diumenge, 27 de desembre de 2009

La lògica de la CEOE


"El pasado 16 de diciembre, cuando [Gerardo Díaz Ferrán] puso el cargo a disposición de la cúpula de la patronal tras conocerse el impago de 26,5 millones a Caja Madrid, ya logró el amparo unánime. Entonces la grey empresarial le dio el respaldo, entre otras cosas, porque el 24 de julio se había opuesto a las tesis del presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, sobre la reforma laboral".

Miguel Ángel Noceda en El País.

[Després hi ha gent que diu no sé què sobre l'empresariat i el benestar de la societat]

Foto: Víctimes del president de la patronal espanyola.

Titulars per a la posteritat (II)




Atenció a l'espectacular titular de l'entrevista d'avui en Público a la ministra Elena Espinosa:

"Hugo Chávez y Evo Morales bloquearon la cumbre del clima para defender su petróleo y su gas".

La ministra afegia: "Quizá [Hugo Chávez i Evo Morales] pensaron que sus expectativas de crecimiento económico se verían mermadas con un acuerdo de reducción de emisiones. No coincido con esa visión, pero hay que respetarlos".

Notes mentals comentaris titular:


-Hugo Chávez = Lucifer

-Evo Morales= Lucifer

-"Su petróleo" (nacionalisme és furtar?)

-"Su gas" (hauria de ser el nostre gas)

-La S de PSOE es refereix a 'Socialisme' (polisèmia?)

-La culpa és de l'altre (alteritat?)

-La culpa no és de la indústria occidental (faltaria més).

Parlant de Napalm mediàtic...

Titulars anteriors per a la posteritat

divendres, 25 de desembre de 2009

Elements d'un viatge



Motxila. Ulleres. Tabac. Passport. Boli. Llibreta.

Colega 1. Colega 2. Colega 3. Altres Colegues 4 a 20. Pensió. Casa. Bar. Cafè. Nescafè. Tabac. Narguile. Records. Fotografia. Ferran. Freelance. Llibre. Txalaparta. Editorial. Cabina telefònica. Tarjeta telefònica. Llibreta. Raspall de dents. Entrevista. Cita important. Euros. Dòlars. Lires. Tarjeta. Telèfon. Snack Majlouf. Trobada. Errantes. Compatriotes. Brugal. Locutori. Snack Majlouf. Dutxa.

Fardo. Lastre.

Cames. Cafès. Conversa. Internet. Correu electrònic. Llibreria. Bús libanès. Taxi. Ambaixada síria. Fotos no. Funcionària síria. Funcionària espanyola. Retrat cap d’Estat. Ambaixada espanyola. Insectes. Refugiats. Xiquets. Xatila. Trànsit. Sol. Crema solar. Maquinilla afaitar. Picadura. Picadures. Snack Majlouf.

Quebab. Suc de taronja. Lucky Stricke. Nescafè. Hostal Saïda. Mediterrani. Hits libanesos. Cotxe de lloguer. Control militar. Convent. Correu electrònic. Saïda. Sud. Platja. Tovallola. Khiam. UNIFIL. Tancs. Hizbul·là. Ben Jbail. Mort. Vida. Joventut. Centre Saïda. Dutxa. Locutori. Crits. Concentració nula. Miliatrs espanyols. Nabatiyhe. Controls. Exèrcit libanés. UNIFIL. ONU.

Mexicà. Assassinar mexicà. Mexicà colega. Espionatge.

Sandwich. Tripoli. Té. Nescafè. Lucky Stricke. Kadisha. Muntanya. Caçadors. Forces Libaneses. Perduts. Professor alpinisme. Fred. Por. Mexicà. Snack Majlouf. Ianqui. Artista. Yara. Bellesa. Dutxa. Snack Majlouf. Mexicà. Històries. Família.

Xiïtes. Sunnites. Cristians. Ortodoxos. Palestins. Israel. FL. Kataeb. Hizbul·là. PC. Drusos. Guerra. RPG. Guerra Civil. Hariri. Nasrala. DVD. Crònica. Entrevista. Reportatge. Snack Majlouf.

Converses. Colega 3. Antoine. Kerouac. Corm. Mike Davis. France. Bolaño. Corm. Corm. Història del Líban. Burroughs. Baudelaire. Nasrala. La gauche. Corm. Reed. Cuba. Snack Majlouf. Librairie Antoine. Librairie Orientale. Llibres. Pes. Euros. Menys.

Muntanya. Dario Escobar. Paisatge. Monjes. Dutxa.

Damasc. La noruega. Dona. Taxi. Autopista. Usaid. Narguile. Descans. Ciutat. Adsl. Dictadura. Democràcia. Llibreria. Lucky stricke. Dutxa.

Snack Majlouf. Adéu. Colega 2. Aeroport. Espanyola insuportable. Bojeria. Dutxa.

Corm. Entrevista. Secretària. Amor. Gravadora. Llibreta. Preguntes. Rialles. Simpatia. Corm.

Hashish. Jail. Colegues libanesos. Cotxe. Nit. Vanessa. Karim. Yara. Porro. Hamra. Snack Majlouf. Nit. Copes. Converses. Música cotxe. Hash.

Últim dia. Aeroport. Fins la propera. Beirut. Praga. Barcelona. Adéu colega 1. Euromed. València. Benvinguda. Occident. Nostàlgia. Beirut.

Foto: antic convent convertit en hostal a Sud (Alfred Manfredi).

Quan la democràcia matà Ben Jbail



Ben Jbail és un poble del sud del Líban. Ben Jbail és un poble amb xiquets i adolescents que passen l’estona en els carrers. Però Ben Jbail també és un poble fantasma.

Aparque el cotxe en un carrer de la perifèria del poble on hi ha uns joves que ens observen automàticament amb simpatia i curiositat. Em va bé estirar les cames després d’hores conduint, de bregar amb els controls de l’exèrcit libanés (i de superar-los tot i no tindre un permís estatal importantíssim per a recòrrer el sud), i de suportar la conducció suicida a l’estil libanés. Parlem una mica amb els joves que ens observen i ens donen la benvinguda. Açò és Ben Jbail, el nostre poble. Estem a 5 km d’Israel.

Caminar per Ben Jbail no és fàcil. Les típiques cases de dues plantes estan totalment destruides. Troços de cases estan per terra entrecreuant-se amb altres troços de les altres cases, marcant el camí d’allò que algun dia fou un carrer. De sobte has de superar mitja paret que queda en forma de rampa i penses que eixa mitja paret formava part de la paret sencera d’una casa que estava sencera abans que els avions militars israelians bombardejaren sense pietat –algun avió militar que bombardeja te pietat?- durant l’estiu del 2006. Continuem caminant. Només ens creuem amb un parell d’obrers que treballen en les tasques de reconstrucció, tres anys després d’aquella guerra (d’aquella masacre!). Algunes cases ja estan reconstruides però encara estan sense pintar. L’ambient és fantasmal, runes de bombardeig romanen al sol front a les noves cases reconstruides. Són runes grans, troços de parets i part del terra d’allò que, ens diu la lògica més elemental, abans de l’estiu del 2006 era una casa en un carrer, amb xiquets, xiquetes, àvies i mares, pares, nebots i fills. Ara no hi ha ni casa, ni carrer, ni xiquets, ni xiquetes, ni àvies, ni mares ni pares, ni nebots, ni fills.

Israel és una democràcia!, diuen alguns. I m’enrecorde d’aquell conte de Santiago Alba Rico que diu Llora niño llora, que la Democracia ha matado a tu padre.

