divendres, 31 d’octubre de 2008

Hisenda som tots (també els catedràtics de la UPV)


Ser catedràtic universitari no només dóna un sou considerable. També un estatus. Per això avui el diari Levante només indica les incials dels dos catedràtics de la Universitat Politècnica condemnats a un any i mig de presó i a una multa de mig milió d'euros per un delicte fiscal. La nota d'Europa Press que reprodueix Las Provincias ni tan sols cita les incials. Si cita les declaracions del rector de la UPV: "si bien se trata de un lamentable suceso, es de carácter puntual puesto que pertenece al ámbito de la vida privada de dichas personas derivada de su actividad empresarial, y por tanto completamente ajeno a su actividad académica en esta institución".

Per cert. Si algú vol saber a qui corresponen les incials -perquè és alumne del Politècnic o per simple curiositat- només ha de fer una ràpida recerca en Google. I vorà açò. I açò.

Bravo, Sofia!


Més interessant que les declaracions de la reina Sofia ha estat la reacció a aquestes. Una reacció que dibuixa a la perfecció l'esgotament del sistema polític espanyol.

Segons publica avui El País, tant la direcció del PSOE com la del PP han ordenat als seus no comentar les declaracions de la reina (cal dir que només Vicente Martínez Pujalte, infame per naturalesa, afirmà que les paraules de la reina li semblen "molt bé"). Bé, els dos partits majoritaris actuen en base als pactes postfranquistes ben coneguts: renúncia de l'esquerra a la República (el règim legal, legítim i legitimat exterminat pel feixisme) i silenci total al voltant de la nova monarquia. Qui no s'ha tallat, per contra, a l'hora de criticar les declaracions de la reina han estat els nombrosos representants de la societat civil: col·lectius homosexuals, la Asociación por el Derecho a Morir Dignamente, la Asociación de Clínicas Autorizadas para la Interrupción del Embarazo, la Comisión de Investigación de Malos Tratos a Mujeres, la Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres de Alumnos, etc. Aquest matí la vicepresidenta del govern, María Teresa Fernández de la Vega declarava que "la Reina de España es respetada y querida dentro y fuera de nuestras fronteras [¿?]. Y lo es porque ha desempeñado su tarea de forma impecable". Si, per què no?

Els dos principals partits amb el habitual discurs de sempre i la societat civil obrint espais discursius lliures. La monarquia és una institució anacrònica i absurda recolzada per PSOE i PP. Però és això suficient per a mantenir-se amb el cap damunt del coll? (estem parlant d'una institució, els representants suprems de la qual, haurien estat decapitats sense massa problemes fa un parell de segles. Reflexionant aquests dies al voltant de la monarquia espanyola he arribat a la conclusió que la guillotina té un potencial simbòlic molt eficaç: per a liquidar la monarquia era necessari liquidar el cap visible d'aquesta i què millor que decapitar directament al rei. Revolució quirúrgica). La reina té la seua pròpia versió sobre el futur del seu marit, Juan Carlos de Borbón: "¿Abdicar? ¡Nunca! El rey no abdicará jamás. (...) Ni lo hablamos nunca. Se da por sobrentendido que reinará hasta la muerte. A un rey sólo debe jubilarle la muerte. Salvo que... Lo deseable, lo conveniente por el asentamiento de la propia institución en los tiempos nuevos de España es que el Rey muera en su cama y alguien diga: el Rey ha muerto, ¡Viva el rey! Yo eso lo viví en mi casa, en Atenas. Cuando murió mi padre, inmediatamente el primer ministro aclamó a mi hermano Constantino como nuevo Rey". Per cert, quan diu que "al rey sólo debe jubilarle la muerte" s'oblida que qui també pot jubilar-lo és una reforma de la Constitució...

La monarquia espanyola va cavant la seua pròpia fossa. Està fent uns notables esforços per suicidar-se com a institució. Des que Juan Carlos ordrenara callar a un cap d'Estat triat democràticament en un fòrum internacional suposadament no colonial fins a les declaracions de la reina, passant pel segrest d'El Jueves (revista que excepcionalment em comprare sense falta la setmana que ve) fins al processament de joves catalans a l'Audiència Nacional per cremar fotocòpies i segells (segells!) del rei... Bravo, Juan Carlos! Bravo, Sofia!

Pd. Cal dir que, malauradament, aquesta polèmica també farà engrossar la butxaca d'una periodista tan infame com Pilar Urbano, autora del llibre.

