Estava Juan Cotino amb Escrivà de Balaguer a València?

El líder d'eixa màfia politicoeconòmica autodenominada Opus Dei, José María Escrivà de Balaguer, visità València en diverses ocasions, la darrera l'any 1972, segons aquesta peça propagandística elaborada per adeptes de per ací. Puc imaginar-me el nostre no-flamant conseller Juan Cotino agenollat junt a la resta de vailets opusdeistes davant el fundador de la secta. El vídeo no té en si mateix molt d'interès (més enllà de fumar-te un peta d'herba i riure't una estona) però tinc algunes conclusions.

-Escrivà de Balaguer utilitza la famosa tècnica de marejar una estona a l'interlocutor que li planteja una pregunta per a improvisar una resposta. En algunes ocasions ho fa de manera realment còmica com quan per a respondre a una pregunta d'ordre metafísic d'una jove adepta comenta la bellesa inmaculada de València, de les falles, de les flors, de la mar...

-Sempre afirma que ell no parla de política sinó de religió. Aquesta és l'afirmació més falsa que expressa en aquest delirant vídeo.

-Les activitats mafioses en l'àmbit econòmic i polític de l'Opus Dei (en democràcies tan avançades com l'Espanya de Franco o Xile amb Augusto Pinochet) al més alt nivell no mereixen cap comentari del líder.

-Les professores del Guadalaviar, eixe col·legí de l'Opus Dei (segregat per sexe, evidentment) que hi ha a València, mantenen uns preocupants plantejaments estètics i ideològics.

Nota: Un documental realment interessant i crític és aquest, titulat Opus Dei, una cruzada silenciosa.

Jo també m'apunte!

A la primera trobada de la blogosfera valenciana aquest divendres!

Valencia revisitada

Article d'Enric Juliana publicat al suplement Cultura/s de La Vanguardia.


Hay que volver a Valencia. Con la mirada muy atenta, sin prejuicios, sin inercias, hacia la sociedad menos melancólica de España. La crisis económica impondrá grandes reajustes en el cuadro peninsular. Y en el futuro oiremos hablar mucho del eje mediterráneo. Surgirán nuevos intereses y nuevas narraciones. Intentamos anticiparlas

Podría ser uno de esos giros teatrales que tanto gustan a los mediterráneos; podría ser una más de las astucias que periódicamente se despliegan en el tablero peninsular. Podría ser un artificio la leve apertura valenciana hacía el norte. Y aun siendo una calculada ficción o artimaña, sería verdad. Porque hay en ese movimiento, todavía en esbozo, todavía incipiente, todavía provisional, todavía inseguro, un diálogo inquieto con la realidad venidera.

La inquietud valenciana es tan cierta como la perplejidad catalana (dejemos hoy tranquilo el emprenyament).Desde hace meses, los principales dirigentes empresariales del País Valencià o Comunidad Valenciana - doble lenguaje, doble juego, ¿por qué no?-, insisten con gran claridad expositiva en la urgencia del eje o corredor mediterráneo.

Diarios ferozmente anticatalanistas hasta fecha muy reciente, comienzan a publicar cálidas invitaciones a la hermandad y estadísticas muy precisas sobre las muchas mercancías que las empresas catalanas y valencianas se compran y se venden a lo largo del año.

Es un deshielo lento. Tímidamente, muy tímidamente, personas con responsabilidades importantes en la política cultural valenciana se atreven a hablar del catalán y del valenciano como de una misma lengua; una misma lengua que debería tener dos nombres, dos autoridades y dos estándares, dicen. Doble denominación y marca para un mismo idioma, ¿por qué no?

Con mucha cautela se va articulando una cierta apertura valenciana, que podría resumirse de la siguiente manera: nos interesa hacer cosas con los catalanes y creemos que a los catalanes también les interesa hacer cosas con nosotros. Podríamos ser más amigos, pero que no nos hagan pasar por el tubo del catalanismo. Barcelona jamás será nuestra capital. Podemos tener intereses en común, pero cada uno en su casa.

