Ullades libaneses

Mentre s`apropa el moment de tornar a la patria de la taronja, despres de setmanes de viatge per Liban, reflexione sobre els enormes clitxes que tenim en Europa sobre les societats arabs mediterranies. He pogut recorrer practicament tot el territori libanes, descobrint (o redescobrint in situ) la complexitat abrumant de la societat i la politica del pais dels 15 anys de guerra civil, de les multiples confessions religioses i de la resistencia armada contra l`expansionisme israelia. He pogut vore la destruccio de la guerra (la mort, les ferides, les cases i mesquites destruides, la rabia i l`odi) i la injusticia de la pobressa front als centenars de ferraris i mercedes que circulen habitualment, conduint com si estigueren bojos, pels barris rics de Beirut.

Tambe la injusticia depriment dels camps de refugiats palestins que, des de la creacio d`Israel l`any 1948, romanen en condicions extremes de miseria, pobresa i insalubritat dispersats per tot el territori libanes. He vist xiquets desnutrits i sense futur aparent que somnien, tal com somnien els seus pares i avis, amb el retorn a la seua terra. Tambe vaig poder vore la Palestina Ocupada des de la tanca fronterera que separa Liban i Israel. He parlat amb joves palestins nascuts al Liban que no han vist mai Palestina. Curiosa injusticia poetica aquella que em permet a mi, amb un passaport d`una suposada nacionalitat espanyola, visitar la seua ex llar, mentre ells romanen a centenars de km...

Pero tambe he pogut vore de primera ma l`esperanca de la resistencia (diem-ho clarament, Hezbollah) que supera fronteres espacials i confessionals. Una resistencia totalment manipulada als media occidentals (com podia ser sino?) que intenten vore per a no comprendre.

Son aquestes reflexions soltes i rapides, sense accents degut als teclats arabs, que volia compartir.