Fàbula a Picassent

[Una fàbula d'Alfred Manfredi narrada al seu fill sobre Corrupció i Democràcia de cara al Dia D de Francisco Camps, el nostre protagonista]

-Aquest llibre, fill meu, el vaig llegir una llunyana primavera del 2014. En aquells temps llunyans qui havia sigut president de la Generalitat fou condemnat a presó per la corrupció generalitzada del seu govern. El partit prompte l'abandonà i Francisco Camps, així es deia el protagonista, ingressà a la presó de Picassent una vesprada d'agost del 2012, completament aterroritzat pel seu futur inmediat. Escolta aquests fragments del llibre que vaig subratllar:

“Tres mesos després d'arribar l'ex president a Picassent, la direcció de la presó, a través de l'advocat de Camps, em va permetre mantindre una sèrie d'entrevistes amb l'ex president a la sala de visites.

(...)

Quan arribà al mòdul 6, Francisco Camps, estava indignat i tenia por. Marcelo, el seu company colombià de cel·la a penes comptava vint anys d'edat però el xicotet tràfic de drogues l'havia desterrar a la presó. S'havia assabentat de la biografia del seu nou company de cel·la i del motiu de la seua condemna pels pocs periòdics que arribaven a les seues mans. Institucions penitenciàries havia decidit instalar a l'ex president a un mòdul tranquil on no hi havien aldarulls ni etarres. Al principi Camps només conversava a penes deu minuts amb Marcelo sobre religió i romania en la cel·la sense eixir al pati ni a les feines de la presó que feien més curta la llarg descompte de dies monòtons fins el dia de l'alliberament. Amb l'ajuda de Marcelo, Camps va comprendre que la feina a la presó li aportaria beneficis penitenciaris. En un parell de setmanes va conéixer practicament a la totalitat d'inquilins del mòdul, va anar adquirint el particular llenguatge de la presó. Es va adaptar al nou ecosistema penitenciari.

(...)

L'ex president no tardà a dur a terme una autèntica revolució interior que el dirigiria cap a un replantejament radical de les seues creences. Intentava fer al menys un parell d'hores al dia d'exercici i es mantenia en forma. Parlava sobre infraestructures i finançament autonòmic amb el Senyor Tono, un antic empresari reconvertit en narcotraficant i detingut per la Guàrdia Civil a l'aeroport de Manises, o amb Abdullah, un politoxicòman políglota molt amic del Senyor Tono i, com no, també amb Marcelo. Per les nits l'ex president fumava haixish i llegia a Kafka, o les obres completes de Simone de Beauvoire. Poc a poc, Camps havia abandonat qualsevol resquici de l'educació catòlica extremista que duia tatuada en tots els racons de la seua pell quan entrà a la presó de Picassent. Fins i tot començà a masturbar-se analment.

(...)

El Sistema va creure convenient empresonar a Camps arran de les protestes ciutadanes; així es reforçava la façana democràtica i es desenterrava la prima línia de risc entre la corrupció i la política. Al cap i a la fi, la Societat condemnà Camps però la presó el va salvar. Fins i tot l'actual president de la Generalitat Valenciana, Ricardo Costa, es va mostrar satisfet de l'evolució de Camps a Picassent”.

-M'agrada aquesta història, pare. La Democràcia es va salvar i Francisco Camps va tindre un final feliç.

-Si, fill meu, aquesta història no acaba mal, però podria haver tingut un altre desenllaç. Un final tràgic, no sé si m'entens...

Realitat PParal·lela

La realitat valenciana segons Marc Peris, avui en L'Informatiu.

Més ací.

Postals valencianes lamentables

Una imatge, la del Curita i Rita Barberà, que val més que mil paraules. El poder de classe a la deriva... (però en Ferrari).

