diumenge, 29 de juny de 2008

'La nación está en venta'


Article d'Enric Juliana publicat avui a La Vanguardia.

Hay vida en Madrid más allá de la esfera futbolística, hinchada estos días a más no poder por el entusiasmo genuino de la gente y por grandes intereses comerciales. Escribámoslo claro para ir entrando en materia. De una manera rotunda, a la castellana manera. La Nación española está hoy en venta. Está en almoneda: venta pública de bienes, con licitación y puja. Con mucho ahínco, se la disputan en Madrid tres o cuatro corporaciones mediáticas, ansiosas de captar un público fiel y cohesionado ante la larga crisis que nos espera. La acuñación de la roja como nueva marca de la españolidad deportiva y el lanzamiento a gran escala de un manifiesto en defensa de la lengua castellana no han coincidido por casualidad. Son anticipaciones de una nueva fase del comercio de las ideas y los sentimientos en España. Una pugna que será dura, entretenida y con muchas y variadas escaramuzas. Una batalla política, por supuesto.

Contemplado con el punto de frialdad que se merecen todas las fiebres patrióticas - las fiebres, las hipérboles y las teatralizaciones-, el fenómeno resulta fascinante y hasta cierto punto esperanzador. Que los deseos de posesión y explotación de la sentimentalidad española hayan sido transferidos, sin riesgo de vuelta atrás, de los cuarteles militares a los departamentos de marketing, constituye un avance de la civilización, que nos ilustra de algunas de las ventajas de la actual confusión europea. Ese momento tan de nuestros días en el que las naciones viven sin vivir en sí. Son y no son en el interior del vasto magma imperial al que Bruselas no consigue dar forma. Ni sentido.

Hay días, como hoy, en los que la Nación grita con furia ¡ey, estoy aquí!, pero sus atributos más trágicos, y por consiguiente más poderosos, se hallan agostados en Europa. La Nación ya no puede enviarnos a la guerra, ni empobrecernos con una devaluación mal calculada. Esas decisiones ya no le pertenecen.

Perdida la posibilidad de arruinar vidas y haciendas, concentra ahora todas sus energías en el alma humana. La Nación es hoy una manera, aparentemente inapelable, de organizar los sentimientos.

"Es brutal la energía que te transmite la masa", declaraba ayer en el diario El País Àngels Barceló, animadora del plató futbolero instalado en la plaza Colón de Madrid. "La energía de la masa". Barceló debe de haber leído a Elias Canetti: "En todas partes, el hombre elude el contacto con lo extraño" (Masa y poder).

Pero hay vida en Madrid más allá de la espectacular puja nacional. Cerca de la plaza España, tan horrenda como siempre, está la librería El Gatopardo, que adopta la forma de un pequeño salón de lectura. Es una esfera minúscula, elegante y acogedora. Un buen refugio donde meditar sobre lo que puede que esté cambiando para que nada - o todo- cambie. Dispuestos aquí y allá con amable descuido, los libros parecen tomar la palabra.

En un rincón, levanta la mano la reeditada Historia del anticlericalismo español,de Julio Caro Baroja, con prólogo de Jon Juaristi, de muy recomendable lectura estos días previos al XXXVII congreso federal del PSOE. También vienen ganas de degustar la intrépida frescura de la Historia general de los piratas,de Daniel Defoe, sobre todo por la sugerente actualidad del título. Y hay que prestar atención, mucha atención, a La dejación de España, de la socióloga Helena Béjar, ensayo del que bastante gente habla en Madrid como aproximación lúcida a la nación que vive sin vivir RICART en sí. Béjar se pregunta por qué lo español ha estado tanto tiempo asociado a franquista, facha, españolazo, centralista y autoritario, y aboga por un nuevo nacionalismo (español) integrador. Concluye: "Sólo el reconocimiento de pertenencia, también el español, puede llevar a aceptar la libertad y la diversidad nacional".

