Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Monarquia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Monarquia. Mostrar tots els missatges

dissabte, 5 de desembre del 2009

Prado y Colón de Cravajal, 'administrador privat' del rei


Esta matinada moria Manuel Prado y Colón de Carvajal, un dels personatges claus en la construcció de la fortuna del rei -"administrador privado de su majestad"- i un corrupte condemnat per la justícia. Un personatge protagonista d'alguns dels escándols més lamentables de la història recent espanyola. Tot i això, els obituaris acostumen, tal com insistia sempre el gran Javier Ortiz (que per això mateix va redactar el seu propi obituari) a transmetre una imatge idílica del personatge ultimat (en la crònica de 15 segons de TVE de la primera edició del telediari no es cita en cap moment que l'ilustre personatge fou condemnat en diverses ocasions per la justícia).

Tot i això, qui estiga interessat en profunditzar en la trajectòria d'aquest subjecte podrà llegir el magnífic i clàssic llibre de Jesús Cacho El negocio de la libertad (ed. Foca).

Actualització [6/XII/09]: Per ampliar informació es poden consultar aquests escrits:

Manuel Prado o el valido
, Jesús Cacho (El Confidencial)

Real Censura, Ramón Doría Bajo (Rebelión)

diumenge, 29 de novembre del 2009

L'amic sàtrapa del rei



Aquesta setmana la notícia del divorci entre la Infanta Elena i Jaime de Marichalar ha acaparat l'espai reservat a la Casa Real en el lamentable món de la premsa del regne. Tot i això, la intervenció de Juan Carlos I en favor del consorci empresarial espanyol que opta a construir l'AVE en Aràbia Saudí, una de les darreres monarquies feudals del món (on els drets humans són un conte de fantasia), no ha estat comentat. Resulta que el rei, suposat garant de la democràcia postefranquista espanyola (segons el relat oficial dominant), és amic íntim de sàtrapes de la talla del rei Abdulà d'Aràbia Saudí.

divendres, 13 de novembre del 2009

¿En qué gasta el dinero público el rey?


Reproduisc a continuació un article -d'eixos que no abunden en la premsa peninsular- signat per Ignacio Escolar (11-XI-09).

Hay dos zonas oscuras en los Presupuestos Generales del Estado, dos capítulos del gasto público cuyo detalle es un misterio para los ciudadanos. La primera es la partida destinada a los fondos reservados: 25,2 millones de euros, la mayoría en manos del Centro Nacional de Inteligencia. La segunda es la asignación de la Casa Real: 8,9 millones de euros incluso más secretos que las facturas del espionaje.

Hay una gran diferencia entre ambas partidas. El detalle de los fondos reservados no sale en el BOE, pero al menos está controlado por el Congreso, a través de reuniones a puerta cerrada de la Comisión de Gastos Reservados, donde está presente un diputado de cada partido. Pero del dinero de la Casa Real nada se sabe. El rey utiliza esos fondos libremente, tal y como le permite la Constitución, que sin embargo no dice que ese presupuesto deba ser secreto. Las cuentas del rey son un misterio incluso para el Congreso, que sólo se limita a decidir la cifra total sin saber cómo se gasta. Es el único dinero completamente opaco del presupuesto público.

Ayer, en el Congreso, ERC junto a otras fuerzas de izquierda, como IU-ICV, pidieron que las cuentas de la Casa Real estuvieran a disposición del Parlamento y que se hiciese público el patrimonio de la familia del rey, como sucede en otras monarquías europeas. La propuesta era razonable no sólo por una cuestión de transparencia: si es el Congreso quien vota los Presupuestos y decide la asignación de la Casa Real, ¿con qué criterio lo hace si desconoce en qué se gasta? Por supuesto, la enmienda fue rechazada con los votos del PSOE y del PP. El Tabú Primero de España sigue en pie.

[Més sobre euros i monarquia ací].

dijous, 22 d’octubre del 2009

Com torna el rei el(s) favor(s)?



Coses de viure en un Regne, amb un monarca encapçalant l'Estat...

