[Aquesta és la
crònica de
Sergi P. de la visita de Camps al TSJ. Pel seu interès antropològic la reproduisc integrament]
Hui era el gran dia. El dia que
Camps es moria perquè arribara i així poder explicar-se davant la Justícia. El dia que l’oposició esperava per vorer davant el jutge al president de la Generalitat i aconseguir eixa foto que desgaste, encara que siga un poc, la supremacia de PP a les institucions valencianes. El dia que tots els periodistes valencians ansiaven per poder eixir de la burda rutina de les rodes de premsa i els comunicats. Doncs eixe dia no ha defraudat ningú.
I és que què, al sainet que s’ha muntat este matí al Tribunal Superior de Justícia no ha faltat ningú. Estava el protagonista, el president Camps, amb un somriure omnipresent propi d’algú que va a Mestalla a vorer un partit de futbol i no a defendre’s de les acusacions d’un jutge. L’estrella del matí, com no, ha estat escoltat per la seua guàrdia pretoriana:
Juan Cotino,
Vicent Rambla i
Gerardo Camps, i per la seua madrastra política,
Rita Barberà. Faltava
Blasco.
També ha estat l’antagonista. El jutge
José Flors qui, encara tot i semblar el convidat de pedra, com a mínim està mantenint la dignitat de la Justícia. No podien faltar els aduladors, rentacares i pilotes. Allí, eren legió les pijes d’ulleres dolce&Gabana i color bronze; les mestresses de casa estil Tiryus, ex rebentaplenaris, amb els seu monyo encartronat recent eixit de la perruqueria, i els jubilats de camisa blava.
Els crítics amb el protagonista tampoc han volgut faltar al sainet i s’han guanyat el jornal mostrant que a este país, encara que no ho semble,encara hi ha gent que detesta la corrupció. La seua intervenció ha donat un poc de coherència a l’ambient. Més que un juí per presumpte delicte de suborn semblava un mítin del PP.
Mentre Camps declarava, les dues aficions, ultres i detractors, han anat intercanviant càntics i calfant l’ambient. A una banda del carrer de la Justícia, té collons el nom, el defensors de Camps, amb les senyeres blaves al vent, cridaven: “Camps President”. A l’altra, els detractors, i algun ciutadà despistat responien amb els ja habituals “Camps dimissió” i “ex president”. No han faltat les banderes i els globus per a donar-li una ambient més festiu al matí.
En eixe moment ha aparegut el tonto de la pel•lícula, qui sap que, sí o sí pagarà el pato. El cap de Gabinet de la Diputació de Valencia,
Rafael Betoret, s’ha presentat amb un semblant seriós i sense voler parlar amb ningú. Quasi passa desapercebut, cosa que s’ha encarregat de rebentar els detractors de Camps amb els càntics de “lladre” o “torna la pasta”. El ultres ni l’han mirat. Betoret s’olora alguna cosa i no pareix que li faça molta gràcia.
A les 11.15 i ha aparegut el protagonista i ha esclatat tot. Els ultres cridaven, els detractors també i els periodistes corrent i pegant-se trompades per poder preguntar-li al President . Camps ha eixit de declarar amb els braços en alt i saludant tothom. Em recordava a
David Albelda baixant de l’avió d’Air Nostrum després de conquerir la lliga i la UEFA. Després de no dir res als periodistes; “estoy muy contento”, home i jo de voret cara el jutge; el Molt Honorable s’ha dirigit als seus ultres a qui ha saludat efusivament. Bessos, abraçades, plors, crits i piropos. Alcaldes, alcaldesses, regidors i paxancontents no han faltat a la cita. Han d'escalar al partit.
Ha sigut el millor moment del matí que ha posat la pell de gallina a tots els presents. Crits de “Camps President”, senyers blaves al vent i un home d’uns 70 anys que no era son pare dient-li, “Camps te vull”. Li ha faltat “un ou”. Al seu costat, una senyora, de les del monyo de Salomé, i no precisament de la que va portar el cap el Batiste en una safata sinó de la d’Eurovisió, completament extasiada amb els ulls desorbitats i rojos dient-li “guapo-guapo”. A tot açò, les tanques de seguretat per terra, trompades, arrempuixons i colzades. Després del bany de multituds que ha durat uns 30 segons el “curita” ha pujat al cotxe oficial, un Audi A-8 per cert, i ha pegat a fugir a una reunió amb l’ambaixador búlgar.
Amb l’espantada del protagonista semblava que tot s’havia acabat. I ha sigut en part. Les dues aficions, pijes, rebentaplenaris i jubilats de camisa blava s’han dissolt. Els sindicalistes, de la CNT i la Intersindical, també. I ja només quedava la
tribu periodística esperava la eixida de “
El bigotes”.
No ha sigut fins les 12 que ha acabat de declarar i quan ha eixit, ja sense cordó policial, ni ningú que ho evitara, la
tribu ha assaltat Alvarito i l’ha acompanyat quasi fins al Corte Inglés. Per sort no ha hagut ferits però més d’un càmera i algun que altre fotògraf s’han estavellat contra les faroles que hi ha a la cera del Parterre. Mestrestant, un ciutadà que caminava per l’altra banda del carrer cridava: “lladre, solta la pela”.
Un dia que s’emmarcarà en les fulles d’or del periodisme valencià. Llàstima que Escalante no estiga entre nosaltres. Havera fet un gran sainet. El sainet del “curita”.Millor dit, El sainet del retoret.
Peu de foto: Camps saludant als ultres. Foto de Levante-EMV
El món de fantasia creat pels dirigents conservadors de la dreta valenciana deixa algunes imatges prou psicotròpiques, com és habitual en ells, que delaten un deteriorament estètic i discursiu cada cop més accentuat. Autèntiques joies del fotoperiodisme han estat publicades les darreres setmanes.
