dilluns, 31 d’agost de 2009

Imputat per corrupció i amic del gendre del rei (epíleg)


L'altre dia escrivia, soportant una calor infernal, sobre l'amic del gendre del rei (i ex càrrec del PP balear) imputat per corrupció a Palma de Mallorca. Resulta que uns dies més tard es van filtrar algunes informacions segons les quals José Luís Pepote Ballester, l'amic d'Urdangarín, va intentar, sense èxit, facturar unes obres a la seua residència de 24.000 euros a l'erari públic (Javier Ortiz no entenia allò d'"erari públic" quan l'erari sempre és públic). L'article d'El País de Manu Menéndez aporta molta informació però...

...molt significativament no es cita ni una vegada la relació íntima entre l'imputat i el gendre del rei. Criteri periodístic o bloqueig informatiu amb B de Borbón?

Accepta la pasta, Camps


El títol d'aquest post no és cap consell de cap conseller al president de la Generalitat, encara que de segur qua alguna frase similar s'ha escoltat alguna vegada pels despatxos dels que governen i maltracten el País Valencià. No, em referisc a la pasta per a comprar llibres per a les biblioteques públiques que atorga el Ministeri de Cultura i que any rere any rebutja Camps, per a glòria de bisbes, arquebisbes, presentadors de Canal 9, etc. Glòria per a la incultura en general, vaja. La incultura i la ignorància són les principals armes del poder (per això la II República va constriur tantes escoles i en Cuba i Veneçuela no hi ha analfabetisme).

Així ho conta Luís Díez avui en Público:

Camps, al que regalan trajes y necesita mucho cariño, posee dos grandes ventajas: la primera, que no sale caro en ropa para el comienzo de curso, y la segunda, que economiza muchísimo en libros. Desde el año 2006, este hombre ha procurado un ahorro bibliográfico de 7,8 millones de euros, nada menos. ¿Cómo es eso? Muy sencillo. Año tras año y curso tras curso rechaza el dinero del Ministerio de Cultura para adquirir libros, incluso en inglés, para las bibliotecas públicas de la comunidad que preside.

Con los datos contrastados, como no podría ser de otro modo, el presidente valenciano ha privado de una provisión de 621.141 libros a sus conciudadanos. Eso es, al menos, lo que resulta de dividir los 7.888.496,93 euros que ha rechazado entre 12,7 euros de coste medio por ejemplar. En eso se ha distanciado de los demás gobernantes autonómicos que, avaros ellos, se han aprestado a recoger la cuota que corresponde a sus comunidades.

¿Por qué razón Camps desprecia el dinero para libros? Tal vez porque la norma le obliga a añadir del presupuesto de su comunidad una cantidad igual a la que recibe y su prioridad sea satisfacer el canon de 90 millones de euros por esa Fórmula 1 que tanto beneficia al conseguidor Alejandro Agag, yerno del amado Aznar. O tal vez porque en España hubo un tiempo, del que algunos no quieren separarse, en el que se consideraba el saber cantidad negativa. Según Mayor Oreja era un tiempo buenísimo. La ley Fraga permitía aplicar el procedimiento de la Inquisición de secuestrar libros y periódicos, reinaba el silencio sobre los abusos del poder y no había que pasar los engorrosos exámenes de la opinión pública.

Cayo Lara de visita a La Zarzuela


Anava a escriure un post criticant a Cayo Lara, coordinador general d'Esquerra Unida per anar al Palau de la Zarzuela a entrevistar-se amb el rei. Per què una coalició que s'autodenomina republicana, el principal partit de la qual, el PCE, va renunciar recentment a sostenir la Constitució espanyola, havia de presentar al seu líder per a xerrar amb el monarca? No podien enviar un telegrama?