Ho conta Monarquia Confidencial, un portal d'informació especialitzat en monarquies prou lamentable en general. Van convidar al rei a assassinar un cérvol per a que obtinguera el record d'Espanya d'assassinat de cérvols. Però la Junta Nacional de Homologación de Trofeos de Caza ha dit taxativament que la peça assassinada per Juan Carlos I no arriva a guanyar i per tant el rei es queda per darrere d'un especulador financer de nom Juan Abelló..

Ja no sé ni que comentar d'aquesta notícia. (Potser que les vertaderes classes dirigents espanyoles són més casposes del que podem imaginar). Empresaris mallorquins que regalen un vaixell caríssim que passa a ser caríssimament mantingut pel Patrimoni Nacional, és a dir per l'erari públic. Marques de cotxe que regalen desenes de vehicles d'alta gama als membres de la família real només per exhibir-los per ahí. Organitzar l'asalt del rei al record de caça... El diputat del PNB, partit que no està particularment allunyat de la monarquia, Iñaqui Anasagasti, comentava recentment coses molt interessants sobre l'assumpte. Tothom fa regals i favors cars al rei. Però, com torna el rei el favor? En quin format?

dilluns, 31 d’agost del 2009

Imputat per corrupció i amic del gendre del rei (epíleg)


L'altre dia escrivia, soportant una calor infernal, sobre l'amic del gendre del rei (i ex càrrec del PP balear) imputat per corrupció a Palma de Mallorca. Resulta que uns dies més tard es van filtrar algunes informacions segons les quals José Luís Pepote Ballester, l'amic d'Urdangarín, va intentar, sense èxit, facturar unes obres a la seua residència de 24.000 euros a l'erari públic (Javier Ortiz no entenia allò d'"erari públic" quan l'erari sempre és públic). L'article d'El País de Manu Menéndez aporta molta informació però...

...molt significativament no es cita ni una vegada la relació íntima entre l'imputat i el gendre del rei. Criteri periodístic o bloqueig informatiu amb B de Borbón?

Cayo Lara de visita a La Zarzuela


Anava a escriure un post criticant a Cayo Lara, coordinador general d'Esquerra Unida per anar al Palau de la Zarzuela a entrevistar-se amb el rei. Per què una coalició que s'autodenomina republicana, el principal partit de la qual, el PCE, va renunciar recentment a sostenir la Constitució espanyola, havia de presentar al seu líder per a xerrar amb el monarca? No podien enviar un telegrama?

Però he de reconéixer que, quan he llegit les primeres notes d'agència sobre el contingut de l'entrevista, he canviat d'opinió. A diferència d'actes anteriors d'aquest tipus entre IU i la monarquia (que no són molts), Lara ha explicat al rei, entre altres coses, els plans de la seua formació política per arribar a la III República. Una altra història és que aquesta "labor para alcanzar la llegada de la III República" siga més o menys real. Però bé, davant l'allau de propaganda casposa en favor de la monarquia espanyola que diàriament rep la ciutadania, no està mal.

diumenge, 23 d’agost del 2009

El tio de la foto fou detingut per corrupció i és amic íntim del gendre del rei Juan Carlos I


En aquesta època estiuenca els que seguim asiduament l'actualitat de la família real espanyola hem pogut comprobar com, de nou, qualsevol vincle entre algun membre de la monarquia espanyola i processats, condemnats, sospitosos o imputats per la comissió d'algun delicte és gairebé sistemàticament silenciat, dissimulat, rebaixat. En definitiva es tracta de blindar encara més la opacitat i el vel de silenci entorn a la família real (cal destacar que tots els grans mitjans de comunicació són monàrquics; encara que alguns de la dreta -El Mundo i La Razón- han pogut donar la impressió, per qüestions purament estratègiques, de ser crítics amb Juan Carlos).

José Luís Pepote Ballester és un íntim amic de Ignacio Urdangarín Liebaert, marit de la Infanta Cristina (gendre del rei Juan Carlos I) i conseller de Telefónica Internacional SA (empresa, no cal dir-ho, privatitzada per Aznar). Es veu que Pepote i Urdangarín s'han passejat amb el Fortuna més d'una vegada.

