dijous, 31 de gener del 2008

Lee Scratch Perry

Lee Scratch Perry & Dub Is A Weapon - Live at SXSW 07. Performing Secret Laboratory.

Moviments insurgents a Xina patrocinats pels EUA


He seleccionat un breu paràgraf especialment interessant de l'assaig del professor d'economia canadenc Michel Chossudovsky, publicat a Rebelión sota el títol 'Al Qaeda y la guerra contra el terrorismo'.

Movimientos insurgentes en China patrocinados por Estados Unidos

También es importante para entender la guerra estadounidense contra el terrorismo, observar la existencia de insurgencias islámicas apoyadas por el ISI [serveis secrets pakistanesos] en la frontera occidental de China con Afganistán y Pakistán. En realidad, varios de los movimientos islámicos de las repúblicas musulmanas de la extinta Unión Soviética están integrados por movimientos turkestanos y uigures de la región autónoma Uigur de Xinjiang, en China.

Esos grupos separatistas –que incluyen a la Fuerza Terrorista del Este del Turkestán, al Partido Reformista Islámico, la Alianza Unida Nacional del Este del Turkestán, la Organización de Liberación Uigur y el Partido de la Yihad Uigur de Asia central- han recibido todos ellos apoyo y entrenamiento del Al Qaeda de Osama Bin Laden (Según fuentes oficiales chinas citadas en UPI, en noviembre de 2001). El objetivo declarado de esas resistencias islámicas en China es el «establecimiento de un califato islámico en la región». (Defence and Security, 30 de mayo de 2001).

El califato estaría integrado por Uzbekistán, Tayikistán, Kirguizistán (Turkestán occidental) y la región autónoma Uigur de China (este de Turkestán) en una entidad política única.

El «proyecto del califato» invade la soberanía territorial china. Apoyado por varias fundaciones wahabíes de los Estados del Golfo, el secesionismo en la frontera occidental china es, de nuevo, coherente con los intereses estratégicos de EEUU en Asia central. Mientras tanto, un poderoso lobby con sede en EEUU estaba canalizando el apoyo a las fuerzas separatistas del Tibet.

Fomentando tácitamente la secesión de la región Uigur de Xinjiang (utilizando al ISI pakistaní como intermediario), Washington está intentando desencadenar un proceso más amplio de desestabilización política y de fractura en la República Popular de China. Además de esas diversas operaciones secretas, EEUU ha establecido bases militares en Afganistán y en varias de las antiguas repúblicas soviéticas, directamente sobre la frontera occidental china.

La militarización del Mar del Sur de China y el Estrecho de Taiwán también es parte integrante de esta estrategia.

dimarts, 29 de gener del 2008

Pilar Rahola II


Avui em trobe a la página 12 de La Vanguardia un altre article de Pilar Rahola, sota el títol 'La impunidad de Daddy Dushi'. L'article versa sobre la vida i obra de Hayi Mohammad Suharto, un dels dictadors més sanguinaris de la història del segle XX. Suharto, mort el passat 27 de Gener, va sotmetre el poble indonesi a la tortura, l'assassinat massiu d'opositors i la corrupció generalitzada. La invasió de Timor Oriental, amb la complicitat d'Austràlia -el bastió blanc d'Àsia, un dels principals aliats d'Israel a la zona- i els Estats Units, suposà l'extermini d'un terç de la població timorenca. El Partit Comunista d'Indonèsia, el més nombrós i potencialment revolucionari de l'època, fou totalment eliminat per la violència parafeixista de Suharto. I Pilar Rahola, més o menys, repassa aquestes dades en el seu article. A mesura que avançava la lectura m'extranyava d'estar d'acord amb tot el que deia. Fins que he arribat al final i com sempre Rahola no ha defraudat. Després de recordar l'aliança dels Estats Units amb règims feixistes com ara Xile i Argentina sota Pinochet i Videla, Rahola sentència: " Alguien escribió una vez que si el siglo XX no hubiera existido, nos habríamos ahorrado las matanzas más brutales de la historia de la humanidad. ¿Quién puede desmentirlo?". I què passa amb el genocidi espanyol habitualment conegut com 'Conquista de América'? 1492: la matança més brutal de la història de la humanitat (o és que aquest infame episodi no forma part de la història de la humanitat?). I què passa amb la història criminal del cristianisme? (cf. 'La historia Criminal del Cristianismo' de Karlheinz Deschner). Rahola també cita a Pol Pot com un dels representants de "la locura comunista". Però no cita les vinculacions i el recolzament en certs moments dels Estats Units i del Regne Unit ambel règim polpotià per contrarestar la influència vietnamita... (veure en aquest sentit el magnífic llibre 'Basta de Mentiras' coordinat per John Pilger). Però al menys, en aquest article -i açò és una excepció en els articles de Rahola- l'autora no falta a la veritat ni manipula excessivament -en comparació, per exemple, amb els seus articles sobre Israel, autèntiques orgies de manipulació, propaganda i mentides en dosis idèntiques- els fets històrics com ho va fer una lamentable nota de l'Agència EFE sobre la mort de Suharto.

