Ben Jbail és un poble del sud del Líban. Ben Jbail és un poble amb xiquets i adolescents que passen l’estona en els carrers. Però Ben Jbail també és un poble fantasma.
Aparque el cotxe en un carrer de la perifèria del poble on hi ha uns joves que ens observen automàticament amb simpatia i curiositat. Em va bé estirar les cames després d’hores conduint, de bregar amb els controls de l’exèrcit libanés (i de superar-los tot i no tindre un permís estatal importantíssim per a recòrrer el sud), i de suportar la conducció suicida a l’estil libanés. Parlem una mica amb els joves que ens observen i ens donen la benvinguda. Açò és Ben Jbail, el nostre poble. Estem a 5 km d’Israel.
Caminar per Ben Jbail no és fàcil. Les típiques cases de dues plantes estan totalment destruides. Troços de cases estan per terra entrecreuant-se amb altres troços de les altres cases, marcant el camí d’allò que algun dia fou un carrer. De sobte has de superar mitja paret que queda en forma de rampa i penses que eixa mitja paret formava part de la paret sencera d’una casa que estava sencera abans que els avions militars israelians bombardejaren sense pietat –algun avió militar que bombardeja te pietat?- durant l’estiu del 2006. Continuem caminant. Només ens creuem amb un parell d’obrers que treballen en les tasques de reconstrucció, tres anys després d’aquella guerra (d’aquella masacre!). Algunes cases ja estan reconstruides però encara estan sense pintar. L’ambient és fantasmal, runes de bombardeig romanen al sol front a les noves cases reconstruides. Són runes grans, troços de parets i part del terra d’allò que, ens diu la lògica més elemental, abans de l’estiu del 2006 era una casa en un carrer, amb xiquets, xiquetes, àvies i mares, pares, nebots i fills. Ara no hi ha ni casa, ni carrer, ni xiquets, ni xiquetes, ni àvies, ni mares ni pares, ni nebots, ni fills.
Israel és una democràcia!, diuen alguns. I m’enrecorde d’aquell conte de Santiago Alba Rico que diu Llora niño llora, que la Democracia ha matado a tu padre.
A Ben Jbail no hi ha ni temps ni espai per al sentimentalisme. Ací l’esperança és la Résistance. Però no són francesos ni escriuen poesia. Ben Jbail fou destruit durant dies i dies per les bombes israelianes. Mesquita, camp de futbol i col·legi inclosos. Pel passeig que vam fer calcule que, com a mínim, un 70% del poble fou destruit. Qui sap. No cal ser un gran sociòleg ni un gran filòsof per saber la fòrmula següent: bombardeja el 70% d’un poble, mesquita, camp de futbol i col·legi inclosos, i tindràs la més magnífica i extraordinària resistència que mai havies pensat que podria vèncer. I així fou: Ben Jbail va resistir –els seus milicians van resistir- i van vèncer. Arribem a la plaça principal del poble i entre en una tenda i me compre un boli bic. A l’eixida està la plaça principal del poble, una espècie de rotonda sense massa atractiu estètic enmig de la qual hi ha un trofeu de guerra, una espècie de metralleta israeliana gegantina abandonada durant el final de la guerra. No seria ni el primer ni l’últim trofeu de guerra que vam vore.
Avui dia, Ben Jbail comença a transformar-se en un poble viu. Però les runes –runes inmenses, plenes de pols i de grisos i negres- encara recorden que estem caminant per un poble fantasma.
Foto: Propaganda d'Hizbul·là (retrat de Hasan Nasralà) a la ciutat de Sud (Alfred Manfredi).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada