diumenge, 27 de desembre de 2009

La lògica de la CEOE


"El pasado 16 de diciembre, cuando [Gerardo Díaz Ferrán] puso el cargo a disposición de la cúpula de la patronal tras conocerse el impago de 26,5 millones a Caja Madrid, ya logró el amparo unánime. Entonces la grey empresarial le dio el respaldo, entre otras cosas, porque el 24 de julio se había opuesto a las tesis del presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, sobre la reforma laboral".

Miguel Ángel Noceda en El País.

[Després hi ha gent que diu no sé què sobre l'empresariat i el benestar de la societat]

Foto: Víctimes del president de la patronal espanyola.

Titulars per a la posteritat (II)




Atenció a l'espectacular titular de l'entrevista d'avui en Público a la ministra Elena Espinosa:

"Hugo Chávez y Evo Morales bloquearon la cumbre del clima para defender su petróleo y su gas".

La ministra afegia: "Quizá [Hugo Chávez i Evo Morales] pensaron que sus expectativas de crecimiento económico se verían mermadas con un acuerdo de reducción de emisiones. No coincido con esa visión, pero hay que respetarlos".

Notes mentals comentaris titular:


-Hugo Chávez = Lucifer

-Evo Morales= Lucifer

-"Su petróleo" (nacionalisme és furtar?)

-"Su gas" (hauria de ser el nostre gas)

-La S de PSOE es refereix a 'Socialisme' (polisèmia?)

-La culpa és de l'altre (alteritat?)

-La culpa no és de la indústria occidental (faltaria més).

Parlant de Napalm mediàtic...

Titulars anteriors per a la posteritat

divendres, 25 de desembre de 2009

Elements d'un viatge



Motxila. Ulleres. Tabac. Passport. Boli. Llibreta.

Colega 1. Colega 2. Colega 3. Altres Colegues 4 a 20. Pensió. Casa. Bar. Cafè. Nescafè. Tabac. Narguile. Records. Fotografia. Ferran. Freelance. Llibre. Txalaparta. Editorial. Cabina telefònica. Tarjeta telefònica. Llibreta. Raspall de dents. Entrevista. Cita important. Euros. Dòlars. Lires. Tarjeta. Telèfon. Snack Majlouf. Trobada. Errantes. Compatriotes. Brugal. Locutori. Snack Majlouf. Dutxa.

Fardo. Lastre.

Cames. Cafès. Conversa. Internet. Correu electrònic. Llibreria. Bús libanès. Taxi. Ambaixada síria. Fotos no. Funcionària síria. Funcionària espanyola. Retrat cap d’Estat. Ambaixada espanyola. Insectes. Refugiats. Xiquets. Xatila. Trànsit. Sol. Crema solar. Maquinilla afaitar. Picadura. Picadures. Snack Majlouf.

Quebab. Suc de taronja. Lucky Stricke. Nescafè. Hostal Saïda. Mediterrani. Hits libanesos. Cotxe de lloguer. Control militar. Convent. Correu electrònic. Saïda. Sud. Platja. Tovallola. Khiam. UNIFIL. Tancs. Hizbul·là. Ben Jbail. Mort. Vida. Joventut. Centre Saïda. Dutxa. Locutori. Crits. Concentració nula. Miliatrs espanyols. Nabatiyhe. Controls. Exèrcit libanés. UNIFIL. ONU.

Mexicà. Assassinar mexicà. Mexicà colega. Espionatge.

Sandwich. Tripoli. Té. Nescafè. Lucky Stricke. Kadisha. Muntanya. Caçadors. Forces Libaneses. Perduts. Professor alpinisme. Fred. Por. Mexicà. Snack Majlouf. Ianqui. Artista. Yara. Bellesa. Dutxa. Snack Majlouf. Mexicà. Històries. Família.

Xiïtes. Sunnites. Cristians. Ortodoxos. Palestins. Israel. FL. Kataeb. Hizbul·là. PC. Drusos. Guerra. RPG. Guerra Civil. Hariri. Nasrala. DVD. Crònica. Entrevista. Reportatge. Snack Majlouf.

Converses. Colega 3. Antoine. Kerouac. Corm. Mike Davis. France. Bolaño. Corm. Corm. Història del Líban. Burroughs. Baudelaire. Nasrala. La gauche. Corm. Reed. Cuba. Snack Majlouf. Librairie Antoine. Librairie Orientale. Llibres. Pes. Euros. Menys.

Muntanya. Dario Escobar. Paisatge. Monjes. Dutxa.

Damasc. La noruega. Dona. Taxi. Autopista. Usaid. Narguile. Descans. Ciutat. Adsl. Dictadura. Democràcia. Llibreria. Lucky stricke. Dutxa.

