dilluns, 10 de maig de 2010

Fàbula a Picassent

[Una fàbula d'Alfred Manfredi narrada al seu fill sobre Corrupció i Democràcia de cara al Dia D de Francisco Camps, el nostre protagonista]

-Aquest llibre, fill meu, el vaig llegir una llunyana primavera del 2014. En aquells temps llunyans qui havia sigut president de la Generalitat fou condemnat a presó per la corrupció generalitzada del seu govern. El partit prompte l'abandonà i Francisco Camps, així es deia el protagonista, ingressà a la presó de Picassent una vesprada d'agost del 2012, completament aterroritzat pel seu futur inmediat. Escolta aquests fragments del llibre que vaig subratllar:

Tres mesos després d'arribar l'ex president a Picassent, la direcció de la presó, a través de l'advocat de Camps, em va permetre mantindre una sèrie d'entrevistes amb l'ex president a la sala de visites.

(...)

Quan arribà al mòdul 6, Francisco Camps, estava indignat i tenia por. Marcelo, el seu company colombià de cel·la a penes comptava vint anys d'edat però el xicotet tràfic de drogues l'havia desterrar a la presó. S'havia assabentat de la biografia del seu nou company de cel·la i del motiu de la seua condemna pels pocs periòdics que arribaven a les seues mans. Institucions penitenciàries havia decidit instalar a l'ex president a un mòdul tranquil on no hi havien aldarulls ni etarres. Al principi Camps només conversava a penes deu minuts amb Marcelo sobre religió i romania en la cel·la sense eixir al pati ni a les feines de la presó que feien més curta la llarg descompte de dies monòtons fins el dia de l'alliberament. Amb l'ajuda de Marcelo, Camps va comprendre que la feina a la presó li aportaria beneficis penitenciaris. En un parell de setmanes va conéixer practicament a la totalitat d'inquilins del mòdul, va anar adquirint el particular llenguatge de la presó. Es va adaptar al nou ecosistema penitenciari.

(...)

L'ex president no tardà a dur a terme una autèntica revolució interior que el dirigiria cap a un replantejament radical de les seues creences. Intentava fer al menys un parell d'hores al dia d'exercici i es mantenia en forma. Parlava sobre infraestructures i finançament autonòmic amb el Senyor Tono, un antic empresari reconvertit en narcotraficant i detingut per la Guàrdia Civil a l'aeroport de Manises, o amb Abdullah, un politoxicòman políglota molt amic del Senyor Tono i, com no, també amb Marcelo. Per les nits l'ex president fumava haixish i llegia a Kafka, o les obres completes de Simone de Beauvoire. Poc a poc, Camps havia abandonat qualsevol resquici de l'educació catòlica extremista que duia tatuada en tots els racons de la seua pell quan entrà a la presó de Picassent. Fins i tot començà a masturbar-se analment.

(...)

El Sistema va creure convenient empresonar a Camps arran de les protestes ciutadanes; així es reforçava la façana democràtica i es desenterrava la prima línia de risc entre la corrupció i la política. Al cap i a la fi, la Societat condemnà Camps però la presó el va salvar. Fins i tot l'actual president de la Generalitat Valenciana, Ricardo Costa, es va mostrar satisfet de l'evolució de Camps a Picassent”.

-M'agrada aquesta història, pare. La Democràcia es va salvar i Francisco Camps va tindre un final feliç.

-Si, fill meu, aquesta història no acaba mal, però podria haver tingut un altre desenllaç. Un final tràgic, no sé si m'entens...




4 comentaris:

Marc Peris ha dit...

Ciència ficció, senyor Manfredi, però bona història...

Aurora Mora ha dit...

Jajajaja. Ara bé senyor Manfredi, el que no sabem és si ja es masturba analment (igual li va la marxa i utilitza que objectes d'un cal·libre important...)

Alfredo Leopoldo Manfredi Torrecuadrada ha dit...

Aurora: per la cara que posa en la foto del post jo diria que si, ho feia des de temps inmemorials..

Anònim ha dit...

Collò, t'has quedat ben ample cabrón. M'ha agradat el final feliç. Apa!