diumenge, 16 de novembre de 2008

La violència del capital segons Xavi Sarrià



Feia un parell de setmanes que el sobre que amablement m’havia fet arribar l'editorial Bromera romania damunt de la taula amb les proves d'impressió del primer llibre de Xavi Sarrià. Aquest estiu Sarrià ens anunciava en un sopar a casa de l’il·lustre Marc Peris que cap al novembre publicava el seu llibre. Una vesprada vaig començar la lectura i eixa mateixa nit acabava de llegir els vint-i-dos relats que presenta Sarrià en un llibre que, malgrat vindre avalat per la solvència artística i narrativa d’algú com Sarrià, supera totes les expectatives de qualsevol tipus.


1. No. No m'esperava el típic pamflet pancatalanista de caire romàntic amb l’habitual parafernàlia narrativa. L'òptica de Sarrià escapa a eixe nacionalisme essencialista tan poc literari (gràcies!) per abraçar un nacionalisme internacionalista, una forma d'exportar una mirada sobre el món escrita i pensada en llengua catalana. Una òptica molt propera a la creació musicoliterària de Fermín Muguruza i la seua particular cosmovisió del món i la cultura.


2. Els dos rostres del paradís: violència i tendresa; amor i odi. És un
leit motiv, una sana obsessió, dels darrers anys de Sarrià, eixe tipo amb ulleres de pasta que darrerament combina la vida artística d’Obrint Pas amb la creació literària. Benvinguts al Paradís mostra a la perfecció aquesta paradoxal relació entre infern i paradís. En els darrers anys el grup ha fet nombrosos viatges. Cuba, Veneçuela, l'ex Iugoslàvia, Sàhara. És probable que aquestes vivències -nacionalisme internacionalista- hagen col·laborat en aquest conjunt de relats sobre la dialèctica entre violència i benaventurança que investiga Sarrià. Utilitza això que el sociòleg Boaventura de Sousa Santos anomena sociologia de les absències. Una recerca a través del realisme fictici del oblidats de la història i del discurs. Per aquests relats (o contes?) desfilen personatges -un palestí, un malandro, una trapezista, un presoner de Guatànamo, un migrant- que van entrellaçant una cartografia de la violència del capital. Eixa violència estructural, invisibilitzada, subterrània i marginal. Violència que no és condemnada pel Codi Penal ni pels mitjans de comunicació. Violència dels de dalt contra els de baix. Zygmunt Bauman ho explica així: "La producción de "residuos humanos" o, para ser más exactos, seres humanos residuales (los "excedentes" y "superfluos", es decir, la población de aquellos que, o bien no querían ser reconocidos, o bien no se deseaba que lo fuesen o que se les permitiese la permanencia), es una consecuencia inevitable de la modernización y una compañera inseparable de la modernidad. Es un ineludible efecto secundario de la construcción del orden (cada orden asigna a ciertas partes de la población existente el papel de "fuera de lugar", "no aptas" o "indeseables") y del progreso económico (incapaz de proceder sin degradar y devaluar los modos de "ganarse la vida" antaño efectivos y que, por consiguiente, no puede sino privar su sustento a quienes ejercen dichas ocupaciones)".

Xavi Sarrià relata exactament això. La història, narrada com si es tractara d'un plànol subjectiu en una pel·lícula, d'un palestí que es matarà matant, traça la cartografia de la desesperança dels desposeits. La història del mosquit i la guerrillera de les FARC, l'esperança dels desposeits. Són les dues cares del paradís. Sarrià es posiciona clarament en un camp, el dels de baix, tant pel perfil dels personatges com per la narració –fictícia?- dels fets que relata en textos com Oblit –una esgarrifosa reflexió sobre la violència del fet migratori- i Terror. I també, com no, en Equilibri, on una trapezista traça les línies del seu propi equilibri (un relat amb un genial humor negre latent). Als barris perifèrics de França Sarrià recrea la història quotidiana dels residus humans del primer món. Escriu: "L'Iman aconsegueix alçar-se i córrer cap a ella. L'agafa pel braç, s'endinsa en la foscor i desapareix de l'escena. Entra al portal de les bústies trencades i salta dins l'ascensor. Quan prem el botó no pot evitar l'espill. La Nisrine plora als seus braços. L'Iman calla i tremola. Però encara xanglotant, trau forces del ventre per a dibuixar una tímida ganyota, s'estira els llavis, alça el nas, encreua els braços i s'apuja el mentó amb posat desafiador. Per un moment es torna a sentir com un guerriller d'aigües salades batallant contra la flota imperial. Fins que la Nirsrine s'aparta i li diu que és un imbècil i li ho repeteix entre espentes i ell es defensa quan l'ascensor completa el trajecte i entren al pis de les parets grises on les portes es tanquen i els cossos s'obrin. L'amor és un combat". El paradís és violència però també tendresa.


3. Hi ha altres històries. Però hi ha una en especial que m'ha agradat. Es titula
Silenci. I ha estat una ocasió perfecta per a observar, des d’una òptica privilegiada, com funcionen els mecanismes creatius en un escriptor. Fa un temps Amnistia Internacional va organitzar una conferència de premsa a València amb la presència de Ruhal Ahmed, un jove britànic que es va passar uns anys a Guantànamo. La nit anterior vaig convidar a Xavi a assistir. Li interessava per al llibre de contes que estava preparant. Al dia següent allí estavem, gelats per la història terrorífica d'un testimoni del nou univers concentracionari occidental. En una pàgina i mitja, Sarrià plasma aquell testimoni amb un estil, una elegància i un realisme notables. I és que la realitat és crua, és violència i guerra més enllà de les fronteres fortificades del feliç Occident capitalista que s’enfonça en la seua pròpia precarietat mental i econòmica en un trist i demencial espectacle consumista i racista. La realitat més enllà d’aquesta frontera no té ni puta gràcia ni fa plorar d’emoció (sinó de ràbia). És Guantànamo, la tanca de Melilla i xiquets bruts creixent en qualsevol barriada pobre de Medellín. És una puta merda, però aquesta realitat, que és la realitat de la majoria dels èssers humans que poblen el planeta terra, també és esperança i tendresa humana. I aquesta és una de les grans qualitats de les històries que narra Sarrià, la finestra que deixa oberta al canvi, allunyada del derrotisme sistemàtic d’una esquerra derrotada però no vençuda a la qual s’ha volgut fer creure que el fi de la història havia arribat i, per tant, el canvi no seria (mai) possible.


4. Algú que havia llegit el llibre va dir que Sarrià tenia una clara influència del director de cinema Jim Jarmusch. Estic d'acord. Ara Sarrià busca pel·lícules del director. Que començe per Stranger than paradise i Down by law i anirà trobant les seues suposades influències fins ara desconegudes. Està molt clar des del principi que Sarrià està marcat per pel·lícules com La Haine, de Mathieu Kassovitz. A mi el seu llibre em va recordar, en la llunyania, a la prosa de Roberto Bolaño (Sarrià és músic, Bolaño poeta. Ambdos provenen de disciplines narratives diferents). Per suposat les pel·lícules d’Alejandro González Iñárritu , Tony Gatlif (Exils), els contes de Quim Monzó, la fotografia de Sebastiao Salgado o la diversificada prosa d'Eduardo Galeano, entre molts altres.

Històries del paradís
Xavi Sarrià
Editorial Bromera.

1 comentari:

Aurora Mora ha dit...

He fet un gran descobriment:

http://illadelsdeusmorts.blogspot.com/

Fes-li una ullada, el tipo és un crack!