Foto: magnífica portada postpunk de l'edició d'avui del diari Público.

divendres, 24 d’octubre de 2008

"Con los fondos reservados se han pagado los polvos del Rey"


L'alcalde Puerto Real (Cádiz) és un tipo genial. José Antonio Barroso ha estat imputat per l'Audiència Nacional per titllar al rei d'Espanya de "corrupte" i "cràpula", entre altres coses. Per a qui estiga interessat pels llibres als quals es refereix l'alcalde d'IU, aquests són: El negocio de la libertad de Jesús Cacho (ed. Foca) i Juan Carlos I, el último Borbón. La mentira de la monarquía española d'Amadeo Martínez Inglés (Styria de Ediciones y Publicaciones).

Els Fabra i la frontera de l'imperi de la Llei


Ahir la premsa informava sobre la detenció de Luís Serrano B., nebot i ex escolta de Carlos Fabra en una operació contra una xarxa de narcotraficants. El nord del País Valencià és una mafiocràcia, d'això pocs en dubten a estes altures. Però els membres de la família Fabra que estan fora de l'imperi de la Llei van entrant al talego...


De moment Fabra (l'oncle) no ha donat cap explicació sobre la detenció i empresonament de Fabra (nebot). Només ha dit que té ganes que el jutjen per a demostrar que és inocent. De moment qui si que ha haurà de passar pel Jutjat d'Instrucció nº3 de Castelló és la diputada autonòmica d'EUPV Marina Albiol, imputada per un delicte d'injuries a Carlos Fabra per un cartell. El poder judicial condueix a dues velocitats diferents.

Valencia revisitada


Article d'Enric Juliana publicat al suplement Cultura/s de La Vanguardia.


Hay que volver a Valencia. Con la mirada muy atenta, sin prejuicios, sin inercias, hacia la sociedad menos melancólica de España. La crisis económica impondrá grandes reajustes en el cuadro peninsular. Y en el futuro oiremos hablar mucho del eje mediterráneo. Surgirán nuevos intereses y nuevas narraciones. Intentamos anticiparlas

Podría ser uno de esos giros teatrales que tanto gustan a los mediterráneos; podría ser una más de las astucias que periódicamente se despliegan en el tablero peninsular. Podría ser un artificio la leve apertura valenciana hacía el norte. Y aun siendo una calculada ficción o artimaña, sería verdad. Porque hay en ese movimiento, todavía en esbozo, todavía incipiente, todavía provisional, todavía inseguro, un diálogo inquieto con la realidad venidera.

La inquietud valenciana es tan cierta como la perplejidad catalana (dejemos hoy tranquilo el emprenyament).Desde hace meses, los principales dirigentes empresariales del País Valencià o Comunidad Valenciana - doble lenguaje, doble juego, ¿por qué no?-, insisten con gran claridad expositiva en la urgencia del eje o corredor mediterráneo.

Diarios ferozmente anticatalanistas hasta fecha muy reciente, comienzan a publicar cálidas invitaciones a la hermandad y estadísticas muy precisas sobre las muchas mercancías que las empresas catalanas y valencianas se compran y se venden a lo largo del año.

Es un deshielo lento. Tímidamente, muy tímidamente, personas con responsabilidades importantes en la política cultural valenciana se atreven a hablar del catalán y del valenciano como de una misma lengua; una misma lengua que debería tener dos nombres, dos autoridades y dos estándares, dicen. Doble denominación y marca para un mismo idioma, ¿por qué no?

Con mucha cautela se va articulando una cierta apertura valenciana, que podría resumirse de la siguiente manera: nos interesa hacer cosas con los catalanes y creemos que a los catalanes también les interesa hacer cosas con nosotros. Podríamos ser más amigos, pero que no nos hagan pasar por el tubo del catalanismo. Barcelona jamás será nuestra capital. Podemos tener intereses en común, pero cada uno en su casa.

Intereses en común los hay. El eje o corredor mediterráneo es hoy el más evidente de todos. Es un asunto ferroviario. Metálico. Tangible. Y cartográfico. Se trata de construir una línea de tren de ancho europeo que reduzca los tiempos y los costes del transporte de mercancías al inmenso mercado continental. El abaratamiento de estos costes es fundamental para las empresas que logren salir con vida de la actual turbulencia económica. El futuro de la Ford de Almussafes quizá dependa de esa línea ferroviaria, si ya no es demasiado tarde. Ha de ser más rápido y más barato llevar los coches a Europa. Y las motos. Y los tejidos, las naranjas, los zapatos. Y las importaciones orientales. No hace falta mucha imaginación para comprender estos días el calibre de la apuesta.

Tren, cabotaje y carretera. Mayor agilidad en el transporte para consolidar los puertos de Valencia y Barcelona como grandes receptores del tráfico marítimo de China, India y Oriente Medio. Su principal competidor está más al sur: el puerto de Algeciras, situado en el eje vertical que conecta Andalucía con Madrid, y después con Vitoria (la decisiva Y ferroviaria vasca), y después con la Francia atlántica. Mapas, mapas.