Però he de reconéixer que, quan he llegit les primeres notes d'agència sobre el contingut de l'entrevista, he canviat d'opinió. A diferència d'actes anteriors d'aquest tipus entre IU i la monarquia (que no són molts), Lara ha explicat al rei, entre altres coses, els plans de la seua formació política per arribar a la III República. Una altra història és que aquesta "labor para alcanzar la llegada de la III República" siga més o menys real. Però bé, davant l'allau de propaganda casposa en favor de la monarquia espanyola que diàriament rep la ciutadania, no està mal.

diumenge, 23 d’agost de 2009

El tio de la foto fou detingut per corrupció i és amic íntim del gendre del rei Juan Carlos I


En aquesta època estiuenca els que seguim asiduament l'actualitat de la família real espanyola hem pogut comprobar com, de nou, qualsevol vincle entre algun membre de la monarquia espanyola i processats, condemnats, sospitosos o imputats per la comissió d'algun delicte és gairebé sistemàticament silenciat, dissimulat, rebaixat. En definitiva es tracta de blindar encara més la opacitat i el vel de silenci entorn a la família real (cal destacar que tots els grans mitjans de comunicació són monàrquics; encara que alguns de la dreta -El Mundo i La Razón- han pogut donar la impressió, per qüestions purament estratègiques, de ser crítics amb Juan Carlos).

José Luís Pepote Ballester és un íntim amic de Ignacio Urdangarín Liebaert, marit de la Infanta Cristina (gendre del rei Juan Carlos I) i conseller de Telefónica Internacional SA (empresa, no cal dir-ho, privatitzada per Aznar). Es veu que Pepote i Urdangarín s'han passejat amb el Fortuna més d'una vegada.

Pepote
Ballester fou director general d'esports (2003-2007) del govern balear del ara exiliat Jaume Matas, del PP.

Fou detingut el passat 5 d'Agost pel cas de corrupció Palma Arena, acusat de malversació de fons públics, falsetat i suborn...

Un altre detall que no es menciona sovint als mitjans monàrquics: l'any 2005 (sent Pepote Ballester director general d'esports de Matas) el govern balear va abonar 1,2 milions d'euros a una empresa presidida per Urdangarín -Instituto Nóos de Estudios Estratégicos- per unes jornades que duraven dos dies (el cas també va tindre, com no, la seua branca valenciana). Arran de la denúncia del PSOE del cas al Parlament balear (el diputat que ho va destapar no va citar a Urdangarín en cap moment) el gendre del rei va haver de deixar, discretament, el seu càrrec de president de la polèmica empresa.

Conclusions:

-El gendre del rei és íntim amic d'un detingut per corrupció.

-Les relacions entre el gendre del rei i el detingut per corrupció es donaven en Palma de Mallorca que, per a desgràcia de les i els illencs, estava governada fins fa poc per un govern autonòmic del PP el líder del qual ha hagut literalment d'exiliar-se als EUA. Ha caigut davant la justícia gent molt propera a Matas. Algun que altre cas ha esguitat inclús a l'actual líder del PP balear Rosa Estaràs. En definitiva un ambient propici per a la corrupció. I la família real de passeig amb el Fortuna cada estiu.

-L'any 2005, el gendre del rei va haver de deixat el seu lloc de president en una empresa implicada en un escàndol a Palma de Mallorca.

-Molt pocs mitjans de comunicació s'han fet ressó de la vinculació del gendre del rei amb un pressumpte delinquent.

-El gendre del rei estarà lluny del seu íntim amic (i pressumpte corrupte) ja que marxa cap als EUA -on podrà saludar a Matas- per a treballar (ho escric en cursiva perque és conseller de Telefónica, com Zaplana) cobrant un milió d'euros a l'any. Per cert, Fernando Almansa, ex cap de la Casa Real (i que continua sent conseller personal de Juan Carlos) també fou fitxat per la mateixa ex empresa pública l'any 2003.

-El bloqueig continua.

[Actualització 26/VIII/09] Avui El País publica una conversa telefònica intervinguda per la policia del publicista Miguel Romero en la qual es refereix a l'amic del gendre del rei i els seus tripijocs: "Y eso lo lleva Pepote [José Luis Ballester, ex director general de Deportes con el Gobierno del PP en las islas y medallista olímpico] personalmente. Pepote y nuestro amigo de Washington [en referencia, según los investigadores, a Jaume Matas, que se trasladó a Washington tras la derrota en las elecciones autonómicas de 2007]".