Parece que hay vida inteligente más allá de la almoneda. Veremos.

dimecres, 25 de juny de 2008

Espanya i Guinea Equatorial (I)


Estic llegint un llibre magnífic sobre Guinea Equatorial de l'antropòleg català Gustau Nerín (Guinea Equatorial. Història en blanc i negre. Editorial Empúries). En Nerín analitza una sèrie d'infàmies que els científics socials de l'època del colonialisme espanyol escrivien sobre aquests espanyols negres de l'Àfrica tropical. Quines barbaritats!

M'ha agradat molt el primer paràgraf del segon capítol:

"Cap viatger arriba mai al punt de destinació sense idees preconcebudes; tal com exposava magistralmente Roger Bastide, "quan viatgem, portem amb nosaltres les nostres ignoràncies, la nostra dificultat per sortit de nosaltres mateixos, si és que no -fins i tot amb posterioritat a la colonització- els nostres somnis de poder i hegemonia". I aquí radica la clau del problema: els prejudicis no són un element innocent de la realitat; són una perillosa eina que és utilitzada per legitimar l'explotació de determinats col·lectius socials. La desvalorització d'un grup s'accentua paral·lelament a l'agressió física contra aquest. Els colonitzadors han trobat sempre arguments per denigrar el colonitzat: els indis americans al segle setze, els asiàtics en temps de la revolta dels bòxers, els àrabs durant la guerra d'Argèlia, els txetxens a la Rússia postsoviètica..."

Nerín relata uns sèrie de barbaritats pròpies de les mentalitats franquistes i colonialistes. I les desmenteix. Que si els negres vivien en l'anarquia sexual contínua, que si la mandra era congènita a la raça negra, que si Espanya no era colonialista, que si Espanya estava allà per a ajudar a exportar civilització a eixos pobres negrets i no per a furtar descontroladament, etc. El periodista Xavier Montanyà em comentava, durant la presentació del seu documental 'Memòria negra' a l'Octubre fa ja uns mesos, les coordenades del colonialisme franquista en Guinea Equatorial: la cristianització, l'exportació del nacionalcatolicisme, l'expoli econòmic. Segons Montanyà, Guinea era un paradís en la terra per als jerarques franquistes per a implantar un nacionalcatolicisme pur (una espècie de tipus ideal en la denominació donada per Max Weber). Un autèntic laboratori social amb uns resultats, evidentment, esquizofrènics i catastòfics. Sobre la cristianització Nerín dedica bona part del seu llibre als misioners claretians que eren els de major presència a la colònia.

"L'Estat va utilitzar els misioners, més que com a apòstols de la religió, com a pedagogs, com a instrument d'espanyolització dels guineans. Durant tot el segle XIX i principis del XX, el govern ajudava econòmicament els claretians per a contrarestar les missions protestants anglòfones considerades "antiespanyoles". (...) L'entusiasme nacionalista dels claretians no tenia límits; un d'ells, J. Alonso, publicà un poema, escrit amb més bona intenció que fortuna, que acabava així:

Mientras el Golfo albergue celosos misioneros

que por la Patria luchen, bregando por la Fe,

el Golfo será tuyo, oh excelsa España mía,
y no habrá en la Colonia poblado o Ranchería
donde tu hidalgo nombre por esculpir esté

L'escola fou la principal eina de penetració dels religiosos, ja que esdevingué l'eix central del seu programa d'aculturació lingüística. Els missioners catòlics utilitzaren en un primer moment les llengües autòctones com a mitjà d'aproximació als guineans, però amb la clara intenció de substituir-ne progressivament l'ús pel de l'espanyol (en canvi, els protestants usaven primordialment, les llengües del país).
"

Xavier Montanyà investigà per al seu documental sobre la influència del franquisme en Guinea Equatorial en fonts audiovisuals originals (principalment el NODO) on trobà algunes joies com ara toreros negres, falangistes negres, estàtues a José Antonio Primo de Rivera en plena selva tropical... De fet el documental resulta un viatge psicotròpic a les patologies més deplorables del franquisme. Ací podeu vore un reportatge de Vilaweb TV sobre el documental.