Es fácil de entender esta nueva cartografía. Es casi evidente. ¿Por qué ahora las urgencias? Muy sencillo: el colapso del negocio inmobiliario está desvaneciendo la ficción de una Valencia exclusivamente vinculada al Gran Madrid y hostil a Catalunya hasta la eternidad. Ese binomio está hoy tan en crisis como la crisis misma. Es el momento del doble juego y de la doble apuesta. Así están las cosas. Descarnadamente mediterráneas. Deliciosamente mediterráneas.

Por un corredor ferroviario también pueden circular la mercancias culturales. Y las ideas. Un espacio compartido por valencianos y catalanes parece posible. Un espacio con doble juego, con doble lenguaje, con muchos intereses cruzados y con no pocas contradicciones. Un espacio ambiguo. ¿Por qué no?

dilluns, 20 d’octubre de 2008

"¿Dónde están los niños Down?"

La quantitat de coses delirants que circulen per Internet... Com aquesta reflexió demencial que copie a continuació i que he trobat ací.

"Hasta hace pocos años, era bastante común que en el barrio donde vivimos hubiera varios niños con síndrome de Down. Era muy frecuente que al pasear nos los encontrásemos como lo más normal del mundo.

Hoy en día, sin embargo, poco a poco esto va cambiando. La posibilidad de detectar esta enfermedad con una prueba en el embarazo (la prueba de la amniocentesis) y nuestro creciente deseo de librarnos de todos aquellos a los que consideramos una carga, les han hecho carne de cañón para ser víctimas del aborto. Las estadísticas son demoledoras.

Esto es sólo un botón de muestra de hacia dónde esta derivando nuestra calidad humana y nuestro valor como sociedad en un momento en que el gobierno nacional ha vuelto a poner encima de la mesa y a movilizar a toda su fuerza mediática para lograr la ampliación de la ley del aborto.

Es tremendo que encima encuadren esta ley en lo que ellos llaman “iniciativas sociales” cuando es lo más antisocial del mundo.

Y si esta ampliación es tan social como dicen, ¿dónde están los niños Down?"

Un pecador darrere d'un cardenal


[AÇÒ NO ÉS UNA PEL·LÍCULA DE FELLINI. O SI?]

Una imatge d'allò més representativa de la morfologia sociopolítica de la dreta valenciana. El passat 17 d'Octubre el cardenal Agustín García Gascó (la segona sotana per l'esquerra en la primera filera a la foto) rebia el Premi Jaume I per la seua tasca per "una societat més justa i solidària" (¿?) de mans de Francesc Camps. García Gascó, l'etern ultraconservador que construeix esglésies als màrtirs, que construeix universitats per a formar doctors antiavortistes i que sembla el vicepresident de la Generalitat, premiat per Camps. I qui se situa just darrere de García Gascó en la foto de l'acte? Fabra! Ja no és que estiga imputat en diversos delictes i que la policia es dedique a investigar els seus comptes bancaris. Ni el fet que no declarara a Hisenda diversos milions d'euros. És que se'n va de putes habitualment! Agustín, que el que tens darrere de les ulleres fosques, podria perfectament haver estat alternant la nit anterior! (I què hi diu Déu de tot açò?). Ací es pot veure la crònica de Punt 2, on es veu una imatge encara més divertida: García Gascó i Fabra sentats al costat. El moment en que el cardenal es dirigeix a rebre el premi i Fabra es queda aplaudint és antològic. La hipocresia eclesiàstica no té límits.

Cartagena al talego!


Açò és una vergonya. Jo personalment l'haguera clavat en els FIES. Quant de mamoneo...

[Al Juliol ja vaig comentar l'assumpte Cartagena]

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Policies espanyols de passeig per Guantànamo


"¿Qué más podemos hacer aquí [a Guantànamo]?", se preguntaron los miembros de la delegación española [diplomàtics i policies]. Durante varios días pasearon por la base militar, fotografiaron las iguanas, jugaron a las cartas para matar el tiempo, vieron películas de Arnold Schwarzenegger en una pantalla gigante al aire libre y comieron hamburguesas en los tres restaurantes del campo. Un día bajaron a la playa.

Més ací.

Foto: Bansky

divendres, 17 d’octubre de 2008

Cròniques casposes: avortar en alta mar



"Miedo de las mujeres a la violencia del hombre, y miedo de los hombres a las mujeres sin miedo"
Eduardo Galeano

Ahir vaig assistir a l'acte de benvinguda al vaixell de l'organització holandesa Women On Waves al recinte de Veles e Vents del port de València. Vaig aplaudir com el que més quan les quatre dones holandeses van aconseguir embarcar altres dones i començar simbòlicament el viatge cap a aigües internacionals per tal d'avortar (abans era viatjar a Londres, ara a aigües internacionals...). Però el que més em va impactar (guiat per la meua irresistible atracció contra tot allò caspòs i/o hipercaspós) fou l'ambient dels (falsament) autodenominats pro-vida. S'autodenominen "provida" (transmetent la idea que els seus enemics són promort) però no són més que antielecció, ja que el més sorprenent de la història és que no proposen res més enllà del no al aborto.

