dijous, 27 de març de 2008

Saint Germain








'El Museo de los Horrores'


[No puc resistir-me a reproduir -de nou- l'article de Javier Ortiz de l'edició d'avui (27/III/08) del diari Público]

Un grupo de vecinos de los distritos de Carabanchel y Latina de Madrid han puesto en marcha una petición pública para que una parte del recinto de la cárcel de Carabanchel, que fue cerrada ahora hace diez años y sigue sin tener un futuro claro, se convierta en centro de serena evocación de (y de homenaje a) la lucha contra el franquismo.

Me piden que respalde su iniciativa. Y lo hago, claro.

Cuando se decidió la clausura de ese Centro de Detención de Hombres –era su denominación oficial, creo–, no sé quién organizó una visita de ex presos supuestamente ilustres y me incluyó en la lista. Se trataba de que echáramos un último vistazo al sitio en el que habíamos estado encerrados. Acudí con más curiosidad que morbo, pero admito que al final me impresionó toparme con la que fue mi celda, en la segunda planta de la 3ª Galería.

Hace un par de días se cumplió el aniversario del día en el que el Tribunal de Orden Público (la Audiencia Nacional de entonces) decidió permitirme abandonar aquel lugar, dando por suficiente el tiempo que ya llevaba recluido.

A decir verdad, Carabanchel no fue, ni de lejos, la peor cárcel por la que pasé. Y eso que, bien a mi pesar, conocí unas cuantas: la de Martutene, cerquita de mi pueblo, y la de Salt, junto a Girona, y la de Lleida (“de presos mai n’hi manquen”, como dice la bella canción popular), y la Modelo (sic) de Barcelona, y la de Torrero, en Zaragoza, y la de Alcalá, y la de Burgos, y la de Ocaña… O sea, bastantes.

La de Carabanchel tenía el encanto de las grandes urbes: éramos muchos, y muy variados. Curiosamente, ninguno del PSOE. (Quiero decir del de entonces. Del de ahora, la tira.)

Podrá pareceros de coña, pero en aquel tiempo del que hablo, con el Caudillo más pa’llá que pa’quí, no se vivía nada mal en Carabanchel. Bromeábamos diciendo: “¡Esto sí que es paz! ¡Uno de los pocos sitios de España donde estás a salvo de la Policía de Franco!”.

Puestos a buscar una buena sede para un Museo de los Horrores del franquismo, habría sitios mejores. Por ejemplo, los sótanos de un cierto edificio de la Puerta del Sol, en Madrid, donde solían torturarnos. Pero parece que sigue ocupado.

Foto: Un preso en la ventana de su celda, en la séptima galería de la cárcel de Carabanchel
Autor: Uly Martín (publicada a la secció Enfoques de Diagonal nº71). La foto forma part de l'exposició 'Cárcel de Carabanchel: de la represión al olvido'.

dimecres, 26 de març de 2008

'No nos hagáis caso'

[Magnífic article de Javier Ortiz a l'edició d'avui de Público]

Una persona bastante enterada de los entresijos de la política vasca –me da que a veces bastante más enterada de lo que ella misma quisiera– me hacía no hace mucho, con la sonrisa en los labios, una confidencia sobre Txeroki, al que los expertos de la prensa madrileña consideran el máximo cabecilla del terrorismo vasco. “Gente de ETA me ha asegurado que el seudónimo de Txeroki no corresponde a nadie, personalmente”, me dijo.

“¿Como Artapalo?”, le pregunté.

“Exacto”, respondió.

Artapalo fue un nombre de guerra colectivo del que la dirección de ETA se sirvió durante un tiempo. Artapalo eran todos ellos y ninguno de ellos en concreto.

Yo comprendo que hay gente que tiene que escribir y hablar sobre el nacionalismo vasco, sobre Euskadi y sobre ETA casi todos los días, porque ejerce en los medios capitalinos de vascóloga y etóloga profesional y ha de ganarse el sustento, pero la verdad es que, como se trata de comentaristas que lo poco que saben está tan contaminado que debería ser más competencia de Medio Ambiente que de Interior, sueltan lo que sea, incluyendo los absurdos mayores. Más responsabilidad que ellos tienen los jetas que los jalean sabiendo que no saben nada, aunque traten de ocultarlo.

Hacedme caso: no nos hagáis caso. Los menos perversos, si es que queda de eso en los medios de comunicación, somos los vascos socráticos –curiosa mezcla– que reconocemos modestamente que en realidad no sabemos casi nada, porque todo es demasiado fluido, demasiado improvisado, demasiado casual, demasiado impredecible.

