Pluralitat informativa. En el debat de CNN+ (Grupo Prisa) sobre el conflicte Israel-Palestina presentat per José María Calleja conviden a Shlomo Ben Ami, ex ambaixador d'Israel a Madrid i Diego de Ojeda, director general de la Casa Sefarad. Encara estic esperant un altre debat al qual conviden a un representant de l'Organització per l'Alliberament de Palestina i a un líder de la comunitat palestina a la Península. Per cert, Shlomo Ben Ami sempre és presentat com l'antic ambaixador d'Israel a Madrid però cal recordar que també fou ministre d'Interior d'Israel, país tradicionalment violent amb els drets humans de tot èsser humà que no siga jueu.
Propaganda en pantalla geganta. Ahir vaig veure en el Lys 'Oh, Jerusalén'. Basada en la novela homònima de Dominique Lapierre i Larry Collins, la pel·lícula cau en una sèrie de contradiccions impressionants com ara l'accent àrab estàndar de les converses (al 1947!) o les armes de guerra utilitzades pels palestins (inexistents en la realitat). A banda de sostenir tots els mites clàssics (les 'mitohistòries', segons la terminologia acadèmica) de l'etnonacionalisme sionista (com ara la possiblitat dels palestins d'adaptar-se a qualsevol país àrab del voltant ja que al cap i a la fi el món àrab era enorme i els jueus només volien un troç de terra) criden l'atenció els personatges palestins. Són reaccionaris, idiotes, passius, fanàtics, etc. Sempre apareixen matant. Els jueus apareixen lluitant, heroicament, homes i dones junts, per uns ideals. Són moderns i superiors. Més intel·ligents. Açò no és cap novetat en el cinema sobre Israel i el 48 (em referisc principalment a 'Exodus' i 'Kadima', aquesta última d'Amos Gitai). David Ben Gurión apareix com un conmovedor líder amb cara de jubilat despistat. A més els de l'Irgun són els dolents radicals del bàndol sionista i els de la Haganà són uns joves herois que s'oposen al terrorisme indiscriminat (que, en realitat, no fou gens indiscriminat). L'utilització de la paraula Yihad per un dels actors que representen els palestins resulta entranyable... (és com si l'11-S i tota la paranoia securitària associada s'haguera produit abans del 1948. Quin guió, mare meua!). Però, la traca final arribava precisament al final. La veu en off ens explica al públic assistent (gelat per la brutal i escandalosa potència de l'aire acondicionat) que "750.000 persones foren desplaçades". I ja. 750.000 persones.... Evidentment no aclaren que foren palestins als quals se'ls negà el retorn a les seues cases (furtades o destruides) fins avui dia... (tot acompanyat de dècades d'ocupació militar, violació quotidiana dels drets humans i incompliment sistemàtic de les resolucions de l'ONU, convertitnt els territoris ocupats en el darrer apartheid del planeta terra). Fins i tot els denominats 'nous historiadors israelians' sionistes, como ara Benny Morris, reconeixen la planificació del desplaçament forçat (per dir-ho suaument) dels palestins. Illan Pappe, un altre nou historiador israelià (no sionista), arriba a afirmar que es tractà d'una neteja ètnica.
A banda del tó propagandístic, el fil argumental de la història és molt pobre (la típica amistat entre joves que es veu amenaçada per la violència i l'odi). La banda sonora és infumable. L'entrada cara.
En fi, tot és una qüestió de poder. Veure CNN+ i veure 'Oh, Jerusalén'. No conec cap pel·lícula que narre la Nakba del 1948.
En eixir del Lys vam acudir a diversos bars del Carme a fumar una magnífica marihuana. Suau i agradable. En quantitat, acompanyada d'un suc de taronja, fumada còmodament entre els coixins del Chill Out.
Tràiler:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada