***
'Papi, cómprame un kalashnikov' és el relat d'una societat militaritzada. Com ha analitzat Mike Davis, als Estats Units el control, la por i la militarització estan a l'ordre del dia i s'adapten a la vida quotidiana, l'urbanisme o les catàstrofes naturals. El fet que ianquis blancs dediquen el seu temps lliure a bombardejar amb napalm -amb Napalm!- un escenari de guerra fictici davant els seus fills ianquis i blancs no és més que el resultat gairebé matemàtic de l'imperialisme nordamericà d'inspiració neocon. A aquest tètric escenari de combat s'afegeixen certs trets de la cultura pròpia del Sud i de la megalomania etnocèntrica dels Estats Units donant un còctel explosiu difícil de digerir fins i tot per a l'espectador progre de classe mitja europea que s'escandalitza des del sofà. Només hi ha un problema amb aquest documental de Cuatro: el perill no és tant per als propis nordamericans i els seus fills quan un dels seus companys de classe protagonitza una massacre a un institut o a un centre comercial. Més bé haurien de mirar a l'Iraq, l'Afganistan o Palestina. Com van mirar al Vietnam. El perill són els mercenaris de Blackwater, els soldats amb la bandera de les barres i estels i les bombes dels B52. Les víctimes de llençar napalm en ple territori nordamericà no són els inocents xiquets ianquis, són els inocents -vertaders inocents- xiquets i civils de Gaza, Bagdad o Bogotà.
"Aquí no tenemos divanes, tenemos armas automáticas. Eso si que es una terapia"
***
1 comentari:
Ei, has llegit la lletra de l'himne d'expanya?
Publica un comentari a l'entrada