Pel boicot a Israel

Les armes de la Flotilla de la Llibertat: Ekrem Çetin i el seu fill

Mites i fantasies de Pilar Rahola

"El mito asegura que Israel ocupó Líbano. La realidad recuerda que Israel invadió Líbano en 1982, en un intento militar de acabar con la violencia armada de la OLP, que usaba el País de los Cedros como su patio trasero".

Pilar* Rahola en La Vanguardia.

* Modifique "Pili" per "Pilar" degut a la molèstia que ocasiona en certs admiradors de la propagandista sionista.

Fets (i no paraules)

L'individu de la fotografia és l'ambaixador d'Israel a Veneçuela, Shlomo Cohen, abandonant el país. Fets (i no paraules) que el govern veneçolà no té problema en materialitzar (serà per la seua nova independència politicomilitar dels EUA?). A diferència del govern espanyol que critica a Israel però que continua venent-li armes (no cal detallar amb quins objectius utilitza l'exèrcit israelià aquestes armes).

Defensant allò indefensable II

En un dels comentaris al post anterior un tal Jofre deia:

"Doncs no he trobat ni un sol argument de l´article de Pilar Rahola, que no sigui cert. Què passa? Que incapaç de respondre a les seves veritats, només et queda el recurs de la desqualificació? Molt típic de la pijoprogresia".

Tant el meu post com el comentari es refereixen a aquest article publicat per La Vanguardia el passat 6 de Gener i signat per Pilar Rahola.

Ací va la meua resposta:

"Hola Jofre,

veiem els arguments de Pili Rahola.

Rahola es refereix a "la necesidad de frenar el permanente intento de destrucción de Israel". Resulta d'allò més esperpèntic que els defensors d'un Estat que no ha retrocedit ni un centímetre en les darreres cinc dècades i que té l'exèrcit més fort de la regió (per no parlar de l'armament nuclear), parlen de la destrucció d'Israel. Seria el primer cas on els que diuen que volen ser destruits han destruit ja practicament a qui, teòricament els vol destruir. També afirma que la societat israeliana està "harta de saber que el otro lado trabaja incansablemente para destruirla" (deduisc que la societat israeliana a la qual es refereix Rahola no inclou els àrabs israelians).

Rahola també es refereix al "compadreo" entre "los convencidos de la izquierda intolerante, siempre preparados a levantar el puño contra Israel, hasta los múltiples sectores del islamismo". "Compadreo" que titlla de "pornográfico". Hi han “compadreos” encara més pornogràfics i inconfessables, com ara l'aliança d'Israel amb el règim d'apartheid sudafricà (inclús quan els EUA ja havien acceptat el boicot al règim racista degut a la pressió internacional)... O el "compadreo" amb Turquia respecte a la negació del genocidi armeni a principis del segle XX. Què dir del "compadreo" entre Israel i la Falange libanesa durant la guerra civil... (les conseqüències d'aquesta aliança es veieren a Shabra i Shatila...). Resulta com a mínim impactant que un Estat jueu s'aliara al Líban amb un partit/milícia que s'inspirà de la Falange espanyola i del feixisme italià per a la seua creació.

Allò de “pancartistas” no ho deia un tal Aznar?

Rahola es refereix als "múltiples sectores del islamismo", fòrmula per a referir-se a les organitzacions que es reclamen islàmiques o islamistes, totes legals que jo sàpiga que han convocat protestes a moltes ciutats de l'Estat.

Rahola es pregunta: "¿dónde han estado durante todos estos años en que han crecido fenómenos fundamentalistas que oprimían hasta el delirio a los propios palestinos?". I jo em pregunte: quines mesures va prendre Israel davant la fundació del Moviment de Resistència Islàmic? Cap. Van deixar que es creara aquest moviment inspirat doctrinalment dels Germans Musulmans egispcis per a debilitar així als sectors laics de l'OLP, especialment Al Fatah; és a dir Israel no va prendre mesures contra Hamas durant la seua fundació per una qüestió purament estratègica. Allò del creixement dels "fenómenos fundamentalistas que oprimían hasta el delirio a los propios palestinos", supose que en referència a la creixent influència de l'islamisme entre la població palestina, ratlla el surrealisme. Que jo sàpiga les eleccions impulsades per EUA, la UE i el propi Israel van donar una clara (i neta, segons EUA, UE i Israel) victòria electoral a Hamàs.

Rahola també es pregunta: "¿Hamas tiene algo que ver con la libertad, o tiene todo que ver con el fascismo de corte islamista?" Més enllà del fet que Hamàs fou triat en unes eleccions lliures, vull destacar la utilització lingüística de la propaganda que fa Rahola amb el concepte de "fascismo de corte islamista". Concepte (islamofeixisme, feixisme islàmic, islamisme totalitari, etc.) utilitzat sense pena ni glòria darrerament pels propagandistes d'Israel i els sectors neocons de la dreta espanyola. Podem titllar a Hamàs (o als moviments islamistes, dintre de la seua diversitat) de fonamentalistes o irracionals però barrejar el feixisme, un moviment desenvolupat en Europa a principis del segle XX, amb l'islamisme és seriosament absurd. Però en fi, la propaganda no es talla a l'hora de manipular el llenguatge... Per què no parlem del sionisme feixista que pregonen polítics israelians com ara Moshe Feiglin, el qual arrivà a titllar a Adolf Hitler de "geni militar"?

Rahola es pregunta: "¿La libertad se defiende adiestrando a niños para el suicidio y esclavizando a mujeres?". Podria Rahola detallar quants xiquets adiestrats per Hamàs per al suicidi s'han inmolat a Israel? I podria detallar també quantes dones esclaves hi ha entre les palestines. Els ultraortodoxos jueus també esclavitzen dones o només hi ha negrers de dones entre els musulmans?

"¿La libertad la defiende Irán, país que sostiene económicamente a Hamas?", es pregunta Rahola. Hi ha més llibertat en Tel-Aviv que a Teheran? Tant Israel com Iran són països teocràtics. Quants civils inocents i desarmats, dones i xiquets inclosos, assassina Iran habitualment? Quants km. quadrats ocupa il·legalment Iran contra les resolucions de l'ONU?

"¿Es la libertad el patrimonio de los terroristas de Hizbulah?", es pregunta Rahola. En el cas de la llibertat que suposa que el teu país no estiga ocupat il·legalment per un exèrcit que assassina a la població civil, la resposta és si. Passà al Líban i "los terroristas de Hezbolá" aconseguiren expulsar a l'exèrcit que ocupava el Sud del país (l'exèrcit israelià i no l'iranià). La llibertat com a concepte abstracte crec, personalment, que no és propietat de ningú.

A continuació llança una bateria de preguntes: "Dicen, también, que salen a la calle por solidaridad. Bien. ¿Solidarios con quién? ¿Con Mahmud Abas, el presidente palestino, que ha sido menos crítico con la incursión que cualquier pancartista europeo? ¿Con los palestinos que no están de acuerdo con el uso de los fondos de ayuda a Palestina para armar ejércitos y preparar atentados? ¿Se han preguntado qué ocurre con esos fondos? ¿La solidaridad con los palestinos se defiende minimizando el terrorismo y perdonando las agresiones de Hamas? ¿Se defiende la paz aupando a líderes palestinos que no creen en ella?"

Jo,(un "pancartista europeo", segons Rahola) em solidaritze amb la població civil palestina. També es refereix a líders palestins que no creuen en la pau. Creuen Livni o Olmert en la pau? Rahola de nou acusa sense cap tipus de proves a "los fondos de ayuda a Palestina", sense especificar si es refereix als fons de la Unió Europea, els de les ONG's, etc. Per suposat Hamàs és igual a terrorisme; "las agresiones de Hamàs" escriu Rahola. Israel no practica el terrorisme d'Estat, Israel no practica agressions. Israel és l'Estat més pacífic del món i el dia dels enamorats no és un invent d'El Corte Inglés...

"Israel se retiró de Gaza, dejando intactas las estructuras económicas que había creado. Hamas las destruyó todas y aprovechó la retirada para volver a preparar un ejército de destrucción". "Dejando intactas las estructuras económicas que había creado"... Supose que el bloqueig il·legal (segons el Dret Internacional) que Israel imposa sobre Gaza serà una fòrmula molt original del govern israelià per a enfortir les "estructuras económicas" dels palestins. "Ejército de destrucción"? Doncs vaja exèrcit de destrucció.. Armes artesanals que no han provocat la mort de més d'una desena d'israelians. El vertader exèrcit de destrucció és el que ha matat a més de mig miler de palestins.

La conclusió de Rahola: "Porqué el principal enemigo del pueblo palestino palpita en su interior". Ací Rahola es refereix a l'enemic dels palestins: Hamàs. No estic d'acord en absolut. El principal enemic dels palestins és l'Estat que ocupa il·legalment els seus territoris i que perpetrà allò que alguns dels anomenats nous historiadors israelians titllen de neteja ètnica allà per l'any 1948. Però crec que el que vol dir Rahola és més o menys açò: als palestins no els podem perdonar haver votat massivament a Hamàs a Gaza.