Pepote
Ballester fou director general d'esports (2003-2007) del govern balear del ara exiliat Jaume Matas, del PP.

Fou detingut el passat 5 d'Agost pel cas de corrupció Palma Arena, acusat de malversació de fons públics, falsetat i suborn...

Un altre detall que no es menciona sovint als mitjans monàrquics: l'any 2005 (sent Pepote Ballester director general d'esports de Matas) el govern balear va abonar 1,2 milions d'euros a una empresa presidida per Urdangarín -Instituto Nóos de Estudios Estratégicos- per unes jornades que duraven dos dies (el cas també va tindre, com no, la seua branca valenciana). Arran de la denúncia del PSOE del cas al Parlament balear (el diputat que ho va destapar no va citar a Urdangarín en cap moment) el gendre del rei va haver de deixar, discretament, el seu càrrec de president de la polèmica empresa.

Conclusions:

-El gendre del rei és íntim amic d'un detingut per corrupció.

-Les relacions entre el gendre del rei i el detingut per corrupció es donaven en Palma de Mallorca que, per a desgràcia de les i els illencs, estava governada fins fa poc per un govern autonòmic del PP el líder del qual ha hagut literalment d'exiliar-se als EUA. Ha caigut davant la justícia gent molt propera a Matas. Algun que altre cas ha esguitat inclús a l'actual líder del PP balear Rosa Estaràs. En definitiva un ambient propici per a la corrupció. I la família real de passeig amb el Fortuna cada estiu.

-L'any 2005, el gendre del rei va haver de deixat el seu lloc de president en una empresa implicada en un escàndol a Palma de Mallorca.

-Molt pocs mitjans de comunicació s'han fet ressó de la vinculació del gendre del rei amb un pressumpte delinquent.

-El gendre del rei estarà lluny del seu íntim amic (i pressumpte corrupte) ja que marxa cap als EUA -on podrà saludar a Matas- per a treballar (ho escric en cursiva perque és conseller de Telefónica, com Zaplana) cobrant un milió d'euros a l'any. Per cert, Fernando Almansa, ex cap de la Casa Real (i que continua sent conseller personal de Juan Carlos) també fou fitxat per la mateixa ex empresa pública l'any 2003.

-El bloqueig continua.

[Actualització 26/VIII/09] Avui El País publica una conversa telefònica intervinguda per la policia del publicista Miguel Romero en la qual es refereix a l'amic del gendre del rei i els seus tripijocs: "Y eso lo lleva Pepote [José Luis Ballester, ex director general de Deportes con el Gobierno del PP en las islas y medallista olímpico] personalmente. Pepote y nuestro amigo de Washington [en referencia, según los investigadores, a Jaume Matas, que se trasladó a Washington tras la derrota en las elecciones autonómicas de 2007]".

Foto: José Luís Pepote Ballester, durant la seua detenció el passat 5 d'agost.

dijous, 13 d’agost del 2009

Una "pandilla de vagos" en portada


L'amic Juan E. Tur ho insinuava sutilment l'altre dia. La família real ocupa un descabellat i desproporcionat espai en la premsa que es publica en estiu. Com si només treballaren en estiu (i estan de vacances!). Bé, per una banda, el bloqueig mediàtic i judicial que hi ha hagut tradicionalment a l'Estat espanyol per protegir la monarqui ha impedit qualsevol denúncia sobre aquesta "pandilla de vagos" (segons una expressió que m'agrada molt per la seua precisió i senzillesa del senador del PNB Iñaki Anasagasti). La informació sobre la pandilla està saturada de propaganda latent i sempre està enfocada així:

1. la família real és popular, és estimada, és barata ("campechano"). En definitiva és perfecta.

2. la família real és apolítica, reina per a que a l'Estat espanyol hi haja pau i democràcia.

3. la família real és un model de monarquia parlamentària al món (aquest punt resulta molt divertit ja que cada cop hi han menys monarquies al món).