He estat repassant la història d'Indonèsia i la brutal repressió als resistents comunistes i he rellegit dos articles fonamentals.

'1965: Indonesia, laboratorio de contrainsurgencia'. Paul Labarique, Réseau Voltaire

'Hace cuarenta años'. John Roosa i Joseph Nevins, CounterPunch

Foto: l'aleshores Secretari de Defensa nordamericà William Cohen a Ca Suharto l'any 1998. www.defenselink.mil

dissabte, 26 de gener del 2008

Pilar Rahora, Israel i la islamofòbia


El passat divendres vaig llegir en La Vanguardia l'aberrant article de Pilar Rahola titulat 'El reto del islam'. Ja estic prou inmunitzat contra aquest tipus de propaganda islamofòbica i racista. Rahola -eixa opinion maker de nivells mínims que pot parlar al matí en TV3 sobre l'estatut, escriure a El Temps sobre els asquerosos moros i parlar a la nit en qualsevol programa-fem televisiu sobre la moda- s'ha convertit en una de les màximes propagandistes de l'Estat d'Israel a la premsa peninsular. Potser te a veure amb el fet que la majoria dels premis, condecoracions i reconeixements que ha rebut provenen directament d'Israel o d'organismes vinculats a Israel -Qui bono, Pilar?-. Però, realment, després d'anys de seguir de prop als propagandistes d'Israel a Europa m'adone que és sempre la mateixa llista d'arguments falsificats de sempre. En el cas de Rahola, la cosa ratlla allò psicotròpic. La mateixa bazòfia sobre els islamistes barbuts i apestosos de sempre. Article rere article, els mateixos exemples -el cas de 'Ni putes ni soumisses', Hamás, el vel- i la mateixa manipulació del llenguatge habitual -islamofeixisme, jihad ideològica-. Però l'interés per la infàmia firmada per l'ex diputada d'ERC rau en el que representa actualment en la política occidental. Crec que la frase següent -pronunciada per Rahola en una entrevista de ràdio a Israel- reflexa a la prefecció el fons de la qüestió: "Zapatero és bó en política interior i dolent en política exterior i Aznar era bó en política exterior i dolent en política interior". I olé!

Tot açò ho llegia, per cert, el dia en que milers de palestins de Gaza han de fugir a través de la frontera amb Egipte per culpa, exclusivament, de l'ocupació militar criminal i il·legal de l'Estat d'Israel. Els palestins, segurament els èssers més putejats i oblidats del planeta terra, no signifiquen absolutament res per a Rahola. Només defensa l'últim apartheid de la terra.

Pd. La resistència dels lectors i lectores: 'Els oblits de Rahola'

Foto: Pilar Rahola i Ramoncín de visita a Israel en un programa infumable de Javier Sardà.

Primer Aplec de blocaires en català

Aquest cap de setmana s'està celebrant el primer Aplec de blocaires en català. Especialment interessant resulta l'apartat de dones i blocs i l'apartat sobre el codi ètic dels blocs. Es pot seguir a través de Vilaweb.

divendres, 25 de gener del 2008

Manual de literatura para caníbales

'Manual de Literatura para Caníbales' comentat per Rafael Reig


www.Tu.tv


Partirle la cara a Rafael Reig

Voces desde la selva

Documental de TeleSur sobre la realitat colombiana

Gotam Project

Queremos Paz




El Capitalismo Foráneo

Goran Bregovic



dijous, 24 de gener del 2008

Entranyable Telemadrid

L'exclusiva s'ha convertit en fantasia. En Telemadrid la Fantasia conviu amb altres fantasies com la pluralitat informativa, la independència informativa, et alter. El darrer cas ha estat el 'coladero de Barajas' per on suposadament es colaven inmigrants ajudats per les màfies. Una redactora/fontanera amb una càmera oculta passa pel coladero. Però el problema és que tot és una fantasia, montada per la periodista amb l'ajuda inestimable del portaveu de la Confederació Espanyola de Policia -el sindicat policial vinculat al Partit Popular- i de la Fantasia. Perque el coladero existia fins fa unes setmanes quan el grup mafiòs fou desarticulat per la policia. Tot i això, Francisco Granados, conseller de Presidència i Interior del govern autonòmic d'Esperanza Aguirre, afirmava -agarra't a la cadira- que "Telemadrid ha sido y seguirá siendo un reducto de independencia". I olé!