Un cop consolidat el govern criminal franquista, Guinea Equatorial es va convertir en una enorme reserva on alts càrrecs del règim, com Carrero Blanco, furtaven dia i nit per a les seues pròpies butxaques.

Foto: Land Rover de la Guàrdia Civil a Guineas Equatorial.

diumenge, 22 de juny de 2008

Maltractadors de falleres majors? Cadena perpètua!


Ja he parlat en alguna ocasió sobre l'anticatalanisme. Aquesta setmana un dels líders més esperpèntics del blaverisme a la ciutat de València, Juan García Sentandreu s'ha curtit de glòria. Detingut en ple carrer per maltractar a...

...una ex fallera major!

És com si un indi degollara una vaca mentre la penetra oralment. Un acte clar d'agressió als valors fonamentals dels valencians. Les falleres, com tothom sap, són verges inmaculades que representen a la nostra pàtria valenciana en un destí comú en allò universal (o algo així). Una figura suprema i sagrada en la identitat col·lectiva del blaverisme. Una aspiració màxima per a tota dona valenciana decent. Agredir una fallera major és, doncs, l'acte de degradació i de degeneració moral màxima d'un blaver.

Com recorda la meua estimada amiga Aurora Mora en el seu blog, el fundador de la revista Ajo Blanco, José Ribas, relata en el seu llibre la violenta reacció des del blaverisme contra el Dossier Falles que havia publicat la revista llibertària al seu número 10 (el Març del 1976). Una de les ofenses més hardcore per als blavers havia estat un article sobre la pel·lícula 'La fallera Mecánica' de Lluís Fernández (que, anys més tard, es va vendre al Partit Popular, com molts altres moderns progres). La pel·lícula tractava sobre "un travesti [que] se disfraza de fallera y la hacen fallera mayor. Mientras se viste para la ofrenda de flores a la virgen, su chulo, un catalán del norte, le dice que le haga cosas obscenas en la boca. Y se corre, y explotan petardos por la cama mientras una tribu de folclóricas cantan con guitarras, vestidas de falleras, simulando una mascletà en el interior del dormitorio. Como llega tarde y el alcalde la espera, coge una Mobylette y recorre Valencia, que está llena de falleras y petardos. En Valencia hay una larga tradición de travestis y el mariquita de pueblo es como el cura o el médico, una persona respetadísima”. Una ofensa horrible als valors dels valencians. La violenta campanya contra la revista per part de l'anticatalanisme es saldà amb amenaçes, criminalització, etc. Però destaca una carta que van rebre a la redacció de la revista que deia: “La patrona de Valencia, la txeperudeta, hace milagros mientras que la virgen de Montserrat es una buscona de raza negra” (una frase que representa molt bé l'essència filosoficocultural del blaverisme).

I ara, tres dècades més tard, va Sentandreu i el detenen per violència de gènere contra una ex fallera major i, a més, blavera de pro (dirigent-florero de Coalició Valenciana). Hauria de ser inmediatament condemnat a cadena perpètua en un judici popular i públic encapçalat per Maria Dolores García Broch i l'ànima de Vicente González Lizondo en la plaça del Caudillo! Chhhheeeeeeeeeeeeee, Sentandreu! A les falleres ni tocar-les, hooomeeeee. (Seria molt positiu que arran d'aquest desagradable episodi es creara una campanya mundial per demanar la cadena perpètua per als maltractadors de falleres majors).

Una altra dada interessant que els implicats van negar categòricament el dia després de la detenció és la relació sentimental que, segons l'atestat policial recollit pel diari Levante-EMV, mantenien el líder anticatalanista i l'ex fallera major (de 1996, concretament: un any feliç per a la dreta espanyola). Chhheeeeeeeeeeeeeeeee, Sentandreu! Predicant doctrina conservadora i família si, aborto no, i enganyes a la teu estimadíssima dona, i al sagrat concepte de família, tenint la querida en la falla! (l'ex fallera major, evidentment, és vàries dècades més jove que ell, com tota bona querida cristiana i es diu Elena Muñoz Carpi).