Descripció dels provida:

-Matons d'extrema dreta. Entre ells destacava el capo d'España 2000 que es va situar a pocs metres de la concentració per a provocar a dos centenars de perilloses dones de seixanta anys vestides la majoria de color morat. Què valents! (Per cert el d'España 2000 no és el de la patronal dels proxenetes?). També hi havien alguns cap rapats, molt preocupats pel tema (sembla que és el segon tema principal de preocupació d'aquesta gent; la primera preocupació és apallissar el major nombre possible de migrants indefensos).

-Mares puristes (vestides a l'estil d'Ana Botella), que escridassaven als assistents per no sé què d'unes trituradores de fetus, una fantasia clàssica del discurs antielecció imagine que nascuda d'algun còmic dels seus fills. Aquestes mares no utilitzen la violència físisca sinó la violència verbal, que, segons vaig poder comprobar, resulta més perillosa per als policies antiavalots (tindre una senyora que no para de cridar en la teua orella com si haguerra estat posseïda pel dimoni pot tindre conseqüències nefastes a llarg plaç). Vaig estar a punt de consultar-les si, en el cas que una de les seues (nombroses) filles fóra, per exemple, violada, acceptaria o no avortar (la pregunta crucial). Però resultaven intolerantment insoportables. Un subgrup de l'apartat 'Mares puristes que criden molt' són els seus fills i filles (no avortats en el seu moment, evidentment):

-Xiques pijes, algunes d'elles amb el típic uniforme de col·legi concertat o privat de caire religiòs (sempre m'he preguntat com és que els ideòlegs dels uniformes escolars i de l'educació segregada no s'adonen que la indústria pornogràfica (i els dibuixants de manga japonesos) han mundialitzat l'uniforme colegial com a mite eròtic des de fa molts anys). Aquestes pobres víctimes del model més brutal i inhumà de patriarcat (i de la misa de diumenge i de la niña de Rajoy) escridassaven divertint-se contra les promort i holandesades avortistes. Resultava d'allò més curiós observar com el model patriarcal estava profundament marcat en el grup provida en el que a rol social es refereix: les xiques pijes a escridassar i els xics pijos a violentar i provocar (són el següent subgrup):

-Xics pijos que es pensen que estan fent la revolució i que no són més que uns pobres dements manipulats i cegats per l'odi (és el famòs principi de Thomas: si una cosa falsa es transmet com una veritat, la gent pensa en base a eixa (falsa) cosa). Aquets xiquets exaltats de col·legi fonamentalista es pensen que estan protagonitzant una autèntica revolució comparable als millores recreos de la seua vida. Aquests, seguint els patrons que construeixen la convivència en casa seua, si que donen el pas de provocar directament, deixant enrrere les seues germanes (com quan la mare prepara el dinar i para taula mentre el cafre del seu marit, que s'en va de putes tots els divendres -com a bon cristià-, llegeix el Marca i El Mundo). Però no són tan valents i a la primera advertència policial es retiren. Ai, pobres xiquets...

-Activistes marítims poc efectius que intentaven avortar l'arrivada del vaixell.

Però aquests exaltats catòlics d'extrema dreta són només la punta de llença de la Generalitat Valenciana i de les institucions valencianes, catolitzades pel Partit Popular i la mentalitat ultraconservadora i medieval de Francesc Camps i de García Gascó (eixe individu que ningú ha votat però quie té molt de poder en aquestes terres). El cas de Rita Barberà ja és per a partir-se de risa (la hipocresia d'alguns no té limits). Però aquests casposos només han aconseguit que un acte que previsiblement haguera quedat com un breu en una pàgina perduda dels periòdics locals haja estat un acte amb centenars de periodistes, fotògrafs i càmeres. Resulta sumament impactant observar la campanya contra l'acte de Women on Waves: des de l'alcaldesa fins al president de la Generalitat dient mentides publicament (entre elles que l'organització de l'acte no tenia els permisos necessaris) a més de grups de xoc (eixos que saluden amb el braç a la romana i somnien amb tornar als bon temps del Generalísimo) disposats a tot per a aturar al vaixell. Cal no oblidar als operaris de l'autoritat portuària que van intentar evitar l'arribada del vaixell. Ni Camps, ni l'arquebisbe, ni les mares exaltades, ni els operaris del port van poder evitar-ho.

Mentre escric açò tres dones ja han avortat en aigües internacionals (on els ginecólegs estan sotmesos a la llei holandesa) amb un medicament.