Foto: José Luís Pepote Ballester, durant la seua detenció el passat 5 d'agost.

Les FARC i la violència en Colòmbia


"Para la politóloga Claudia López, que levantó el escándalo de la parapolítica, "los hechos demuestran que si las FARC desaparecieran hoy, las cifras de violencia, excepto los muertos por atentado y minas, permanecerían prácticamente iguales". El Gobierno de Uribe ha centrado su política de seguridad en la derrota de la guerrilla, mientras el fenómeno más extendido por todo el país es el resurgimiento del paramilitarismo. Según la Policía Nacional, el problema incluye a ocho bandas con 4.500 integrantes. Pero diversas ONG y la propia Defensoría del Pueblo tienen registradas más de 82 bandas que operan en 273 municipios, con no menos de 10.000 hombres bien armados, la mitad de ellos procedentes del viejo paramilitarismo, supuestamente desmovilizado".

Antonio Albiñana, avui en Público.

dijous, 13 d’agost de 2009

Una "pandilla de vagos" en portada


L'amic Juan E. Tur ho insinuava sutilment l'altre dia. La família real ocupa un descabellat i desproporcionat espai en la premsa que es publica en estiu. Com si només treballaren en estiu (i estan de vacances!). Bé, per una banda, el bloqueig mediàtic i judicial que hi ha hagut tradicionalment a l'Estat espanyol per protegir la monarqui ha impedit qualsevol denúncia sobre aquesta "pandilla de vagos" (segons una expressió que m'agrada molt per la seua precisió i senzillesa del senador del PNB Iñaki Anasagasti). La informació sobre la pandilla està saturada de propaganda latent i sempre està enfocada així:

1. la família real és popular, és estimada, és barata ("campechano"). En definitiva és perfecta.

2. la família real és apolítica, reina per a que a l'Estat espanyol hi haja pau i democràcia.

3. la família real és un model de monarquia parlamentària al món (aquest punt resulta molt divertit ja que cada cop hi han menys monarquies al món).

A vegades es cuinen les típiques operacions de propaganda barata. L'altre dia, sense anar més lluny, la reina i les infantes es troben casualment amb la mare d'un guàrdia civil víctima d'ETA en un recent atemptat. Vaja per davant que senc realment la pèrdua del seu fill amb tricorni (i no em pareix gens bé que l'assassinaren), però això d'una trobada casual al centre de Palma tot ple de fotògrafs que inmortalitzaren el moment en una foto que seria portada de gran part dels diaris del dia següent...

Altres vegades la informació que publiquen els periodistes especialitzats en la Casa Real (és a dir, especialitzats en no dir res que puga molestar a la monarquia, no vaja a ser que feren bé el seu treball) cau en una dinàmica, una rutina que és una xacra insufrible. Per exemple avui, una de les periodistes llepaculs reals que més m'horroritza, Mariángel Alcázar, publicava en La Vanguardia una crònica sobre el concert ahir a Palma de Mallorca de Leonard Cohen. En realitat Cohen era una escusa per a, vilment, destacar que "los duques de Lugo" i "los duques de Plama" hi van assistir. Doncs vaja! Per mi com si es tiren d'un precipici. No m'interessa en absolut el que faça "la pandilla de vagos" els estius a Palma a costa de l'erari públic. I com que existeix el famòs bloqueig informatiu i judicial, no espere cap notícia interessant (que no siga propaganda, vaja) sobre els borbons.

Només per no soportar aquest tipus infame de periodisme hauria de proclamar-se una República.

Foto: la dura vida del bribón.

Poder de classe


"La desaparición del discurso y del análisis de clases sociales es, en sí, un síntoma del enorme poder de las clases dominantes, las cuales promueven la percepción de que las clases sociales han desaparecido y que la lucha de clases es una categoría totalmente obsoleta, inservible para el entendimiento de nuestras realidades".