A Ben Jbail no hi ha ni temps ni espai per al sentimentalisme. Ací l’esperança és la Résistance. Però no són francesos ni escriuen poesia. Ben Jbail fou destruit durant dies i dies per les bombes israelianes. Mesquita, camp de futbol i col·legi inclosos. Pel passeig que vam fer calcule que, com a mínim, un 70% del poble fou destruit. Qui sap. No cal ser un gran sociòleg ni un gran filòsof per saber la fòrmula següent: bombardeja el 70% d’un poble, mesquita, camp de futbol i col·legi inclosos, i tindràs la més magnífica i extraordinària resistència que mai havies pensat que podria vèncer. I així fou: Ben Jbail va resistir –els seus milicians van resistir- i van vèncer. Arribem a la plaça principal del poble i entre en una tenda i me compre un boli bic. A l’eixida està la plaça principal del poble, una espècie de rotonda sense massa atractiu estètic enmig de la qual hi ha un trofeu de guerra, una espècie de metralleta israeliana gegantina abandonada durant el final de la guerra. No seria ni el primer ni l’últim trofeu de guerra que vam vore.

Avui dia, Ben Jbail comença a transformar-se en un poble viu. Però les runes –runes inmenses, plenes de pols i de grisos i negres- encara recorden que estem caminant per un poble fantasma.

Foto: Propaganda d'Hizbul·là (retrat de Hasan Nasralà) a la ciutat de Sud (Alfred Manfredi).

Mon pare va morir a Khiam



Durant el ramadà, a Saïda, els restaurants del passeig marítim romanen buits pels matins. En un dels establiments un grup d’amics acompanya l’encarregat que prepara l’iftar de la nit. Un dels amics, un jove palestí, m’explica que només ha vist Palestina a través de Google Images als ordinadors dels cibercafès que hi ha perduts entre els carrerons de la zona vella. Molts dels comerços de la part antiga de la ciutat són regentats per palestins que hi viuen fora del camp de refugiats. El seu germà es dedica a la boxa. I son pare?
-Mon pare va morir a Khiam.

Per arribar on va morir son pare cal atravessar diversos controls militars de l’exèrcit libanès. El poble, acomodat en una enorme colina, està coronat per la presó de Khiam, un centre de detenció israelià durant l’ocupació del sud del Líban reconvertit per Hizbul·là en un museu. L’entrada al recinte està presidida per dues fileres de tancs i carros de combats del Tzahal abandonats o capturats durant la fugida israeliana del 2002 i durant la guerra dels 33 dies en 2006. Són trofeus de guerra, adornats amb la bandera verda i groga de Hizbul·là i amb la bandera libanesa, que encara conserven inscripcions en hebreu. “Han vingut americans, francesos, bitànics. Els americans al principi estan una mica asustats”, em comenta el guia, un ex presoner que ara viu i rep les poques visites que arriben al museu. La llista de brutalitats i tortures que relata a continuació, caminant entre els corredors d’un dels tres edificis que encara queda en peu, és la clàssica llista de brutalitats i tortures de qualsevol exèrcit d’ocupació. A uns metres de les instalacions una estàtua de les Nacions Unides recorda la mort d’uns cascs blaus durant un bombardeig israelià.

En una sala anexa hi ha una petita exposició de material abandonat per l’exèrcit israelià, aparells de comunicacions, manilles, porres. El final de la visita, com a qualsevol museu, és la tendeta de material de Hizbul·là, encenedors, banderes, samarretes, dvd’s. I postals de la presó de Khiam.

Foto: Trofeus de guerra a la presó-museu de Khiam (Alfred Manfredi)

Espinita, Clara Andrés

divendres, 18 de desembre de 2009

dijous, 10 de desembre de 2009

diumenge, 6 de desembre de 2009

Ullades a la nostra ciutat


Esos chorvos barbilampiños que Rubalcaba nos ha enviado en magro número de un centenar y pico a la capital más caótica y juerguista del estado no parecen estar al loro. Esos señores del gobierno se creen, ingenuos, que aumentando la represión se acaba con el delito. Los políticos son los únicos ciudadanos que tropiezan dos veces con la misma piedra. Y es que la ciudadanía de a pie, la de las hipotecas y el paro, se pregunta al caminar por esta ciudad protoiluminada de amarillo (que es peste, el color del desdén) dónde están los malos. Se mantienen los guetos históricos en barrios con mucho tronío. Nazaret y Malvarrosa, con su pintoresco mercado de caballo y farlopa que reparten los niños de ocho años como si tal cosa y ante los morros de eso policías de uniforme tan nuevo que parecen azafatos. En Malilla, en el Carmen, en La Punta, en Orriols. Esos barrios no cuentan. No lucen, sólo lo habitan trabajadores y extranjeros. Y el consistorio derechista que lucimos es un pelín xenófobo.

Abelardo Muñoz en L'Informatiu.com

dissabte, 5 de desembre de 2009

Prado y Colón de Cravajal, 'administrador privat' del rei


Esta matinada moria Manuel Prado y Colón de Carvajal, un dels personatges claus en la construcció de la fortuna del rei -"administrador privado de su majestad"- i un corrupte condemnat per la justícia. Un personatge protagonista d'alguns dels escándols més lamentables de la història recent espanyola. Tot i això, els obituaris acostumen, tal com insistia sempre el gran Javier Ortiz (que per això mateix va redactar el seu propi obituari) a transmetre una imatge idílica del personatge ultimat (en la crònica de 15 segons de TVE de la primera edició del telediari no es cita en cap moment que l'ilustre personatge fou condemnat en diverses ocasions per la justícia).

Tot i això, qui estiga interessat en profunditzar en la trajectòria d'aquest subjecte podrà llegir el magnífic i clàssic llibre de Jesús Cacho El negocio de la libertad (ed. Foca).

Actualització [6/XII/09]: Per ampliar informació es poden consultar aquests escrits:

Manuel Prado o el valido
, Jesús Cacho (El Confidencial)

Real Censura, Ramón Doría Bajo (Rebelión)

divendres, 4 de desembre de 2009

Principi atroç


Mai no som infinitament lluny d'aquells que odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells que estimem.

Albert Sánchez Piñol
La pell freda

diumenge, 29 de novembre de 2009

L'amic sàtrapa del rei



Aquesta setmana la notícia del divorci entre la Infanta Elena i Jaime de Marichalar ha acaparat l'espai reservat a la Casa Real en el lamentable món de la premsa del regne. Tot i això, la intervenció de Juan Carlos I en favor del consorci empresarial espanyol que opta a construir l'AVE en Aràbia Saudí, una de les darreres monarquies feudals del món (on els drets humans són un conte de fantasia), no ha estat comentat. Resulta que el rei, suposat garant de la democràcia postefranquista espanyola (segons el relat oficial dominant), és amic íntim de sàtrapes de la talla del rei Abdulà d'Aràbia Saudí.

dijous, 19 de novembre de 2009

El narco-Estado talibán


LORETTA NAPOLEONI 19/11/2009

Cinco soldados ingleses mueren en Afganistán a manos de un policía local a plena luz del día, a poca distancia de su cuartel. El asesino era un infiltrado a sueldo de los narco-talibanes, el nuevo Ejército informal afgano que está poniendo de rodillas al super-tecnológico Ejército estadounidense y a todos sus aliados. Se trata de un guión tristemente conocido, que se interpreta desde hace años al otro lado del mundo, en Colombia, donde la joint-venture entre los barones de la cocaína y las FARC ha convertido gran parte del país en un narco-archipiélago. Ni las intervenciones del Ejército, ni la forzada erradicación de los cultivos de coca, ni el uso de la diplomacia, ni hasta la concesión de una tajada del país -el Despeje- a las FARC a cambio del alto el fuego; ninguna de estas estrategias ha hecho mella en la industria de los narcóticos. La cocaína sigue siendo producida en Colombia y exportada y consumida entre nosotros. Sus ingresos compran políticos, armas y respeto, y consiguen así que quien cuente en el país no sea el Gobierno ni las fuerzas del orden, sino quien gestione el tráfico de narcóticos.