[Oblidava comentar que a més de totes les institucions públiques valencianes controlades pel PP (i la jerarquia catòlica i els grups ultres, evidentment), la campanya contra Women On Waves ha contat amb inestimables col·laboradors necessaris: uns tipos i unes tipes sentats i sentades darrere dels seus ordinadors de les redaccions a València d'Abc, El Mundo, etc. No sé el motiu, però ahir vaig tindre unes ganes brutals de tirar a l'aigua a la reportera del programa d'Ana Rosa de Telecinco.]

Es poden veure les fotos de Manuel Molines (Levante) ací.

Portada antològica


Francisco Franco i 34 dels seus compinxes han estat acusats de crims contra la humanitat...

...72 anys, dos mesos i 28 dies després del cop d'Estat contra el govern legal i legítim de la II República!

dimarts, 14 d’octubre de 2008

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Golda Meir en Àfrica


A continuació uns quants parágrafs de l'autobiografia de Golda Meir titulada Mi Vida. El llibre resulta sumament interessant per ser l'autora l'única primera ministra israeliana civil i pel seu punt de vista amb unes dosis de cinisme impressionants. Els paràgrafs aquests relaten una reunió de Meir sent ministra d'Afers Exteriors d'Israel amb els representants dels països africans colonitzats. La intervenció del representant d'Argèlia és genial:

El comienzo de la conferencia estaba señalado para las cuatro de la tarde en el Hotel Ambassador, moderno hotel de Ghana, pero estaba convocada una reunión especial para las tres de la tarde y cuando entré con Padmore [George Padmore, ex comunista antillà] en la sala de conferencias unos sesenta hombres estaban ya esperándome sentados alrededor de una enorme mesa.

Era una confrontación dramática y curiosa. Nos encontrábamos en el primer país africano que obtenía la independencia (sin contar, naturalmente, Liberia y Etiopía). Yo, el ministro de Asuntos Exteriores de un Estado judío que sólo tenía diez años de edad y sesenta hombres cuyos países alcanzarían su libertad en el plazo de sólo dos o tres años. Todos habíamos sufrido mucho, todos habíamos luchado duramente por nuestra libertad; ellos, representando a millones y millones de personas aún no censadas, diseminadas por la inmensidad de África, y nosotros, en nuestro diminuto país que había sido golpeado y acosado durante tanto tiempo. Me pareció dicha tarde que era aquella una reunión verdaderamente histórica de la clase que quizás el propio Herlz había imaginado. Yo no podía identificar por su nombre a la mayoría de los africanos pero Padmore me dijo quiénes eran: los líderes de la Argelia en lucha, de todas las demás colonias francesas, de Tanganyka, de Rhodesia del Norte y del Sur. La atmósfera de la sala estaba muy cargada. Yo percibía la tensión y la suspicacia que flotaban en el ambiente, ninguna de las cuales fueron mitigadas por las palabras de apertura de Padmore. “He convocado esta reunión –dijo- para que puedan ustedes entrevistarse con el ministro de Asuntos Exteriores de un joven país que acaba de lograr su independencia y que ha realizado notables progresos en todos los campos del progreso humano”.

Reinó un incómodo silencio durante algunos segundos. Luego se pudo de pie el representante de Argelia. Con voz helada formuló la más provocativa –y relevante- de todas las preguntas posibles. “Señora Meir –dijo-, su país está siendo armado por Francia, el enemigo fundamental de todos cuantos se sientan en torno a esta mesa, un gobierno que está librando una guerra brutal e implacable contra mi pueblo y que emplea el terror contra mis hermanos negros. ¿Cómo justifica usted sus estrechas relaciones con una potencia que es el principal enemigo de la autodeterminación del pueblo africano?”. Y se sentó. No me sentí en absoluto sorprendida por la pregunta, sólo con el hecho de que se abriera con ella la reunión. Yo había esperado más retórica y algo más de tiempo. Pero me alegré de que no fuéramos a perdernos en divagaciones y no necesité tiempo para prepararme.
Encendí un cigarrillo y volví a pasear la vista por la mesa. Después respondí a la pregunta".

Mi vida
Golda Meir
Plaza y Janés (1986)
(p. 278-279)

"La historia de la humanidad, hermana, es una historia de horror"


Aurora Mora ha penjat en el seu blog Diferència i repetició alguns diàlegs de la magnífica pel·lícula Las invasiones bárbaras de Denis Arcand que Público va donar l'altre dia (per fi, una peli bona! La majoria de les pelis que donen són una bazòfia). Es poden llegir tres diàlegs memorables (especialment el primer) ací.

divendres, 10 d’octubre de 2008

David Harvey entrevistat a Público


L'edició d'avui del diari Público inclou una entrevista al gran geògraf marxista David Harvey, al qual vinc llegint des de fa anys. A continuació un parell de preguntes i respostes de l'entrevista firmada per Carlos Prieto. Per cert anava en la secció de Cultures aprofitant la publicació del seu darrer llibre en Akal (però què pinta una entrevista sobre temes de política i economia en la marginal secció de Cultures? És una altra forma de discreta censura dels mitjans de comunicació: una entrevista, posem per cas, al difunt economista Milton Friedman, no haguera anat en Cultures ni de conya).

