanya electoral en el record del malson de la segona legislatura d'Aznar, ETA ha buscat precisament tornar-nos a eixe escenari de gris record. La socialització del dolor ha estat l'estratègia d'ETA des dels anys 90, passant dels objectus militars (molts d'ells amb terribles 'danys colaterals', aplicant l'eufemisme posat de moda per l'OTAN durant la guerra de l'ex Iugoslàvia) als objectius civils dintre i fora del País Basc. Eixa transformació fonamental en l'estratègia d'ETA mutà també l'estratègia antiterrorista de l'Estat en un atac frontal contra l'esquerra abertzale i les seues organitzacions civils. Dinàmica preocupant ja que ambdues parts exclouen cada cop més la via política. Il·legalitzar Batasuna és anular l'expressió política d'ETA (reconeguda, per cert, pel dret internacional). Assassinar un ex regidor en una localitat amb una majoria abertzale és al mateix temps anular l'expressió política de l'esquerra abertzale. Es tracta doncs de tensar el conflicte sense miraments. "Cualquier explicación que evoque circunstancias sociales concretas es rechazada como una justificación encubierta del terror y cualquier entidad particular es evocada únicamente de un modo negativo", explicava el filòsof Slavoj Zizek (Bienvenidos al desierto de lo real, Akal Cuestiones de Antagonismo, 2005). "La 'guerra contra el terrorismo' funciona, por lo tanto, como un acto cuya verdadera finalidad es sosegarnos ante la certera convicción falsa de que nada ha cambiado realmente", afegia Zizek.

L'editorial de Gara d'avui (titulat 'Conflicto político y confrontación') afirmava: "Este último atentado mortal, como otras expresiones de violencia que le han precedido, viene a acrecentar la percepción social de lo mal que se hicieron las cosas en el último proceso de negociación. Este tiempo sería sin duda bien distinto si todos, y en particular el Ejecutivo del PSOE, hubiera actuado en consonancia a los compromisos adquiridos y los hubiera concretado, con visión histórica y altitud de miras. Con todo, es obligación de todos construir una nueva oportunidad que plasme los elementos resolutivos que lleven a Euskal Herria a un escenario de paz y democracia". Cert és que la falta de pedagogia i raó d'Estat (si, raó d'Estat) del projecte de Zapatero en el que a resolució del conflicte basc es refereix ha tingut un final desolador, però això no justifica l'assassinat aleatori d'un civil desarmat. Així arribem al nefast punt de la socialització del dolor (i de la por) front a la negació de l'expressió política i del diàleg.

El periodista Pascual Serrano ens recordava avui en Rebelión el paralelisme amb l'11-M i el 14-M en un article molt encertat: "ETA le ofrece al PP el atentado electoral que Acebes quiso atribuirle hace cuatro años". En aquest breu article Serrano afirmava que "Ahora ETA, con el atentado a un ex concejal, les ha echado una mano: ya han conseguido el PP, Acebes, Jiménez Losantos y Pedro J. Ramírez el atentado preelectoral de ETA. Podría haber sido más redondo con una víctima del PP, pero así también puede servir, pensarán algunos". I terminava dient: "Cada vez estoy más convencido de que en España hay muchos que han respirado tranquilos y asegurado la vigencia de su discurso, su autoridad y su poder después de este atentado. Por eso, El Mundo y Libertad Digital no dejan de recordar en sus informaciones que el etarra que ordenó el atentado había negociado con el gobierno".

L'objectiu aparent del Partit Popular és la derrota militar d'ETA combinada amb una màxima brillant i terriblement aplicada pels militars feixistes argentins i xilens en els 70. Màxima segons la qual no cal empunyar un arma per a ser considerat terrorista que recull Garzón (paradoxalment dels criminals que diu perseguir) i aplica al'entorn civil i associatiu abertzale. ETA no gaudeix de l'històrica rereguarda francesa, un autèntic paradís en la terra per a una organització armada en Europa. ETA es troba també en un context post 11-S i post 11-M en el qual el replantejament de la lluita armada és més necessari que mai. Però res indica que ens dirigim cap a un escenari més positiu (unes bases sòlides per a tornar al diàleg i a la recerca de la pau). Tot al contrari, ETA torna a l'estratègia de la socialització del dolor i l'Estat a l'estat d'excepció penal i polític.

Sandra Carrasco, la filla de 19 anys de l'ex regidor assassinat, ha advertit que no toleraran la manipulació de l'assassinat de son pare, en clara referència a l'execrable actuació del Partit Popular en els darrers anys. Alguns no s'han donat per aludits. Les eleccions del diumenge tindran una important significació respecte al futur del conflicte basc. Tot i això, i guanye qui guanye, la lògica de guerra torna als nostres televisors.

Pd. Avui diumenge ha estat una jornada electoral salpicada per noves conspiracions per part dels opinion makers del PP (atenció a la infame cobertura informativa d'El Mundo). Destaca pel seu interés l'article d'opinió del catedràtic d'Ètica de la Universitat Autònoma de Madrid, Javier Sábada que afirmava en Público: "Ha llegado la hora, una hora que lleva mucho tiempo esperando, de saber conciliar las reivindicaciones que uno considera justas, con los métodos adecuados. El pacifismo ni es un brindis al sol ni una actitud débil. Todo lo contrario. De ahí que, en vez de recurrir al siempre contundente recurso a la violencia, lo que se tendría que hacer es formar gente que sepa argumentar, defender con razones sus ideas y utilizar todos lo medios, incluida la desobediencia civil en casos graves, para poner al descubierto sus ideales; y, al mismo tiempo, el deseo de que se cumplan, si eso es lo que la gente quiere. La gente no es, por cierto, una amalgama surgida de nuestra imaginación. La gente es cada uno de los individuos que se manifiestan en democracia, con sus votos, en un sentido o en otro, o con su abstención. Una reconversión de la incultura de la violencia a la real y cotidiana cultura de la argumentación y movilización ciudadana es una de las asignaturas pendientes en Euskadi". Un altre article interessant és el de Martxelo Otamendi, director del diari Berria que afirmava: "La muerte de Isaías Carrasco debe ser la última de una lista que se ha alargado mucho durante años. Deben acabar las vulneraciones de derechos de una y otra parte y dar vía a la palabra y la solución. Porque esas son las herramientas más importantes para solucionar el conflicto. Aquí y en el mundo".

Imatge: Bansky