En Afganistán, como en Colombia, el riesgo es el de perder la guerra por falta de tácticas adecuadas, de estrategias ad hoc contra un enemigo sui géneris que se alimenta precisamente de nuestras debilidades: el consumo de droga. La industria de la heroína en el mundo genera 65.000 millones de dólares (más de 43.000 millones de euros) al año, equivalentes a 4.000 toneladas de opio, de los que casi el 60% son consumidos en Europa y Estados Unidos. Afganistán satisface el 90% de esta demanda y hace poco o nada para impedir que la heroína llegue a nuestras ciudades. Las fuerzas del orden afganas interceptan un modesto 2% del contrabando de narcóticos anual, frente al 20% de Colombia.

Es equivocado considerar a los talibanes como a un ejército de harapientos y terroristas; a ocho años de su derrota nos encontramos ante un nuevo enemigo, indudablemente astuto, que se ha enriquecido entrando a formar parte de la industria de la droga, a la que está íntimamente ligado. "Conoce a tu enemigo", decía Sun Tzu en El arte de la guerra: nosotros deberíamos guardar esa máxima como un tesoro. Las metamorfosis de los talibanes han modificado el significado de la guerra.

Es un error luchar sólo para evitar que Al Qaeda vuelva a adiestrarse en Afganistán, no es ése el verdadero peligro para Occidente. Lo que hay que temer es más bien la consolidación de la autoridad de los talibanes en un narco-Estado, un fenómeno que haría gravitar la producción y la exportación de opio con consecuencias desastrosas entre nosotros. El crimen organizado no espera otra cosa para poder vender heroína y meta-anfetamina a precios accesibles por todos los rincones de las metrópolis occidentales.

Pensar que los talibanes vuelvan a hacer de lacayos de Osama Bin Laden es sencillamente absurdo y peligroso. Son ya la parte integrante de una economía, la de la heroína, que, según Naciones Unidas, desde 2006 en adelante, les ha generado entre 200 y 400 millones de dólares al año, cantidad suficiente para hacer frente a los ejércitos más potentes de la tierra.

Hoy día los secuaces del mulá Omar no combaten para proteger a Al Qaeda sino para defender la fuente de su repentina riqueza. El narcotráfico les ha suministrado la legitimidad económica que el régimen talibán nunca ha poseído. Hasta 2001, el ISI, los servicios secretos paquistaníes, pagaban los sueldos de la administración pública de Kandahar, dado que el Gobierno no se lo podía permitir. La balanza de pagos del régimen del mulá Omar era menos compleja que la cuenta de la compra: aparte de la modesta producción de opio, que los talibanes toleraban y tasaban, las entradas comprendían el arrendamiento de los campos de adiestramiento de Al Qaeda y las tasas del tráfico de contrabando. Entonces sí que se les podía definir como un ejército de harapientos. Hoy, sin embargo, la situación es bien diferente.

Un informe secreto del Pentágono citado por The Washington Post el pasado verano sostiene que los talibanes perciben un porcentaje por cada fase de producción de la droga, desde la siembra hasta la exportación de la heroína. Imponen tasas incluso sobre la importación de los agentes químicos requeridos para procesar en los laboratorios locales el opio en heroína. Lo hacen porque en realidad son ellos quienes han creado las condiciones para que esta industria se desarrollase. Y los cultivadores, los señores de la droga, los narcotraficantes y toda la nebulosa criminal que vive del narcotráfico en Asia Central son perfectamente conscientes de ello y les están agradecidos por ello. A ninguno se le ocurriría no pagar. Así es como el avance del Ejército de los talibanes ha removido todos los obstáculos al narcotráfico. El último informe de Naciones Unidas sobre la producción de opio habla precisamente de una correlación entre dicha producción y la reconquista territorial de los talibanes en Afganistán.

A diferencia de las FARC, que han quedado siempre al margen del narcotráfico, los talibanes ejercen una gran influencia sobre la industria del opio. Actúan como si ellos ya fueran el cártel de la heroína en Asia Central. Y muchos están convencidos de que esa ulterior metamorfosis está a la vuelta de la esquina. Desde 2006 han guiado la transformación del país de productor de opio a exportador de heroína. En opinión de los expertos de Naciones Unidas, con ese fin se han convertido en socios de negocios de segmentos del crimen organizado local. Esta joint-venture ha financiado la difusión de laboratorios para la producción de heroína en territorios controlados por ellos. Afganistán pronto exportará más heroína que opio. Indudablemente es ese el objetivo de los talibanes, desde el momento en que ganan más si tasan un producto terminado, la heroína, que tiene un valor añadido mayor que la amapola. Por no hablar de los impuestos que cargan a toda la industria que gravita en torno a la heroína. Se trata de una cifra de negocio que en 2007 sumaba 3.000 millones de dólares y que en los próximos años podría fácilmente duplicarse.

En ocho años, bajo el fuego de las fuerzas de la coalición, los talibanes han aprendido a servirse de la riqueza de su país, las plantaciones de amapola, para reconquistar los territorios que habían perdido a finales de 2001. Un balance marcadamente negativo para Occidente. Pero las similitudes con el comportamiento de las FARC en los años ochenta, de las que a duras penas los talibanes conocen la existencia, no terminan aquí. La presencia de esta potente industria del narcótico en Afganistán desestabiliza a los países limítrofes. Sirva de advertencia la experiencia de México, un país que no produce cocaína pero que se ha convertido en un punto neurálgico de distribución del tráfico de droga procedente de Colombia. El cártel colombiano ya sólo se limita a exportar a México, desde donde se embolsa sus ganancias. De repartir la cocaína por el mundo se ocupa la criminalidad mexicana.

Los narco-talibanes están desarrollando un modelo similar, ya que exportan cada vez más a los países limítrofes: Irán, Pakistán, Rusia y repúblicas de Asia Central, y se embolsan sus ganancias a través de las organizaciones criminales locales. La tendencia es la de transformar a esas naciones en grandes consumidores y dividirse el botín. En Rusia, por donde transita la mayor parte de la heroína destinada a Europa, se consumen ya entre 75 y 80 toneladas al año. Nos lo confirma el número de toxicodependientes y de seropositivos en estas regiones, que, naturalmente, está en claro aumento. Según fuentes de Moscú, cada año mueren más rusos por la droga (cerca de 400.000 personas) que durante la guerra en Afganistán en los años ochenta.

El narcotráfico financia también a otros grupos armados que se inspiran en los talibanes afganos; entre ellos son particularmente peligrosos los talibanes paquistaníes, bandas que tienen su base en Waziristán y que quieren derribar el Gobierno de Karachi.

Éste es el espeluznante escenario creado por la industria de la heroína en Afganistán. Para erradicar a los narco-guerreros afganos no bastan los ejércitos más potentes del mundo, sino que es necesaria una estrategia mundial para cortar la alianza entre terror y crimen, un vínculo que también entre nosotros se llama droga.

Loretta Napoleoni es economista italiana. Traducción de Juan Ramón Azaola.

Llegit ací.

diumenge, 15 de novembre de 2009

Postals valencianes lamentables


Una imatge, la del Curita i Rita Barberà, que val més que mil paraules. El poder de classe a la deriva... (però en Ferrari).

divendres, 13 de novembre de 2009

¿En qué gasta el dinero público el rey?


Reproduisc a continuació un article -d'eixos que no abunden en la premsa peninsular- signat per Ignacio Escolar (11-XI-09).