Accepta la pasta, Camps

El títol d'aquest post no és cap consell de cap conseller al president de la Generalitat, encara que de segur qua alguna frase similar s'ha escoltat alguna vegada pels despatxos dels que governen i maltracten el País Valencià. No, em referisc a la pasta per a comprar llibres per a les biblioteques públiques que atorga el Ministeri de Cultura i que any rere any rebutja Camps, per a glòria de bisbes, arquebisbes, presentadors de Canal 9, etc. Glòria per a la incultura en general, vaja. La incultura i la ignorància són les principals armes del poder (per això la II República va constriur tantes escoles i en Cuba i Veneçuela no hi ha analfabetisme).

Així ho conta Luís Díez avui en Público:

Camps, al que regalan trajes y necesita mucho cariño, posee dos grandes ventajas: la primera, que no sale caro en ropa para el comienzo de curso, y la segunda, que economiza muchísimo en libros. Desde el año 2006, este hombre ha procurado un ahorro bibliográfico de 7,8 millones de euros, nada menos. ¿Cómo es eso? Muy sencillo. Año tras año y curso tras curso rechaza el dinero del Ministerio de Cultura para adquirir libros, incluso en inglés, para las bibliotecas públicas de la comunidad que preside.

Con los datos contrastados, como no podría ser de otro modo, el presidente valenciano ha privado de una provisión de 621.141 libros a sus conciudadanos. Eso es, al menos, lo que resulta de dividir los 7.888.496,93 euros que ha rechazado entre 12,7 euros de coste medio por ejemplar. En eso se ha distanciado de los demás gobernantes autonómicos que, avaros ellos, se han aprestado a recoger la cuota que corresponde a sus comunidades.

¿Por qué razón Camps desprecia el dinero para libros? Tal vez porque la norma le obliga a añadir del presupuesto de su comunidad una cantidad igual a la que recibe y su prioridad sea satisfacer el canon de 90 millones de euros por esa Fórmula 1 que tanto beneficia al conseguidor Alejandro Agag, yerno del amado Aznar. O tal vez porque en España hubo un tiempo, del que algunos no quieren separarse, en el que se consideraba el saber cantidad negativa. Según Mayor Oreja era un tiempo buenísimo. La ley Fraga permitía aplicar el procedimiento de la Inquisición de secuestrar libros y periódicos, reinaba el silencio sobre los abusos del poder y no había que pasar los engorrosos exámenes de la opinión pública.

Fins i tot...

...el conegut fatxa i sociòleg Amando de Miguel opina que Camps hauria de dimitir.

A misa amb el cotxe oficial (o a per la paella)

La misa i la paella són dos aspectes esencials en la configuració política de la dreta valenciana des del 1975. El Comitè d'empresa de la Conselleria d'Economia ha denunciat els abusos en l'ús dels cotxes oficials per part dels consellers de Camps. Alguns conductors realitzen fins a mil (1000) hores extres. Juan Cotino, membre supernumerari de l'Opus Dei, utilitza el cotxe per anar a misa els diumenges. S'ha donat el cas d'un conseller que envia el cotxe oficial a per la paella. Així ens va.

La corrupció i la malversació dels fons i recursos públics han estat un leit motiv dels governs del PP des d'aquell simpàtic ex alcalde de Benidorm. A la misa (ideologia) i a la paella (identitat folclòrica sucursalista) s'afegeix ara la cultura de la mafiocràcia.

*

Pd. Per cert, un dels dirigents espanyols que, com Cotino, també anava a misa en cotxe oficial era Carrero Blanco. I així li anà... (és només un apunt; no és que desitje que la ETA vole pels aires a Cotino... O si?).

Fel·lacions gratuïtes al president de la Generalitat al diari de Don T. Luca de Tena

Raó: ací.

Camarada Blasco

Fa 35 anys, Rafael Blasco era membre d'una organització armada d'ideologia maoista pro-albanesa. Ara, com a nou estrateg del PP valencià i del Tío Paco, dóna respostes com aquestes...