Veieu aquest vídeo electoral de Sentandreu. Semblaria per la seua veu suau i sensual que ha viscut una campanya molt relaxada de falles, sexe, adulteri i rock and roll. (presuntament, clar)



"Soy Juan García Sentandreu..."

La portada de Las Provincias amb la foto de Sentandreu detingut és tot un poema. Qui li ho anava a dir a l'ex falangista durant els bons temps de María Consuelo Reyna en la direcció del periòdic.

Chhheeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!!!!!!!!!!!!!!

Pd. Un cop alliberat Sentandreu de la Jefatura Superior de Policia, tant ell com l'ex fallera major han negat tot tirant-li la culpa a...

...Eliseu Climent?

...l'Acadèmia Valenciana de la Llengua?

...la divina providència?

No!

Han culpabilitzat a la Llei contra la violència de gènere! (I a un complot del PP i Las Provincias, o algo així).

Foto: l'ex fallera major Elena Muñoz Carpi (1996)

dissabte, 21 de juny de 2008

'Una derrota de Madrid'



Article del periodista Enric Juliana publicat avui dissabte a La Vanguardia.

España tiene cosas muy raras. Ahora resulta que Madrid pierde la partida en el campo de batalla de la derecha. Sí, en el congreso del Partido Popular el perdedor más significado es Madrid. Se trata de una derrota parcial, por supuesto. Pierde impulso - un poco- como sujeto neocentralizador. Como pretensión oligárquica. Como hegemonía inapelable. Madrid retrocede - unos centímetros- en su papel de 'Madrit', como decimos los catalanes, sabiendo muy bien lo que queremos decir.

Para completar la paradoja, podríamos añadir, bordeando el filo de lo imposible, que en el brumoso magma de la derecha avanza, a trompicones, la espasmódica España plural,de la que el PSOE, versión segundas partes muchas veces no fueron buenas, ha decidido desprenderse. Escarmentados por la constante pérdida de votos en Madrid, Valencia y Andalucía, los socialistas hablan ahora de la 'España diversa'.

De acuerdo, es una provocación insertar el frágil concepto de la España plural en el congreso de un partido que hace apenas un par de años miraba hacia otro lado cuando se fomentaba el boicot comercial a Catalunya a propósito del nuevo Estatut. No, no estamos ante una conversión milagrosa. El PP marianista, que dicen en la capital, el PP versión segundas partes algunas veces fueron mejores, no padece alucinaciones federales.

Mariano Rajoy no tiene visiones. Pragmático hasta la médula, encarga informes. Tiene sobre la mesa los estudios del sociólogo Pedro Arriola, que atribuyen la derrota del 9 de marzo a tres factores: la falta de atractivo de la derecha entre mujeres y jóvenes, y los serios daños que la estrategia de la tensión ha provocado en Catalunya y en el País Vasco.

Rajoy ha asumido el diagnóstico de Arriola, porque es creíble y porque refuerza la idea de que lo que falló en marzo fue la estrategia y no el candidato. Los que piensan lo contrario, a Arriola le quieren despellejar. Junto con el nuncio de la Santa Sede, el cardenal arzobispo de Barcelona y el propio Rajoy, el sociólogo sevillano y senequista ha comprobado estas semanas la visión creativa del ideario católico que tienen en la Cope. Le han puesto a parir.

El marianismo, por tanto, es un frío diagnóstico sociológico. Es una percepción profesional de España. Y también es un carácter. Una incógnita manera de ser. Un amor propio con tracción diésel. Lento de arrancada, pero temible una vez en marcha.