Hay dos zonas oscuras en los Presupuestos Generales del Estado, dos capítulos del gasto público cuyo detalle es un misterio para los ciudadanos. La primera es la partida destinada a los fondos reservados: 25,2 millones de euros, la mayoría en manos del Centro Nacional de Inteligencia. La segunda es la asignación de la Casa Real: 8,9 millones de euros incluso más secretos que las facturas del espionaje.

Hay una gran diferencia entre ambas partidas. El detalle de los fondos reservados no sale en el BOE, pero al menos está controlado por el Congreso, a través de reuniones a puerta cerrada de la Comisión de Gastos Reservados, donde está presente un diputado de cada partido. Pero del dinero de la Casa Real nada se sabe. El rey utiliza esos fondos libremente, tal y como le permite la Constitución, que sin embargo no dice que ese presupuesto deba ser secreto. Las cuentas del rey son un misterio incluso para el Congreso, que sólo se limita a decidir la cifra total sin saber cómo se gasta. Es el único dinero completamente opaco del presupuesto público.

Ayer, en el Congreso, ERC junto a otras fuerzas de izquierda, como IU-ICV, pidieron que las cuentas de la Casa Real estuvieran a disposición del Parlamento y que se hiciese público el patrimonio de la familia del rey, como sucede en otras monarquías europeas. La propuesta era razonable no sólo por una cuestión de transparencia: si es el Congreso quien vota los Presupuestos y decide la asignación de la Casa Real, ¿con qué criterio lo hace si desconoce en qué se gasta? Por supuesto, la enmienda fue rechazada con los votos del PSOE y del PP. El Tabú Primero de España sigue en pie.

[Més sobre euros i monarquia ací].

Coses que cal no oblidar


"Lo que hemos estado viendo en los últimos 40 años es la alianza de las clases dominantes del Norte y del Sur en contra de los intereses de las clases populares del Sur y del Norte".

Vicenç Navarro, en Público.

Foto: aliança de classes dominants del Nord i del Sud.

Ser valencià és cosa d'homes?


Lamentable article avui a Levante-EMV... Li pregunten a vuit "representantes de la Comunidad Valenciana de diferentes estamentos sociales" què significa ser valencià. Deixant de banda que la nòmina del que menys cobra de la llista de subjectes enquestats no és inferior a uns quants milers d'euros -"diferentes estamentos sociales"?- és significatiu observar que vuit dels vuit enquestats són homes. Ser valencià és cosa d'homes? No hi ha sociòlogues, economistes, editores, esportistes, actrius i cantants o empresàries valencianes?

Una mostra més de com la qüestió de gènere es redueix en el mediocre periodisme habitual al tractament informatiu de la violència de gènere (domèstica fins fa quatre dies).

dilluns, 9 de novembre de 2009

diumenge, 8 de novembre de 2009

Djamila [Dub Incorporation]

Gervasio Sánchez, premi nacional de fotografia


Gervasio Sánchez ha guanyat el Premi Nacional de Fotografia, una notícia exel·lent per al periodisme de qualitat. Ja vaig escriure la meua opinió sobre aquest magnífic fotoperiodista. No puc més que recomanar la lectura del seu discurs (que fou escandalosament silenciat!) durant l'entrega del Premi Ortega i Gasset i la visita al seu magnífic blog.


FOTO:
Hijos de desaparecidos en una olla común. Ayacucho (Perú), octubre de 1988.
Gervasio Sánchez.

La escobilla del vàter de 350 euros de Jaume Matas i el poder de classe


"La desaparición del discurso y del análisis de clases sociales es, en sí, un síntoma del enorme poder de las clases dominantes, las cuales promueven la percepción de que las clases sociales han desaparecido y que la lucha de clases es una categoría totalmente obsoleta, inservible para el entendimiento de nuestras realidades".
Vicenç Navarro.

No és una broma, Jaume Matas, ex president balear, tenia una escobilla de vàter valorada en 350 euros (que, per una altra banda, era allò més barat de la vivenda...). És part de l'inventari que la Guàrdia Civil va fer en el registre del palau de Matas, actualment en situació de semi exili judicial als Estats Units. El llarg affaire de Matas amb la justícia s'ha accelerat darrerament arran de les declaracions davant el jutje del cunyat de Matas, Fernando Arreal Montesinos, que també és gerent de PP balear, en el marc del Cas Palma Arena. Per si fóra poc el cunyat de Matas és també directiu de Bancaixa, colocat durant la època d'hegemonia de l'actual conseller de Telefònica, Eduardo Zaplana, en la política, les finances i la corrupció valenciana. El fet que un directiu de Bancaixa estiga imputat i declarant davant el jutje, mentre la Guàrdia Civil registra alguns dels seus domicilis familiars, no sembla importar a ningú al País Valencià. La vinculació de Bancaixa en diversos escàndols -Terra Mítica sense anar més lluny- ja és mera rutina. Un altre que està imputat i que va sentir el fred metàlic de les manilles sent detingut és José Luís Pepote Ballester, amic íntim del gendre del rei, Ignacio Urdangarín (que, per cert, ara és conseller de Telefònica, com Zaplana) i de la seua dona, la Infanta Cristina. D'aquesta relació no en parla ningú; el cognom Borbón està pel mig.

Foto: Matas i Camps (potser dos homes i un destí -la presó-?) en una foto d'EFE.

diumenge, 1 de novembre de 2009

El sistema segons Juan Cotino


Ahir milers i milers de persones vam acudir a la manifestació contra la corrupció que avui ha estat titllada pel membre supernumerari de l'Opus Dei Juan Cotino com a iniciativa de l'extrema esquerra. Cotino, un tipo amb una família que s'ha forrat a costa de la Generalitat Valenciana, acusava al PSPV-PSOE de vincular-se (assistiren alguns càrrecs públics d'aquest partit) a una iniciativa de l'extrema esquerra. Deixant de banda que el PSPV-PSOE hauria d'estar en plena insurrecció civil contra Camps (la qual cosa és una altra història), és molt interessant que el PP valencià acuse al principal partit de l'oposició de virar a l'extrema esquerra quan el que fa aquest partit és, simplement, manifestar-se contra la corrupció. D'aquesta manera el PP vol forçar a construir -o reforçar- certs pactes tàcits entre les classes dirigents, com per exemple el finançament dels partits. Manifestar-se contra la corrupció és radical quan -teòricament- hauria de ser un dels principals valors del sistema de representació parlamentària i de la tradició del liberalisme polític.

Hi ha una enorme massa monetària que circula en maletins i en caixes B de trames corruptes, moltes vegades triangulades al voltant de l'especulació inmobiliària, la política i els paradisos fiscals (i no sols, també entra la prostitució, el narcotràfic i una llarga llista d'activitats il·legals). Deixant de banda la suma enorme d'euros que la fiscalitat de l'Estat no recapta, és interessant observar el deplorable estat de l'accés a la informació pública a l'Estat espanyol. Un estudi de la fundació Open Society Justice Iniciative del 2005 situava a Espanya per darrere de Mèxic, Rumania o Armènia en matèria de lliure accés a la informació pública de les institucions de l'Estat. Juan Carlos Escudier ho explicava exelentment quan el govern espanyol va fer públics els béns i comptes dels seus membres: "Para los ciudadanos y para la higiene democrática del país sería más efectivo que se nos diera cuenta en tiempo real de la evolución de los bienes de nuestros servidores públicos, de manera que sepamos si el diputado que impulsa una ley que favorece a las empresas de telecomunicaciones tiene acciones de Telefónica, qué nuevo palacete sin baños se ha comprado Jaume Matas o quién es el generoso mecenas que regala a nuestro Rey el último modelo de Maserati. Esa información, permanentemente actualizada so pena de destitución fulminante o recriminación pública, es la mejor vacuna contra la corrupción".