Vicenç Navarro, imprescindible habitual, avui en Público.

dijous, 6 d’agost de 2009

La frase...


"Montesquieu ha muerto y sólo resucitará cuando gobierne el PP"

Carlos Fabra
.


Llegit ací.

diumenge, 2 d’agost de 2009

"Una gigantesca reserva de caza del tamaño de Euskadi" (en Mozambique)


Fa un temps (13/VII/09) vaig llegir un reportatge de Manuel Ansede molt bó (d'eixos que no abunden) en Público, conegut diari de submissió extrema als interessos del PSOE, sobre l'afició del rei d'Espanya, eixe subjecte que compta amb la legitimitat atorgada per Franco i amb un fosc historial (multitud d'amics processats per delictes econòmics: Mario Conde, Javier de la Rosa, Manuel Prado y Colón de Carvajal, José María Ruíz Mateos -tots ells condemnats per diferents motius-), a assassinar animals en diverses modalitats, formats i espècies.

El principi ja és divertit. En un acte de solidaritat i tendresa extrema la reina Sofia salva de la depressió a una elefanta -Susi- que estava deprimida i es jalava els seus propis trunyos. [Açò no és cap infàmia inventada, va ocòrrer!].

Amb aquesta anècdota com a escusa, el periodista detalla els episodis més sonats del rei amb la caça. I si és cert que emborratxar un os per a assassinar-lo més tard podria ser el guió d'una pel·lícula ianqui estil 'Asesinos natos', no és menys cert que les visites de Joan Carles a Moçambic són també de pel·lícula (i mala).

Al loro...

"No fue el único animal abatido por el monarca. El barón alemán Werner von Alvensleben había montado unos años antes en Mozambique, gobernado con puño de hierro por el dictador portugués António de Oliveira Salazar, una gigantesca reserva de caza del tamaño de Euskadi, a la que acudía la crema de la sociedad europea.

(...)

El príncipe se estrenó con el rifle de caza mayor en África alrededor de 1962, cuando tenía 24 años. Su padre, Juan de Borbón, había trabado amistad en su exilio en Estoril con el experimentado cazador Manoel Posser de Andrade, miembro de la familia propietaria del mayor latifundio de Portugal: la Heredad de Palma, una finca de 200.000 hectáreas situada cerca de Setúbal. Posser de Andrade invitaba habitualmente a los Borbón a su hacienda, a la que acudían a disparar a perdices, zorros y jabalíes. Y un día, el cazador portugués sugirió al príncipe una escapada a Safarilandia.

(...)

El portugués Víctor Cabral, uno de los mejores white hunters (cazadores blancos) de la llamada edad de oro de la caza en África, recuerda aquella época en la que Juan Carlos de Borbón perseguía leones, leopardos y elefantes en las colonias portuguesas. "Entre 1965 y 1975, cazar en Mozambique era relativamente caro, pero no para los españoles", rememora.

(...)

José María Sanchís, "el único que podía poner la mano encima del hombro de Franco sin ser fusilado", según Cabral, era otro de los invitados a las cacerías. Sanchís, apodado El mago de El Pardo, acudía a los safaris con la hija de Franco, que estaba casada con su sobrino, el marqués de Villaverde. Allí reforzaba sus vínculos con el régimen, ya sólidos. Sanchís era un hombre de paja del dictador y ejecutaba sus órdenes como consejero de Petrolíber, hoy Repsol, y de Trasmediterránea, entre otras empresas.

(...)

Las guerrillas marxistas-leninistas del Frente de Liberación de Mozambique y el Movimiento Popular de Liberación de Angola no dejaron ni un cazador en sus países. Cuando las sucesivas guerras civiles en las ex colonias terminaron y los científicos acudieron a ellas para estudiar el estado de su fauna, se encontraron con menguas generalizadas en todos los grupos de grandes mamíferos. En Mozambique el descenso llegó al 95%."

The Wire [BSO]