A vegades es cuinen les típiques operacions de propaganda barata. L'altre dia, sense anar més lluny, la reina i les infantes es troben casualment amb la mare d'un guàrdia civil víctima d'ETA en un recent atemptat. Vaja per davant que senc realment la pèrdua del seu fill amb tricorni (i no em pareix gens bé que l'assassinaren), però això d'una trobada casual al centre de Palma tot ple de fotògrafs que inmortalitzaren el moment en una foto que seria portada de gran part dels diaris del dia següent...

Altres vegades la informació que publiquen els periodistes especialitzats en la Casa Real (és a dir, especialitzats en no dir res que puga molestar a la monarquia, no vaja a ser que feren bé el seu treball) cau en una dinàmica, una rutina que és una xacra insufrible. Per exemple avui, una de les periodistes llepaculs reals que més m'horroritza, Mariángel Alcázar, publicava en La Vanguardia una crònica sobre el concert ahir a Palma de Mallorca de Leonard Cohen. En realitat Cohen era una escusa per a, vilment, destacar que "los duques de Lugo" i "los duques de Plama" hi van assistir. Doncs vaja! Per mi com si es tiren d'un precipici. No m'interessa en absolut el que faça "la pandilla de vagos" els estius a Palma a costa de l'erari públic. I com que existeix el famòs bloqueig informatiu i judicial, no espere cap notícia interessant (que no siga propaganda, vaja) sobre els borbons.

Només per no soportar aquest tipus infame de periodisme hauria de proclamar-se una República.

Foto: la dura vida del bribón.

diumenge, 2 d’agost del 2009

"Una gigantesca reserva de caza del tamaño de Euskadi" (en Mozambique)


Fa un temps (13/VII/09) vaig llegir un reportatge de Manuel Ansede molt bó (d'eixos que no abunden) en Público, conegut diari de submissió extrema als interessos del PSOE, sobre l'afició del rei d'Espanya, eixe subjecte que compta amb la legitimitat atorgada per Franco i amb un fosc historial (multitud d'amics processats per delictes econòmics: Mario Conde, Javier de la Rosa, Manuel Prado y Colón de Carvajal, José María Ruíz Mateos -tots ells condemnats per diferents motius-), a assassinar animals en diverses modalitats, formats i espècies.

El principi ja és divertit. En un acte de solidaritat i tendresa extrema la reina Sofia salva de la depressió a una elefanta -Susi- que estava deprimida i es jalava els seus propis trunyos. [Açò no és cap infàmia inventada, va ocòrrer!].

Amb aquesta anècdota com a escusa, el periodista detalla els episodis més sonats del rei amb la caça. I si és cert que emborratxar un os per a assassinar-lo més tard podria ser el guió d'una pel·lícula ianqui estil 'Asesinos natos', no és menys cert que les visites de Joan Carles a Moçambic són també de pel·lícula (i mala).

Al loro...

"No fue el único animal abatido por el monarca. El barón alemán Werner von Alvensleben había montado unos años antes en Mozambique, gobernado con puño de hierro por el dictador portugués António de Oliveira Salazar, una gigantesca reserva de caza del tamaño de Euskadi, a la que acudía la crema de la sociedad europea.

(...)

El príncipe se estrenó con el rifle de caza mayor en África alrededor de 1962, cuando tenía 24 años. Su padre, Juan de Borbón, había trabado amistad en su exilio en Estoril con el experimentado cazador Manoel Posser de Andrade, miembro de la familia propietaria del mayor latifundio de Portugal: la Heredad de Palma, una finca de 200.000 hectáreas situada cerca de Setúbal. Posser de Andrade invitaba habitualmente a los Borbón a su hacienda, a la que acudían a disparar a perdices, zorros y jabalíes. Y un día, el cazador portugués sugirió al príncipe una escapada a Safarilandia.

(...)

El portugués Víctor Cabral, uno de los mejores white hunters (cazadores blancos) de la llamada edad de oro de la caza en África, recuerda aquella época en la que Juan Carlos de Borbón perseguía leones, leopardos y elefantes en las colonias portuguesas. "Entre 1965 y 1975, cazar en Mozambique era relativamente caro, pero no para los españoles", rememora.