"Usted ha criticado la competencia entre ciudades para captar inversiones mediante, por ejemplo, la organización de grandes eventos. ¿Puede afectar la crisis a este fenómeno?

Este modelo, en el que los gobiernos locales asumen iniciativas del sector privado, es un aspecto clave del desarrollo geográfico desigual, así que espero que entre en crisis (se ríe), pero no lo veo claro. Puede que la competencia entre centros urbanos se haga aún más feroz. Las ciudades sufren actualmente una situación grave de endeudamiento; la tentación de intentar salir del agujero intensificando este modelo está ahí.

¿Cómo puede afectar la crisis a los grandes centros urbanos?

Primero hay que fijarse en sus efectos destructivos, dilucidar hasta qué punto la crisis inmobiliaria afecta a las entidades financieras. En Estados Unidos se empieza a hablar de Katrina financiero. La crisis afecta a las ciudades del modo en que lo hizo el huracán: colapso de los barrios populares y desplazamiento de las clases marginales. Además, habría que saber si está afectada la capacidad expansiva de las ciudades. Actualmente, en Nueva York están parados grandes proyectos inmobiliarios. La capacidad de construir al ritmo que marca el capitalismo se ha reducido. En mi opinión, esto es bueno si entran en crisis fenómenos como la gentrificación [aburguesamiento de la población de un barrio deteriorado], que obligan a las clases populares a desplazarse. Puede ser una oportunidad para afianzar un modelo urbano más atento a las necesidades reales".

Entrevista en El País.

Entrevista a Rebelión.

El dret a la ciutat, article de David Harvey a La Fàbrica.

Foto: Uly Martín (El País)

dijous, 9 d’octubre de 2008

El 9 d'Octubre i la caspa vertical


Aquest matí el centre de València haurà estat un escenari d'allò més psicotròpic. I dic haurà estat perquè afortunadament estava dormint. Ho llegia al migdia en Vilaweb. Membres d'ERPV i JERPV han despenjat una estelada gegantina des d'un domicili particular a la Plaça de l'Ajuntament, segons han dit per conmemorar els cent anys del naixement de l'estelada i els vuit cents anys del naixement de Jaume I. Davant aquesta situació, segons recull Las Provincias, en un primer moment els membres de Lo Rat Penat i, a continuació, els membres de l'Ajuntament s'han negat a continuar per tal d'evitar que la senyera desfilara sota l'estelada. Segons una nota d'EFE (totalment incompleta, per exemple no explica qui ha despenjat la bandera), els habituals grups d'extrema dreta que poblen el centre de la ciutat durant el 9 d'Octubre han derribat el perímetre de seguretat policial (que aquesta data no acostuma a ser discret) per aturar també la marxa institucional. (Cal assenyalar que, curiosament, aquest grups acudeixen habitualment per tal d'increpar a les autoritats de torn, als quals, en un còctel de surrealisme caspa i demència tòxica, titllen ni més ni menys que de "catalanistes"). Mitja hora després s'ha retirat l'estelada, amb la mediació de la Policia Nacional, i la senyera ha pogut continuar el seu recorregut dignament.

Resulta una imatge curiosa. Cada 9 d'Octubre el conflicte identitari (sota el qual s'amaga tota una xarxa d'aliançes inconfessables dels sectors de la dreta valenciana que han creat i desenvolupant el guió d'aquest conflicte essencialment polític des dels anys de la transició) reapareix al País Valencià. Les imatges d'aquest matí (ací es poden veure les fotos de Kai Försterling, de l'agència EFE) mostren una escena d'un surrealisme molt valencià. Tothom, tant els grups ultres de blaveros i neonazis, com els polítics de l'Ajuntament, units per a que la senyera no passe sota l'estelada. La qual cosa haguera estat una humiliació terrible per als valencians. Una altra curiositat és la percepció per part d'aquests sectors de la verticalitat: no res pot passar per damunt de la senyera, i menys una estelada, ja que és el símbol suprem (algú recorda certa religió?). Rita Barberà ha titllat els membres d'ERPV i JERPV de "provocadors" i ha afirmat que si els autors dels incidents "no saben respetar los símbolos de los valencianos, la Ley y el Estatuto, pues es un problema terrible para ellos" ("un problema terrible"!). Evidentment a l'alcaldessa li interessa més un ron amb cola que qualsevol xorrada de l'anomenat conflicte identitari. L'acció d'aquest matí anava a la recerca de la foto de portada dels periòdics de demà (o al menys una bona foto i algunes ratlles en algun article del monogràfic sobre el "dia gran dels valencians"). Ni més ni menys. Però, colateralment, ha aconseguit mostrar la corrupció moral i cultural de la dreta valenciana governant. Alcaldessa i regidors amb el mateix objectiu que els ultres saludant amb el braç a la romana. Defensar la bandera front a les agressions i provocacions dels infernals catalans. Tota la història recent del País Valencià, vaja. (Què trist).

