Golda Meir en Àfrica

A continuació uns quants parágrafs de l'autobiografia de Golda Meir titulada Mi Vida. El llibre resulta sumament interessant per ser l'autora l'única primera ministra israeliana civil i pel seu punt de vista amb unes dosis de cinisme impressionants. Els paràgrafs aquests relaten una reunió de Meir sent ministra d'Afers Exteriors d'Israel amb els representants dels països africans colonitzats. La intervenció del representant d'Argèlia és genial:

“El comienzo de la conferencia estaba señalado para las cuatro de la tarde en el Hotel Ambassador, moderno hotel de Ghana, pero estaba convocada una reunión especial para las tres de la tarde y cuando entré con Padmore [George Padmore, ex comunista antillà] en la sala de conferencias unos sesenta hombres estaban ya esperándome sentados alrededor de una enorme mesa.

Era una confrontación dramática y curiosa. Nos encontrábamos en el primer país africano que obtenía la independencia (sin contar, naturalmente, Liberia y Etiopía). Yo, el ministro de Asuntos Exteriores de un Estado judío que sólo tenía diez años de edad y sesenta hombres cuyos países alcanzarían su libertad en el plazo de sólo dos o tres años. Todos habíamos sufrido mucho, todos habíamos luchado duramente por nuestra libertad; ellos, representando a millones y millones de personas aún no censadas, diseminadas por la inmensidad de África, y nosotros, en nuestro diminuto país que había sido golpeado y acosado durante tanto tiempo. Me pareció dicha tarde que era aquella una reunión verdaderamente histórica de la clase que quizás el propio Herlz había imaginado. Yo no podía identificar por su nombre a la mayoría de los africanos pero Padmore me dijo quiénes eran: los líderes de la Argelia en lucha, de todas las demás colonias francesas, de Tanganyka, de Rhodesia del Norte y del Sur. La atmósfera de la sala estaba muy cargada. Yo percibía la tensión y la suspicacia que flotaban en el ambiente, ninguna de las cuales fueron mitigadas por las palabras de apertura de Padmore. “He convocado esta reunión –dijo- para que puedan ustedes entrevistarse con el ministro de Asuntos Exteriores de un joven país que acaba de lograr su independencia y que ha realizado notables progresos en todos los campos del progreso humano”.

Reinó un incómodo silencio durante algunos segundos. Luego se pudo de pie el representante de Argelia. Con voz helada formuló la más provocativa –y relevante- de todas las preguntas posibles. “Señora Meir –dijo-, su país está siendo armado por Francia, el enemigo fundamental de todos cuantos se sientan en torno a esta mesa, un gobierno que está librando una guerra brutal e implacable contra mi pueblo y que emplea el terror contra mis hermanos negros. ¿Cómo justifica usted sus estrechas relaciones con una potencia que es el principal enemigo de la autodeterminación del pueblo africano?”. Y se sentó. No me sentí en absoluto sorprendida por la pregunta, sólo con el hecho de que se abriera con ella la reunión. Yo había esperado más retórica y algo más de tiempo. Pero me alegré de que no fuéramos a perdernos en divagaciones y no necesité tiempo para prepararme.
Encendí un cigarrillo y volví a pasear la vista por la mesa. Después respondí a la pregunta".

Mi vida
Golda Meir
Plaza y Janés (1986)
(p. 278-279)

"La historia de la humanidad, hermana, es una historia de horror"

Aurora Mora ha penjat en el seu blog Diferència i repetició alguns diàlegs de la magnífica pel·lícula Las invasiones bárbaras de Denis Arcand que Público va donar l'altre dia (per fi, una peli bona! La majoria de les pelis que donen són una bazòfia). Es poden llegir tres diàlegs memorables (especialment el primer) ací.

David Harvey entrevistat a Público

L'edició d'avui del diari Público inclou una entrevista al gran geògraf marxista David Harvey, al qual vinc llegint des de fa anys. A continuació un parell de preguntes i respostes de l'entrevista firmada per Carlos Prieto. Per cert anava en la secció de Cultures aprofitant la publicació del seu darrer llibre en Akal (però què pinta una entrevista sobre temes de política i economia en la marginal secció de Cultures? És una altra forma de discreta censura dels mitjans de comunicació: una entrevista, posem per cas, al difunt economista Milton Friedman, no haguera anat en Cultures ni de conya).

"Usted ha criticado la competencia entre ciudades para captar inversiones mediante, por ejemplo, la organización de grandes eventos. ¿Puede afectar la crisis a este fenómeno?