P. ¿Tener un presidente imputado por un presunto delito de cohecho es una gran suerte?

R. Sacar la conclusión de que un imputado es un condenado o es culpable es algo que excede del contenido garantista del precepto legal que significa esta figura. Muchas personas han sido imputadas en más de una ocasión y no por eso han sido relevadas de sus responsabilidades.

P. Un imputado con cargos lo es porque hay indicios racionales de que ha cometido un presunto delito.

R. Pero pueden ser documentos falsos, indicios conseguidos fraudulentamente.

P. Sugiere que los documentos son falsos.

R. No sé si son falsos o son ciertos. Son ridículos. Imputar a un presidente de la Generalitat con una base tan inverosimil es sencillamente cutre.

P. O sea que los jueces son unos cutres

R. No. Los jueces no son unos cutres. Los cutres son quienes utilizan una documentación cutre.

P. El que imputa al presidente Camps es el magistrado José Flors. ¿Estamos ante un juez cutre que, en base a documentos cutres, le imputa?

R. No, no. Eso lo dice usted.

P. No. Yo sólo pregunto

(...)

P. Miembros del Consell se han preguntado en voz alta cuánto ha pagado EL PAÍS por obtener la información del caso Gürtel. Mi pregunta es: ¿Cuánto nos cuesta a los valencianos que Canal 9 no haya dicho todavía que el presidente Camps se encuentra imputado?

R. No debe de costar mucho. La gente está encantada con Canal 9.

Entrevista a Rafael Blasco firmada per Josep Torrent. Més ací.

Retrats inquietants

Aquesta foto de Carles Francesc inmortalitza la recepció de Camps al nou arquebisbe de València, Carlos Osorio, al Palau de la Generalitat. Sense novetats en el front; Sotanas Reunidas S.A. conserva el seu poder habitual al govern autonòmic. València-New York. València-Dallas. I València-Vaticà.

Pijos, clavariesas y sobredosis

"Y, sinceramente, no acabo de entender el motivo de la expulsión. ¿Que supone una falta contra el decoro en la institución? ¿El qué? ¿Que la camiseta sea negra? ¿O que haga referencia a la ausencia permanente de su presidente, el imputado en un caso de corrupción Francisco Camps, a las sesiones de control de les Corts como la de hoy? Porque si es por lo primero, yo, como ciudadano valenciano particular, quizás siento más indecoroso que se hable con voz de pijo irritante en el pleno, o que se permita acudir a él con pinta de clavariesa con sobredosis de permanente".

Juan E. Tur en Testigo Accidental.

[El vídeo és una crònica lamentable de la televisió de Federico Jiménez Losantos, beneficiària al País Valencià dels favors del PP en format llicència]

Els muntatges policials (contra Camps, clar)

P.- Y Camps le ha pedido ayuda...

R.- Tenemos una larga amistad y no hace falta que me la pida explícitamente.

P.- ¿Y cuál ha sido su principal consejo?

R.- Yo le he transmitido al presidente que cuando hay un montaje que no tiene ningún tipo de solidez y que es una campaña político-policial orquestada, lo que hay que tener es la suficiente tranquilidad para saber si existe o no un problema y, a partir de ahí, dejar que la Justicia vaya haciendo su camino. En el Gobierno valenciano la primera información que tenemos sobre el 'caso Gürtel' es que unos señores que decían que eran de la policía fueron a pedir unos expedientes a la conselleria de Turismo, y no sabíamos ni por qué, ni para qué.

(...)

Pregunta.- ¿Le molesta que en los medios de comunicación se aluda con notable frecuencia a su pertenencia al Opus Dei?

Respuesta.- No.

P.- ¿Qué le aporta?

R.- Me permite recibir unos medios de formación cristiana que me ayudan a complementar las carencias que tengo, pensando que soy un hombre con más defectos que virtudes. Esa formación que me aporta el Opus Dei me ayuda a ir mejorando mis virtudes y eliminando mis defectos.