El sistema asegura la corrupció. Si no, els paradisos fiscals serien ocupats militarment per l'OTAN i els contractes públics estarien, sense excepcions, penjats en Internet a disposició de tothom (i els inspectors d'Hisenda serien un malson per a les grans fortunes, i etc, etc.). Per això és interessant la reacció del PP a la manifestació d'ahir. Segons Cotino, criticar (i denunciar) la corrupció és radical (extremisme esquerrà). Té raó el membre de l'Opus Dei (una raó latent, involuntària): erradicar la corrupció, avui dia, suposa un canvi radical del sistema.

[Fotografia de Miguel Ángel Montesinos de Levante-EMV. La galeria completa, ací.]

dijous, 22 d’octubre de 2009

Com torna el rei el(s) favor(s)?



Coses de viure en un Regne, amb un monarca encapçalant l'Estat...

Ho conta Monarquia Confidencial, un portal d'informació especialitzat en monarquies prou lamentable en general. Van convidar al rei a assassinar un cérvol per a que obtinguera el record d'Espanya d'assassinat de cérvols. Però la Junta Nacional de Homologación de Trofeos de Caza ha dit taxativament que la peça assassinada per Juan Carlos I no arriva a guanyar i per tant el rei es queda per darrere d'un especulador financer de nom Juan Abelló..

Ja no sé ni que comentar d'aquesta notícia. (Potser que les vertaderes classes dirigents espanyoles són més casposes del que podem imaginar). Empresaris mallorquins que regalen un vaixell caríssim que passa a ser caríssimament mantingut pel Patrimoni Nacional, és a dir per l'erari públic. Marques de cotxe que regalen desenes de vehicles d'alta gama als membres de la família real només per exhibir-los per ahí. Organitzar l'asalt del rei al record de caça... El diputat del PNB, partit que no està particularment allunyat de la monarquia, Iñaqui Anasagasti, comentava recentment coses molt interessants sobre l'assumpte. Tothom fa regals i favors cars al rei. Però, com torna el rei el favor? En quin format?

dimarts, 20 d’octubre de 2009

"Todo es muy bonito"




Si per a la nostra consellera i portaveu del Consell, Paula Sánchez de León, "el caso Gürtel no existe en la Comunidad Valenciana", per al nostre president -en ple viatge alucinogen mentre els caps són guillotinats al seu voltant- "todo es muy bonito"... [Paula, mileydi, abandona el vaixell com estan fents totes les rates del teu partit abans que siga massa tard].

El món de fantasia creat pels dirigents conservadors de la dreta valenciana deixa algunes imatges prou psicotròpiques, com és habitual en ells, que delaten un deteriorament estètic i discursiu cada cop més accentuat. Autèntiques joies del fotoperiodisme han estat publicades les darreres setmanes.

Quan arribarà aquell "final feliz" que profetitzava Camps? "Final feliz" per a Camps i el seus o per a Fabra&Zaplanistes&altres espècies? La caiguda del patètic cicle campista a la política valenciana pot encetar un període pitjor. Per cert, algú sap on para Alarte [o Alastre en alguns mitjans peninsulars] estos dies?



Francisco Santos, el ministre amic de Prisa


La Fiscalía General de Colombia decidió ayer reabrir la investigación contra el vicepresidente de la República, Francisco Santos, por supuesta alianza con grupos paramilitares para formar un escuadrón armado en la capital del país.

(...)

Según los testimonios del jefe paramilitar Salvatore Mancuso, actualmente encarcelado en EEUU tras ser extraditado por Colombia, Santos se reunió al menos cinco veces con dirigentes de las Autodefensas Unidas de Colombia (AUC), ofreciendo su influencia para la conformación de un grupo paramilitar en Bogotá que "contaría con el auspicio y la colaboración de la Fuerza Pública". Finalmente, el "Bloque Capital" de las AUC fue organizado y armado.

Salvatore Mancuso declaró en su versión libre ante la fiscalía que "me sorprendí porque lo noté muy identificado con la causa (paramilitar), y porque manifestó que le gustaba el modelo de las Autodefensas de Córdoba y quería que se repitiera en Bogotá".

(...)

Los Santos constituyen una influyente familia de la clase dirigente colombiana, propietarios, hasta su compra por el Grupo Planeta, del diario El Tiempo, el de mayor difusión del país y sobre el que siguen teniendo una gran influencia. Durante su exilio en Madrid, tras su secuestro por Pablo Escobar, Francisco Santos se vinculó al Grupo Prisa*.

Antonio Aliñana, avui en Público.

*Els mitjans de Prisa no diuen absolutament res sobre les investigacionbs del seu amic Francisco Santos... [1] i [2]

[Julià Alvaro també ha escrit recentment sobre Prisa]

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Ullades libaneses


Mentre s`apropa el moment de tornar a la patria de la taronja, despres de setmanes de viatge per Liban, reflexione sobre els enormes clitxes que tenim en Europa sobre les societats arabs mediterranies. He pogut recorrer practicament tot el territori libanes, descobrint (o redescobrint in situ) la complexitat abrumant de la societat i la politica del pais dels 15 anys de guerra civil, de les multiples confessions religioses i de la resistencia armada contra l`expansionisme israelia. He pogut vore la destruccio de la guerra (la mort, les ferides, les cases i mesquites destruides, la rabia i l`odi) i la injusticia de la pobressa front als centenars de ferraris i mercedes que circulen habitualment, conduint com si estigueren bojos, pels barris rics de Beirut.


Tambe la injusticia depriment dels camps de refugiats palestins que, des de la creacio d`Israel l`any 1948, romanen en condicions extremes de miseria, pobresa i insalubritat dispersats per tot el territori libanes. He vist xiquets desnutrits i sense futur aparent que somnien, tal com somnien els seus pares i avis, amb el retorn a la seua terra. Tambe vaig poder vore la Palestina Ocupada des de la tanca fronterera que separa Liban i Israel. He parlat amb joves palestins nascuts al Liban que no han vist mai Palestina. Curiosa injusticia poetica aquella que em permet a mi, amb un passaport d`una suposada nacionalitat espanyola, visitar la seua ex llar, mentre ells romanen a centenars de km...


Pero tambe he pogut vore de primera ma l`esperanca de la resistencia (diem-ho clarament, Hezbollah) que supera fronteres espacials i confessionals. Una resistencia totalment manipulada als media occidentals (com podia ser sino?) que intenten vore per a no comprendre.


Son aquestes reflexions soltes i rapides, sense accents degut als teclats arabs, que volia compartir.

divendres, 4 de setembre de 2009

Orient mediterrani


La Tinta de los Escolares marxa cap a l'Orient unes setmanes. Per tant el blog estarà menys actualitzat encara que alguna cosa que altra espere poder penjar. Salutacions als pocs lectors/es.

Fins aviat,

Alfred L. Manfredi Torrecuadrada.

Titulars per a la posteritat


Marlasca prohibe un torneo de mus y un partido de fútbol.

Llegit avui en Público.

dimarts, 1 de setembre de 2009

Corrupció (amb patrocini de bancaixa)


Vaja, vaja...

Arran del cas Palma Arena, en el qual estan imputats fins a 12 ex càrrecs del PP balear, hem pogut saver que un directiu de Bancaixa ha estat imputat per corrupció. Fernando Areal Montesinos és el cunyat de Jaume Matas, a més de gerent del PP balear [1].

Una altra coordenada més sobre els moviments de la caixa pública valenciana en el món de la delinqüència econòmica i la corrupció política. A més sembla que fou Zaplana, il·lustre conseller de Telefónica, qui va colocar a l'ara imputat Areal Montesinos en Bancaixa durant l'etapa d'expansió per les illes.