Bueno: todo no. Nos consta que muchas de las cosas que se dan por hechas en los medios capitalinos son mentira. He mentado lo de Txeroki y Artapalo a modo de ejemplo, pero podría proporcionar muchas más muestras. ¿Sabíais que Arzalluz nunca presumió del RH negativo de la sangre de los vascos? Entre otras cosas porque él tiene el RH positivo y nunca lo ha ocultado.

No como yo, que lo tengo negativo porque mis antepasados fueron, dicho sea en orden disperso, del Roselló, de Haro, de Ourense y de Graná.

Se cuentan tantas mentiras que da pena.

No por quienes las dicen, sino por quienes se las toman en serio.

Llenguatge i terrorisme


"Cuando se le atribuye un predicado a una sustancia formal (como es el caso de cualquier sustantivo a partir de un adjetivo formal), no tiene ninguna otra consistencia que la darle un contenido ostensible a esa forma. En el "terrorismo islámico", el predicado "islámico" no tiene otra función que la de proporcionar un contenido aparente a la palabra "terrorismo", que carece de todo contenido (en este caso, político)"

Alain Badiou
(citat en Irak, la tetera prestada d'Slavoj Žižek)

dissabte, 22 de març de 2008

Addicte


Sóc addicte. Mentre açò escric estic fumant haixix. Fa anys que sóc un consumidor habitual i de vegades em pregunte per què sóc addicte. Evidentment no trobe una resposta i per això, entre altres coses, sóc addicte. He consumit de manera puntual moltes drogues però no conec millor addicció que l'herba i el haixix. Per a mi és la millor droga. És una droga adaptable a la vida quotidiana. El meu cercle d'amistats més íntimes també ho és (l'addició té un contingut social i económic). No conec millor droga que el haixix degut al seu efecte. A vegades, després d'estar uns dies sense fumar -cosa poc habitual- fume haixix i note en la primera calada eixe efecte relaxant, embriagador. Considere que un dels plaers en aquesta vida és prendre tranquilament un café fumant haixix, alienant-se de la vida moderna, de la quotidianitat asfixiant del capitalisme postfordista. Crec que la realitat social està intimament lligada a les drogues. I una de les drogues que millor s'adapta al capitalisme postfordista és la cocaïna, substància abominable.

El haixix pot arribar a ser funcional. La gent no consumidora de drogues (la majoria de gent no consumidora de drogues consumeix habitualment drogues que no estan considerades socialment com a tal) es sorpren a vegades dels que consumim habitualment. La imatge tradicional del consumidor/addcite de haixix és la del residu social apardalat. Però deixant a part aquestes absurdes etiquetes cada cop observe com el haixix es socialitza més i més a la península, especialment a les zones més properes al nostre veí del sud de l'estret. La venda està penada i l'autoconsum, en menor mesura, també. Deixant a banda l'absurditat de la il·legalització de les drogues resulta curiosa la posició del consumidor de haixix al nostre país. Està prohibit -és caca, que dirien als xiquets- però es consumeix habitualment a molts indrets públics. L'escriptor Antonio Escohotado ens mostra en Historia general de las drogas com la prohibició només provoca l'augment del consum, la persecució penal, l'adulteració i l'enriquiment de les màfies (i per tant dels poderosos). I no només ara. Durant tota la història de la humanitat les conseqüències han estat sorprenentment similars. Droga i poder han estat dos termes íntimament relacionats. El periodista Robert Fisk conta al principi del seu magnífic i monumental llibre titulat La gran guerra per la civilització com un alt funcionari d'una important institució internacional li diu que amb la legalització de totes les drogues la guerra a Afganistan estaria finiquitada des de fa temps (podem substituir Afganistan per Colòmbia).

Sóc addicte. I la meua addicció forma part d'un trencaclosques complexe.

Imatge: persa fumant haixix

Intifada en el 23 de Enero (caracas)

dissabte, 15 de març de 2008

L'OEA contra la manipulació del diari El País


Avui el diari El País publica dues cartes al director que protesten contra la manipulació informativa que el rotatiu del Grupo Prisa [Promotora de Información Sociedad Anónima] publica gairebé a diari sobre els governs progressites i nacionalistes llatinoamericans. El secretari general de l'Organització d'Estats Americans, Jorge Insulza, protestava així per la crònica firmada per la periodista Maite Rico -coneguda hooligan antixavista- el passat 12 de Març sobre les suposades relacions entre les FARC i els governs de Veneçuela i Equador. Els dos governs democràtics han reconeguts les converses en matèria humanitària que han mantingut amb les FARC en el context dels darrers alliberaments sense condicions que ha dut a terme la guerrilla colombiana. Funcionaris francesos anaven a reunir-se amb Raúl Reyes, portaveu internacional de les FARC, per a negociar l'alliberament d'Ingrid Betancourt. Després de la flagrant violació de la sobirania equatoriana per part de l'exèrcit colombià, els mitjans pro Uribe van iniciar una campanya de manipulació i intoxicació informativa segons la qual els governs progressistes veins es dedicaven a finançar a la guerrilla. Les cròniques d'El País són part d'aquesta campanya. L'ambaixada d'Equador també ha protestat en una carta al director del diari, Javier Moreno. Per cert, els interessos econòmics de Prisa en Amèrica Llatina són de sobra coneguts i il·lustren molt bé la línia editorial del periòdic.