Intereses en común los hay. El eje o corredor mediterráneo es hoy el más evidente de todos. Es un asunto ferroviario. Metálico. Tangible. Y cartográfico. Se trata de construir una línea de tren de ancho europeo que reduzca los tiempos y los costes del transporte de mercancías al inmenso mercado continental. El abaratamiento de estos costes es fundamental para las empresas que logren salir con vida de la actual turbulencia económica. El futuro de la Ford de Almussafes quizá dependa de esa línea ferroviaria, si ya no es demasiado tarde. Ha de ser más rápido y más barato llevar los coches a Europa. Y las motos. Y los tejidos, las naranjas, los zapatos. Y las importaciones orientales. No hace falta mucha imaginación para comprender estos días el calibre de la apuesta.

Tren, cabotaje y carretera. Mayor agilidad en el transporte para consolidar los puertos de Valencia y Barcelona como grandes receptores del tráfico marítimo de China, India y Oriente Medio. Su principal competidor está más al sur: el puerto de Algeciras, situado en el eje vertical que conecta Andalucía con Madrid, y después con Vitoria (la decisiva Y ferroviaria vasca), y después con la Francia atlántica. Mapas, mapas.

Es fácil de entender esta nueva cartografía. Es casi evidente. ¿Por qué ahora las urgencias? Muy sencillo: el colapso del negocio inmobiliario está desvaneciendo la ficción de una Valencia exclusivamente vinculada al Gran Madrid y hostil a Catalunya hasta la eternidad. Ese binomio está hoy tan en crisis como la crisis misma. Es el momento del doble juego y de la doble apuesta. Así están las cosas. Descarnadamente mediterráneas. Deliciosamente mediterráneas.

Por un corredor ferroviario también pueden circular la mercancias culturales. Y las ideas. Un espacio compartido por valencianos y catalanes parece posible. Un espacio con doble juego, con doble lenguaje, con muchos intereses cruzados y con no pocas contradicciones. Un espacio ambiguo. ¿Por qué no?

Miedo y asco en Valencia

Què guapes les lupes de Rita Barberà! Este video de Canal 9 (tota una orgia de propaganda i hagiografia en la cobertura informativa de la F1) mostra a les nostres elits valencianes: el president, l'alcaldessa, el líder del PP i l'amic capitalista. Més enllà d'això, l'elit, no queda res o practicament res. Espectacle televisiu, distracció per a la massa... Allò important estava en les festes Very Important People on grans capitalistes aprofiten per tancar tractes amb altres grans capitalistes, contents de poder gaudir de diners públics gairebé ilimitadament, encantats del neoliberalisme. Podem imaginar les cares d'admiració infantil de Camps, Rita, Mariano i companyia davant tant de glamour i xifres astronòmiques (una mica a l'estil del famòs tòpic de la família de poble que visita El Corte Inglés a València entre crits i sorpresa desmesurada per tota tecnologia urbana divisada a l'horitzó). Ells (miren el plànol de Canal 9 de Rita Barberà), representants fidedignes de la més profunda cultura casposa espanyola (per no parlar del folklorisme regionalista-catòlic dels autòctons), front al glamour dels grans macroespectacles que els ciutadans estem condemnats a soportar.




Foto: José Mª i José Vte. Penalba

Maltractadors de falleres majors? Cadena perpètua!

Ja he parlat en alguna ocasió sobre l'anticatalanisme. Aquesta setmana un dels líders més esperpèntics del blaverisme a la ciutat de València, Juan García Sentandreu s'ha curtit de glòria. Detingut en ple carrer per maltractar a...

...una ex fallera major!

És com si un indi degollara una vaca mentre la penetra oralment. Un acte clar d'agressió als valors fonamentals dels valencians. Les falleres, com tothom sap, són verges inmaculades que representen a la nostra pàtria valenciana en un destí comú en allò universal (o algo així). Una figura suprema i sagrada en la identitat col·lectiva del blaverisme. Una aspiració màxima per a tota dona valenciana decent. Agredir una fallera major és, doncs, l'acte de degradació i de degeneració moral màxima d'un blaver.