(...)

José María Sanchís, "el único que podía poner la mano encima del hombro de Franco sin ser fusilado", según Cabral, era otro de los invitados a las cacerías. Sanchís, apodado El mago de El Pardo, acudía a los safaris con la hija de Franco, que estaba casada con su sobrino, el marqués de Villaverde. Allí reforzaba sus vínculos con el régimen, ya sólidos. Sanchís era un hombre de paja del dictador y ejecutaba sus órdenes como consejero de Petrolíber, hoy Repsol, y de Trasmediterránea, entre otras empresas.

(...)

Las guerrillas marxistas-leninistas del Frente de Liberación de Mozambique y el Movimiento Popular de Liberación de Angola no dejaron ni un cazador en sus países. Cuando las sucesivas guerras civiles en las ex colonias terminaron y los científicos acudieron a ellas para estudiar el estado de su fauna, se encontraron con menguas generalizadas en todos los grupos de grandes mamíferos. En Mozambique el descenso llegó al 95%."

dimecres, 13 de maig del 2009

Inmunitat de classe


El financer Javier de la Rosa, l'amic de l'actual rei d'Espanya, ha estat absolt per la Sala Penal del Tribunal Suprem pel 'Cas Croesus', peça separada del 'Cas KIO' [avui El País li dedicava una columna minúscula]. Més que coneguts són els tèrbols affaires econòmics i financers que es gasten certs amics del rei. Allò que en molts països seria un autèntic escàndol i un problema per al cap de l'Estat, ací és pura rutina...

diumenge, 2 de novembre del 2008

'La reina sale del armario'


Article d'Ignacio Escolar publicat avui al diari Público.

El reino ideal de Sofía Margarita Viktoria Frideríki Glíxmpourgk no es esta España donde los homosexuales también tienen derecho al matrimonio, la religión es opcional en los colegios y a los niños les enseñan que el ser humano viene de la evolución, y no del paraíso. En el mundo de Sofía las leyes son naturales antes que leyes, aunque hay una que es sagrada: la Constitución. “No hay que ser republicano ni monárquico, sino cons-ti-tu-cio-na-lis-ta”, dice Pilar Urbano que dijo la reina “mientras con la yema del dedo medio marca cada una de las siete sílabas sobre el cerco metálico de la mesa”. Cons-ti-tu-cio-na-lis-ta. A la carta magna me encomiendo.

Si las opiniones sobre lo divino y lo humano las hubiese difundido el rey, habría incumplido el artículo 56 de la Constitución, donde se le asigna un papel de arbitraje y moderación que le impide lo que ha hecho su señora: tomar postura sobre temas que dividen la opinión pública, cuestionar las leyes aprobadas por el Parlamento y que él mismo firma. No ha hablado el rey, sino su esposa, pero ella tampoco es una ciudadana más. También aparece en la Cons-ti-tu-ción, donde se fija su papel como regente, y forma parte de la Corona, esa ins-ti-tu-ción a la que el Código Penal protege con especial dedicación. La reina Sofía tiene derecho a tener una opinión, pero no a difundirla. No se trata de que su visión sea de izquierdas o de derechas. Sería igual de grave si, en lugar de criticar políticas progresistas, se hubiese mostrado como la soberana más revolucionaria de palacio. A la institución que ella representa se le conceden muchos privilegios a cambio de pocas cosas. La fundamental: que respete la neutralidad política. Si quiere opinar de asuntos sensibles, algunos de ellos pendientes de resolución del Tribunal Cons-ti-tu-cio-nal, que antes dimita.