Per si la protesta formal del secretari general de l'OEA fóra poc, la secció de societat de la mateixa edició del diari ens oferia una rectificació firmada per Antonio García Ferreras, director de La Sexta, per una altra manipulació del diari en el context de l'anomenada 'Guerra del Fútbol' entre Prisa i Madiapro. Com sebeu perfectament l'irrupció de Madiapro en el panorama comunicatiu espanyol -amb el vist i plau de Zapatero- ha causat un autèntic terratrèmol en Prisa, grup de comunicació hegemònic en el centre esquerra (a diferència del centre dreta on hi ha més varietat). Un lector espanyol de centre esquerra estava condemnat a llegir El País (amb una línia editorial més cap al centre que cap a l'esquerra), mentre el lector de dreta podia gaudir de La Razón, El Mundo, ABC, etc. Curiosament aquest enfrontament ha estat amb un grup de comunicació alternatiu en el se del PSOE. Aquest fet ha trencat el mític matrimoni Prisa-PSOE (fa aproximadament un parell de mesos estava jo front un quiosk de València preguntant-me en veu baixa si el que estava veient era real o estava sota els efectes del LSD: una portada d'El País crítica amb el govern del PSOE! Dies després vaig descobrir que tot era real i que els editorials i les notícies crítiques amb el PSOE es multiplicaven. Tot per haver autoritzat la creació d'un nou grup de comunicació). Amb l'irrupció de Mediapro ha sorgit Público. Però en el sector de la premsa, El País -''el cañón Bertha'' ho anomenava Polanco, tal con narra el periodista Jesús Cacho en 'El negocio de la libertad (Foca editorial)- continua sent un periòdic hegemònic i Público no ha suposat cap problema per al "cañón Bertha". Si que ha suposat un autèntic putadón la guerra del fútbol amb Mediapro que ha aconseguit trastocar molts dels interessos de Prisa respecte a la retransmissió dels partits de fútbol. La cobertura informativa sobre aquest assumpte ha estat encara més patètica que la manipulació de les FARC i Equador.

Ai, la independència informativa...

dissabte, 8 de març de 2008

Flash back a la lògica de guerra


Ahir, amb l'assassinat de l'ex regidor del PSE Isaías Carrasco, vaig tindre un brutal flash back cap a l'època de la socialització del dolor i de les il·legalitzacions i els tancaments de periòdics. Tornem a l'era Aznar. Si el PSOE ha basat gran part de la seua campanya electoral en el record del malson de la segona legislatura d'Aznar, ETA ha buscat precisament tornar-nos a eixe escenari de gris record. La socialització del dolor ha estat l'estratègia d'ETA des dels anys 90, passant dels objectus militars (molts d'ells amb terribles 'danys colaterals', aplicant l'eufemisme posat de moda per l'OTAN durant la guerra de l'ex Iugoslàvia) als objectius civils dintre i fora del País Basc. Eixa transformació fonamental en l'estratègia d'ETA mutà també l'estratègia antiterrorista de l'Estat en un atac frontal contra l'esquerra abertzale i les seues organitzacions civils. Dinàmica preocupant ja que ambdues parts exclouen cada cop més la via política. Il·legalitzar Batasuna és anular l'expressió política d'ETA (reconeguda, per cert, pel dret internacional). Assassinar un ex regidor en una localitat amb una majoria abertzale és al mateix temps anular l'expressió política de l'esquerra abertzale. Es tracta doncs de tensar el conflicte sense miraments. "Cualquier explicación que evoque circunstancias sociales concretas es rechazada como una justificación encubierta del terror y cualquier entidad particular es evocada únicamente de un modo negativo", explicava el filòsof Slavoj Zizek (Bienvenidos al desierto de lo real, Akal Cuestiones de Antagonismo, 2005). "La 'guerra contra el terrorismo' funciona, por lo tanto, como un acto cuya verdadera finalidad es sosegarnos ante la certera convicción falsa de que nada ha cambiado realmente", afegia Zizek.