Com recorda la meua estimada amiga Aurora Mora en el seu blog, el fundador de la revista Ajo Blanco, José Ribas, relata en el seu llibre la violenta reacció des del blaverisme contra el Dossier Falles que havia publicat la revista llibertària al seu número 10 (el Març del 1976). Una de les ofenses més hardcore per als blavers havia estat un article sobre la pel·lícula 'La fallera Mecánica' de Lluís Fernández (que, anys més tard, es va vendre al Partit Popular, com molts altres moderns progres). La pel·lícula tractava sobre "un travesti [que] se disfraza de fallera y la hacen fallera mayor. Mientras se viste para la ofrenda de flores a la virgen, su chulo, un catalán del norte, le dice que le haga cosas obscenas en la boca. Y se corre, y explotan petardos por la cama mientras una tribu de folclóricas cantan con guitarras, vestidas de falleras, simulando una mascletà en el interior del dormitorio. Como llega tarde y el alcalde la espera, coge una Mobylette y recorre Valencia, que está llena de falleras y petardos. En Valencia hay una larga tradición de travestis y el mariquita de pueblo es como el cura o el médico, una persona respetadísima”. Una ofensa horrible als valors dels valencians. La violenta campanya contra la revista per part de l'anticatalanisme es saldà amb amenaçes, criminalització, etc. Però destaca una carta que van rebre a la redacció de la revista que deia: “La patrona de Valencia, la txeperudeta, hace milagros mientras que la virgen de Montserrat es una buscona de raza negra” (una frase que representa molt bé l'essència filosoficocultural del blaverisme).

I ara, tres dècades més tard, va Sentandreu i el detenen per violència de gènere contra una ex fallera major i, a més, blavera de pro (dirigent-florero de Coalició Valenciana). Hauria de ser inmediatament condemnat a cadena perpètua en un judici popular i públic encapçalat per Maria Dolores García Broch i l'ànima de Vicente González Lizondo en la plaça del Caudillo! Chhhheeeeeeeeeeeeee, Sentandreu! A les falleres ni tocar-les, hooomeeeee. (Seria molt positiu que arran d'aquest desagradable episodi es creara una campanya mundial per demanar la cadena perpètua per als maltractadors de falleres majors).

Una altra dada interessant que els implicats van negar categòricament el dia després de la detenció és la relació sentimental que, segons l'atestat policial recollit pel diari Levante-EMV, mantenien el líder anticatalanista i l'ex fallera major (de 1996, concretament: un any feliç per a la dreta espanyola). Chhheeeeeeeeeeeeeeeee, Sentandreu! Predicant doctrina conservadora i família si, aborto no, i enganyes a la teu estimadíssima dona, i al sagrat concepte de família, tenint la querida en la falla! (l'ex fallera major, evidentment, és vàries dècades més jove que ell, com tota bona querida cristiana i es diu Elena Muñoz Carpi).

Veieu aquest vídeo electoral de Sentandreu. Semblaria per la seua veu suau i sensual que ha viscut una campanya molt relaxada de falles, sexe, adulteri i rock and roll. (presuntament, clar)



"Soy Juan García Sentandreu..."

La portada de Las Provincias amb la foto de Sentandreu detingut és tot un poema. Qui li ho anava a dir a l'ex falangista durant els bons temps de María Consuelo Reyna en la direcció del periòdic.

Chhheeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!!!!!!!!!!!!!!

Pd. Un cop alliberat Sentandreu de la Jefatura Superior de Policia, tant ell com l'ex fallera major han negat tot tirant-li la culpa a...

...Eliseu Climent?

...l'Acadèmia Valenciana de la Llengua?

...la divina providència?

No!

Han culpabilitzat a la Llei contra la violència de gènere! (I a un complot del PP i Las Provincias, o algo així).

Foto: l'ex fallera major Elena Muñoz Carpi (1996)