Foto: José Luís Olivas, president de Bancaixa i ex president de la Generalitat (per accident) del Partit Popular.

dilluns, 31 d’agost de 2009

Imputat per corrupció i amic del gendre del rei (epíleg)


L'altre dia escrivia, soportant una calor infernal, sobre l'amic del gendre del rei (i ex càrrec del PP balear) imputat per corrupció a Palma de Mallorca. Resulta que uns dies més tard es van filtrar algunes informacions segons les quals José Luís Pepote Ballester, l'amic d'Urdangarín, va intentar, sense èxit, facturar unes obres a la seua residència de 24.000 euros a l'erari públic (Javier Ortiz no entenia allò d'"erari públic" quan l'erari sempre és públic). L'article d'El País de Manu Menéndez aporta molta informació però...

...molt significativament no es cita ni una vegada la relació íntima entre l'imputat i el gendre del rei. Criteri periodístic o bloqueig informatiu amb B de Borbón?

Accepta la pasta, Camps


El títol d'aquest post no és cap consell de cap conseller al president de la Generalitat, encara que de segur qua alguna frase similar s'ha escoltat alguna vegada pels despatxos dels que governen i maltracten el País Valencià. No, em referisc a la pasta per a comprar llibres per a les biblioteques públiques que atorga el Ministeri de Cultura i que any rere any rebutja Camps, per a glòria de bisbes, arquebisbes, presentadors de Canal 9, etc. Glòria per a la incultura en general, vaja. La incultura i la ignorància són les principals armes del poder (per això la II República va constriur tantes escoles i en Cuba i Veneçuela no hi ha analfabetisme).

Així ho conta Luís Díez avui en Público:

Camps, al que regalan trajes y necesita mucho cariño, posee dos grandes ventajas: la primera, que no sale caro en ropa para el comienzo de curso, y la segunda, que economiza muchísimo en libros. Desde el año 2006, este hombre ha procurado un ahorro bibliográfico de 7,8 millones de euros, nada menos. ¿Cómo es eso? Muy sencillo. Año tras año y curso tras curso rechaza el dinero del Ministerio de Cultura para adquirir libros, incluso en inglés, para las bibliotecas públicas de la comunidad que preside.

Con los datos contrastados, como no podría ser de otro modo, el presidente valenciano ha privado de una provisión de 621.141 libros a sus conciudadanos. Eso es, al menos, lo que resulta de dividir los 7.888.496,93 euros que ha rechazado entre 12,7 euros de coste medio por ejemplar. En eso se ha distanciado de los demás gobernantes autonómicos que, avaros ellos, se han aprestado a recoger la cuota que corresponde a sus comunidades.

¿Por qué razón Camps desprecia el dinero para libros? Tal vez porque la norma le obliga a añadir del presupuesto de su comunidad una cantidad igual a la que recibe y su prioridad sea satisfacer el canon de 90 millones de euros por esa Fórmula 1 que tanto beneficia al conseguidor Alejandro Agag, yerno del amado Aznar. O tal vez porque en España hubo un tiempo, del que algunos no quieren separarse, en el que se consideraba el saber cantidad negativa. Según Mayor Oreja era un tiempo buenísimo. La ley Fraga permitía aplicar el procedimiento de la Inquisición de secuestrar libros y periódicos, reinaba el silencio sobre los abusos del poder y no había que pasar los engorrosos exámenes de la opinión pública.

Cayo Lara de visita a La Zarzuela


Anava a escriure un post criticant a Cayo Lara, coordinador general d'Esquerra Unida per anar al Palau de la Zarzuela a entrevistar-se amb el rei. Per què una coalició que s'autodenomina republicana, el principal partit de la qual, el PCE, va renunciar recentment a sostenir la Constitució espanyola, havia de presentar al seu líder per a xerrar amb el monarca? No podien enviar un telegrama?

Però he de reconéixer que, quan he llegit les primeres notes d'agència sobre el contingut de l'entrevista, he canviat d'opinió. A diferència d'actes anteriors d'aquest tipus entre IU i la monarquia (que no són molts), Lara ha explicat al rei, entre altres coses, els plans de la seua formació política per arribar a la III República. Una altra història és que aquesta "labor para alcanzar la llegada de la III República" siga més o menys real. Però bé, davant l'allau de propaganda casposa en favor de la monarquia espanyola que diàriament rep la ciutadania, no està mal.

diumenge, 23 d’agost de 2009

El tio de la foto fou detingut per corrupció i és amic íntim del gendre del rei Juan Carlos I


En aquesta època estiuenca els que seguim asiduament l'actualitat de la família real espanyola hem pogut comprobar com, de nou, qualsevol vincle entre algun membre de la monarquia espanyola i processats, condemnats, sospitosos o imputats per la comissió d'algun delicte és gairebé sistemàticament silenciat, dissimulat, rebaixat. En definitiva es tracta de blindar encara més la opacitat i el vel de silenci entorn a la família real (cal destacar que tots els grans mitjans de comunicació són monàrquics; encara que alguns de la dreta -El Mundo i La Razón- han pogut donar la impressió, per qüestions purament estratègiques, de ser crítics amb Juan Carlos).

José Luís Pepote Ballester és un íntim amic de Ignacio Urdangarín Liebaert, marit de la Infanta Cristina (gendre del rei Juan Carlos I) i conseller de Telefónica Internacional SA (empresa, no cal dir-ho, privatitzada per Aznar). Es veu que Pepote i Urdangarín s'han passejat amb el Fortuna més d'una vegada.

Pepote
Ballester fou director general d'esports (2003-2007) del govern balear del ara exiliat Jaume Matas, del PP.

Fou detingut el passat 5 d'Agost pel cas de corrupció Palma Arena, acusat de malversació de fons públics, falsetat i suborn...

Un altre detall que no es menciona sovint als mitjans monàrquics: l'any 2005 (sent Pepote Ballester director general d'esports de Matas) el govern balear va abonar 1,2 milions d'euros a una empresa presidida per Urdangarín -Instituto Nóos de Estudios Estratégicos- per unes jornades que duraven dos dies (el cas també va tindre, com no, la seua branca valenciana). Arran de la denúncia del PSOE del cas al Parlament balear (el diputat que ho va destapar no va citar a Urdangarín en cap moment) el gendre del rei va haver de deixar, discretament, el seu càrrec de president de la polèmica empresa.

Conclusions:

-El gendre del rei és íntim amic d'un detingut per corrupció.

-Les relacions entre el gendre del rei i el detingut per corrupció es donaven en Palma de Mallorca que, per a desgràcia de les i els illencs, estava governada fins fa poc per un govern autonòmic del PP el líder del qual ha hagut literalment d'exiliar-se als EUA. Ha caigut davant la justícia gent molt propera a Matas. Algun que altre cas ha esguitat inclús a l'actual líder del PP balear Rosa Estaràs. En definitiva un ambient propici per a la corrupció. I la família real de passeig amb el Fortuna cada estiu.

-L'any 2005, el gendre del rei va haver de deixat el seu lloc de president en una empresa implicada en un escàndol a Palma de Mallorca.

-Molt pocs mitjans de comunicació s'han fet ressó de la vinculació del gendre del rei amb un pressumpte delinquent.

-El gendre del rei estarà lluny del seu íntim amic (i pressumpte corrupte) ja que marxa cap als EUA -on podrà saludar a Matas- per a treballar (ho escric en cursiva perque és conseller de Telefónica, com Zaplana) cobrant un milió d'euros a l'any. Per cert, Fernando Almansa, ex cap de la Casa Real (i que continua sent conseller personal de Juan Carlos) també fou fitxat per la mateixa ex empresa pública l'any 2003.