Pd. Al desembre del 2007 vaig escriure un article en aquest bloc sobre el tema titulat 'De Miami a Benidorm passant per la Senyera'. Es pot llegir ací.

Foto: Kai Försterling (EFE)

dilluns, 6 d’octubre de 2008

"Whisky con Coca-Cola para alternar"


Alguns paràgrafs del reportatge de Luís Gómez i María Fabra publicat diumenge a El País sobre la mafiocràcia castellonenca.


"Fabra no es alcalde. No es el presidente de la Generalitat. No es ni siquiera consejero. Nunca ha sido cabeza de lista en ningún proceso electoral. Ni ha sido ministro aunque mucha gente sostenga que pudo haberlo sido de haber querido. Fabra es el presidente de la Diputación, un cargo de rango secundario en cualquier provincia española, salvo en Castellón.

(...)

Fabra ha tenido la habilidad de adaptar este sistema clientelar a la política actual para conseguir actuar como un cacique dentro de un sistema democrático de partidos [1]. Ése ha sido su éxito hasta el momento y quizá el origen de su declive.

(...)

Le gusta la buena comida acompañada de Don Perignon, el whisky con Coca-Cola para alternar y, por supuesto, cantar en italiano.

(...)

Se separó de su mujer, María Amparo Fernández, procedente de una familia adinerada de Alcoi, y mantiene una relación sentimental con Esther Pallardó [2] (su anterior jefa de prensa y actual concejal y diputada provincial), una mujer casi treinta años más joven que ejerce una notable influencia sobre el presidente, según sus allegados. El nuevo Fabra ya no es tan bien visto en su círculo de amistades, que observa con preocupación cómo su ritmo de vida, tan al límite, no augura un buen desenlace."

Foto: Fabra i els seus compinxes

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Mamoru Oshii i l'anime


"En los inicios de la animación las películas se basaban en cómics, e incluso en caso de que no fuera así, había una influencia gráfica, pero las cosas han cambiado. En términos de estilo, el anime se ha independizado de los mangas y ahora se copia a sí mismo".

Mamoru Oshii, entrevistat per Begoña Donat, avui al diari Público.

Foto: Mamoru Oshii

divendres, 3 d’octubre de 2008

Rouillan o la llibertat de pensar i parlar


[A continuació va un article del periodista Xavier Montanyà publicat al Mail Obert de Vilaweb sobre la situació de Jean-Marc Rouillan, ex militant del grup armat Action Directe.]

Jean-Marc Rouillan torna a ser a la presó fins que el jutge d'aplicació de penes de París no prengui una decisió sobre la demanda fiscal de revocar-li la semillibertat per unes declaracions a la premsa. Ahir al vespre, en tornant a la presó marsellesa de Les Baumettes a dormir, com cada dia des que vivia en règim de semillibertat, Rouillan va rebre la notificació de les autoritats penitenciàries. Poden passar entre deu i quinze dies fins que el jutge no dictamini res. Després de vint-i-un any de presó, Rouillan vivia en règim de semillibertat feia deu mesos i podria accedir a la llibertat condicional, d'aquí a dos. De dia, treballava a l'editorial Agone. Dormia i passava els caps de setmana a la presó. Tenia prohibit pel jutge de fer declaracions sobre les accions polítiques per les quals havia estat condemnat l'any 87, compromís que ha complert en totes les entrevistes que ha concedit.