Este modelo, en el que los gobiernos locales asumen iniciativas del sector privado, es un aspecto clave del desarrollo geográfico desigual, así que espero que entre en crisis (se ríe), pero no lo veo claro. Puede que la competencia entre centros urbanos se haga aún más feroz. Las ciudades sufren actualmente una situación grave de endeudamiento; la tentación de intentar salir del agujero intensificando este modelo está ahí.

¿Cómo puede afectar la crisis a los grandes centros urbanos?

Primero hay que fijarse en sus efectos destructivos, dilucidar hasta qué punto la crisis inmobiliaria afecta a las entidades financieras. En Estados Unidos se empieza a hablar de Katrina financiero. La crisis afecta a las ciudades del modo en que lo hizo el huracán: colapso de los barrios populares y desplazamiento de las clases marginales. Además, habría que saber si está afectada la capacidad expansiva de las ciudades. Actualmente, en Nueva York están parados grandes proyectos inmobiliarios. La capacidad de construir al ritmo que marca el capitalismo se ha reducido. En mi opinión, esto es bueno si entran en crisis fenómenos como la gentrificación [aburguesamiento de la población de un barrio deteriorado], que obligan a las clases populares a desplazarse. Puede ser una oportunidad para afianzar un modelo urbano más atento a las necesidades reales".

Entrevista en El País.

Entrevista a Rebelión.

El dret a la ciutat, article de David Harvey a La Fàbrica.

Foto: Uly Martín (El País)

El 9 d'Octubre i la caspa vertical

Aquest matí el centre de València haurà estat un escenari d'allò més psicotròpic. I dic haurà estat perquè afortunadament estava dormint. Ho llegia al migdia en Vilaweb. Membres d'ERPV i JERPV han despenjat una estelada gegantina des d'un domicili particular a la Plaça de l'Ajuntament, segons han dit per conmemorar els cent anys del naixement de l'estelada i els vuit cents anys del naixement de Jaume I. Davant aquesta situació, segons recull Las Provincias, en un primer moment els membres de Lo Rat Penat i, a continuació, els membres de l'Ajuntament s'han negat a continuar per tal d'evitar que la senyera desfilara sota l'estelada. Segons una nota d'EFE (totalment incompleta, per exemple no explica qui ha despenjat la bandera), els habituals grups d'extrema dreta que poblen el centre de la ciutat durant el 9 d'Octubre han derribat el perímetre de seguretat policial (que aquesta data no acostuma a ser discret) per aturar també la marxa institucional. (Cal assenyalar que, curiosament, aquest grups acudeixen habitualment per tal d'increpar a les autoritats de torn, als quals, en un còctel de surrealisme caspa i demència tòxica, titllen ni més ni menys que de "catalanistes"). Mitja hora després s'ha retirat l'estelada, amb la mediació de la Policia Nacional, i la senyera ha pogut continuar el seu recorregut dignament.

Resulta una imatge curiosa. Cada 9 d'Octubre el conflicte identitari (sota el qual s'amaga tota una xarxa d'aliançes inconfessables dels sectors de la dreta valenciana que han creat i desenvolupant el guió d'aquest conflicte essencialment polític des dels anys de la transició) reapareix al País Valencià. Les imatges d'aquest matí (ací es poden veure les fotos de Kai Försterling, de l'agència EFE) mostren una escena d'un surrealisme molt valencià. Tothom, tant els grups ultres de blaveros i neonazis, com els polítics de l'Ajuntament, units per a que la senyera no passe sota l'estelada. La qual cosa haguera estat una humiliació terrible per als valencians. Una altra curiositat és la percepció per part d'aquests sectors de la verticalitat: no res pot passar per damunt de la senyera, i menys una estelada, ja que és el símbol suprem (algú recorda certa religió?). Rita Barberà ha titllat els membres d'ERPV i JERPV de "provocadors" i ha afirmat que si els autors dels incidents "no saben respetar los símbolos de los valencianos, la Ley y el Estatuto, pues es un problema terrible para ellos" ("un problema terrible"!). Evidentment a l'alcaldessa li interessa més un ron amb cola que qualsevol xorrada de l'anomenat conflicte identitari. L'acció d'aquest matí anava a la recerca de la foto de portada dels periòdics de demà (o al menys una bona foto i algunes ratlles en algun article del monogràfic sobre el "dia gran dels valencians"). Ni més ni menys. Però, colateralment, ha aconseguit mostrar la corrupció moral i cultural de la dreta valenciana governant. Alcaldessa i regidors amb el mateix objectiu que els ultres saludant amb el braç a la romana. Defensar la bandera front a les agressions i provocacions dels infernals catalans. Tota la història recent del País Valencià, vaja. (Què trist).