-El bloqueig continua.

[Actualització 26/VIII/09] Avui El País publica una conversa telefònica intervinguda per la policia del publicista Miguel Romero en la qual es refereix a l'amic del gendre del rei i els seus tripijocs: "Y eso lo lleva Pepote [José Luis Ballester, ex director general de Deportes con el Gobierno del PP en las islas y medallista olímpico] personalmente. Pepote y nuestro amigo de Washington [en referencia, según los investigadores, a Jaume Matas, que se trasladó a Washington tras la derrota en las elecciones autonómicas de 2007]".

Foto: José Luís Pepote Ballester, durant la seua detenció el passat 5 d'agost.

Les FARC i la violència en Colòmbia


"Para la politóloga Claudia López, que levantó el escándalo de la parapolítica, "los hechos demuestran que si las FARC desaparecieran hoy, las cifras de violencia, excepto los muertos por atentado y minas, permanecerían prácticamente iguales". El Gobierno de Uribe ha centrado su política de seguridad en la derrota de la guerrilla, mientras el fenómeno más extendido por todo el país es el resurgimiento del paramilitarismo. Según la Policía Nacional, el problema incluye a ocho bandas con 4.500 integrantes. Pero diversas ONG y la propia Defensoría del Pueblo tienen registradas más de 82 bandas que operan en 273 municipios, con no menos de 10.000 hombres bien armados, la mitad de ellos procedentes del viejo paramilitarismo, supuestamente desmovilizado".

Antonio Albiñana, avui en Público.

dijous, 13 d’agost de 2009

Una "pandilla de vagos" en portada


L'amic Juan E. Tur ho insinuava sutilment l'altre dia. La família real ocupa un descabellat i desproporcionat espai en la premsa que es publica en estiu. Com si només treballaren en estiu (i estan de vacances!). Bé, per una banda, el bloqueig mediàtic i judicial que hi ha hagut tradicionalment a l'Estat espanyol per protegir la monarqui ha impedit qualsevol denúncia sobre aquesta "pandilla de vagos" (segons una expressió que m'agrada molt per la seua precisió i senzillesa del senador del PNB Iñaki Anasagasti). La informació sobre la pandilla està saturada de propaganda latent i sempre està enfocada així:

1. la família real és popular, és estimada, és barata ("campechano"). En definitiva és perfecta.

2. la família real és apolítica, reina per a que a l'Estat espanyol hi haja pau i democràcia.

3. la família real és un model de monarquia parlamentària al món (aquest punt resulta molt divertit ja que cada cop hi han menys monarquies al món).

A vegades es cuinen les típiques operacions de propaganda barata. L'altre dia, sense anar més lluny, la reina i les infantes es troben casualment amb la mare d'un guàrdia civil víctima d'ETA en un recent atemptat. Vaja per davant que senc realment la pèrdua del seu fill amb tricorni (i no em pareix gens bé que l'assassinaren), però això d'una trobada casual al centre de Palma tot ple de fotògrafs que inmortalitzaren el moment en una foto que seria portada de gran part dels diaris del dia següent...

Altres vegades la informació que publiquen els periodistes especialitzats en la Casa Real (és a dir, especialitzats en no dir res que puga molestar a la monarquia, no vaja a ser que feren bé el seu treball) cau en una dinàmica, una rutina que és una xacra insufrible. Per exemple avui, una de les periodistes llepaculs reals que més m'horroritza, Mariángel Alcázar, publicava en La Vanguardia una crònica sobre el concert ahir a Palma de Mallorca de Leonard Cohen. En realitat Cohen era una escusa per a, vilment, destacar que "los duques de Lugo" i "los duques de Plama" hi van assistir. Doncs vaja! Per mi com si es tiren d'un precipici. No m'interessa en absolut el que faça "la pandilla de vagos" els estius a Palma a costa de l'erari públic. I com que existeix el famòs bloqueig informatiu i judicial, no espere cap notícia interessant (que no siga propaganda, vaja) sobre els borbons.

Només per no soportar aquest tipus infame de periodisme hauria de proclamar-se una República.

Foto: la dura vida del bribón.

Poder de classe


"La desaparición del discurso y del análisis de clases sociales es, en sí, un síntoma del enorme poder de las clases dominantes, las cuales promueven la percepción de que las clases sociales han desaparecido y que la lucha de clases es una categoría totalmente obsoleta, inservible para el entendimiento de nuestras realidades".

Vicenç Navarro, imprescindible habitual, avui en Público.

dijous, 6 d’agost de 2009

La frase...


"Montesquieu ha muerto y sólo resucitará cuando gobierne el PP"

Carlos Fabra
.


Llegit ací.

diumenge, 2 d’agost de 2009

"Una gigantesca reserva de caza del tamaño de Euskadi" (en Mozambique)


Fa un temps (13/VII/09) vaig llegir un reportatge de Manuel Ansede molt bó (d'eixos que no abunden) en Público, conegut diari de submissió extrema als interessos del PSOE, sobre l'afició del rei d'Espanya, eixe subjecte que compta amb la legitimitat atorgada per Franco i amb un fosc historial (multitud d'amics processats per delictes econòmics: Mario Conde, Javier de la Rosa, Manuel Prado y Colón de Carvajal, José María Ruíz Mateos -tots ells condemnats per diferents motius-), a assassinar animals en diverses modalitats, formats i espècies.

El principi ja és divertit. En un acte de solidaritat i tendresa extrema la reina Sofia salva de la depressió a una elefanta -Susi- que estava deprimida i es jalava els seus propis trunyos. [Açò no és cap infàmia inventada, va ocòrrer!].

Amb aquesta anècdota com a escusa, el periodista detalla els episodis més sonats del rei amb la caça. I si és cert que emborratxar un os per a assassinar-lo més tard podria ser el guió d'una pel·lícula ianqui estil 'Asesinos natos', no és menys cert que les visites de Joan Carles a Moçambic són també de pel·lícula (i mala).

Al loro...

"No fue el único animal abatido por el monarca. El barón alemán Werner von Alvensleben había montado unos años antes en Mozambique, gobernado con puño de hierro por el dictador portugués António de Oliveira Salazar, una gigantesca reserva de caza del tamaño de Euskadi, a la que acudía la crema de la sociedad europea.

(...)

El príncipe se estrenó con el rifle de caza mayor en África alrededor de 1962, cuando tenía 24 años. Su padre, Juan de Borbón, había trabado amistad en su exilio en Estoril con el experimentado cazador Manoel Posser de Andrade, miembro de la familia propietaria del mayor latifundio de Portugal: la Heredad de Palma, una finca de 200.000 hectáreas situada cerca de Setúbal. Posser de Andrade invitaba habitualmente a los Borbón a su hacienda, a la que acudían a disparar a perdices, zorros y jabalíes. Y un día, el cazador portugués sugirió al príncipe una escapada a Safarilandia.

(...)

El portugués Víctor Cabral, uno de los mejores white hunters (cazadores blancos) de la llamada edad de oro de la caza en África, recuerda aquella época en la que Juan Carlos de Borbón perseguía leones, leopardos y elefantes en las colonias portuguesas. "Entre 1965 y 1975, cazar en Mozambique era relativamente caro, pero no para los españoles", rememora.

(...)

José María Sanchís, "el único que podía poner la mano encima del hombro de Franco sin ser fusilado", según Cabral, era otro de los invitados a las cacerías. Sanchís, apodado El mago de El Pardo, acudía a los safaris con la hija de Franco, que estaba casada con su sobrino, el marqués de Villaverde. Allí reforzaba sus vínculos con el régimen, ya sólidos. Sanchís era un hombre de paja del dictador y ejecutaba sus órdenes como consejero de Petrolíber, hoy Repsol, y de Trasmediterránea, entre otras empresas.