Juan Cotino entrevistat per AmparoTórtola avui en El Mundo.

Foto: Cotino davant la creu (Benito Pajares)

La gran despertà: LSD + Opi = PP

València és increïble però certa, tal com relatava un conegut músic. Arribà Zaplana i el casposisme mafiocràtic es convertí en Llei. Mentre açò escric m'arriven per la finestra les notes de les bandes falleres (de música); ai! Els bons temps de les falles i el poder valencià. Pacte del pollastre i desactivació de l'artificial conflicte lingüístic foren els ingredients. El front municipal avançava en la seua voracitat urbanística i estètica i la Generalitat gastava ilimitadament. Era una bona època per a la dreta espanyola i Eduardo no dubtà en anar a Madrid creient que deixava la seua colònia de Llevant en bones mans. Però Camps matà al pare i poc a poc el casposisme campista assolia la seua hegemonia.



Alguns analistes deien que Camps ja no era Zaplana, que era un beato ultracatòlic, ben allunyat de la bona vida de Zaplana. I en molts sentits era una apreciació correcta (no m'imagine a Camps lligant amb una fallera major). Però la supèrbia del poder és com estar enamorat. Un dia tot són petons i plans de futur. Tot és felicitat. I de sobte, una setmana després ella se'n va i arriven els plors i la depressió. Camps era feliç. Canal 9, Las Provincias, la Copa de l'Amèrica i el Papa a València i la gent de bé. El cardenal, la Ciutat de les Arts i la Fòrmula 1. Abans de les darreres eleccions l'oposició entra en un estat de psicodèlia aguda en base a certa enquesta de certa fundació que després es convertiria en una hòstia de les que fan mal. Camps no podia ser més feliç. Però de sobte un sastre diu no sé què d'un esmoquing i la supèrbia del poder els passa factura. Que els costava utilitzar a homes de palla o simplement cobrar els favors en discretes borses de plàstic com fa tot bon polític corrupte? Vas agafant confiança i descuides les mesures de seguretat. Et penses que controles tot i ets intocable. La justícia està controlada, amics de tota la vida estan colocats en l'únic òrgan que et pot processar i al govern dels jutjes. Què et pot passar amb amics com De Rosa o De la Rua? Què et pot passar si Fabra no està entre reixes?


Però la supèrbia del poder és crua (allò important no és la caiguda sinó l'aterratge). L'estratègia política del PP ha estat basada en administrar dosis d'una droga molt potent en format discurs composada d'opi i LSD. Mentre la ciutadania flipa amb l'efecte de l'LSD (tots flipant, com els hippies dels 60 i 70, amb l'arquitectura del PP i el nou ordre teocràtic, deambulant pels barris que seran destruits mentre milers de fonamentalistes omplin la ciutat amb la bandera de l'Estat del Vaticà i El Bigotes perfecciona els grans actes del partit), l'opi baixa eixe efecte i ens apalanca davant Canal 9 i els seus telediaris, davant de les tertúlies de 10 contra 1 de la cadena autonòmica. Mentre l'opi recorre la nostra sang i arriba als nostres òrgans vitals l'aritmètica electoral excloent se'ns presenta com el gran sostre i el sectarisme polític destrueix tota alternativa al nou ordre orwellià, foucaultià i goebbelià (tot al mateix temps) de Paco Camps.

Serà capaç un sastre de desintoxicar-nos?

Camps i la premsa

El periodista Sergi Tarín, d'InfoTV aprofitava un torn de preguntes obert per la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, la qual no coneixia aparentment la peculiar forma de Camps de tractar amb la premsa: no respondre preguntes. Camps és un destacat militant del talibanisme catòlic que no dubta en atacar a la premsa com mostra el video. Sobretot si parlem del milionari desplegament politicomediàtic de la visita del papa a València. Multitud de periodistes valencians han volgut mostrar el seu suport a Tarín.