Carlos Fabra, amics i tentacles

Que la justícia en Espanya no és independent és un fet. Els antecedents són múltiples: GAL, el Cas Naseiro, el Cas Fabra actualment. Precisament avui es queixava Carlos Fabra que havia hagut d'assabentar-se que la policia investiga els seus comptes pels mitjans de comunicació -en aquest cas la Cadena Ser- i no pas a través del jutjat. Pobre Fabra... Argumenta que el seu cas està sota secret sumarial, però és evident que el seu cas no es perfila com un procés judicial més. Ni molt menys està envoltat de normalitat. Sobre aquest tema hi ha un post molt divertit i encertat a Malva Rosa Connection.

Però el que realment em preocupa en els darrers moviments del poder judicial és la representació valenciana en el nou Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Pateix Fernando de Rosa algun tipus de retràs mental? És una pregunta que em faig, des del respecte i la seriositat més absoluts, cada cop que senc les seues declaracions i em fixe en la seua oratòria. De Rosa és qui va acollir a Francisco Camps a l'Aliança Popular, quan tots dos eren uns pipiolos de dreta de tota la vida (franquista, malgrat que es reclamen del liberalisme més democràtic). Després va començar la seua carrera judicial l'any 1984 de la mà de Juan Luís de la Rua, president del Tribunal Superior de Justícia i èsser ultraconservador (cal dir que, al País Valencià, els màxims òrgans de justícia a nivell autonòmic estan de sobra copats i controlats per la dreta). El perfil publicat en El País firmat per Lydia Garrido relatava: "[De Rosa] Apuesta por la rebaja de la edad penal a los 12 años, no comparte la idoneidad de los cursos para maltratadores, ha extendido las oficinas de ayuda a las víctimas del delito y es un convencido de la educación como solución a la delincuencia juvenil" (edat penal als dotze anys -dotze anys!- i educació com a solució a la delinqüència? És a dir, dotze anys per a educar i a partir d'ahí, qui es comporte mal, al trullo). Com a mostra de la seua independència, una anècdota: "Como consejero atacó a Ricard Cabedo, fiscal jefe de Valencia al que el PP quería someter a una comisión ante lo que consideraban una persecución injusta contra alcaldes por delitos relacionados con el ladrillo. Llegó a arrojar sobre él la sospecha de parcialidad por su matrimonio con la diputada socialista Juana Serna, razón suficiente para que no ocupara el cargo". També va titllar d'"extrema locura del gobierno" la Llei d'Igualtat. Ara aquest subjecte és vicepresident del CGPJ.

De fet el tema de Fernando de Rosa i Carlos Fabra ja ve de lluny. L'any 2005 el PSPV, en boca de la diputada Josefa Andrés, demanava explicacions a l'aleshores conseller de justícia, Miguel Peralta, sobre les vinculacions entre Fabra i De Rosa, aleshores secretari autonòmic de justícia. "Consideramos que el Consell debe aclarar, como responsable político, el tipo de conversaciones y la relación que hay entre el secretario autonómico de Justicia y el señor Fabra, imputado e investigado por la Agencia Tributaria", afirmava la diputada del PSOE-PSPV. I afegia: "hay que tener en cuenta que Fernando de Rosa es el actual secretario autonómico de Justicia y ex decano de los jueces -persona con importante relación y con situación orgánica actual de responsabilidad funcional superior jerárquico- y que Fabra es presidente de la Diputación, pero que está imputado por un delito fiscal y está siendo investigado por la Fiscalía Anticorrupción para determinar el origen de sus ingresos, que son numerosos". Temps més tard, De Rosa es feia amb el càrrec de conseller de justícia de Peralta i, aquesta passada setmana, amb la vicepresidència del CGPJ. No és extrany que el seu amic Carlos Fabra declare, just ara que la policia es passeja pels bancs de Castelló exigint documentació sobre els seus comptes milionaris, no estar "nada nervioso". Els tentacles són llargs, els amics importants.

També observe que el que em relatava el ara ex vocal del CGPJ a proposta de CiU (i, darrerament columnista de Público), Alfons López Tena, no dista res de la realitat. Per una banda, el CGPJ és un òrgan enfocat, pensat, construit i utilitzat des de Madrid que no te en compte a eixes poblacions que voten opcions no nacionalistes espanyoles. Per una altra banda, el fenòmen dels vocals teledirigits, fa que els moviments siguen previsibles i que la pròpia existència del mateix òrgan quede cada cop més obsoleta.

Açò de Fabra i De Rosa ja són coses de la mafiocràcia que impera per ací.

Entrevista a Vilaweb.tv a A. López Tena:



Foto: Fernando de Rosa junt a Carlos Fabra