Pd. Al desembre del 2007 vaig escriure un article en aquest bloc sobre el tema titulat 'De Miami a Benidorm passant per la Senyera'. Es pot llegir ací.

Foto: Kai Försterling (EFE)

"Whisky con Coca-Cola para alternar"

Alguns paràgrafs del reportatge de Luís Gómez i María Fabra publicat diumenge a El País sobre la mafiocràcia castellonenca.


"Fabra no es alcalde. No es el presidente de la Generalitat. No es ni siquiera consejero. Nunca ha sido cabeza de lista en ningún proceso electoral. Ni ha sido ministro aunque mucha gente sostenga que pudo haberlo sido de haber querido. Fabra es el presidente de la Diputación, un cargo de rango secundario en cualquier provincia española, salvo en Castellón.

(...)

Fabra ha tenido la habilidad de adaptar este sistema clientelar a la política actual para conseguir actuar como un cacique dentro de un sistema democrático de partidos [1]. Ése ha sido su éxito hasta el momento y quizá el origen de su declive.

(...)

Le gusta la buena comida acompañada de Don Perignon, el whisky con Coca-Cola para alternar y, por supuesto, cantar en italiano.

(...)

Se separó de su mujer, María Amparo Fernández, procedente de una familia adinerada de Alcoi, y mantiene una relación sentimental con Esther Pallardó [2] (su anterior jefa de prensa y actual concejal y diputada provincial), una mujer casi treinta años más joven que ejerce una notable influencia sobre el presidente, según sus allegados. El nuevo Fabra ya no es tan bien visto en su círculo de amistades, que observa con preocupación cómo su ritmo de vida, tan al límite, no augura un buen desenlace."

Foto: Fabra i els seus compinxes

Mamoru Oshii i l'anime

"En los inicios de la animación las películas se basaban en cómics, e incluso en caso de que no fuera así, había una influencia gráfica, pero las cosas han cambiado. En términos de estilo, el anime se ha independizado de los mangas y ahora se copia a sí mismo".

Mamoru Oshii, entrevistat per Begoña Donat, avui al diari Público.

Foto: Mamoru Oshii

Rouillan o la llibertat de pensar i parlar

[A continuació va un article del periodista Xavier Montanyà publicat al Mail Obert de Vilaweb sobre la situació de Jean-Marc Rouillan, ex militant del grup armat Action Directe.]

Jean-Marc Rouillan torna a ser a la presó fins que el jutge d'aplicació de penes de París no prengui una decisió sobre la demanda fiscal de revocar-li la semillibertat per unes declaracions a la premsa. Ahir al vespre, en tornant a la presó marsellesa de Les Baumettes a dormir, com cada dia des que vivia en règim de semillibertat, Rouillan va rebre la notificació de les autoritats penitenciàries. Poden passar entre deu i quinze dies fins que el jutge no dictamini res. Després de vint-i-un any de presó, Rouillan vivia en règim de semillibertat feia deu mesos i podria accedir a la llibertat condicional, d'aquí a dos. De dia, treballava a l'editorial Agone. Dormia i passava els caps de setmana a la presó. Tenia prohibit pel jutge de fer declaracions sobre les accions polítiques per les quals havia estat condemnat l'any 87, compromís que ha complert en totes les entrevistes que ha concedit.