Els esdeveniments han anat molt ràpids. La demanda de la fiscalia ha estat atesa en dos dies. Les declaracions fetes per Rouillan a l'Express van clarament en la línia de totes les que ha fet aquests deu mesos, però ara, misteriosament, han estat l'origen d'un pervers muntatge, en què participa intensament tota la premsa francesa, les ràdios i les televisions. Podeu seguir-ho per internet. En va ple. El batibull que s'ha fabricat en poques hores ha donat ales al fiscal, que sembla que el voldria veure condemnat a cadena perpètua fins a la mort. L'embolic mediàtic comença per tergiversar allò que ell va dir i a aplicar-hi tot de manipulacions. Sumar-hi declaracions d'anys enrere, fetes en uns altres mitjans i contexts. Barrejar-hi fotos actuals, amb unes altres, armat, de quan es dedicava de ple a l'acció, fa més de vint anys. Afegir-hi declaracions de parents de les víctimes d'Acció Directa. Però, sobretot, la cosa més greu: el muntatge ha obert les portes a un linxament públic de la seva persona, amb tota mena de comentaris i insults contra ell i les seves idees. No oblidem l'important paper que potser tenen avui als mitjans digitals i, de retruc, a ràdios i televisions, els comentaris incontrolats dels lectors que, com hienes, salten a la jugular de les notícies i dels seus protagonistes, sense gens de rigor, ni d'ètica. Em sembla una tècnica manipuladora molt greu. Una sector social molt conservador, per no dir feixista, acaba manipulant els fets, les paraules, i condicionant l'interès de qüestions que, potser, serveixen d'indicador d'audiències per al periodisme més servil, abjecte i comercial. Perillós. I més perillós encara, si l'actuació dels polítics i dels jutges mira d'acontentar aquests sectors. Potser es retroalimenten. Quin és l'objectiu d'aquest gran muntatge sobre Rouillan? Que una persona que fa un any que declara, amb coherència i sinceritat, que assumeix el seu passat d'acció, pel qual ja ha complert vint-i-un any de presó, i que creu que avui la lluita armada ja no té sentit, acabi apareixent davant la societat com un ésser diabòlic que, a la primera de torn, és capaç de metrallar multituds. I que el tornin a tancar, per sempre. És la repressió. La manipulació política. És el 'Manufacturing consent', que explica Noam Chomsky. En viu i en directe.

No crec que l'origen de l'afer hagi estat casual. Em sembla tot massa sospitós. Pot haver-hi influït el fet que Rouillan pugui accedir aviat a la llibertat condicional? O que es presenti davant la societat com una persona que té el dret de pensar i de parlar? O pesa més la seva adhesió al Nou Partit Anticapitalista francès, l'NPA? Que, per cert, és fundat per trotskistes, els quals sempre es van manifestar contra els mètodes d'Acció Directa, els anys 70-80. I avui, tants anys després, no cal dir-ho. No l'acceptarien pas, si creguessin que és un instigador de la lluita armada. Però sí que crec que és un atemptat brutal a la llibertat d'expressió i d'informació. Ell s'hi juga la llibertat, per unes paraules tergiversades. Em sembla una pràctica cruel i torturadora, igual que els càstigs exemplars, inclosa la pena de mort, que antigament s'aplicaven en públic per escarmentar. Però, alhora, la maniobra és tan bruta i forçada que es posa en evidència tota sola. A l'entrevista en qüestió, sobre les accions per les quals va ser condemnat, Rouillan diu: 'Je n'ai pas le droit de m'exprimer là-dessus… Mais le fait que je ne m'exprime pas est une réponse. Car il est évident que, si je crachais sur tout ce qu'on avait fait, je pourrais m'exprimer. Par cette obligation de silence, on empêche aussi notre expérience de tirer son vrai bilan critique.' I abans ha deixat ben clar: 'Il faut clarifier les choses: le processus de lutte armée tel qu'il est né dans l'après-68, dans ce formidable élan d'émancipation, n'existe plus (...) Mais, en tant que communiste, je reste convaincu que la lutte armée est nécessaire à un moment du processus révolutionnaire.'

Es pot considerar que instiga a la lluita armada? Tant com les editorials que publiquen textos de Lenin o Mao, o els productors del film 'Che, el argentino', per exemple. O com els qui sovint escrivim sobre aquests temes. Rouillan fa un comentari teòric elemental, de manual, una reflexió genèrica. Però la cosa més important és que les seves paraules van en la línia de la declaració que va fer davant el jutge que li va concedir la semillibertat, aviat farà un any. Avui aquest jutge no el pot tornar a la cadena perpètua per les mateixes paraules que el van decidir a atorgar-li la semillibertat. És evident. El linxament político-mediàtic és una amenaça terrible als drets dels ciutadans. Per la dignitat de Rouillan, de les persones i de la llibertat de pensament i d'expressió, caldria desmuntar aquest muntatge, saber on s'origina, com funciona, qui el dirigeix, si és que és així, és clar. Encara fa més pànic de pensar que comença per atzar i després, entre tots, els qui parlen i els qui callen, es van alimentant la infàmia, la crueltat i la lapidació, a l'empara de l'anonimat. La resta, queda per a la repressió i la propaganda política, que ho arrasen tot.

Xavier Montanyà.

[Podeu llegir l'entrevista de Montanyà a Rouillan ací. La crònica ací. També dues entrevistes, firmades per Raúl Guillén, publicades per Diagonal: 1, 2]

Foto: Jean-Marc Rouillan (Raúl Guillén, Diagonal)