Us deixe un parell de videos genials sobre Telemadrid.



Observeu que la veu de la reportera es transforma en veueta a mesura que s'adona del panorama. Us puc assegurar que conec eixa transformació de la veu -tots l'hem patit alguna vegada- i és dur.



Genial video de La Excepción en Telemadrid.



Video de 'Salvemos Telemadrid' presentat al Parlament Europeu (la crònica de la primera reportera que apareix en directe és simplement una escena brillant).

'Sin tetas no hay paraiso'


Ahir ho vaig fer. Vaig sentir una irresistible atracció per veure una sèrie de televisió de Tele5 de la qual diverses organitzacions i ajuntaments (concretament Teleespectadors Associats de Catalunya i l'Ajuntament de Las Palmas de Gran Canaria) havien demanat la seua eliminació inmediata per donar una imatge positiva de la prostitució de menors i del narcotràfic. I la sèrie no em va defraudar. Jo pensava que les denúncies eren una mica exagerades però d'això res. 'Sin tetas no hay paraiso' -el títol és prou desacomplexat, per dir-ho d'alguna manera- conta la història de Catalina -Cata per als amics-, una jove d'un barri de classe treballadora acomplexada pel (poc) tamany del seu pit. Molt bonica ella, entra en contacte amb un narcotraficant originari del seu barri -anomenat 'El Duque'- que ha triomfat en la vida i en l'actualitat és milionari. Tot acompanyat d'una selecció d'amigues del barri que passen a exercir la prostitució al servei dels amics narcotraficants colombians del narco autòcton. Cata s'enamora d'aquest i entra en la voràgine de violència, droga i amor que envolta el business de la mandanga. I aquesta és la història, ni més ni menys.

I si, s'hauria de prohibir la sèrie i enviar a tots els seus guionistes i productors -em pregunten d'on hauran eixit- una temporada al talego.

Pd. Buscant una imatge pel Google per a il·lustrar aquest post trobe un blog prou freak que qüalifica -amb molta lucidesa- la sèrie: "Es una serie ofensiva para todo género humano, animales, plantas y seres monocelulares". I conclou: "A ver si la semana que viene ya no la ponen".

dimarts, 22 de gener del 2008

Sobre la mort del policia torturador Manuel Ballesteros


El passat diumenge 13 de Gener moria el comissari Manuel Ballesteros. La seua meteòrica carrera comença a la famosa Brigada Político Social franquista torturant opositors demòcrates. El seu sinistre pas per València encara és recordat per moltes de les seues víctimes. El dirigent comunista Antonio Palomares, que més tard seria diputat a les Corts Valencianes, fou salvatgement torturat per Ballesteros i els seus xics. A conseqüència de les tortures va perdre alguns centímetres d'altura. Més tard, amb la transició i el primer govern del PSOE Ballesteros perdia eixa incertesa que sacudia a l'establishment franquista adonant-se que la política antiterrorista de Felipe González els atorgava carta blanca en matèria de guerra bruta. D'aquesta època es recorda la seua vinculació amb el Batallón Vasco Español, el gènesi del que més tard seria el GAL.

La seua mort, als 73 anys, ha estat reflectida als obituaris dels principals diaris peninsulars. Destaca la nota publicada pel diari El País que censura el fet que Ballesteros començà la seua carrera professional a la Brigada Político Social i el qüalifica d'expert antiterrorista. Una carta al director publicada al mateix mitjà constata l'oblit. Per la seua banda, el mític periodista Xavier Vinader ressenyava des de la seua columna a El Temps -és l'únic columnista decent i potable de la secció d'opinió de la citada revista- el currículum negre de Ballesteros.

El torturador tenia la Cruz de Oro Policial.

dilluns, 21 de gener del 2008

Pizarro, Aznar i el capitalisme finançer


Manuel Pizarro representa una nova generació d'empresaris que s'han enriquit amb l'etapa del capitalisme finançer de manera salvatge. Gràcies a les desregularitzacions, als paradisos fiscals i a les privatitzacions subjectes com Pizarro han amassat increibles fortunes. Efectivament Pizarro és un d'eixos empresaris de partit amic personal de José María Aznar que, com tothom coneix -malgrat que ara ho negue- ha dut una activitat empresarial paralela a les directrius del partit Popular. Les xifres de la seua butxaca són escandaloses.