(...)

Las guerrillas marxistas-leninistas del Frente de Liberación de Mozambique y el Movimiento Popular de Liberación de Angola no dejaron ni un cazador en sus países. Cuando las sucesivas guerras civiles en las ex colonias terminaron y los científicos acudieron a ellas para estudiar el estado de su fauna, se encontraron con menguas generalizadas en todos los grupos de grandes mamíferos. En Mozambique el descenso llegó al 95%."

The Wire [BSO]

diumenge, 26 de juliol de 2009

Fantasies colpistes


"Si había alguna duda de que la estrategia del derrocado presidente Manuel Zelaya es diseñada desde Caracas quedó de nuevo de manifiesto en Las Manos. Los venezolanos dirigieron y coordinaron el operativo. En El Paraíso, reporteros de la cadena estatal venezolana Telesur -el único canal del mundo que retransmitía los hechos en directo- informaba en tono épico de los choques entre manifestantes que pretendían acercarse a la frontera con policías y soldados que se lo impedían. Otro equipo informaba desde Las Manos sobre la llegada de Zelaya como si se tratara de la toma de la Bastilla. Movido por las imágenes y los cometarios de Telesur, un espectador despistado podría creer que el gobierno de facto de Micheletti estaba a punto de caer, con las maletas preparadas para huir por la puerta trasera.


Telesur jugó el mismo papel agitador cuando el pasado día 5 retransmitió en directo el intento de Zelaya de aterrizar en el aeropuerto de Tegucigalpa. El defenestrado mandatario viajaba en un avión Falcon venezolano, con piloto militar venezolano, con comunicación telefónica con Telesur y conectado al móvil de Chávez, para establecer una triangulación de contactos en el momento en que se abortó el aterrizaje. Quedará para la historia ese intercambio de palabras acerca del valiente piloto militar y presidentes osados. El analista Antonio Cortez señala que las retransmisiones de Telesur se vuelven provocaciones que incentivan la lucha callejera de ambos bandos".


[Crònica signada per Joaquin Ibarz publicada avui en La Vanguardia, periòdic amb el qual poderu gaudir de columnistes de la talla de Lluís Martínez Sistach, jefazo de la jerarquia catòlica espanyola o Pilar Rahola]


Mentre Llatinoamèrica es va lliurant, poc a poc, pas a pas, del colonialisme, els decadents mitjans de comunicació de la vella europa agonitzen amb cròniques com aquesta en la qual un Zelaya diabòlic sembla el criminal provocador (en contraposició als delicats, amables i simpàtics colpistes), aliat amb un no pas menys diabòlic Hugo Chávez... La defensa poc dissimulada d'uns colpistes de l'extrema dreta mai deixarà de sorprendre'm, sobre tot quan va en portada.


I la lucidesa de Pérez Esquivel:


"Si Chávez no hubiese hecho nada, [Europa] hubiese estado conforme con Chávez. Si Bolivia no hubiese comenzado a revertir su situación, nadie hablaría de Bolivia, como nadie habla de Paraguay ni de la dominación que sufre. Tampoco nadie habla de las grandes trasnacionales o de la dominación europea.

(...)

Venezuela tenía entre el 70% y el 80% de la población analfabeta y una gran concentración del poder económico y cultural estaba en manos de unos pocos. Hace dos años, la UNESCO declaró Venezuela libre de analfabetismo. Lo mismo está pasando en Bolivia. En Argentina, sin embargo, hoy tenemos muchísimos analfabetos, pobreza. Cuando un Gobierno comienza a mirar a los sectores más necesitados hay reacciones".

dimarts, 21 de juliol de 2009

Lenta i amable justícia (inmunitat de classe III)


"El aparato estatal formado por el ejército, la policía y la justicia es el instrumento mediante el cual una clase oprime a otra"

Mao Tse Tung.


Quina lentitut i amabilitat de la justícia amb alguns subjectes! César Alierta, president de Telefónica, ha estat absolt per l'Audiència Provincial de Madrid en el Cas Tabacalera (estava acusat d'un delicte d'ús d'informació privilegiada). El delicte havia prescrit! És per a partir-se de risa.

Mentre, un tribunal de Barcelona condemnava a un indigent a un any de presó per furtar mitja barra de pà...

La justícia, com gairebé tot en aquesta vida, és una qüestió de classe.


Il·lustració: Retrat de Mao Zedong, pintura de Li Qi, Galería Nacional d'Art de Xina (Beijing).

Infern cultural


Gràcies a la majoria absoluta del PP a la ciutat de València, les activitats culturals en juliol són un infern. Si als concerts de Vivers porten a Miguel Bosé al cinema a l'aire lliure de l'institut del Carme programen grans produccions infumables d'Antena 3 com ara Mentiras y gordas, el gran trunyo cinematogràfic de l'any. Ací allò que està de moda són les prendes de Louis Bouitton i vore a Papito en l'escenari... Pera mesurar la calanya cultural de les institucions públiques valencianes només cal anar a la secció A la fresca dels informatius del braç de propaganda audiovisual del PP i vore com està el nivell.


dissabte, 11 de juliol de 2009

Recolzament de dictadures (patrocinat per Repsol)


Seria de risa si no fóra per a plorar. Arriba l'ex ministre del règim criminal del general Franco a Guinea Equatorial de visita oficial i Obiang li diu: "Muchas gracias por haber venido señor Fraga porque está usted en las últimas". Òstia puta! Quina benvinguda! Anècdotes a banda, asistim a un d'eixos moments interessants en la política espanyola. Les empreses multinacionals espanyoles (com Repsol) no han trincat gairebé res del pastís del petroli equatoguineà. Els pobres directius de Repsol ploren i ploren al govern per a trincar un tros del pastís. La tristesa inunda les seues ments. Mentre, el govern espanyol comunica a la ciutadania que els interessos de Repsol i sàtrapes econòmics similars són estratègics i, sobre tot, coindideixen amb els interessos generals. A partir d'aquesta fal·lacia (és una mica com un conte de fantasia això que els meus interessos són els mateixos que els d'uns tipos que guanyen més pasta en un any que la majoria de la població en tota la seua vida) el ministeri d'exteriors es posa a treballar i fa coses com una visita oficial de diputats i senadores espanyols a una dictadura unifamiliar que dura ja 30 anys.

A l'hora de marxar Moratinos va recordar a Obiang allò de les eleccions transparents. I és que això de guanyar amb el 99% dels vots canta una mica. Però no importa molt això de la democràcia mentre Repsol trinque part del pastís en l'antiga colònia espanyola. En definitiva: una visita oficial espanyola viatja fins a Guinea Equatorial per a assegurar els interessos econòmics d'una elit/classe burgesa/oligarquia. De fet els representants del PP, PSOE, PNV i ERC (IU es va negar honrosament a participar en aquesta operació de legitimació latent de la dictadura d'Obiang) han estat a un país on: hi ha presoners polítics (segons els càlculs al menys 48); la tortura és una pràctica habitual (segons el relator especial de les Nacions Unides), està governat per una màfia unifamiliar que situa al país en la 9ª posició en el rànquing dels països més corruptes del món (segons Transparencia International); malgrat que la renda per càpita del país hauria de ser similar a la d'Espanya o Itàlia, el nivell de pobresa és similar al d'Afganistán o Txad; no hi ha llibertat de premsa (fa unes setmanes era detingut el corresponsal de France Press i Radio France Internationale); i un llarg etcètera.

Al menys els directius de Repsol podran dormir tranquils. Mentre Guinea Equatorial agonitza sota Obiang, Repsol es revaloritza.
Foto: Zapatero amb un dictador sanguinari.