Els esdeveniments han anat molt ràpids. La demanda de la fiscalia ha estat atesa en dos dies. Les declaracions fetes per Rouillan a l'Express van clarament en la línia de totes les que ha fet aquests deu mesos, però ara, misteriosament, han estat l'origen d'un pervers muntatge, en què participa intensament tota la premsa francesa, les ràdios i les televisions. Podeu seguir-ho per internet. En va ple. El batibull que s'ha fabricat en poques hores ha donat ales al fiscal, que sembla que el voldria veure condemnat a cadena perpètua fins a la mort. L'embolic mediàtic comença per tergiversar allò que ell va dir i a aplicar-hi tot de manipulacions. Sumar-hi declaracions d'anys enrere, fetes en uns altres mitjans i contexts. Barrejar-hi fotos actuals, amb unes altres, armat, de quan es dedicava de ple a l'acció, fa més de vint anys. Afegir-hi declaracions de parents de les víctimes d'Acció Directa. Però, sobretot, la cosa més greu: el muntatge ha obert les portes a un linxament públic de la seva persona, amb tota mena de comentaris i insults contra ell i les seves idees. No oblidem l'important paper que potser tenen avui als mitjans digitals i, de retruc, a ràdios i televisions, els comentaris incontrolats dels lectors que, com hienes, salten a la jugular de les notícies i dels seus protagonistes, sense gens de rigor, ni d'ètica. Em sembla una tècnica manipuladora molt greu. Una sector social molt conservador, per no dir feixista, acaba manipulant els fets, les paraules, i condicionant l'interès de qüestions que, potser, serveixen d'indicador d'audiències per al periodisme més servil, abjecte i comercial. Perillós. I més perillós encara, si l'actuació dels polítics i dels jutges mira d'acontentar aquests sectors. Potser es retroalimenten. Quin és l'objectiu d'aquest gran muntatge sobre Rouillan? Que una persona que fa un any que declara, amb coherència i sinceritat, que assumeix el seu passat d'acció, pel qual ja ha complert vint-i-un any de presó, i que creu que avui la lluita armada ja no té sentit, acabi apareixent davant la societat com un ésser diabòlic que, a la primera de torn, és capaç de metrallar multituds. I que el tornin a tancar, per sempre. És la repressió. La manipulació política. És el 'Manufacturing consent', que explica Noam Chomsky. En viu i en directe.

No crec que l'origen de l'afer hagi estat casual. Em sembla tot massa sospitós. Pot haver-hi influït el fet que Rouillan pugui accedir aviat a la llibertat condicional? O que es presenti davant la societat com una persona que té el dret de pensar i de parlar? O pesa més la seva adhesió al Nou Partit Anticapitalista francès, l'NPA? Que, per cert, és fundat per trotskistes, els quals sempre es van manifestar contra els mètodes d'Acció Directa, els anys 70-80. I avui, tants anys després, no cal dir-ho. No l'acceptarien pas, si creguessin que és un instigador de la lluita armada. Però sí que crec que és un atemptat brutal a la llibertat d'expressió i d'informació. Ell s'hi juga la llibertat, per unes paraules tergiversades. Em sembla una pràctica cruel i torturadora, igual que els càstigs exemplars, inclosa la pena de mort, que antigament s'aplicaven en públic per escarmentar. Però, alhora, la maniobra és tan bruta i forçada que es posa en evidència tota sola. A l'entrevista en qüestió, sobre les accions per les quals va ser condemnat, Rouillan diu: 'Je n'ai pas le droit de m'exprimer là-dessus… Mais le fait que je ne m'exprime pas est une réponse. Car il est évident que, si je crachais sur tout ce qu'on avait fait, je pourrais m'exprimer. Par cette obligation de silence, on empêche aussi notre expérience de tirer son vrai bilan critique.' I abans ha deixat ben clar: 'Il faut clarifier les choses: le processus de lutte armée tel qu'il est né dans l'après-68, dans ce formidable élan d'émancipation, n'existe plus (...) Mais, en tant que communiste, je reste convaincu que la lutte armée est nécessaire à un moment du processus révolutionnaire.'

Es pot considerar que instiga a la lluita armada? Tant com les editorials que publiquen textos de Lenin o Mao, o els productors del film 'Che, el argentino', per exemple. O com els qui sovint escrivim sobre aquests temes. Rouillan fa un comentari teòric elemental, de manual, una reflexió genèrica. Però la cosa més important és que les seves paraules van en la línia de la declaració que va fer davant el jutge que li va concedir la semillibertat, aviat farà un any. Avui aquest jutge no el pot tornar a la cadena perpètua per les mateixes paraules que el van decidir a atorgar-li la semillibertat. És evident. El linxament político-mediàtic és una amenaça terrible als drets dels ciutadans. Per la dignitat de Rouillan, de les persones i de la llibertat de pensament i d'expressió, caldria desmuntar aquest muntatge, saber on s'origina, com funciona, qui el dirigeix, si és que és així, és clar. Encara fa més pànic de pensar que comença per atzar i després, entre tots, els qui parlen i els qui callen, es van alimentant la infàmia, la crueltat i la lapidació, a l'empara de l'anonimat. La resta, queda per a la repressió i la propaganda política, que ho arrasen tot.

Xavier Montanyà.

[Podeu llegir l'entrevista de Montanyà a Rouillan ací. La crònica ací. També dues entrevistes, firmades per Raúl Guillén, publicades per Diagonal: 1, 2]

Foto: Jean-Marc Rouillan (Raúl Guillén, Diagonal)