Però la jugada de la seua incorporació també forma part d'eixa nova corrent que impregna a la dreta espanyola: el neoconservadorisme d'inspiració atlantista. Els nous neocons espanyols -el gurú dels quals és Aznar- imiten als seus camarades ianquis al peu de la lletra. La frontera entre els negocis i la política és cada cop més difussa. Però també s'bserva un cert estil berlusconià: milionaris clavats a política sense cap tipus de complexe. Queda per vore si la jugada, que els mitjans de comunicació pro Gallardón -El País i ABC- atribueixen a l'ex president Aznar, dona resultats. Ja vorem. El record dels amics intims d'Aznar no és precisament un punt positiu. Mirem sino el desastre de Juan Villalonga en Telefónica.

Per cert, per si algú dubta de la influència neocon en la dreta espanyola: "Aznar defiende la entrada de Israel en la OTAN". En realitat el més sorprenent és que encara no estiga en la OTAN eixe país tan respectuós amb els drets humans i la legalitat internacional...

diumenge, 20 de gener del 2008

Informar sobre violència de gènere, George Lakoff i l'ètica de Gilad Atzmon


Avui el diari Público presenta el seu decàleg per a informar sobre la violència de gènere que tots els seus periodistes hauran de seguir. És una notícia molt important que passarà totalment desapercebuda. Per fi s'eliminen explícitament termes com ara "violència domèstica", "violència de parella" o "violència familiar". Aquests termes redueixen el caràcter estructural de la violència de gènere ja que la "violència masculina contra les dones" exercida fora de casa -la constant violència simbòlica o la violència econòmica en l'àmbit del treball- també és violència de gènere. Els propis mitjans de comunicació s'afegeixen al caràcter estructural de la violència de gènere en les societats capitalistes de tradició catòlica basades en un model patriarcal de família. Si no, recordem a la dona sacrificada pels inexistents mecanismes de filtre del programa 'El diario de Patricia' (el share és el share) que portà el seu ex marit al plató malgrat l'ordre d'allunyament que tenia per part d'un jutjat -un dels casos més lamentables que s'han donat en la televisió en els darrers anys-. Un altres aspecte important del nou decàleg, el primer en la premsa escrita peninsular, és treure la informació sobre violència de gènere de l'àmbit dels succesos donat el seu caràcter social. Els mitjans privats, especialment en televisió, s'estan convertint en autèntics especialistes en atorgar un caràcter sensacionalista a la violència de gènere. Aquest decàleg mostra que el compromís del diari Público amb la realitat social i la seua vocació crítica va més enllà del seu rol de suport mediàtic als sectors més allunyats del centre i pròxims a la socialdemocràcia del PSOE. Però clar, malauradament, la mateixa edició d'avui del citat periòdic aporta una altra cara. Pàgina 2 i 3: per a desenvolupar la principal notícia de la portada -"Golpe a Al Qaeda en Barcelona"- el diari cau en el clàssic enfocament informatiu que criminalitza els musulmans -així en general, com el que criminalitza els xiquets grosos i amb ulleres- i analitza de manera sorprenentment superficial un fenòmen tan complexe com és l'islamisme radical i el terrorisme. En aquest sentit sorpren la referència a una edició del mateix rotatiu del 19-XII-07 que alertava sobre el creixement de l'integrisme a Catalunya sota el títol "El Consejo Islámico Catalán bajo sospecha". Està sota sospita tot el Consell Islàmic català o alguns dels seus elements? Fins a quin punt aquestes dades -provinent de les habituals fonts policials- estan contrastades i no formen part de les clàssiques campanyes de desinformació i intoxicació llençades des de sectors lligats a la seguretat de l'Estat, dels quals, malauradament, molts periodistes són més que propers? Estàn sota sospita els més de mil milions de musulmans que hi ha al món? Finalment l'article d'opinió d'Antonio Avendaño m'escandalitza (en l'edició electrònica no trobe el citat article, podeu llegir-lo en la pàgina 3 del pdf). Pel seu tó etnocentric i perquè qualsevol neocon podria firmar-lo. No només l'enfocament és incorrecte -per què eixos asquerosos musulmans no occidentals ens odien a nosaltres, civilitzats civils inocents occidentals que rebutgem la guerra d'Iraq?-. També l'anàlisi, si és que podem considerar-ho com a tal. En realitat no hi ha cap anàlisi i eixe és el problema. Ni causes, ni arguments, ni òsties. No puc comprendre el fenòmen -com si en realitat li importara- i per tant: "Lo único que podemos hacer es lo que hacemos. Detenerlos. Juzgarlos. Vencerlos. Sería mucho mejor comprenderlos y convencerlos, pero eso no es posible porque un mártir siempre preferirá morir antes que dejarse convencer". I olé. ( en aquest sentit recomane a tothom el clàssic llibre 'El Estado àrabe' (ed. Bellaterra) de la professora de Sociologia del món araboislàmic, Gema Martín Muñoz com a introducció al tema)