Snack Majlouf. Adéu. Colega 2. Aeroport. Espanyola insuportable. Bojeria. Dutxa.

Corm. Entrevista. Secretària. Amor. Gravadora. Llibreta. Preguntes. Rialles. Simpatia. Corm.

Hashish. Jail. Colegues libanesos. Cotxe. Nit. Vanessa. Karim. Yara. Porro. Hamra. Snack Majlouf. Nit. Copes. Converses. Música cotxe. Hash.

Últim dia. Aeroport. Fins la propera. Beirut. Praga. Barcelona. Adéu colega 1. Euromed. València. Benvinguda. Occident. Nostàlgia. Beirut.

Foto: antic convent convertit en hostal a Sud (Alfred Manfredi).

Quan la democràcia matà Ben Jbail



Ben Jbail és un poble del sud del Líban. Ben Jbail és un poble amb xiquets i adolescents que passen l’estona en els carrers. Però Ben Jbail també és un poble fantasma.

Aparque el cotxe en un carrer de la perifèria del poble on hi ha uns joves que ens observen automàticament amb simpatia i curiositat. Em va bé estirar les cames després d’hores conduint, de bregar amb els controls de l’exèrcit libanés (i de superar-los tot i no tindre un permís estatal importantíssim per a recòrrer el sud), i de suportar la conducció suicida a l’estil libanés. Parlem una mica amb els joves que ens observen i ens donen la benvinguda. Açò és Ben Jbail, el nostre poble. Estem a 5 km d’Israel.

Caminar per Ben Jbail no és fàcil. Les típiques cases de dues plantes estan totalment destruides. Troços de cases estan per terra entrecreuant-se amb altres troços de les altres cases, marcant el camí d’allò que algun dia fou un carrer. De sobte has de superar mitja paret que queda en forma de rampa i penses que eixa mitja paret formava part de la paret sencera d’una casa que estava sencera abans que els avions militars israelians bombardejaren sense pietat –algun avió militar que bombardeja te pietat?- durant l’estiu del 2006. Continuem caminant. Només ens creuem amb un parell d’obrers que treballen en les tasques de reconstrucció, tres anys després d’aquella guerra (d’aquella masacre!). Algunes cases ja estan reconstruides però encara estan sense pintar. L’ambient és fantasmal, runes de bombardeig romanen al sol front a les noves cases reconstruides. Són runes grans, troços de parets i part del terra d’allò que, ens diu la lògica més elemental, abans de l’estiu del 2006 era una casa en un carrer, amb xiquets, xiquetes, àvies i mares, pares, nebots i fills. Ara no hi ha ni casa, ni carrer, ni xiquets, ni xiquetes, ni àvies, ni mares ni pares, ni nebots, ni fills.

Israel és una democràcia!, diuen alguns. I m’enrecorde d’aquell conte de Santiago Alba Rico que diu Llora niño llora, que la Democracia ha matado a tu padre.

A Ben Jbail no hi ha ni temps ni espai per al sentimentalisme. Ací l’esperança és la Résistance. Però no són francesos ni escriuen poesia. Ben Jbail fou destruit durant dies i dies per les bombes israelianes. Mesquita, camp de futbol i col·legi inclosos. Pel passeig que vam fer calcule que, com a mínim, un 70% del poble fou destruit. Qui sap. No cal ser un gran sociòleg ni un gran filòsof per saber la fòrmula següent: bombardeja el 70% d’un poble, mesquita, camp de futbol i col·legi inclosos, i tindràs la més magnífica i extraordinària resistència que mai havies pensat que podria vèncer. I així fou: Ben Jbail va resistir –els seus milicians van resistir- i van vèncer. Arribem a la plaça principal del poble i entre en una tenda i me compre un boli bic. A l’eixida està la plaça principal del poble, una espècie de rotonda sense massa atractiu estètic enmig de la qual hi ha un trofeu de guerra, una espècie de metralleta israeliana gegantina abandonada durant el final de la guerra. No seria ni el primer ni l’últim trofeu de guerra que vam vore.

Avui dia, Ben Jbail comença a transformar-se en un poble viu. Però les runes –runes inmenses, plenes de pols i de grisos i negres- encara recorden que estem caminant per un poble fantasma.

Foto: Propaganda d'Hizbul·là (retrat de Hasan Nasralà) a la ciutat de Sud (Alfred Manfredi).