L'editorial de Gara d'avui (titulat 'Conflicto político y confrontación') afirmava: "Este último atentado mortal, como otras expresiones de violencia que le han precedido, viene a acrecentar la percepción social de lo mal que se hicieron las cosas en el último proceso de negociación. Este tiempo sería sin duda bien distinto si todos, y en particular el Ejecutivo del PSOE, hubiera actuado en consonancia a los compromisos adquiridos y los hubiera concretado, con visión histórica y altitud de miras. Con todo, es obligación de todos construir una nueva oportunidad que plasme los elementos resolutivos que lleven a Euskal Herria a un escenario de paz y democracia". Cert és que la falta de pedagogia i raó d'Estat (si, raó d'Estat) del projecte de Zapatero en el que a resolució del conflicte basc es refereix ha tingut un final desolador, però això no justifica l'assassinat aleatori d'un civil desarmat. Així arribem al nefast punt de la socialització del dolor (i de la por) front a la negació de l'expressió política i del diàleg.

El periodista Pascual Serrano ens recordava avui en Rebelión el paralelisme amb l'11-M i el 14-M en un article molt encertat: "ETA le ofrece al PP el atentado electoral que Acebes quiso atribuirle hace cuatro años". En aquest breu article Serrano afirmava que "Ahora ETA, con el atentado a un ex concejal, les ha echado una mano: ya han conseguido el PP, Acebes, Jiménez Losantos y Pedro J. Ramírez el atentado preelectoral de ETA. Podría haber sido más redondo con una víctima del PP, pero así también puede servir, pensarán algunos". I terminava dient: "Cada vez estoy más convencido de que en España hay muchos que han respirado tranquilos y asegurado la vigencia de su discurso, su autoridad y su poder después de este atentado. Por eso, El Mundo y Libertad Digital no dejan de recordar en sus informaciones que el etarra que ordenó el atentado había negociado con el gobierno".

L'objectiu aparent del Partit Popular és la derrota militar d'ETA combinada amb una màxima brillant i terriblement aplicada pels militars feixistes argentins i xilens en els 70. Màxima segons la qual no cal empunyar un arma per a ser considerat terrorista que recull Garzón (paradoxalment dels criminals que diu perseguir) i aplica al'entorn civil i associatiu abertzale. ETA no gaudeix de l'històrica rereguarda francesa, un autèntic paradís en la terra per a una organització armada en Europa. ETA es troba també en un context post 11-S i post 11-M en el qual el replantejament de la lluita armada és més necessari que mai. Però res indica que ens dirigim cap a un escenari més positiu (unes bases sòlides per a tornar al diàleg i a la recerca de la pau). Tot al contrari, ETA torna a l'estratègia de la socialització del dolor i l'Estat a l'estat d'excepció penal i polític.

Sandra Carrasco, la filla de 19 anys de l'ex regidor assassinat, ha advertit que no toleraran la manipulació de l'assassinat de son pare, en clara referència a l'execrable actuació del Partit Popular en els darrers anys. Alguns no s'han donat per aludits. Les eleccions del diumenge tindran una important significació respecte al futur del conflicte basc. Tot i això, i guanye qui guanye, la lògica de guerra torna als nostres televisors.

Pd. Avui diumenge ha estat una jornada electoral salpicada per noves conspiracions per part dels opinion makers del PP (atenció a la infame cobertura informativa d'El Mundo). Destaca pel seu interés l'article d'opinió del catedràtic d'Ètica de la Universitat Autònoma de Madrid, Javier Sábada que afirmava en Público: "Ha llegado la hora, una hora que lleva mucho tiempo esperando, de saber conciliar las reivindicaciones que uno considera justas, con los métodos adecuados. El pacifismo ni es un brindis al sol ni una actitud débil. Todo lo contrario. De ahí que, en vez de recurrir al siempre contundente recurso a la violencia, lo que se tendría que hacer es formar gente que sepa argumentar, defender con razones sus ideas y utilizar todos lo medios, incluida la desobediencia civil en casos graves, para poner al descubierto sus ideales; y, al mismo tiempo, el deseo de que se cumplan, si eso es lo que la gente quiere. La gente no es, por cierto, una amalgama surgida de nuestra imaginación. La gente es cada uno de los individuos que se manifiestan en democracia, con sus votos, en un sentido o en otro, o con su abstención. Una reconversión de la incultura de la violencia a la real y cotidiana cultura de la argumentación y movilización ciudadana es una de las asignaturas pendientes en Euskadi". Un altre article interessant és el de Martxelo Otamendi, director del diari Berria que afirmava: "La muerte de Isaías Carrasco debe ser la última de una lista que se ha alargado mucho durante años. Deben acabar las vulneraciones de derechos de una y otra parte y dar vía a la palabra y la solución. Porque esas son las herramientas más importantes para solucionar el conflicto. Aquí y en el mundo".

Imatge: Bansky