*

El llenguatge emana de la realitat social perquè el propi llenguatge és un fet social. Per això m'ha semblat molt interessant l'entrevista al lingüista George Lakoff -autor del famós llibre 'No pienses en un elefante'- en la pàgina 9 del pdf (tampoc ho he trobat en l'edició electrònica). Lakoff, un dels assessors de Zapatero per a la campanya, ens parla de comunicació política, de la importància del llenguatge en la disputa electoral partidista. De com no és el mateix dir 'guerra a Iraq' que 'guerra contra el terrorisme'. I com elaborar missatges senzills -i en el fons totalment falsos- resulta molt de profit: "Sadam Hussein és un perill per a la nostra democràcia". Els neocon nordamericans són uns experts consumats en aquesta disciplina. En realitat tot ve de la famosa màxima de Goebbels, el màxim cervell de la propaganda nazi, segons la qual quan una mentida es repeteix sense pausa la gent acaba per creure's la mentida. Si a això afegim el principi de Thomas, segons el qual si la gent creu en una cosa, malgrat que en realitat siga falsa, obrarà segons eixa (falsa) cosa. Però tornem a Lakoff. La seua resposta a la segona pregunta ("¿Es más importante el lenguaje o las políticas concretas?") és: "Lo primero es el lenguaje. Las ideas se instalan en el cerebro a través del lenguaje. Esas ideas son las que determinan las políticas, las acciones de gobierno. Por tanto mandan las ideas pero es a través del lenguaje como les damos forma". Malauradament el marcketing polític, les campanyes electorals més bé anulen les idees. El llenguatge -la propaganda- mata la ideologia. Lackoff també afegeix una cosa molt important en el panorama polític peninsular: "[Las teorías lingüísticas aplicadas a la política española] se han utilizado, de hecho, pero sólo por la derecha". I és que el fenòmen neoconservador impregna a la dreta espanyola, tradicionalment catòlica antisemita i allunyada de l'atlantisme, i reconfigurada en els darrers anys per Aznar en una dreta neoconservadora que forma part de l'anomenada -per ells mateixos- "aliança judeocristina". En aquest sentit recomane a tothom la lectura de l'article 'Esto no es todo, señores' de la periodista d'El País Soledad Gallego Díaz, habitualment de lectura potable quan no glosa a la monarquia en un periòdic de columnistes no potables i illegibles.

*

Posats a recomanar, aquest cap de setmana he llegit un assaig curt del catedràtic de Polítiques Públiques Vicenç Navarro sobre la campanya electoral nordamericana i la visió des d'Espanya ('Cómo leer lo que está pasando en las elecciones en Estados Unidos: guía para el lector español'). Un article important per a comprendre el que està passant i com ens ho estan contant. Navarro és un gran coneixedor de la realitat nordamericana i un lúcid analista amb certes dosis esquerranes. També conté una divertida i a la vegada preocupant anècdota sobre el periodista Josep Cuní en TV3.

*

I finalment una recomanació d'un text - 'La primacía del oído: el camino que lleva desde la música a la ética'- que m'ha agradat molt i que comentaré algun dia pròxim en aquest blog. És del jazzman i filòsof Gilad Atzmon, del qual em declare un autèntic hooligan. Us deixe un video d'una de les seus actuacions.

Gilad Atzmon. Liberating the american people.
( Cultures of Resistance benefit gig for the Socialist Workers Party. Union Chapel 8th December 2006)


divendres, 18 de gener del 2008

Al Estado también se le defiende en las alcantarillas


La detenció de Martín Sarasola i Igor Portu, integrants d'ETA, ha portat de nou a l'actualitat un tema habitualment invisibilitzat a l'Espanya postfranquista: la tortura. Les denúncies d'Amnistia Internacional no són precisament una novetat. L'ex relator de les Nacions Unides contra la tortura fou injustament vilipendiat i marginat per l'executiu Aznar en plena època il·legalitzadora.

La forma en que es visibilitza la qüestió als mitjans de comunicació per part dels habituals i avorrits opinion makers resulta curiosa i desternillant a parts iguals. Com si la guerra bruta -cf per exemple el 'Cas Laza&Zabala'- no hagués existit, aquesta setmana es parla de la tortura a les comissaries espanyoles i als tribunals d'excepció com l'Audiència Nacional. Les denúncies de tortura per part dels detinguts abertzales són instruccions d'ETA. Més concretament de la seua direcció. Curiós. Sobretot quan un dels dos últims detinguts -Sarasola- no denuncià tortures. L'altre si i acabà a l'hospital. La versió policial, tot seguit recolzada pel Ministeri de l'Interior, era simplement insostenible. Si els colps i les ferides de Portu foren durant la detenció, per què van tardar els guàrdies civils quinze hores en portar-lo a l'hospital?, es preguntava la portaveu del Govern Basc. Més tard un testimoni afirma que durant la detenció no es van produir els colps que presentaven els dos detinguts. Però inmediatament es filtra a la premsa que el testimoni està directament vinculat a l'esquerra abertzale. Qui filtra aquesta dada i per què? Més que probablement la policia per a sostenir d'alguna manera la insostenible versió policial recolzada per Alfredo Pérez Rubalcaba (ministre, per cert, més que vinculat a l'època dels GAL). I és que, no ens enganyem, al Estado también se le defiende en las alcantarillas. Aquesta frase sincera, meravellosa és de Felipe González Márquez, el famós Sr. X.