Mon pare va morir a Khiam



Durant el ramadà, a Saïda, els restaurants del passeig marítim romanen buits pels matins. En un dels establiments un grup d’amics acompanya l’encarregat que prepara l’iftar de la nit. Un dels amics, un jove palestí, m’explica que només ha vist Palestina a través de Google Images als ordinadors dels cibercafès que hi ha perduts entre els carrerons de la zona vella. Molts dels comerços de la part antiga de la ciutat són regentats per palestins que hi viuen fora del camp de refugiats. El seu germà es dedica a la boxa. I son pare?
-Mon pare va morir a Khiam.

Per arribar on va morir son pare cal atravessar diversos controls militars de l’exèrcit libanès. El poble, acomodat en una enorme colina, està coronat per la presó de Khiam, un centre de detenció israelià durant l’ocupació del sud del Líban reconvertit per Hizbul·là en un museu. L’entrada al recinte està presidida per dues fileres de tancs i carros de combats del Tzahal abandonats o capturats durant la fugida israeliana del 2002 i durant la guerra dels 33 dies en 2006. Són trofeus de guerra, adornats amb la bandera verda i groga de Hizbul·là i amb la bandera libanesa, que encara conserven inscripcions en hebreu. “Han vingut americans, francesos, bitànics. Els americans al principi estan una mica asustats”, em comenta el guia, un ex presoner que ara viu i rep les poques visites que arriben al museu. La llista de brutalitats i tortures que relata a continuació, caminant entre els corredors d’un dels tres edificis que encara queda en peu, és la clàssica llista de brutalitats i tortures de qualsevol exèrcit d’ocupació. A uns metres de les instalacions una estàtua de les Nacions Unides recorda la mort d’uns cascs blaus durant un bombardeig israelià.

En una sala anexa hi ha una petita exposició de material abandonat per l’exèrcit israelià, aparells de comunicacions, manilles, porres. El final de la visita, com a qualsevol museu, és la tendeta de material de Hizbul·là, encenedors, banderes, samarretes, dvd’s. I postals de la presó de Khiam.

Foto: Trofeus de guerra a la presó-museu de Khiam (Alfred Manfredi)

Espinita, Clara Andrés

divendres, 18 de desembre de 2009

dijous, 10 de desembre de 2009

diumenge, 6 de desembre de 2009

Ullades a la nostra ciutat


Esos chorvos barbilampiños que Rubalcaba nos ha enviado en magro número de un centenar y pico a la capital más caótica y juerguista del estado no parecen estar al loro. Esos señores del gobierno se creen, ingenuos, que aumentando la represión se acaba con el delito. Los políticos son los únicos ciudadanos que tropiezan dos veces con la misma piedra. Y es que la ciudadanía de a pie, la de las hipotecas y el paro, se pregunta al caminar por esta ciudad protoiluminada de amarillo (que es peste, el color del desdén) dónde están los malos. Se mantienen los guetos históricos en barrios con mucho tronío. Nazaret y Malvarrosa, con su pintoresco mercado de caballo y farlopa que reparten los niños de ocho años como si tal cosa y ante los morros de eso policías de uniforme tan nuevo que parecen azafatos. En Malilla, en el Carmen, en La Punta, en Orriols. Esos barrios no cuentan. No lucen, sólo lo habitan trabajadores y extranjeros. Y el consistorio derechista que lucimos es un pelín xenófobo.

Abelardo Muñoz en L'Informatiu.com

dissabte, 5 de desembre de 2009

Prado y Colón de Cravajal, 'administrador privat' del rei


Esta matinada moria Manuel Prado y Colón de Carvajal, un dels personatges claus en la construcció de la fortuna del rei -"administrador privado de su majestad"- i un corrupte condemnat per la justícia. Un personatge protagonista d'alguns dels escándols més lamentables de la història recent espanyola. Tot i això, els obituaris acostumen, tal com insistia sempre el gran Javier Ortiz (que per això mateix va redactar el seu propi obituari) a transmetre una imatge idílica del personatge ultimat (en la crònica de 15 segons de TVE de la primera edició del telediari no es cita en cap moment que l'ilustre personatge fou condemnat en diverses ocasions per la justícia).

Tot i això, qui estiga interessat en profunditzar en la trajectòria d'aquest subjecte podrà llegir el magnífic i clàssic llibre de Jesús Cacho El negocio de la libertad (ed. Foca).

Actualització [6/XII/09]: Per ampliar informació es poden consultar aquests escrits:

Manuel Prado o el valido
, Jesús Cacho (El Confidencial)

Real Censura, Ramón Doría Bajo (Rebelión)

divendres, 4 de desembre de 2009

Principi atroç


Mai no som infinitament lluny d'aquells que odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells que estimem.

Albert Sánchez Piñol
La pell freda