La reina ha hablado con tal desparpajo, con tal irresponsabilidad, que la Zarzuela ha intentado zanjar el patinazo con una explicación imposible, donde sólo faltan la clásica excusa del “error informático” y el perro que se come los deberes. La conversación privada más grande que vieron los tiempos consistió en 15 sesiones de trabajo y 638 preguntas por escrito de la que han salido nada menos que 320 páginas. Las inexactitudes no se encontraron a pesar de que Zarzuela revisó el texto durante cuatro días. Nadie dijo nada aunque la editorial Planeta, poco sospechosa de activismo republicano, envió tres copias previas a palacio para su visto bueno: una para la casa del rey, otra para la homenajeada y otra más para la secretaría de la reina. La autora tampoco es nueva en la corte. Pilar Urbano no sólo firmó una biografía de Sofía de Grecia donde toda la familia Borbón-Frideríki colaboró activamente, sino que también es amiga íntima de Laura Hurtado de Mendoza, miembro del Opus Dei como ella y secretaria personal de la reina desde 1970 hasta hace dos años, cuando se jubiló de forma pero no de facto.

A la vista de lo sucedido, la duda es qué ha podido pasar para que los mosqueteros reales permitiesen tamaño traspiés, que no beneficia nada el vals monárquico. Hay opiniones para todos los gustos, desde los que creen que la reina se ha desmelenado a los 70, que a la vejez viruelas, hasta los que buscan algún ajuste interno en la fontanería de la Zarzuela o, más que un tropezón, una zancadilla de la entrevistadora. Es difícil de saber con certeza, tal vez un poco de todo. Pero puestos a elucubrar, me quedo con la explicación más simple: se les pasó. No calcularon lo ofensivas que podían ser esas palabras para muchos de sus ‘súbditos’. En un ambiente conservador, como se presupone un palacio, ¿a quién le va a escandalizar que a la reina no le gusten las reinonas de las carrozas del orgullo gay? En realidad, ni siquiera es ésta la primera ocasión en la que la reina sale del armario y se muestra como lo que es, una persona profundamente conservadora. “La España que yo conocí, más que una dictadura, era una dictablanda”, dice la reina. “Franco era monárquico” explica Sofía, “un hombre sencillo, con ganas de agradar y muy tímido ”. “Era un dictador, pero no un tirano”, dice sobre el golpista acusado de crímenes contra la humanidad que sólo en la fosa común de Málaga enterró a más civiles, más de 5.000, que todas las víctimas del genocidio de Pinochet. Palabra real: “Mi marido fue tajante, desde el primer momento, diciendo: ‘Delante de mí no se habla mal de Franco”.

No se escandalicen, que ya no toca. Las citas no salen del último libro de Pilar Urbano sino de la biografía que publicó la misma autora hace 13 años. Como nadie protestó, la Casa Real no habló, en aquella ocasión, de conversaciones privadas inexactas.

Papelón no sólo de la reina, también de los políticos. En pocas semanas, el partido socialista obrero que fundó Pablo Iglesias ha salido en auxilio de la banca, del ejército y del rey. Sólo falta la Iglesia, Santiago y cierra España. En lugar de pedir a la Casa Real, a la que mantenemos con nuestros impuestos, que explique exactamente a qué inexactitudes se refiere o si el error es general, generalísimo, los dos grandes partidos se han enrocado en defensa de reina. Las críticas, tanto del PSOE como del PP, se las está llevando Esteban González Pons, verbo florido, verso suelto, pero que en esta ocasión ha dicho lo que deberían haber dicho todos los políticos: que “la institución no debe hablar”, que “el rey y la reina, si son, son como la bandera y a la bandera la vemos cumplir con su papel en los actos oficiales pero no hacer declaraciones no neutrales”.

Dice la Cons-ti-tu-ción que el rey es irresponsable. Fue un avance histórico, costó una invasión francesa de la mano del traidor Fernando VII. Artículo 64.2: “De los actos del Rey serán responsables las personas que los refrenden”. De los actos de la reina, ¿quién se responsabiliza?


divendres, 31 d’octubre del 2008

Bravo, Sofia!


Més interessant que les declaracions de la reina Sofia ha estat la reacció a aquestes. Una reacció que dibuixa a la perfecció l'esgotament del sistema polític espanyol.

