'Free Tibet' en Benimaclet

He fet aquesta foto avui al barri de Benimaclet, al carrer Doctor Vicent Zaragosà, a prop de la parada del tramvia. És un comerç xinés i està signada pel Bloc Jove (em pregunte si realment l'autor de la pintada pertany al Bloc Jove). El somriure del simpàtic Dalai Lama impregna també aquest barri valencià...

Alguns periodistes no apareixen a l'informe...

Reporteros Sin Fronteras ha publicat avui, amb un gran rebombori mediàtic, el seu darrer informe sobre la llibertat de premsa a la Unió Europea. L'apartat d'Espanya es titula 'Un país vasco de alto riesgo' i recull les amenaçes i els atemptats d'ETA contra periodistes en el context de l'estratègia de 'socialització de la por' practicada per l'organització armada (escric 'organització armada' i no 'banda terrorista' seguint el llibre d'estil de la britànica BBC). Els atemptats i amenaçes contra periodistes per part d'ETA em semblen una errada. No entenc en què beneficia matar periodistes al procés d'alliberament nacional basc.

Dit açò, destaca la censura que Reporteros Sin Fronteras atorga als nombrosos mitjans de comunicació bascs tancats per ordre judicial(/governativa). Egin, Egin Irratia, Ardi Beltza, a més de la campanya de persecució i linxament públic contra el periodista Pepe Rei. En el macroprocés 18/98 dos periodistes han estat condemnats -Teresa Toda i Javier Salutregi (ex director d'Egin), entre altres-. El cas d'Egunkaria ha estat el més recent i escandalòs. Els editorials del diari i el seu director Martxelo Otamendi condemnen la violència d'ETA. Malgrat això, el diari (únic diari escrit en èuscar) fou tancat i el seu equip directiu empresonat. Martxelo Otamendi va denunciar tortures.

Això també passa en la Unió Europea. Al segle XXI.

Pd. Però qui hi ha darrere de Reporteros Sin Fronteras? Robert Ménard, secretari de RSF, s'ha caracteritzat per fosques fonts de finançament a més de campanyes teledirigides contra dos països en particular: Cuba i Veneçuela. (Recomane diversos articles recollits a Rebelión.org: I, II, III, IV).

Flipar amb LSD al 1943

El 16 d'Abril del 1943, en plena II Guerra Mundial, l'Albert Hoffman descobria per casualitat l'LSD. Segons em comentava ahir U. la dosi que va prendre en el seu experiment posterior amb la nova substància descoberta, siga possiblement la major dosi d'LSD consumida en la història. Resulta difícil imaginar les sensacions experimentades per Hofmann en 1943, mentre la sang corria en la resta d'Europa. El passat dimarts moria Albert Hofmann als 102 anys.

Milo Manara

Avui, el Periòdioc de Catalunya ens ha brindat una magnífica portada. És un dibuix del mític Milo Manara, pioner en la disciplina eròtica amb la seua obra '¡Click!' (1983). Entre l'ampla obra de l'italià destaquen les seues col·laboracions amb Hugo Pratt (creador de Corto Maltés) com a guionista en 'Verano indio' (1986) i Federico Fellini. El gran director de cinema va cedir un dels seus guions que mai va portar al cine per a que Manara l'adaptara a l'historieta gràfica. El resultat és 'Viaje a Tulum' (1990).

El diari Público publica avui alguns articles interessants i una entrevista amb Eduardo Galeano. Manuel Saco escriu sobre Itàlia ('Un nazi, un chulo de bótox, la mafia y una banda fascista') i Rafael Reig contesta a una indignada fonamentalista. Una resposta brillant.

Cas Agulló: 15 anys d'impunitat

Saint Germain

'El Museo de los Horrores'

[No puc resistir-me a reproduir -de nou- l'article de Javier Ortiz de l'edició d'avui (27/III/08) del diari Público]

Un grupo de vecinos de los distritos de Carabanchel y Latina de Madrid han puesto en marcha una petición pública para que una parte del recinto de la cárcel de Carabanchel, que fue cerrada ahora hace diez años y sigue sin tener un futuro claro, se convierta en centro de serena evocación de (y de homenaje a) la lucha contra el franquismo.

Me piden que respalde su iniciativa. Y lo hago, claro.

Cuando se decidió la clausura de ese Centro de Detención de Hombres –era su denominación oficial, creo–, no sé quién organizó una visita de ex presos supuestamente ilustres y me incluyó en la lista. Se trataba de que echáramos un último vistazo al sitio en el que habíamos estado encerrados. Acudí con más curiosidad que morbo, pero admito que al final me impresionó toparme con la que fue mi celda, en la segunda planta de la 3ª Galería.

Hace un par de días se cumplió el aniversario del día en el que el Tribunal de Orden Público (la Audiencia Nacional de entonces) decidió permitirme abandonar aquel lugar, dando por suficiente el tiempo que ya llevaba recluido.

A decir verdad, Carabanchel no fue, ni de lejos, la peor cárcel por la que pasé. Y eso que, bien a mi pesar, conocí unas cuantas: la de Martutene, cerquita de mi pueblo, y la de Salt, junto a Girona, y la de Lleida (“de presos mai n’hi manquen”, como dice la bella canción popular), y la Modelo (sic) de Barcelona, y la de Torrero, en Zaragoza, y la de Alcalá, y la de Burgos, y la de Ocaña… O sea, bastantes.

La de Carabanchel tenía el encanto de las grandes urbes: éramos muchos, y muy variados. Curiosamente, ninguno del PSOE. (Quiero decir del de entonces. Del de ahora, la tira.)

Podrá pareceros de coña, pero en aquel tiempo del que hablo, con el Caudillo más pa’llá que pa’quí, no se vivía nada mal en Carabanchel. Bromeábamos diciendo: “¡Esto sí que es paz! ¡Uno de los pocos sitios de España donde estás a salvo de la Policía de Franco!”.

Puestos a buscar una buena sede para un Museo de los Horrores del franquismo, habría sitios mejores. Por ejemplo, los sótanos de un cierto edificio de la Puerta del Sol, en Madrid, donde solían torturarnos. Pero parece que sigue ocupado.

Foto: Un preso en la ventana de su celda, en la séptima galería de la cárcel de Carabanchel
Autor: Uly Martín (publicada a la secció Enfoques de Diagonal nº71). La foto forma part de l'exposició 'Cárcel de Carabanchel: de la represión al olvido'.