El PP i els seus plumilles a sou estil Isabel San Sebastián&Cia no es van parar a discutir sobre la tortura. Directament van elogiar a la Guàrdia Civil. I el pobre Galindo que hagué d'anar al talego. També els tricornis responsables de la mort d'un ciutadà -Martínez Galdeano- a Roquetas. Ningú recorda al pobre Galdeano, un pobre agricultor que entrà en a la comissaria viu i fou entregat a la seua família en una borsa de plàstic. Fa un mes em va sorprendre un estimat amic que encara recordava el seu nom perquè li havia escrit una poesia dies després de la seua mort, impactat per la notícia. Qui també ho recordava era Martxelo Otamendi que ahir a la nit al programa 'Políticamente Incorrecto' de la ETB es preguntava pel procés psicològic que implica que un detingut entre en comissaria sense voler declarar -eixe dret constitucional bàsic- i surt als cinc dies autoinculpant-se i inculpant a altres persones. Ho feia davant d'un malalt energumen que sostenia que en la mesura en que ajude a salvar vides la pressió policial sobre el detingut està plenament justificada. Olé Tus Cojones, chato.

El cas d'Otamendi, ex director del diari en euskera Egunkaria i actual director del Berria torturat per policies espanyols a sou del Ministeri de l'Interior de l'Espanya democràtica, resulta sumament interessant. Otamendi no és un terrorista. És un periodista. Un periodista torturat.

Segons la versió oficial Portu i Sarasola són responsables de l'atemptat de la T4 de Barajas. Per tant directament responsables de la mort de dos civils inocents, els treballadors de nacionalitat equatoriana Carlos Alonso Palate i Diego Armando Estacio. Un acte estúpid i repudiable. Matar treballadors pobres no és revolucionari. Però això no justifica la tortura, un acte igualment repudiable i terrorista. Extremadament greu quan les tortures van acompanyades de la impunitat legal que atorga le Llei Antiterrorista.

Per què la majoria dels pistolers del tricorni o de blau que han estat condemants per tortures han estat indultats? Mola la tortura en Espanya? O només mola al País Basc i a l'Audiència Nacional? Per què els tricornis que mataren a Martínez Galdeano no compten amb el recolzament d'Interior (durant l'executiu d'un tipo com Aznar) i els que estan ara implicats en les tortures a Portu i Sarasola si? Per què es donen per vàlids els testimonis obtinguts quan s'han denunciat tortures?

(Foto: Cara que deixaren al ciutadà basc Unai Romano els policies que el van detindre. ¡Viva la Democracia!)

Mad Professor

dissabte, 5 de gener del 2008

Napalm en Kentucky

El documental de Jon Sistiaga 'Papi, cómprame un kalashnikov' demostra que de vegades les televisions privades adictes al règim poden fer periodisme de qualitat. Són documentals o reportatges que veuen la llum molt poc sovint.

***

'Papi, cómprame un kalashnikov' és el relat d'una societat militaritzada. Com ha analitzat Mike Davis, als Estats Units el control, la por i la militarització estan a l'ordre del dia i s'adapten a la vida quotidiana, l'urbanisme o les catàstrofes naturals. El fet que ianquis blancs dediquen el seu temps lliure a bombardejar amb napalm -amb Napalm!- un escenari de guerra fictici davant els seus fills ianquis i blancs no és més que el resultat gairebé matemàtic de l'imperialisme nordamericà d'inspiració neocon. A aquest tètric escenari de combat s'afegeixen certs trets de la cultura pròpia del Sud i de la megalomania etnocèntrica dels Estats Units donant un còctel explosiu difícil de digerir fins i tot per a l'espectador progre de classe mitja europea que s'escandalitza des del sofà. Només hi ha un problema amb aquest documental de Cuatro: el perill no és tant per als propis nordamericans i els seus fills quan un dels seus companys de classe protagonitza una massacre a un institut o a un centre comercial. Més bé haurien de mirar a l'Iraq, l'Afganistan o Palestina. Com van mirar al Vietnam. El perill són els mercenaris de Blackwater, els soldats amb la bandera de les barres i estels i les bombes dels B52. Les víctimes de llençar napalm en ple territori nordamericà no són els inocents xiquets ianquis, són els inocents -vertaders inocents- xiquets i civils de Gaza, Bagdad o Bogotà.