Bàsicament Rahola segueix un leit motiv d'una simplicitat brutal: Israel és pacífic, Israel és bó, Israel és modern, occidental i avançat. Israel és SEMPRE la víctima. Israel no ataca mai. Israel no assassina civils. Els palestins són atrasats, fonamentalistes, antioccidentals. Els palestins són l'antimodernitat. Malgrat viure en la misèria total els palestins, inexplicablement, estan armats fins a les dents. Els palestins són sempre els agressors. Els palestins NO VOLEN LA PAU. Els palestins són culpables de la seua situació.

És ximple i absurd. Però, com deia en la meua "desqualificació" contra Rahola, no importa que hi hagen molts columnistes que defensen a Israel. Mentre els telediaris obrin els seus sumaris, gairebé cada dia des de fa molts anys, amb les carnisseries de l'exèrcit israelià, les columnes de Pilar Rahola i similars, no faran que la població recolze majoritàriament a Israel i deixe de solidaritzar-se amb els palestins.

Foto: conferència de Pili Rahola amb els amics de l'AIPAC, el lobby sionista més important als EUA.

Defensant allò indefensable

Nova entrega de propaganda made in Tel-Aviv signada per Pilar Rahola, avui en La Vanguardia. Vaja, vaja... Significativament (hi ha aliançes inconfessables), un tal Juan Carlos Girauta, columnista de Libertad Digital deia coses molt semblants. Sota el títol Israel siempre, el citat individu relatava: "Porque Israel, señores, por si no se habían enterado, son los nuestros. Lo son por defender nuestro sistema de valores, por mantener viva la única democracia de la zona, por atenerse a las consecuencias de lo anterior juzgando y condenando a sus responsables políticos y militares cuando incurren en abusos que serían (que son) premiados en sus Estados vecinos". I olé! Juan Carlos Escudier repassava allò escrit aquests dies pels propagandistes d'Israel en els mitjans de dreta en Toda la verdad sobre Israel.

Sempre m'ha impressionat [1] com una sèrie d'intel·lectuals sense ofici ni benefici (més enllà d'escriure columnes o anar al plató de TV de qualsevol programa infame), defensen un Estat amb un règim qualificat per l'ex president nordamericà Jimmy Carter com un nou "apartheid".

Molta gent s'escandalitza amb argumentacions d'aquest tipus (i amb raó: l'apologia del terrorisme és un delicte -també del terrorisme d'Estat, o no?-) però sempre he pensat que Israel (un Estat amb enormes inversions en el camp de la propaganda i del maquillatge mediàtic) ha perdut per adavantat la guerra de la comunicació: una fotografia d'un xiquet palestí assassinat, multiplicada per 10, 100 o 1000 vegades (les vegades que dicten les operacions de l'exèrcit israelià), val més que tots els premis junts que ha rebut Pilar Rahola dels seus amics israelians.

[També hi ha articles interessants publicats: aquest signat per Carlos Taibo en Público i aquest signat per Mónica G. Prieto en El Mundo]

Pd. Segons l'ONU, des del passat 27 de Febrer 527 palestins han mort, a més dels aproximadament 2.500 ferits. Ahir, el Tzahal atacà una escola de l'ONU amb 400 civils palestins desplaçats. Hi han coses indefensables. I altres inconfessables.

Pd 2. Estic totalment d'acord amb Cayo Lara; Hugo Chávez ja ho va fer durant la invasió del Líban.

Foto: La democràcia d'Israel arriva a Gaza en format cadàver.

Golda Meir en Àfrica

A continuació uns quants parágrafs de l'autobiografia de Golda Meir titulada Mi Vida. El llibre resulta sumament interessant per ser l'autora l'única primera ministra israeliana civil i pel seu punt de vista amb unes dosis de cinisme impressionants. Els paràgrafs aquests relaten una reunió de Meir sent ministra d'Afers Exteriors d'Israel amb els representants dels països africans colonitzats. La intervenció del representant d'Argèlia és genial:

“El comienzo de la conferencia estaba señalado para las cuatro de la tarde en el Hotel Ambassador, moderno hotel de Ghana, pero estaba convocada una reunión especial para las tres de la tarde y cuando entré con Padmore [George Padmore, ex comunista antillà] en la sala de conferencias unos sesenta hombres estaban ya esperándome sentados alrededor de una enorme mesa.