Segons publica avui El País, tant la direcció del PSOE com la del PP han ordenat als seus no comentar les declaracions de la reina (cal dir que només Vicente Martínez Pujalte, infame per naturalesa, afirmà que les paraules de la reina li semblen "molt bé"). Bé, els dos partits majoritaris actuen en base als pactes postfranquistes ben coneguts: renúncia de l'esquerra a la República (el règim legal, legítim i legitimat exterminat pel feixisme) i silenci total al voltant de la nova monarquia. Qui no s'ha tallat, per contra, a l'hora de criticar les declaracions de la reina han estat els nombrosos representants de la societat civil: col·lectius homosexuals, la Asociación por el Derecho a Morir Dignamente, la Asociación de Clínicas Autorizadas para la Interrupción del Embarazo, la Comisión de Investigación de Malos Tratos a Mujeres, la Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres de Alumnos, etc. Aquest matí la vicepresidenta del govern, María Teresa Fernández de la Vega declarava que "la Reina de España es respetada y querida dentro y fuera de nuestras fronteras [¿?]. Y lo es porque ha desempeñado su tarea de forma impecable". Si, per què no?

Els dos principals partits amb el habitual discurs de sempre i la societat civil obrint espais discursius lliures. La monarquia és una institució anacrònica i absurda recolzada per PSOE i PP. Però és això suficient per a mantenir-se amb el cap damunt del coll? (estem parlant d'una institució, els representants suprems de la qual, haurien estat decapitats sense massa problemes fa un parell de segles. Reflexionant aquests dies al voltant de la monarquia espanyola he arribat a la conclusió que la guillotina té un potencial simbòlic molt eficaç: per a liquidar la monarquia era necessari liquidar el cap visible d'aquesta i què millor que decapitar directament al rei. Revolució quirúrgica). La reina té la seua pròpia versió sobre el futur del seu marit, Juan Carlos de Borbón: "¿Abdicar? ¡Nunca! El rey no abdicará jamás. (...) Ni lo hablamos nunca. Se da por sobrentendido que reinará hasta la muerte. A un rey sólo debe jubilarle la muerte. Salvo que... Lo deseable, lo conveniente por el asentamiento de la propia institución en los tiempos nuevos de España es que el Rey muera en su cama y alguien diga: el Rey ha muerto, ¡Viva el rey! Yo eso lo viví en mi casa, en Atenas. Cuando murió mi padre, inmediatamente el primer ministro aclamó a mi hermano Constantino como nuevo Rey". Per cert, quan diu que "al rey sólo debe jubilarle la muerte" s'oblida que qui també pot jubilar-lo és una reforma de la Constitució...

La monarquia espanyola va cavant la seua pròpia fossa. Està fent uns notables esforços per suicidar-se com a institució. Des que Juan Carlos ordrenara callar a un cap d'Estat triat democràticament en un fòrum internacional suposadament no colonial fins a les declaracions de la reina, passant pel segrest d'El Jueves (revista que excepcionalment em comprare sense falta la setmana que ve) fins al processament de joves catalans a l'Audiència Nacional per cremar fotocòpies i segells (segells!) del rei... Bravo, Juan Carlos! Bravo, Sofia!

Pd. Cal dir que, malauradament, aquesta polèmica també farà engrossar la butxaca d'una periodista tan infame com Pilar Urbano, autora del llibre.

Foto: magnífica portada postpunk de l'edició d'avui del diari Público.

divendres, 24 d’octubre del 2008

"Con los fondos reservados se han pagado los polvos del Rey"


L'alcalde Puerto Real (Cádiz) és un tipo genial. José Antonio Barroso ha estat imputat per l'Audiència Nacional per titllar al rei d'Espanya de "corrupte" i "cràpula", entre altres coses. Per a qui estiga interessat pels llibres als quals es refereix l'alcalde d'IU, aquests són: El negocio de la libertad de Jesús Cacho (ed. Foca) i Juan Carlos I, el último Borbón. La mentira de la monarquía española d'Amadeo Martínez Inglés (Styria de Ediciones y Publicaciones).

dimecres, 2 de gener del 2008

El rei ens parla

Missatge nadalenc bis del rei Juan Carlos I