"Aquí no tenemos divanes, tenemos armas automáticas. Eso si que es una terapia"

***










divendres, 4 de gener del 2008

La Tinta de los Escolares VS. la Sangre de los Mártires


No és cap novetat. L'integrisme nacionalcatòlic torna als nostres carrers. La manifestació a Madrid mostra de nou la nova cultura política del fonamentalisme ultraconservador. Nova cultura que vaig poder observar in situ durant la visita del Papa a València.

Cobertura mediàtica, màrketing, remodelació urbanística, Internet. La visita del Papa no només fou una gran estafa per part del Consell de Camps que encara no ofereix les dades sobre la despeça de diners públics en matèria de visita papal. També fou un acte de masses impregnat de tecnologia i modernitat.

El professor de Sociologia Gil-Manuel Hernàndez ho explica brillantment -com tot el que explica habitualment- en un article amb motiu de la visita papal: "Allò que Benet XVI, com a home d´estat que és, espera de València, és que aquesta acomplisca a la perfecció el seu paper de decorat per a la representació. Un decorat peculiar destinat a enaltir la tradició catòlica enmig d´una escenografia atapeïda de signes de la modernitat -l´àmbit urbà futurista de la Ciutat de Arts i les Ciències-. Allò que espera el Vaticà és la col·laboració fidel del govern autonòmic, de les grans empreses locals, dels mitjans de comunicació i dels milers d´extres que aportaran beatíficament el moviment de masses a la superproducció. Allò menys important és el motiu, que certament evidencia l´immobilisme i mostra l´alarmant incomprensió del món per part de la institució; allò que compta és l´efecte espectacular de fer com si tot anara bé. Les faccions dominants de l´Església catòlica han de fer creure que la institució dialoga amb la modernitat globalitzada tot i què, en el fons, la seua dogmàtica intransigent inhabilita a l´organització per al veritable diàleg. L´estratègia de l´estruç, al remat. Potser, doncs, que els pròxims dies els himnes sonen ben alts i els símbols s´eleven imponents, però l´Església faria be en acceptar que el seu principal enemic està dins d´ella mateixa".

***

Per una altra banda l'entramat nacionalcatòlic ha desenvolupat noves formes d'agitprop sumament interessants. A les tradicionals sectes, estil Opus Dei o els Kikos, s'fageixen els legionaris de Crist, exportats del Mèxic i amb una notable influència en les més altes esferes del Partit Popular (Ángel Acebes, Ana Botella). L'Opus Dei sempre ha estat, i continua sent, una màfia políticoeconòmica. I dic màfia pel seu caràcter secret i la seu adicció a amassar capital en les més altes esferes del poder. Afortunadament podem conéixer testimonis dissidents de primera mà. Els disidents -entre ells destaca el sociòleg Alberto Moncada- han publicat els documents que han pogut salvar del secretisme sectari de l'Opus. La web Gracias a Dios nos fuimos és una benedicció. Nutrida de documents interns de l'Opus, de publicacions dissidents, arxiu de premsa i links, la web i els seus editors no són molt estimats per la màfia: "AVISO: Si esta web desaparece MILAGROSAMENTE, se pierde MILAGROSAMENTE o deja de funcionar MILAGROSAMENTE, pensad en "la santa intransigencia", en la "santa coacción" y en la "santa desvergüenza"... y en los santos tentáculos. En tales MILAGROSOS supuestos, volveríamos en otro servidor y os avisaríamos". D'aquesta web us recomane la lectura d'un document intern que indica com s'han de captar nou adeptes per a la màfia (concretament són 27 pasos). També hi ha un document sobre l'ús de l'estadística que critica "els ambients de la sociologia religiosa"...

L'entramat inclou també a grups estrictament militants. El més interessant des del meu punt de vista és HazteOir.

Però al cap i a la fi aquesta nova cultura política i les noves xarxes de l'entramat no deixen de ser en essència el mateix de sempre: La Tinta de los Escolares VS. la Sangre de los Mártires.

***

Pd
. No deixeu de llegir l'entrevista de Diagonal a Gonzalo Puente Ojea, diplomàtic i ex ambaixador a l'Estat del Vaticà: "No ha habido ningún intento de derogar el Concordato franquista de 1953. Los acuerdos de 1979 fueron una actualización"...

(Foto: cura autèntic durant la visita del Papa a València)

dimecres, 2 de gener del 2008

El rei ens parla

Missatge nadalenc bis del rei Juan Carlos I


dimarts, 1 de gener del 2008

Zaplana: anatomia del trilero


Encerraron a un hombre
que quería dirigir el mundo.