Porque a Rajoy no le querían relevar. Al de Pontevedra le querían humillar. El guión del fallido pronunciamiento del Dos de Mayo - así fue imaginada la operación- exigía una abdicación de alto voltaje. Un retrato goyesco. Fuerte. Una estampa muy madrileña, ejemplar y ejemplarizante: que se entere toda España de quién va a mandar en el futuro, cuando la crisis económica pase factura a los socialistas. Episodios nacionales en versión dura. Versión Arturo Pérez-Reverte.

¿Quiénes iban a ser los heroicos protagonistas del nuevo motín de Aranjuez? La Cope (por lo tanto, el señor cardenal arzobispo de Madrid), el diario El Mundo, la señora presidenta de la Comunidad de Madrid y sus caballeros de la mesa redonda. En definitiva, Madrid. Mejor dicho, una de las cordadas con más voluntad de poder en Madrid.

Rajoy los vio venir y les plantó cara. Ha resistido. Hace un mes nadie daba medio euro por su futuro y ahora le van a votar en masa, porque temen que los sufragios en blanco sean menos que el número de compromisarios madrileños. ¡Toma motín!

Así es, a grandes rasgos, como se ha fraguado el giro centrista del Partido Popular. No es una operación de laboratorio. Es un enfoque profesional. Es el insospechado arrebato de un carácter que parecía apagado (moraleja: nunca hay que despreciar a nadie). Y es una auténtica operación de poder, puesto que en Valencia y Andalucía, los dos principales puntos de apoyo del marianismo, se están fraguando sendas derecha regionales. La nueva confederación de derechas autónomas. La nueva CEDA.

Madrid esta vez ha apostado mal. Y José María Aznar, que cree sinceramente en la necesidad de un centro de España poderoso, lo sabe. Por ello, su gesto desabrido ayer en el congreso. Bueno, también es verdad que a Aznar le puede el carácter. Ahí también hay un relato subjetivo. Pero que conste: Madrid esta vez ha perdido. En la derecha.

dijous, 19 de juny de 2008

Rebel Díaz, detinguts al Bronx



Els germans Rodrigo y Gonzalo Venegas, cantants del grup de Hip-Hop Rebel Díaz han estat detinguts per la policia del Bronx quan acudiren a defensar a un venedor ambulant hostigat pels agents de l'ordre. Rebel Díaz utilitza el Hip-Hop com una eina de transformació social. Han tingut un important treball de base en les comunitats de Sud del Bronx. Han actuat en Estats Units i Llatinoamèrica i les seues lletres són bilingües (segons Samuel P. Huntington, el teòric neoconservador del xoc de civilitzacions, l'amenaça més potencialment destructiva pels Estats Units en l'actualitat és el castellà que han implantat les comunitats migrants latines als EUA). Lah Tere, la cantant, completa Rebel Díaz.
Wich side are you on?



Ready for war


Pistola Clap




dissabte, 7 de juny de 2008

La resistència envoltada de llibres


M'ha agradat molt visitar el blog de la Llibreria Primado. En novembre la llibreria va complir vint anys, un fet èpic en l'actualitat per a una llibreria allunyada dels grans centres de cultura de masses. Des que era un xiquet tinc records d'aquesta llibreria situada just enfront de la horrible caserna de la Guàrdia Civil. Mon pare em portava quan anava a comprar llibres i és més que probable que molts dels meus primers llibres infantils provenen d'aquesta llibreria. A més, Miguel Morata ha aconseguit tindre un importantíssim fons editorial d'autors i publicacions crítiques al fons del local. També una intensa activitat cultural, organitzant nombroses conferències i presentacions de llibres. La seua feina resulta èpica i semisuicida en una època de grans superficies comercials, estil FNAC, que cada cop fan més difícil la supervivència econòmica de les llibreries de barri. Si la cultura encara no s'ha convertit en un simple producte de compra i venda és gràcies a llibreries com Primado. La inconsciència suicida de Miguel Morata és un acte revolucionari.