Era una confrontación dramática y curiosa. Nos encontrábamos en el primer país africano que obtenía la independencia (sin contar, naturalmente, Liberia y Etiopía). Yo, el ministro de Asuntos Exteriores de un Estado judío que sólo tenía diez años de edad y sesenta hombres cuyos países alcanzarían su libertad en el plazo de sólo dos o tres años. Todos habíamos sufrido mucho, todos habíamos luchado duramente por nuestra libertad; ellos, representando a millones y millones de personas aún no censadas, diseminadas por la inmensidad de África, y nosotros, en nuestro diminuto país que había sido golpeado y acosado durante tanto tiempo. Me pareció dicha tarde que era aquella una reunión verdaderamente histórica de la clase que quizás el propio Herlz había imaginado. Yo no podía identificar por su nombre a la mayoría de los africanos pero Padmore me dijo quiénes eran: los líderes de la Argelia en lucha, de todas las demás colonias francesas, de Tanganyka, de Rhodesia del Norte y del Sur. La atmósfera de la sala estaba muy cargada. Yo percibía la tensión y la suspicacia que flotaban en el ambiente, ninguna de las cuales fueron mitigadas por las palabras de apertura de Padmore. “He convocado esta reunión –dijo- para que puedan ustedes entrevistarse con el ministro de Asuntos Exteriores de un joven país que acaba de lograr su independencia y que ha realizado notables progresos en todos los campos del progreso humano”.

Reinó un incómodo silencio durante algunos segundos. Luego se pudo de pie el representante de Argelia. Con voz helada formuló la más provocativa –y relevante- de todas las preguntas posibles. “Señora Meir –dijo-, su país está siendo armado por Francia, el enemigo fundamental de todos cuantos se sientan en torno a esta mesa, un gobierno que está librando una guerra brutal e implacable contra mi pueblo y que emplea el terror contra mis hermanos negros. ¿Cómo justifica usted sus estrechas relaciones con una potencia que es el principal enemigo de la autodeterminación del pueblo africano?”. Y se sentó. No me sentí en absoluto sorprendida por la pregunta, sólo con el hecho de que se abriera con ella la reunión. Yo había esperado más retórica y algo más de tiempo. Pero me alegré de que no fuéramos a perdernos en divagaciones y no necesité tiempo para prepararme.
Encendí un cigarrillo y volví a pasear la vista por la mesa. Después respondí a la pregunta".

Mi vida
Golda Meir
Plaza y Janés (1986)
(p. 278-279)

Pilar Rahora, Israel i la islamofòbia

El passat divendres vaig llegir en La Vanguardia l'aberrant article de Pilar Rahola titulat 'El reto del islam'. Ja estic prou inmunitzat contra aquest tipus de propaganda islamofòbica i racista. Rahola -eixa opinion maker de nivells mínims que pot parlar al matí en TV3 sobre l'estatut, escriure a El Temps sobre els asquerosos moros i parlar a la nit en qualsevol programa-fem televisiu sobre la moda- s'ha convertit en una de les màximes propagandistes de l'Estat d'Israel a la premsa peninsular. Potser te a veure amb el fet que la majoria dels premis, condecoracions i reconeixements que ha rebut provenen directament d'Israel o d'organismes vinculats a Israel -Qui bono, Pilar?-. Però, realment, després d'anys de seguir de prop als propagandistes d'Israel a Europa m'adone que és sempre la mateixa llista d'arguments falsificats de sempre. En el cas de Rahola, la cosa ratlla allò psicotròpic. La mateixa bazòfia sobre els islamistes barbuts i apestosos de sempre. Article rere article, els mateixos exemples -el cas de 'Ni putes ni soumisses', Hamás, el vel- i la mateixa manipulació del llenguatge habitual -islamofeixisme, jihad ideològica-. Però l'interés per la infàmia firmada per l'ex diputada d'ERC rau en el que representa actualment en la política occidental. Crec que la frase següent -pronunciada per Rahola en una entrevista de ràdio a Israel- reflexa a la prefecció el fons de la qüestió: "Zapatero és bó en política interior i dolent en política exterior i Aznar era bó en política exterior i dolent en política interior". I olé!

Tot açò ho llegia, per cert, el dia en que milers de palestins de Gaza han de fugir a través de la frontera amb Egipte per culpa, exclusivament, de l'ocupació militar criminal i il·legal de l'Estat d'Israel. Els palestins, segurament els èssers més putejats i oblidats del planeta terra, no signifiquen absolutament res per a Rahola. Només defensa l'últim apartheid de la terra.

Pd. La resistència dels lectors i lectores: 'Els oblits de Rahola'

Foto: Pilar Rahola i Ramoncín de visita a Israel en un programa infumable de Javier Sardà.