Los muy idiotas
encerraron al que no era.
Leonard Cohen (La energía de los esclavos)

La lectura del magnífic llibre d'Alfredo Grimaldos, Zaplana, el brazo incorrupto del PP (Ed. Foca) ens porta sense més remei al camp de la mafiocràcia -concepte relativament nou en Ciència Política- i el poder en els països capitalistes occidentals. Hi han exponents i gurús de la mafiocràcia: Silvio Berluscconi. La trajectòria d'Eduardo Zaplana, conegut trilero de la vida política espanyola, reflexa la identitat mafiocràtica del personatge. Però també trets característics de la cultura política espanyola de la democràcia postfranquista.

Zaplana gaudeix del poder per primer cop en les eleccions a alcalde de Benidorm... sense guanyar les eleccions. La trànsfuga Maruja Sánchez, àlies la Bien Pagá, permet la maniobra. Des d'aquest moment fins a les declaracions del subjecte al Congrés dels Diputats a Madrid sobre la conspiració de l'11-M ha passat més d'una dècada. Una dècada meteòrica. Ni el espectacuar escàndol de corrupció a nivell nacional del Partit Popular -el Caso Naseiro- ni les factures de Terra Mítica han parat a Zaplana. El Cas Naseiro és, sens dubte, un dels casos més lamentables de impunitat de la mafiocràcia política respecte al poder judicial. Les cintes del cas són perfectament conegudes. Altres escàndols, com ara les relacions amb Julio Iglesias o el IVEX -eixa ambaixada de luxe del PP i l'empresariat valencià per a enviar als seus fills a Miami o Tokyo a fer el idiota- han quedat disolts en la memòria. Deia l'autor que "alguna cosa falla si el sistema dóna gent com Zaplana". I és que Zaplana ara ha perdut influència en la guerra fraticida amb el campisme, però el País Valencià fa temps que s'havia quedat xicotet. Els seus problemes economicofamiliars -la família Barceló- demostra que el monstre pot emancipar-se, abandonar la llar. Matar el pare. El seu futur a Madrid dependrà dels resultats electorals de les generals i la posterior remodelació del poder en el si del Partit Popular en cas de fracàs electoral de Mariano Rajoy.

La mafiocràcia és il·legal.

Pd. La llarga ombra de la mafiocràcia:
El Corte Inglés retira de sus tiendas el libro Zaplana, el brazo incorrupto del PP

Camps i la premsa



El periodista Sergi Tarín, d'InfoTV aprofitava un torn de preguntes obert per la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, la qual no coneixia aparentment la peculiar forma de Camps de tractar amb la premsa: no respondre preguntes. Camps és un destacat militant del talibanisme catòlic que no dubta en atacar a la premsa com mostra el video. Sobretot si parlem del milionari desplegament politicomediàtic de la visita del papa a València. Multitud de periodistes valencians han volgut mostrar el seu suport a Tarín.

War




Until the philosophy which holds one race
Superior and another inferior
Is finally and permanently discredited and abandoned
Everywhere is war, me say war

That until there is no longer first class
And second class citizens of any nation
Until the colour of a man's skin
Is of no more significance than the colour of his eyes
Me say war

That until the basic human rights are equally
Guaranteed to all, without regard to race
Dis a war

That until that day
The dream of lasting peace, world citizenship
Rule of international morality
Will remain in but a fleeting illusion
To be pursued, but never attained
Now everywhere is war, war

And until the ignoble and unhappy regimes
That hold our brothers in Angola, in Mozambique,
South Africa sub-human bondage
Have been toppled, utterly destroyed
Well, everywhere is war, me say war

War in the east, war in the west
War up north, war down south
War, war, rumours of war

And until that day, the African continent
Will not know peace, we Africans will fight
We find it necessary and we know we shall win
As we are confident in the victory

Of good over evil, good over evil, good over evil
Good over evil, good over evil, good over evil

El Tabú


Un dels grans tabus durant la democràcia postfranquista han estat els negocis de Joan Carles I. Tabus trencats en diverses ocasions pels processos judicials oberts contra empresaris més que propers al rei (Javier de la Rosa, Manuel Prado y Colón de Carvajal, Mario Conde).

El suplement de l'edició del diari El País del passat diumenge 30 de Desembre és una mostra més. A més d'un clar posicionament del Grupo PRISA respecte a la monarquia i l'actual situació que viuen els borbons.

El Tabú, però, mai és total:

La sombra del rey planea sobre la exitosa carrera de CAF en México

El blindaje informativo de Juan Carlos

Treinta años a cuerpo de rey


La fortuna silenciada de Juan Carlos de Borbón